Miércoles, 19 de junio de 2019 Edición diaria nº 4.457 Año: 13 Noticias: 33.835 Fotografías: 91.995 Comentarios de usuarios: 106.933
EL SEIS DOBLE
lunes, 12 de diciembre de 2011
Clic en la foto para ampliar
Ver imágenes de esta noticia
1

 El senderista i la cendra
Un conte d’Albert Reina

“Sabia que li agradava la solitud i la muntanya com a mi, que anava a pujar a la Creu del Cardenal i que li agradaria que l’acompanyara per conversar un poc pel camí”

 
 
 

Inventari de confusions

-------------------------------------------
Albert Reina
 

Hui debuta en el nostre diari Albert Reina. Fa uns dies vam rebre un correu amb un conte que ens va cridar l’atenció.

A banda d’una qualitat literària, la història ens va arribar a calar a tots els de la redacció.

No dubtarem a cridar l’autor per a transmetre-li la nostra impressió i invitar-li a col·laborar en el nostre racó literari. Hem tingut la sort que la idea li agradara i, a partir de hui, Albert Reina enriquirà la nostra pàgina amb el seu “Inventari de confusions”. Esperem que també agrade a tots.

 
 
El senderista i la cendra
 
 

Vull contar-vos uns fets que em van ocórrer el passat diumenge pel matí. I recalque la paraula FETS perquè estic segur que allò que em passà forma part de la realitat. Les drogues o el deliri no formen part de la meua vida, i es tan cert el que vaig a contar com que ara estic davant el meu ordinador portàtil.

Els diumenges pel matí acostume a fugir de les feines de casa, del sofà i del televisor, i una de les millors maneres és anar a caminar per la muntanya. M’agrada passejar, estar sol i pensar en les meues coses. El lloc més proper i que més conec i estime és la Vall de la Murta, i allí me’n vaig anar de bon matí. A eixa hora encara no hi havia cap cotxe a l’aparcament, el sol encara estava amagat darrere de la Serra del Cavall Bernat, i la vall era tota una ombra humida que convidava a la caminada i la introspecció.

Poc després de deixar darrere la casa dels vigilants, que estava buida encara, la vaig vore. Estava uns cent metres davant de mi. El meu pas era més llarg que el seu i poc a poc vaig anar reduint la distància que ens separava. Em vaig fixar en la seua fantàstica figura, en el seu caminar lleuger, en els seus muscles rectes, en la seua esplèndida cabellera... caminava com si un fil invisible estirara de la seua coroneta des del cel, pareixia que no tocava terra. Mentre m’apropava a ella vaig fer conjetures al respecte de com seria el seu rostre.

 

“Vaig escoltar les seues passes arribar per darrere

fins on jo estava i em vaig girar”

 

Ben a prop del Monestir vaig arribar a la seua altura, i passant-li pel costat esquerre li vaig dir bon dia, quasi sense mirar-la. No se per quin motiu, volia prolongar el misteri. Ella em contestà amb un xiuxiueig i jo vaig continuar endavant, girant a l’esquerra pel pont de Felip II i vorejant les runes del Monestir per dirigir-me a les basses de la part de darrere. Allí vaig seure al costat de la canalització que baixa des de la font que hi ha serra amunt, escoltant el dolç soroll de l’aigua i banyant-me les mans. Vaig escoltar les seues passes arribar per darrere fins on jo estava i em vaig girar. Tenia un rostre intel·ligent, un nas deliciós en punta i amb unes aletes molt obertes i uns ulls verds rutilants. Tot i això mostrava una expressió estranya, hi havia alguna cosa inexplicable que potser tenia que vore més amb el seu interior que no amb la seua bellesa inqüestionable.

Pocs segons després sabia que li agradava la solitud i la muntanya com a mi, que anava a pujar a la Creu del Cardenal i que li agradaria que l’acompanyara per conversar un poc pel camí, i al moment ens enfilàvem senda amunt.

Durant la pujada la llum del sol va començar a banyar la vall i mantinguérem una xarrada molt franca, com si fera temps que ens coneguérem. Mesclant açò amb l’esforç que l’escarpada senda exigia, poc a poc anàrem el dos entrant en un estat d’eufòria i goig. Varem descobrir que ens agradaven les mateixes novel·les de Paul Auster, que ens feia feliços per igual la música clàsica, el jazz o el flamenc, o que pocs plaers es podien comparar amb una bona cervesa gelada a l’estiu o un bon vi menjant un plat de calent a l’hivern. Tenia un riure redó, sonor, sense complexos.

 

“Tots dos ens girarem l’un cap a l’altre

i ens besàrem càlidament”

 
Una vegada al cim del con que sosté la Creu del Cardenal, vam seure a contemplar el magnífic paisatge, les muntanyes dels voltants, la vista de la Ribera Baixa, la marjal -ara una gran extensió de terra dormida-, la muntanya de Cullera i al fons la mar. I aleshores va ocórrer. És impossible saber qui va donar el primer pas, de fet, objectivament, va ser una acció totalment sincronitzada. Tots dos ens girarem l’un cap a l’altre i ens besàrem càlidament. Durant els aproximadament trenta segons en que els nostres llavis estigueren junts jo vaig tindre els ulls tancats, però vaig adquirir una visió panoràmica mentre el cap em feia voltes, i vaig vore com el monestir s’enderrocava per complet i es tornava a reconstruir recuperant l’esplendor que havia perdut feia segles, com tremolaven plens de vida els pins de la part de l’ombria, com la terra de la marjal s’inundava, s’omplia de verd i després rossejava plena d’espigues d’arròs, i com s’obria en canal el Cavall Bernat i brollaven de dins de la roca les imatges de totes les alegries i malsons de la meua vida.

Ens abraçarem durant minuts, i jo, sentint el perfum del seu coll al meu nas i els seus cabells cobrint-me part del front i del rostre, em vaig sentir protegit com mai. Crec que fins i tot vaig arribar a dormir un poc. Després ens quedarem mirant a terra una bona estona, observant sense vore les roques de davant dels nostres peus. No pagava la pena dir res, afegir res. No es podia demanar més. Baixarem en silenci , amb por de trencar la màgia del que havíem viscut. Ella somreia lleugerament, no sé si era seguretat, plenitud o que es burlava de mi. No em va mirar gens. Era estrany, però baixant no ens creuarem amb cap grup de passejants, la vall seguia deserta.

Poc a poc el meu esperit s’anà entristint, sentia un pes terrible a l’estómac i les cames i els braços em començaren a tremolar. Quan ja estàvem a prop de l’eixida vaig començar a plorar. No vaig emetre cap so per vergonya de que ella ho escoltara, però vaig apretar els ulls i les llàgrimes amargues començaren a brollar. La gola em feia mal de com m’oprimia el nus i els meus pulmons volien cridar desesperadament. Tot i això, va ser un plor silenciós, discret. Plorava per els moments que ella i jo ja no viuriem, pels passejos que mai faríem, pels sopars que no anàvem a compartir, pels fills que mai tindriem. Plorava.

Ja a l’aparcament ens enfrontàrem i ens mirarem als ulls. Va mostrar un somriure franc i agraït enmig dels seus pòmuls prominents i la seua barbeta llarga. Em va mirar amb dolçor i tendresa, o això vaig pensar jo. Unirem les mans durant uns segons i ens diguérem Adéu. Em vaig quedar quiet mirant com s’allunyava.

Mentre m’adonava estranyat de que allí no hi havia cap cotxe a banda del meu, vaig començar a vore com els seus contorns començaven a desdibuixar-se mentre caminava, com anaven perdent el color la seua roba i el seu cabell, com la matèria de que estava formada anava perdent consistència i precipitant-se a terra en forma de pols. Quan vaig arribar on ella havia estat, era un munt de cendra gris que es barrejava amb la terra i les pedres de l’aparcament.

Ara, mentre escric davant el portàtil, tinc damunt la taula una capseta de fusta molt bonica que vaig comprar per ficar la cendra, les seues cendres. Mirar-les o remoure-les amb els dits de volta en quan m’ajuda a creure’m que no ho he somiat ni que soc un boig. No vull que la gent crega el que m’ha passat, no vull ser digne de llàstima. Sols tenia ganes de contar-ho.

Albert Reina


                          
 .-000018                                                                                                                                  .-000002

                          
 .-000064                                                                                                                                  .-000012

                          
 .-000123                                                                                                                                  .-000021

 

 

 

Etiquetas de esta noticia

ArticulistasAlbert Reina
SeccionesAmigos de LarraRincón literario

Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia

Tino - 12/12/2011
que maravilla de cuento, enhorabuena Albert
oasis - 12/12/2011
un oasis de paz.......
Karina - 12/12/2011
Un encanto este relato. Esperamos seguir leyendote por aquí. Felicidades....
Mila - 12/12/2011
¿porque la haces desaparecer? me hubiera gustado más otro final.
José Manuel - 12/12/2011
quina coseta més dolça
Albert Reina - 13/12/2011
Gràcies pels vostres comentaris, si vos ha agradat, m'alegre de veritat. Mila, és cert que hi havien finals més feliços, però m'atrauen més els finals tristos, no se per què.
Enric - 15/01/2012
Em van advertir sobre la qualitat del text i, és clar, l'he llegit amb tota l'atenció. Enhorabona a l'autor i, també a les persones que fan possible que es publiquen narracions com aquestes.
miguel - 25/01/2012
Encara que el final siga trist, el text m'ha deixat una sensació molt agradable. Amb ganes de continuar llegin-te Albert. Bravo!!

Añadir un comentario

Pregunta de verificación


¿Qué abunda en el desierto? Arena, agua, gas o árboles
 

Respuesta de verificación

 * Contesta aquí la respuesta a la pregunta arriba mencionada.

Autor

 * Es obligatorio cumplimentar esta casilla con un Nick o nombre real. No utilizar la palabra "Anónimo" o similares.

Email

 * La dirección no aparecerá públicamente pero debe ser válida. En caso contrario no se editará el comentario. Se comprobará la autenticidad del e-mail, aunque no se hará pública, siguiendo nuestra política de privacidad.

Comentario



Antes de enviar el comentario, el usuario reconoce haber leído nuestro aviso legal, observaciones y condiciones generales de uso de esta web.




*El comentario puede tardar en aparecer porque tiene que ser moderado por el administrador.

*Nos reservamos el derecho de no publicar o eliminar los comentarios que consideremos de mal gusto, ilícitos o contrarios a la buena fe; así como los que contengan contenidos de carácter racista, xenófobo, de apología al terrorismo o que atenten contra los derechos humanos.

*EL SEIS DOBLE no tiene por qué compartir la opinión del usuario.
El Seis Doble. Todos los derechos reservados. Aviso Legal
Página optimizada para navegadores Mozilla Firefox, Internet Explorer y una resolución mínima de pantalla 1024 x 768 px.