.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
El ManuscritUn relat curt d’Albert Reina
“No ho oblide, els seus llibres són un femer. Li ho demostraré ben prompte, ja tindrà notícies meues”
Inventari de confusions
Tot començà durant la passada fira del llibre de Frankfurt. Em trobava signant exemplars de la meua última novel·la i li tocava el torn a un home molt major, pràcticament un secall amb un llarg nas i ulls negres penetrants baix unes celles blanques molt poblades, amb llargs cabells que li queien pels costats del seu cap menut. Es va aproximar a la taula arrossegant els peus i em va dir amb veu ferma:
- Les seues novel·les són un femer. Sé molt bé el que estic dient, me les he llegides i rellegides totes, pràcticament les puc repetir de memòria.
L’intèrpret d’alemany i jo ens miràrem atònits. Si tan penós li semblava allò que jo escrivia, el que acabava de dir no tenia ni cap ni peus (llegir, rellegir, fer cua per demanar una dedicatòria...). A més em va estranyar que parlara en perfecte valencià.
Afortunadament la cua de gent era suficientment llarga com per a fer-me desistir de polemitzar amb ell, així que li vaig dir sense mirar-lo als ulls, tan fredament com vaig poder:
- Vol alguna dedicatòria en especial?
- Si, mire. Vull que pose “Per a Jurek, com a reconeixement per la seua infinita paciència”.
Metre ho escrivia i signava l’exemplar que m’havia lliurat, repetia com un mantra la última paraula que m’havia dit per tal de no respondre-li. Li’l vaig tornar i vaig fer un glop d’aigua pel simple fet de fer alguna cosa. El iaio em digué secament:
- No ho oblide, els seus llibres són un femer. Li ho demostraré ben prompte, ja tindrà notícies meues.
Es va girar aïradament i a pas lent però digne es va mesclar entre la gran quantitat de gent que hi havia pels voltants, perdent-se ràpidament de la nostra vista ajudat per la seua curta estatura.
Tres setmanes després, amb l’incident totalment oblidat per la meua part, m’arribà un paquet a casa. No per correu ordinari, ni per missatgeria; simplement va sonar el timbre de casa i quan vaig obrir el paquet estava a terra. Es tractava d’un manuscrit i una nota:
Els seus llibres són un femer. Ací li envie una coseta que he escrit jo. Compare, per favor. A partir d’ara jo renuncie al manuscrit, a la propietat intel·lectual del mateix, a tots els drets. Pot disposar d’ell amb tota llibertat per fer allò que li parega convenient. Salutacions: Jurek B.
%20-%20El%20Manuscrit%20Albert%20Reina%20%20%20FT.jpg)
Vaig seure al meu llit després de dinar, i vaig finalitzar la lectura del manuscrit a les tres de la matinada. Sols vaig parar en algun moment per fer café o anar al bany. No vaig berenar ni sopar. La meua conclusió: que no hi havia cap escriptor viu que hagués escrit una novel·la millor que la que tenia davant meu. No vaig a entrar en detalls, crec que amb açò està tot dit.
Mentre la copiava a l’ordinador (no vaig poder canviar ni una coma), pensava què faria amb el text. Podia fer-lo meu, publicar-lo al meu nom. I em vaig decidir sense remordiments.
La gent de l’editorial es va quedar com jo quan el vaig llegir, meravellada. Em digueren amb confiança que no entenien res, que tot i que els meus llibres anteriors eren bons, aquest contenia una història fora de sèrie contada de manera magistral. Els estranyava el meu canvi de registre, i també el fet que no els comentara res del meu projecte, que no avisara de que estava treballant en ell. Tampoc entenien d’on havia tret el temps per treballar amb tanta rapidesa i brillantor. Jo vaig contestar amb evasives.
Passat el temps necessari el llibre es va publicar i em vaig preparar a consciència per a una promoció dura i plena d’èxit. Ja assaboria el prestigi i el respecte que em guanyaria. A més, donava per segur que tenia la vida solucionada en l’aspecte econòmic.
Però no fou així. La crítica em va destrossar. Als diaris apareixien referències amb qualificacions per a la novel·la com ara pedant, pesada, inexpressiva, de mal gust, sense cap ni peus, mal plantejada i mal resolta, buida.... i molts més. Cap diari, ràdio o canal de televisió em va demanar entrevistes. Cap lector em va parar pel carrer per felicitar-me. No vaig ser convidat a cap conferència, taula redona o fira del llibre, no vaig signar cap exemplar. No em vaig convertir ni tan sols en un escriptor de culte o maleït. Simplement em vaig convertir en un escriptor inexistent. A partir d’eixe moment vaig ser incapaç d’escriure ni una sola paraula.
Ahir per la vesprada vaig tornar a vore a l’ancià. Vaig entrar a una llibreria de vell a Valencia, i ell estava d’esquenes mirant i regirant ansiosament un munt de volums. El vaig conèixer de seguida i em vaig apropar a ell. Quan em vaig ficar al seu costat tenia a les mans un exemplar prou maltractat de Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders. Va donar un bes reverencial a la coberta del llibre, em mirà tot solemne i seriós i digué:
- Ho veu, ja li ho deia jo. Les seues novel·les són un femer.
Il·lustracions Doris García
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Molt bo!! jajaj M'ha tingut llegint amb ansietat i al final .... un final imprevist. Felicitats!
Añadir un comentario
