.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Gotes com a punysUn relat curt d’Albert Reina
“L’aventura pot resultar perillosa, però la rutina mata”
Inventari de confusions
M’agrada la combinació de sensacions que m’aporta el primer glop de gin-tònic. El sabor amarg de la tònica, l’acidesa de la llima, la fredor del vidre als dits i del gel als llavis, les bombolles fent-me picoretes a la llengua i la cremor de la ginebra baixant per la gola i buscant l’aparell digestiu. Tot això en un sol glop. És un ritual que m’agrada repetir cada vesprada. Mecànicament baixe a la mateixa hora, al mateix bar acollidor, i ocupe la mateixa taula. L’únic element que canvia de tant en tant és el llibre que em fa companyia, fins i tot fa temps que utilitze el mateix marcador de pàgines. És d’una campanya de promoció turística de pobles de l’interior i no és massa bonic, no té cap valor sentimental per a mi; simplement, sóc una persona de costums. A eixa hora, sol haver poca gent i la llum escassa crea un ambient íntim, recollit, reflexiu. De vegades em pregunte per què vaig a un lloc públic buscant tranquil·litat per a fer una activitat tan íntima com llegir, ho considere contraproduent.
Després que el cambrer m’ha deixat damunt la taula la beguda, i mentre faig l’esmenta’t primer glop, comença a sonar als altaveus del local A moment so close, de Bela Fleck and the Flecktones. Estic llegint Oro, de Dan Rhodes, per tercera vegada en tres anys consecutius. Tinc una gran debilitat per la protagonista, la fràgil i ingènua Miyuki, tot i que sé que el nostre amor és impossible: ella està tan enamorada de la bella i esvelta Grindl que quan pensa en ella li fan mal els ossos.
Un moment després, estic tan ficat en la lectura que no me n’adone de que s’ha posat a ploure amb violència. Al carrer cauen gotes com a punys, i l’aigua va guanyant espai des de les voreres cap al centre de la calçada. Quan s’obri la porta del bar entra eixe olor peculiar que té el carrer quan plou després de molt de temps sense fer-ho. A més d’eixe olor, entra una dona d’uns trenta-cinc anys, amb els cabells mullats apegats a la cara i la roba xopa. Ve directament a la meua taula, i sense dir ni mitja paraula seu a la cadira que hi ha davant de mi. No hi ha salutació, ni presentació, tampoc demana permís. Es limita a mirar-me directament als ulls, sense moure cap múscul de la cara. Cap aguait d’expressió: ni vergonya davant un desconegut, ni recel, ni enuig, ni hostilitat. No té aspecte d’estar fent broma.
Jo també sé ficar cara de poker, de fet és una de les meues especialitats. No estic disposat a ser el primer que parle, no li vaig a dir “ Crec que et confons de ...”
-No em confonc de persona -em talla secament llegint-me el pensament-. I deixa de dissimular, sé que estàs expectant, ple de curiositat i, per què no dir-ho, de por. Encara que no ho admetreu mai, els homes teniu por de les dones en moltes ocasions, i aquesta és una d’elles. També sé que el teu cervell de rèptil ja em desitjava abans de que te n’adonares, quan m’ha vist la brusa banyada apegada al cos. I deixa de pensar que sóc la Grindl eixa que ix al llibre que estàs llegint, sols tenim una certa semblança.
La dona deixa de parlar, fa un glop al meu gin-tònic i, tot i que està expressament prohibit, trau no sé d’on un cigarret, l’encén i es posa a fumar amb gust, mirant-me de nou fixament per tal d’avaluar l’impacte que m’ha causat el seu discurs. Sembla que m’ha obert el crani amb una cremallera i ha llegit tota eixa informació que estava dins escrita de manera clara i diàfana.
- No res. Fora plou molt, he entrat i eres l’únic client del local. Sols volia xerrar un poc i matar el temps.
Mentre diu això, comencen a produir-se goteres al sostre del bar, que és un baix amb sis plantes de vivendes al damunt. El cambrer s’afanya a buscar poals i altres recipients i comença a col·locar-los estratègicament per evitar que s’escampen els bassalets que ràpidament s’estan formant enmig de les taules o davant de la barra. La meua acompanyant riu divertida en vore-ho.
Em fixe especialment en una taca d’humitat que tinc molt a prop dels meus ulls. De fet, està damunt de la taula que ocupe. De fet, és la saliva que ha eixit de la meua boca oberta mentre dormia. Alce el cap i veig la cadira d’enfront buida, el llibre tancat i mig gin-tònic aigualit del qual han fugit les bombolles avorrides d’esperar. Em fa mal el coll per la mala postura. Al carrer, ja és de nit. Mire el rellotge i veig que són més de les nou.
“Vaja”, pense. “Jo que sempre me’n torne a casa mecànicament a les set i mitja”.
M’alce i vaig a la barra a pagar. El cambrer em mira amb cara burleta i em diu amb to sorneguer:
- Què, hi havia són endarrerida, Eh? -.Encara no estic suficientment lúcid com per a riure la broma o molestar-me. Mig entumit i amb tots els músculs queixant-se, agafe el llibre i me’n vaig del local.
Torne a casa pel mateix trajecte de tots els dies. Els mateixos carrers, les mateixes cases, els mateixos comerços, hui ja tancats, i els passos de vianants al mateix lloc, un poc més desdibuixats cada dia. Quan volte el cantó del carrer on visc, veig un grup gran de persones que es troba darrere d’una unitat de bombers, uns policies i una ambulància. Abans de que puga assimilar-ho tot escolte:
- Mireu, ve per ahí. Està viu!
Alguns dels meus veïns venen cap a mi amb sorpresa i alegria. M’expliquen que una fuga de gas ha produït fa aproximadament una hora una explosió a ma casa, que s’ha enderrocat per complet. Estaven segurs de que jo a eixa hora em trobava allí i havia quedat sepultat.
- Vaja -és tot el que se m’ocorre dir, i faig mitja volta i comence a allunyar-me, mentre escolte com algú a les meues esquenes diu que em deixen anar, que de segur estic traumatitzat, que em donen una estona per entendre la situació.
Les meues passes insegures i vacil·lants en duen de nou al bar de totes les vesprades. El cambrer em mira com si fos un espectre. “Açò no són hores”, pensa.
- Posa’m un gin-tònic, que aquest me’l pense beure. I poca broma -li dic.
Mentre me’l prepara, pare atenció al llibre, que no he soltat de les mans en tota l’anada i la vinguda. No veig el fons verd de la part superior del meu marcador de pàgines de la campanya de promoció turística de pobles de l’interior sorgint enmig de les seues pàgines. En el seu lloc, hi ha una noteta on hi ha escrit a mà: “L’aventura pot resultar perillosa, però la rutina mata”. Baix, com si d’una signatura es tractara, hi ha dibuixat un núvol i unes gotes de pluja. El paper de la nota està un poc humit.
-Vaja -em dic a mi mateix. I faig el primer glop, tancant els ulls per notar millor el sabor amarg, l’acidesa, la fredor, les picoretes i la cremor.
Després, em pose a llegir com Miyuki se’n va a comprar uns pots de pintura en sprai de color daurat, i com va esternudant una vegada i un altra, esperant que algú li diga “Jesús”.
.-000018 .-000137
.-000147 .-000120
.-000123 .-000021
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
