.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Economia de subsistènciaUn relat curt d’Albert Reina
“He de matar, així són les coses, no puc lamentar-ho”
Inventari de confusions
Quan decidí donar un canvi radical al seu projecte vital, una de les conseqüències més dramàtiques que hagué d’assumir fou aquesta. Evidentment, no estava acostumat. De menut, feia ja molt d’allò, havia segat vides animals per plaer, per pura diversió, per un desig d’experimentar. Els xiquets són així de cruels per ignorància i perquè encara han de dependre a ficar-se en el lloc de l’altre. Així, llençava pedres a les sargantanes, de vegades amb bona punteria, treia peixets de l’aigua i els observava meravellat mentre boquejaven fins ofegar-se a la palma de la seua maneta, o agafava insectes diversos i els clavava a terra ben a prop d’un formiguer amb una punxa de taronger. Però ara tot anava a ser molt diferent. Suposadament tenia més trellat, era ja un adult entrant en l’edat madura. Abans simplement matava. Ara havia de matar. Imperiosament. No sabia com anava a reaccionar davant la sang, veient-se a ell mateix cometent actes d’extrema violència, però dur a terme fins l’últim extrem la seua filosofia de vida forjada al llarg dels darrers anys no li permetia vacil·lacions ni dubtes morals, els quals, per altra banda, havien quedat resolts feia temps.
Tot començà amb la crisi econòmica que pel temps s’anà aguditzant més i més. En un principi es va mostrar crític i militant contra les polítiques dels successius governs que permeteren els desficacis i després decidiren que els farien pagar a aquells que menys tenien. No es considerava de cap partit polític però votava sempre a aquell que més s’apropava a les seues idees, de manera que anava patint greus decepcions, perquè no complien amb allò que prometien o perquè veia com el seu vot quedava confinat a un paper residual, amb exigües o nul·les representacions parlamentàries. Es consolava pensant allò de que ja que no podia canviar el món, almenys aconseguia que el món no el canviés a ell. Es manifestava habitualment, secundava les vagues i les mobilitzacions, simpatitzava amb tots aquells que constataven que els drets aconseguits al llarg dels anys es perdien dramàtica i vertiginosament.
Poc a poc, però, anà posant en pràctica, de manera gradual, allò que es coneix com l’estratègia de l’estruç, consistent en amagar el cap baix de la terra i ignorar el problema. Va descobrir que les concentracions multitudinàries li produïen una creixent ansietat. Començà a defugir a les persones o deixà de prestar atenció als mitjans de comunicació que sistemàticament parlaven a tot hora de la crisi i els desgavells que s’estaven produint. Encara que ho feien amb raó, ell va constatar que el caràcter se li feia cada vegada més agre, i fins i tot va començar a notar molèsties a nivell psicosomàtic per culpa de la situació financera del país, de l’atur, de la pèrdua de drets bàsics o de les penúries que la gent passava. Per això, la seua militància es va anar esmorteint i desactivant a poc a poc. No per falta de convicció si no per un instint de seguretat, salvació o supervivència. Al cap i a la fi a ell no li anava tan malament, conservava el seu lloc de treball, i com que no era capritxós ni desmanyotat amb els diners considerava pragmàticament que podia viure amb bastant menys del que tenia. I en moltes ocasions jugava amb l’idea, no sense certa mala consciència per ser una mica perversa i radical, de que aquesta societat en el seu conjunt tenia el que es mereixia, per acció o per omissió. Així que amagà el cap baix l’ala i es dedicà a esperar temps millors.
Però la pau interior que volia assolir el defugia. Per una banda, tenia clar que el sistema tal i com estava plantejat era un desastre i havia de canviar. Per altra banda, no sabia com fer-ho, o millor dit, no sabia què podia fer ell com a individu. Una perillosa barreja de remordiment, impotència i ressentiment.
Per això anà forjant-se en ell una idea, un projecte vital a dur endavant. Ja que no podia reunir les forces necessàries per fer part de la resistència activa en contra d’aqueix sistema, el negaria a títol individual, l’abandonaria, renunciaria a formar part del mateix. Deixaria d’entrar en la roda del consum, abandonaria el capitalisme de manera total. Si tots feren com ell, seria el fi de l’especulació, de l’explotació dels treballadors, de l’esclavisme i el gregarisme moral imperant, del domini de les grans empreses multinacionals i d’una política internacional feta a mida d’aquestes.
En pocs dies s’acomiadà del seu treball i gastà els pocs estalvis que tenia en ficar una tanca al camp de tres fanecades que havia heretat dels seus pares, que fins eixe moment havia estat completament perdut, i en col·locar enmig la casa de fusta més econòmica i estoica que va trobar. Comprà una dotzena de conills, un pollastre, quatre gallines, llavors de diverses verdures, llegums i cereals, així com diversos arbres fruiters. Aquestes foren les seues darreres transaccions comercials convencionals. Havia de fer el seu camí fins les últimes conseqüències, de manera que començà a netejar el camp de males herbes, va sembrar els productes agrícoles que la temporada permetia i plantà estratègicament els arbres, convertint el seu espai en un hort frondós. Els dies següents confirmaren les seues millors expectatives: era ric en temps lliure, un home en pau amb la seua consciència, autosuficient i ecològic. No era criat ni esclau de ningú, es trobava al marge de cap implicació en res del que estigués passant més enllà del seu menut regne, dins del qual imperava l’economia de subsistència.
Però l’ombra de les metes i obligacions més fosques que s’havia plantejat retornava a ell periòdicament, perquè des del primer moment havia assumit que havia de matar. No podia deixar les coses tal i com estaven, havia de donar un altre pas endavant i el moment s’apropava. En el seu descàrrec es deia que ho podia catalogar com a necessitat fisiològica, i que a més la seua radicalitat total no podia tindre escletxes.
I un matí es decidí. Li ajudà molt durant els preparatius de l’operació pensar en la seua iaia, una dona càndida, la bondat feta persona, sempre amable i sensible, que amb la disfressa d’eixa dolça aparença havia assassinat sistemàticament amb fredor i despreocupació, com qui rega les plantes o fa la bugada. Alguna herència genètica hauria d’haver rebut, sens dubte. “He de matar, així són les coses, no puc lamentar-ho”, es deia, mentre amb la mà dreta sostenia el ganivet més esmolat que tenia i amb l’esquerra acariciava el llom i les orelles del conill que havia triat per a eixe primer sacrifici, mirant en quina part de l’anatomia de l’animalet havia d’aplicar la ferida adequada per causar-li el menor dolor i l’agonia més breu possibles.
.-000147 .-000120
.-000123 .-000021
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Realment impressionants certes coincidències Albert. A mesura que avançava en la lectura del teu relat m'ha sorprés la proximitat d'aquest personatge del qui diria, que conec de ben a prop. Sols la falta d'un topònim que identifique la partida on s'hi troben les tres fanecades amb la casa de fusta, o la part del cos on s'hi li manifesta el trastorn somatomorf, em fan pensar que, potser, davall d'aquest llençol de núvols i estels ens acotxem una munió de perfectes desconeguts cobejant els mateixos delers... De més a més hi ha també altra munió de ciutadans anònims -vianants de la història- que cada día mentres es fan el nuc de la corbata per anar a la feina, pensen en aquesta altra vida -que no ha segut- entre llegums i encissams i ben lluny de poltrones llepaires.
M'ha sobtat endins el remat amb la iaia estripant conills, sense perdre el seu halo bondadós ( i llençant el budellam a un renouer de gats saltadors).
Celebre la bona vista.
Pere Peres.
Paga la pena escriure relats per a després poder llegir comentaris tan pròxims i fantàstics com el teu. En el cas d'aquest conte, tornar a l'economia de subsistència és dur a terme un ideal utòpic, però com açò continue així ens van a forçar a tornar-hi. Per altra banda, et diré que després d'haver presenciat molts sacrificis com el del final del relat ja fa molts anys que vaig abandonar el conill com a integrant de la meua dieta.
Et confesse que soc un habitual lector dels teus magnífics comentaris a aquest impagable diari digital. No canvies, per favor.
Salut!
Todo un ejemplo de la hipocresia pseudoprogre que nos rodea, un tipo que desencantado de la sociedad que le rodea se dedica a vallar SU tierra, a cultivar SUS tomates, SUS pimientos, SUS berenjenas, a criar a SUS conejitos y SUS gallinitas. Se olvida de los ciudadanos que sufren, de los que han perdido su empleo, de los que llenan las casas de caridad, su gran dilema moral es matar un conejo para despues comerselo, dilema que nunca tuvo cuando fueron otros los que mataron por el y para el.
Espero que el personaje no sea reflejo del escritor.
Cuando he llegado a "Els xiquets són així de cruels per ignorancia" que ha generalizado, he preferido parar de leer ¡NINGÚN NIÑO DE MIS FAMILIARES HAN MATADO NUNCA NINGÚN ANIMAL NI SON ASÍ DE CRUELES" todo depende de como se les eduque... y encima el Albert tiene fama como escritor y que escriba barbaridades y que diga que mataba por placer a los animales cuando era niño.
¿Dónde estáis los defensores de animales, los que se quejaban del maltrato en el circo, los antitaurinos? ¿ahora os vais a callar todos?
Albert, et regale un link: http://www.youtube.com/watch?v=v89B58VCXnc
Salutacions.
"No al maltrato animal"
De petit alguna vegada vaig desbudellar granotes que eixampava en les basses de reg del terme, també vaig descuar sargantanes i trepeitjar pregadéus més d'una vegada. Com que em tocà de passar la meva intantesa en les darreries del franquisme, els diumenges de matí, els xiquets anàvem a missa i allà, el senyor rector ens esperava en una mena de "cagaoret" tancat amb cortinetes -confessionari se'n diu- El cas és que jo li contava al capellà aquestes bestiesses criminals, quasi comparables a l'assassinat de paquiderms per part del Borbó a Botswana, i Don Joaquim -que així li dien al capellà- m'administrava uns quants parenostres per expiar els meus pecats. Recorde que venia amb nosaltres un amiguet del barri -m'estalviaré dir el seu nom!- que s'hi tirava mitja hora llarga més que la resta de xiquets engenollat al banc de l'altar, ressa que te ressaré, complint amb la penitència suara administrada. Sempre em preguntí quins serien els pecats cotmessos pel meu amiguet. Amb el temps vaig entendre que ell, amb el cos més dessenrollat que el nostre havia arribat a la pubertat molt abans que nosaltres i havia descobert, amb uns anys d'avantatge, els plaers de la carn. I t'ho conte açò "No al maltrato animal" perquè de més a més d'enviar comentaris al Seisdoble, tu també podries practicar l'onanisme.
A D.Azcútia no cal que li ensenye el camí perquè em consta que ja es passa el día amb la cigala en la mà.
viejo:
Als meus relats anteriors han aparegut assassins, estafadors, gent que ha matat un altra persona, l'ha cuinada i l'ha donada de menjar a altres, dements, maniàtics, suïcides, ... "espero que los personajes no sean reflejo del escritor". En tot cas, cenyint-nos al relat, em preocuparia molt més sentir-me reflectit en aquells personatges que han provocat la situació social i econòmica, que apareixen tangencialment.
No al maltrato animal:
Si has interpretat que hi ha apologia del maltractament animal en aquest relat, crec que no m'has comprés bé. De fet estic en contra de qualsevol maltractament, siga a animals o persones. Solament és ficció, no necessàriament autobiogràfica. I és cert que tinc la percepció de que els xiquets en general (en general NO significa tots) són cruels per ignorància i immaduresa. No entrava en els meus plans ferir cap sensibilitat, almenys en este tema en concret.
Pere Peres:
Molt guapet el vídeo. Gràcies.
Un relat que ens porta a pensar molt bo
Añadir un comentario
