.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Apocalipsis silenciadaUn relat curt d’Albert Reina
“El món es va acabar el passat divendres vint-i-u, n’estic segur”
Inventari de confusionsA mi no m’enganya ningú. El món es va acabar el passat divendres vint-i-u, n’estic segur. Mira, ara ix algú. És la meua oportunitat d’entrar. Crec que aquest edifici serà suficientment alt per fer una demostració contundent. Vaja, l’ascensor no funciona. Pujar per les escales no em farà mal. No em fotran la mescla, la fi del món va arribar tal i com estava previst. Entresol: una agència d’assegurances i una acadèmia d’anglès. Els que governen el món des de l’ombra ho han intentat amagar, sembla que han fet un bon treball. No sé si la gent viu enganyada, o s’ha volgut fer la desentesa, o forma part del complot, però tothom fa veure que no ha passat res. Bon dia, senyora. Quina mirada m’ha dedicat, segur que li he semblat un paranoic i un llunàtic. No m’ho ha dit però sé que ho ha pensat. Primer pis: porta u, Mireia Deulofeu, nutricionista; porta dos, Silvestre Bru, podòleg. Si fins i tot hi ha gent que es burlava abans, escèptica. Però molts es donaran compte de la seua gosadia i segur se’n penediran. Mira que s’havia dit, que hi havia indicis científics i unes prediccions històriques fonamentades. Ningú no havia volgut aportar detalls sobre la forma en que es presentaria la destrucció total, hagués segut una mostra de crueltat innecessària. Porta tres, Rafel Corts i Núria Albentosa, porta quatre, Marc Doménech i Amàlia Casp. Quina catifeta més horrible. No sé com s’ho han fet per que semble que no ha passat res. Han estat ràpids en actuar. Les administracions són totes unes expertes en això de manipular i ocultar informacions a l’opinió pública, fins i tot allò més evident t’ho poden negar i quedar-se tan amples. Porta cinc, Batiste Ivars. Serà l’escriptor? Porta sis, no hi viu ningú. El cas és que ni jo mateix em vaig adonar de res, van ser hàbils. Però de vegades les coses es saben, i prou. I jo sé el que va passar. Ni més ni menys que tot es va acabar. En una fracció de segon. Sense que ningú tingués temps de sentir cap dolor, de ser conscient de la seua destrucció, de la desaparició dels seus éssers estimats ni de la resta del gènere humà i dels regnes animal i vegetal al complet. Porta set, Alberto Chuqui i Gabriela Lumillanga. Porta huit, Rodion Petrescu. Foren diligents, tenien una resposta preparada per a la contingència i instantàniament instauraren una realitat enganyosa, paral·lela, en la qual ens trobem ara mateix.
Molta gent ho sap, com jo, però ells formen part del sistema, són uns gregaris, uns servils i uns conformistes. Jo no puc viure creuat de braços davant la mentida i la manipulació. Necessite denunciar-ho, remoure i despertar les consciències. Cinquena planta. No vaig a llegir més rètols. Estic convençut de que llegir al llarg de la meua existència tot allò que he tingut a l’abast de la vista no m’ha aportat cap benefici. A vore si ja funciona l’ascensor. No. Ho veus?. No va. És una mostra de la imperfecció del seu pla, ho han volgut tindre tot lligat però detalls com aquest demostren la meua teoria. No importa, el terrat no ha d’estar molt lluny. Em pregunte per què ho han volgut ocultar. Potser han volgut salvar la campanya de Nadal, merda de consumisme. Potser per evitar escenes de pànic col·lectiu i perdre el control de la situació. Ridícul. Que més es pot perdre en l’estat de desolació en que ha quedat el planeta?. Tal volta ho han fet per no haver d’admetre que l’apocalipsi no ha arribat de la mà d’un jutge suprem. Porta onze, Miquel Marrades i... havia dit que ja no llegiria més rètols. Porta dotze, Arturas Mitrolavicius. És una llàstima, perquè tenia un projecte interessant per al dia de cap d’any. Tenia pensat anar a Viena i suplantar al que toca la caixa en el concert d’any nou de la Filharmònica. El meu somni de tota la vida: enmig dels aplaudiments del públic que ompli la Sala Daurada de la Musikverein per premiar la impecable interpretació del vals precedent, el director Franz Welser-Möst, que ha abandonat l’escenari instants abans, torna i de camí a la tarima em dóna l’entrada de manera sòbria i elegant. En eixe instant es produeix el meu moment de glòria, sis compassos -una altra planta, portes tretze i catorze- en el transcurs dels quals repique en solitari un ritme ben marcial al qual s’afegeix el bombo, els plats i la resta de l’orquestra. El principi de la Marxa Radetzky. Però ara eixe anhel no té sentit per a mi, que estic cridat a empreses més elevades. Parlant d’elevacions, el terrat, mira. No sé com s’ho han fet per representar un dia tan assolellat, pur i càlid a les altures de l’any en les que estem. Es que són desmanyotats, no es donen compte de que tanta perfecció és com a mínim sospitosa. Però la gent no està per estes coses, és ben fàcil de portar i de manipular. Que estret es veu el carrer des d’ací dalt. I quina sort que es tracte d’una zona tan cèntrica i plena de gent. Quan més testimonis del meu acte hi haja, molt millor. Els que no se n’han adonat de la gran mentida despertaran de la seua ignorància. Els que han mirat cap a un altre costat i han fet veure que no passava res hauran d’admetre avergonyits la seua covardia i indolència. Els que formaven part del complot i han negat interessadament la fi del món arrossegaran la seua estultícia i hauran d’admetre públicament el fet de la destrucció. Aquells que intuïen des del principi que no ens han contat la veritat, en vore el meu gest senzill però efectista, alçaran la veu per reclamar que no se’ls negue el dret a fer part del no-res. Ara quan bote la barana del terrat i em precipite enmig del carrer, en lloc de convertir-me en una massa informe d’ossos, òrgans i teixits, m’alçaré incorruptible i els demostraré que viuen en l’error d’una il·lusió, que si tot fos com els fan creure ja no podria dirigir-me a ells, que es troben a un món irreal que alguns s’han inventat per alguna fosca raó, però que a mi no em distrau de percebre el que hi ha, o millor dit el que no hi ha.
Un, dos, tres, bote i baixe molt més ràpid del que he pujat i sent un poc de pànic i la cara se’m desencaixa i tot el meu cos rep una descàrrega química però ràpidament domine la situació i mira quanta gent hi ha baix que es fa cada vegada més gran i alguns ja s’han adonat de que caic i s’han quedat estupefactes però més colpidor serà per a ells vore com no em faig res i m’alce i els dic que
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
