Sant Bernat, patró d’Alzira (príncep, polític i sant)Al senyor Antonio Momparler, un gran bernardí
Vaig conéixer Bernat la matinada del 15 d’agost de l’any 1150. Era el dia de l’Assumpció de la Mare de Déu i totes les campanes de la cristiandat voltejaven amb força tocant a glòria. Però aquella glòria tan gran no era per la festivitat de la Mare de Déu, sinó per la unió en matrimoni del senyor compte de Barcelona Ramon Verenguer IV amb la senyora Peronella, princesa d’Aragó.
El món sencer estava de festa per la gran cerimònia nupcial que anava a celebrar-se a Lleida, i els monjos del nou monestir de Santa Maria de Poblet visquérem aquell dia d'una manera ben especial, ja que, gràcies al senyor Ramon Berenguer, els pares de l'abadia cistercenca de Fonfreda vingueren a aquesta vall a fundar la nostra casa, tot després que el senyor comte fera donació al seu senyor abat de les fèrtils terres pobletanes recentment conquerides als musulmans.
A mi em diuen Roc, però durant els trenta anys que vaig estar de monjo en el monestir de Poblet, el meu nom va ser el de fra Benet, i és que, de sempre, he tingut una profunda devoció pel pare Sant Benet de Núrcia que tan gran obra va fer al crear la regla de la nostra congregació.
Durant tota la meua vida, tant dins com fora del convent, he presenciat fets molt portentosos, i conegut persones veritablement extraordinàries de les qui he aprés el gran poder que Déu Nostre Senyor té sobre cada un dels éssers humans, i és per això, que ara, quan ja em trobe al final de tots els camins, vull deixar testimoni de la meua amistat amb Bernat, l’home més prodigiós entre tots els que he conegut mai i que, tot i ser d’origen musulmà, va ser posseïdor del veritable esperit de Déu.
Només feia un mes de la meua incorporació com a novici a l’orde cistercenc, i per aquells dies havíem acabat de construir la capella i el claustre de sant Esteve, a més d’haver iniciat la construcció de la nau central de l’església abacial, la qual, va estar beneita pel nostre pare l’Abat Grimoald, just el mateix dia de la festa de la Mare de Déu de l’any següent.
Ara, de les moltes coses que recorde d’aquell home tan sant, la que mai no he pogut, ni podré oblidar, és la seua arribada al cenobi pobletà aquell dia quinze d’agost. Era de nit fosc i els germans i els novicis havíem acabat de cantar els matins quan, de sobte, sentírem un gran guirigall a la porta del convent alhora que la campaneta tocava com si s’haguera tornat boja. Alguns novicis, sense pensar en més, anàrem corrents a veure què era aquella remor tan gran, i al creuar el portal ens quedàrem esbalaïts, allí hi havia un bon grapat de moros de veritat, encapçalats per un jove serafí anomenat Hamet, al qual se li notava que era poseidor d’una poderosa força interior. Jo, de seguida, vaig pensar que aquell xicot tan ben vestit i tan ben paregut, no podia ser altre que un gran noble musulmà. I així va ser, era un poderós princep valencià que anava cap a Lleida, a retre cortesia als nuvis reials.
Des del primer moment que Hamet es va presentar davant l’abat Grimoald, va saber que la seua vida anava a canviar tant com la diferència que hi ha entre el cel i la terra. Començava a adonar-se que tot allò que li estava passant formava part d’un destí ineludible que l’allunyava vertiginosament de l’home honorable que havia viscut en bells palaus, rodejat de la finor de la noblesa valenciana. Poques persones tenen la capacitat de comprendre el llenguatge incomprensible en què sol expressar-se Déu Nostre Senyor, i molt menys, tenir la temprança justa per a poder respondre a les seues peticions. Déu havia elegit aquell jove príncep per a desenvolupar una missió ben difícil i diferent a la duta fins aleshores a la seua cort valentina. Des d’aquell dia, el treball del jove musulmà ja no anava a ser obra d’home exposada a la destrucció, sinó ben al contrari, seria missatger del poder celestial sobre la terra. Bernat sabia de bona veritat el gran i important compromís que estava adquirint al renunciar a la fe d’Alà i entrar en el monestir cristià de Poblet. Sabia que canviava la riquesa per la pobresa, el llit de matalaf de llana fina per la màrfega de palla, la còmoda benanança pel sacrifici més dur, i tot això, era precisament allò que Bernat més desitjava per poder començar el camí que finalment el portaria a Déu.
A poc a poc Bernat es va fer sant, si no és que ja ho era des del dia que va nàixer allà en Pintarrafes. Durant el temps que va ser administrador de l’abadia, el rebost va estar sempre de gom a gom i a la taula mai no faltà el bon pa i el bon vi per més que gelara o pedregara. Ara, em queda l’honor d’haver acompanyat Bernat en les missions més importants que va desenvolupar al llarg de la seua vida, i d’entre les quals vull destacar la visita al nostre sant pare, Bernat de Claravall, on el va assistir en els últims moments de la seua mort, i després, complit el difícil manament del senyor rei Alfons I, de portar a les nostres terres el Sant Calze de l’últim sopar de Nostre Senyor Jesucrist. Jo sé que la història parlarà de tots els grans miracles que va fer a Poblet, que en van ser molts, fins que Déu Nostre Senyor el va cridar al cel mitjançant el dolent martiri que va patir a Alzira juntament amb les seues germanes Maria i Gràcia.
El dia que Bernat se’n va anar, jo em vaig sentir molt sol i vaig decidir abandonar l’obediència cistercenca i retirar-me a una ermita en un bosc de muntanya prop a la Ribera del riu Xúquer, on ell va morir. I tot per mantenir viu el record de la seua mort. Ara, quan crec haver arribat a la fi dels meus dies, he volgut escriure aquestes lletres perquè no quedara en l’oblit aquella vida tan santa i tan prodigiosa, i poder donar gràcies a Déu Nostre Senyor que em va concedir la gràcia de compartir el seu temps terrenal, i d’haver gaudit de la seua amistat durant la meua estada a Poblet.
Josep Lluís Andrés
.-000084 .-000091
.-000100 .-000102
Etiquetas de esta noticia
Fiestas : Sant Bernat,
Social : Religión y Culto,
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Enhorabona i, molt bo el teu escrit.
Añadir un comentario
