.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Un ramell d’hipocresiaSixto Ferrero | L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
No us negaré que fer una crítica dels tòpics és arriscat. L’última persona que posà per escrit una crítica de la realitat d’aquest petit país va ser rebut amb estrafolàries incineracions inquisitorials a la plaça de l’ajuntament de València. Però com d’això ja fa molts anys esperem que el lector pulcre sàpiga destriar entre la visió nítida de la realitat i el sentimentalisme piadós o costumista. I m’explique si em permeten. Aquesta setmana, un any més, celebrarem l’1 de novembre, ja fa dies, més d’un més si fa no fa que les floristeries ens ho recorden: “encarregue ara les seues flors per a Tots Sants”. Ofertes, promocions i cartelleria halloweenesca engalanen els taulells de les botigues florals.
Com a mosques a la mel, moltes, moltíssimes famílies, sense cap consciència o motiu aparent, s’afanyen a portar les seues flors a les pedres lapidàries, prèviament esculpides, netejades i englanades per tal de dipositar el seu ramell de flors. Els precedents, els llibres o aquell lloc virtual, dit Internet, ens indiquen unes dades històriques. Les flors per als morts només tenien una funció pràctica. Cobrir, minimitzar, l’olor de descomposició que produïen els cossos inerts dels finats. Més endavant i amb l’arribada aixafadora del cristianisme s’adaptaren els ritus pagans, amb una anàlisi rigorosament inaudita, per tal de donar-li un caire de religiositat i poder seguir amb les tradicions, no oblidem, paganes.
No dubte que el rerefons religiós, avui, les conviccions profundes de respecte cap als éssers estimats ens porten, ni que siga una vegada a l’any, a gastar-nos uns euros en un ramell de flors. Però igual com en moltes altres festivitats, que paradoxalment se justifiquen des del credo piadós, estan rebent un gir cap al consumisme absurd i sinèrgic; “ho fem perquè ho fan tots”. Per altra banda els floristes també tenen dret al seus dia de glòria; ho de guanys, tan se val. Sincerament els cementeris el dia 1 de novembre adopten qualsevol situació excepte la que tenen realment. A què anem al cementeri? A xafardejar i criticar. Només a veure qui ha portat flors, qui no, qui té la pedra neta i qui bruta, qui s’ha mort en els últims mesos, o dies,... Altres que també trauen un poc el cap són els funcionaris municipals encarregats del cementeri. Si el tenen en condicions rebran l’afalac dels seus veïns i sentirem aquelles frases: «que net ho tenen i quines flors han posat en els jardins» Ai com no ho tinguen net i polit!
No he vist mai ningú plorar ni mostrar el més mínim decor un dia 1 de novembre a cap cementeri, altrament he de reconèixer que fa molts anys que no hi vaig però bé recorde quan m’han portat o per xafarderia he anat. Siguem sincers, aquest dia és purament façana i xafarderia. Qui realment té dol, té enyorança, va cada dia de l’any. Qualsevol dia, sempre buscant intimitat, i no un dia 1 de novembre, on el cementeri té més vida que mort. Molts aniran al cementeri, faran acte de presència i després tots en família, els vius els morts no poden, marxaran a dinar i fer una bona sobretaula on riure, menjar i beure, tan de bo poguérem fer-ho tots els dies.
Cadascú que faça el que vulga, i tant faltaria més. Els floristes i els enterramorts tenen dret al seu dia de vanaglòries. Però no oblidem que el ramell de flors no és pels morts, pels nostres éssers estimats, sinó per a netejar la consciència, la nostra consciència de vius. D’olors, de descomposició ja s’encarrega la ciència, no calen ramells d’hipocresia.
Sixto Ferrero
El Seis Doble no corregix els escrits que rep. La reproducció d'este text és literal; fidel a les paraules, redacció, ortografia i sentit de l'autor/s.
En El Seis Doble Comarcal…
El agua potable costará a la Ribera 4,6 millones de euros más cada año
Una turista de altos vuelos en Cullera
Los proveedores de Ford Almussafes amenazan la paz social
.-000223
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Llevar flores al cementerio, al lugar donde descansan los restos del ser amado, es un acto de amor, es una intima reafirmación interna de que mientras el difunto exista en nuestro recuerdo, no estará muerto. Como dice el poeta, :" Solo se muere cuando se es olvidado".
Se limpia la sepultura y se la engalana de flores para manifestar a los cuatro vientos que la persona enterrada pervive en nuestro recuerdo, para que todos aquellos que lo conocieron sepan que aún está entre nosotros.
Como dice Ruiz Zafón " Si nadie se acuerda de tí, es que estás muerto."
Hipocresía, es escribir un artículo como este y al llegar la Nochevieja empezar a repartir besitos y abrazos a troche y moche, es criticar a quienes critican la limpieza de lápidas y nichos, es el intento de autojustificar la pereza en limpiar una lápida o simplemente visitar los restos de un ser querido, sea el día que sea, demostrando a todos los que lo conocieron, que sigue vivo en nuestro recuerdo, que no lo hemos olvidado. Resulta muy cómodo recordar a un ser querido, mientras su sepultura se llena de polvo, suciedad y telarañas, somos así de guay.
A un padre, a una madre, a un hermano, o cualquier otro familiar en esta vida, el corazón nuestro en vida le ha de amar. Un regalito, una cajita de bombones, para que sus bocas sientan los mil amores. En los cementerios están sus restos, y el alma se ha subido a Dios al cielo, el recordarles es quedar su recuerdo grabado en nuestro corazón, no en un cementerio que solo son sus cenizas sus huesos y sin la belleza que Dios creo en su cuerpo. Amad, respetad y perdonar mientras ese amigo o ese familiar este vivo. ¿Acaso alguien de nuestros difuntos sacan los brazos para recibir ese regalo, que a sus tumbas les llevamos? ¿Nos dan las gracias? No, mil veces diré que cuando una madre o un padre o cualquier ser querido mientras este vivo, hay que darles amor con mucho cariño, con regalos o sin ellos, serán con vosotros agradecidos. Ellos muertos ya no necesitan de nuestro cariño, porque están llenos de amor en el cielo del Dios vivo. ¿Cuándo me comprenderéis hermanos? Un amigo en vida se peleo con su amigo, convirtiéndose los dos en enemigos. Un día uno de ellos murió, y el que en esta vida quedo, arrepentido a su tumba va a llorarle, y unas flores va a llevarle. Yo pregunto ¿de que le sirven esos sollozos si ahora su amigo no tiene oídos? ¿No hubiera sido mejor el abrazarse y darse el uno al otro con perdón? Aprended la verdad de Dios: "Estaba hambriento y me diste de comer, estaba desnudo y me vestiste, enfermo y fuiste a verme, en la cárcel y fuiste a visitarme, forastero y me acogiste, sediento y me diste de beber. Te a seguro que cuando lo hiciste a uno de mis hermanos mas pequeños, a mi me lo hiciste" Y yo os digo: Esas flores son las que desea el Señor que regalemos a nuestros hermanos necesitados. "AMAROS LOS UNOS A LOS OTROS COMO YO OS HE AMADO"
Rosa María de Dios
Rosa Mari, acuérdate de tus muertos como quieras, pero no te atrevas a decirme como debo recordar a los mios. Tu puedes rezar a tu dios de guerra y muerte y yo recordar a mis seres queridos como me apetezca. La libertad es eso ¿no crees?.
Añadir un comentario
