.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Joan E. Sifre presenta el proper divendres 24 de novembre el seu nou llibre 'L'Aigua en la Fosca'Tindrà lloc al Saló Àrab de La Gallera, a les 19:00 hores
Joan E. Sifre presenta el divendres 24 de novembre, al Saló Àrab de La Gallera el seu nou llibre 'L'Aigua en la Fosca'. A l'acte intervindrà, a més del propi autor, Diego Gómez, alcalde d'Alzira, y Estrella Sáez, professora del IES la Fonteta de València.
L’AIGUA EN LA FOSCA és una novel•la ambientada a Alzira, a la comarca de la Ribera, on el riu que dóna notorietat a la contrada, envoltava el poble entre dos braços tous i amatents. Un riu de vegades brau i revoltat que inhunda periòdicament la ciutat d’aigua tèrbola i fangosa.
La població hi compta i hi conviu. Una llegenda ben viva entre la gent del poble en dóna testimoni, amb Sant Vicent Ferrer com a protagonista.
Diu que en una de les visites que féu el sant a Alzira, en passar el pont es va detindre davant la casa d’un ferrer perquè aquest li ferrara l’ase. En anar-se’n, el ferrer li demanà els diners pel servici. Sant Vicent indignitat amb aquell atreviment, avesat com estava a viure dels feligressos, miràvers el riu i va exclamar.
- Algun dia diran ací estava Alzira!
- Mai mentre Bernat estiga. – Contestà la imatge del sant local des del pedestal.
I així és, l’estàtua de San Bernat romanc om un sentinella etern vigilant el Xúquer per oposar-se a la maledicció del rancuniós Sant Vicent.
Una xarxa complexa de sèquies en distribuïx l’aigua i abasteix fins el racó de camp més amagat del terme. Els hòmens lligats a la terra conformen el carácter que indefectiblement s’hi veu afectat. Una forma de ser aspra, dura, de vegades directa i irracional. Forjada en el treball a la intemperie, sense la seguretat d’un rebost sempre ple, exposats a l’oratge.
Aquell any de 1963 una forta gelada malmetrà les collites i els arbres i, per descomptat, l’ànim dels habitants. El relat pretén sondejar en l’ànima dels personatges, mostrar-ne l’essència oculta sota la costra de la superficie. La vida aparent passada pel sedàs dels sentiments.
L’acció de la novel•la fruïx al llarg de l’últimany de vida de la protagonista. L’evidència de la malaltia mortal. L’enfrontament de l’ésser a la finitud. La incredulitat dels personatges que l’envolten. La rapidesa amb què es fa present la malastrugançano els dóna coll perquè la puguen pair adequadament.
Una vegada encetada la fatalitat tot esdevindrà inaturable, com una massa de gel esquarterada, determinant, sense remissió.
Els afers familiars faran de contrapunt, ompliran l’espai atònit, estupefacte de la revelació. El dia a dia, les diverses celebracions de l’any: les falles, la semana santa, la pasqua… conformaran el petit univers de la família, de les necessitats i dels anhels
A través dels diversos passatges desfilaran la por, la ràbia, el desig, el conformisme, la revolta, l’enveja… i l’amor. Un amor encés i ofegat en l’aigua calma i recóndita. Relegat a la foscúria, a un espai reduït, bategant.
Escrita amb un estil propi, molt personal; ben sucat de poesía que li confegix un aire íntim i sentimental que si vos enxampa us reportarà moments plens d’emoció i imatges commovedores.
Deixar-se dur pel corrent dels sentiments amainats pels meandres llargs i aparentment tranquils d’entranyables descripcions, fa que la narració s’assoborisca a poc a pòc, amb bon gust de boca.
La lectura pausada,sense ser feixuga, transporta el lector a la plana dolça de la Ribera envoltada de muntanya amiga, de suaus carenes, reblides de murta i pins. Embaumades. Cims i valls que els habitants mitifiquen, orgullosos del paisatge, de la terra.
Els records són l’amalgama de la vida, i quan es manifes tenassaonats, embolcallats de llum diáfana destapen un espai extens i inmensurable per on s’expansiona l’energia tendra del sentiment. Les paraules obren eixe miracle. Com l’aigua del riu quan arriba a la plana que sense pressa va llaurant el llimerol més oportú.
La presència de la mort i la desolació s’insinua entre línies, com un tel que plana suaument sobre la vida del poble i dels personatges. La realitat es capçadora es mostrarà crua, indefugible. El poble agrícola patirà en carn propia la ruïna perdurable. Els tarongers encomanats d’aquella nefasta epidèmia de la tristesa aniran sucumbint irremeiablement davant la desesperació de la gent que propiciarà un ambient enrarit, revoltat contra l’evidència que quan les coses vénen mal dades l’abandó i l'angunia són de cadascú.
La figura del fill menut, que sembla singlar en els llimbs de la innocència del primer any de vida, és l’escipient on s’aplega l’essència de la base activa del relat. A través del filtre pur i impresionable dels ulls d’un xiquet any ell s’alliberarà l’aigua en la fosca com la font lliure i cristal•lina que raja incansable omplint la solitud de la muntanya del so ancestral de la vida...
Joan E. Sifre montalvà va nàixer a Alzira l’any 1962. Es llicenciat en Filologia i treballa com a professor de Llengua i Literatura a l’IES Músic Martí Soler de Mislata.
Des del 1994 ha estat vinculat al Pla de Formació Lingüísticotècnica en Valencià del Professorat no Universitari i a la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià.
L’any 2009 col•laborà amb l’editorial Germania dins la col•lecció “la Canya” amb la traducció i les propostes didàctiques de dos contes d’Ambrose Bierce. El guardià del morti Mort a Resaca.
Tot i que la inquietud literària sempre hi ha estat present aquesta és la seua primera novel•la.
El Seis Doble no corregix els escrits que rep. La reproducció d'este text és literal; fidel a les paraules, redacció, ortografia i sentit de l'autor/s.
.-000166 .-000151
Etiquetas de esta noticia
Ocio en Alzira : Actos, espectáculos y actividades,
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Hacía bastante tiempo que no "aparecía" por este diario digital. Lo hago hoy para "deshacer entuertos". Dice el autor del libro que se presenta que San Vicente visita Alzira y encarga a un ferrer que estaba cerca del entonces "pont de Sant Agustí, que le herrara el burret. Bueno y lo que continúa, lo "no mentres Bernat estiga...". Creo que es un texto que aparece en la novela de Blasco Ibáñez, "Entre naranjos". Pues en realidad es, San Vicente vino a Alzira a predicar la cuaresma a los monjes jerónimos de la Murta en 1410 y cuatro siglos después, en 1717 se instalaron en los pretiles de nuestro ya conocido Pont de Sant Bernat, la pétreas imágenes costeadas por el abogado Nicolás Bas y el canónigo Cervera. ¿Creen en realidad, que hasta pasados cuatro siglos en que Sant Bernat estaba en puente le diría al ferrer esta patraña?. Esta historia en un bulo que se inventó el mejor paisajista valenciano. Entre ellas, al inicio de la novela que se desarrolla en Alzira, dice que Rafael Brull, el diputado alcireño que venia en tren desde Madrid, después de pasar la estación de Carcaixent, desde el tren ya veía la Casa Blava. ¿?
Muchas gracias Alfonso!! Me encanta cuando nos cuentas cosas de Alzira.
saludos
Añadir un comentario
