EL SEIS DOBLE
viernes, 31 de octubre de 2025
La nit de les ànimesPer: María Jesús Sánchez
En la majoria de cases del poble, a la finestra, al balcó, o dins de casa es posaven les “animetes” perquè els esperits de cada llar no es perderen en el seu retorn a la terra de camí a casa
No és bo que oblidem les bones tradicions o les substituïm per altres costums que no ens són propis.
L'arribada de Tots Sants era un temps de reflexió sobre el nostre pas per aquest món, recordàvem els que ja no estaven, compreníem la fugacitat de la vida i apreníem a estimar-la. Tant a casa com a l'escola escoltàvem històries terrorífiques i màgiques, com aquella dels monjos templers de Sòria, o la d'aquells destarifats que se la juguen per veure qui seduïa més dones i matava més homes en un any, i la d'un pare que tornà de l'altre món en forma d'espectre a fer justícia. Es contaven altres històries pròpies de la tradició oral, personatges inventats que situaven al poble del costat o potser una mica més lluny.
En la nit de les ànimes
totes ixen a passejar,
a visitar les persones,
sense poder-les tocar.
Abandonen el cementeri,
l'infern i fins el cel.
I algunes el purgatori
arreglades i sense pèl. (J.R.Cerdà)
La nit de les ànimes, el 31 d'octubre, en la majoria de cases del poble, a la finestra, al balcó, o dins de casa es posaven les “animetes” perquè els esperits de cada llar no es perderen en el seu retorn a la terra de camí a casa.
Les veïnes feien les “animetes” d'una forma ben senzilla: en un platet posaven oli d'oliva i un ble de cotó que encenien amb un misto. També portaven carabasses a torrar al forn, regalaven caramels a la xicalla i als aparadors de les pastisseries s'exposaven safates de fruita escarxada i pastissos d'ametla que es compraven en poca quantitat, per allò de la carestia de la vida. D'aquesta manera, tan dolça, s'alleugerava l'enfrontament amb la consciència de la finitud de la vida.
La nit de les animetes forma part del nostre patrimoni cultural immaterial. Una tradició que posa en relleu la devoció i el respecte als avantpassats, que ens fa mirar cara a cara l'obscuritat i por a la mort i que ens invita a celebrar la vida i a valorar-la amb els cinc sentits. Una nit en la qual és menester recordar aquell aforisme llatí- dum spiro, spero- que invita a la resiliència, a l'esperança i a la possibilitat de millorar en un futur pròxim.
De què ens val importar altres celebracions, plenes de trivialitat, buides i sense altre contingut que no siga la festa, si la nostra tradició és tan bonica i formadora?
María Jesús Sánchez
El Seis Doble no corrige los escritos que recibe. La reproducción de este texto es literal; fiel a las palabras, redacción, ortografía y sentido del autor/es.
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
RAFA - 31/10/2025
En un tres i no res, les xarangues entraran als cementeris I faran un concurs de "busca la làpida".
En un tres i no res, les xarangues entraran als cementeris I faran un concurs de "busca la làpida".
Añadir un comentario











_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)

Etiquetas de esta noticia