EL SEIS DOBLE
miércoles, 29 de octubre de 2025
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Del fang a la dignitat: Alzira no oblida la DANAA Alzira, malauradament, estem acostumats a que l’aigua passege pels nostres carrers
._000815
Ha passat ja un any d’aquell fatídic 29 d’octubre. Ha sigut un any molt dur per als valencians i les valencianes. Un any de recuperació, de curar ferides i de tornar a començar.
La història de la DANA no comença el 29 d’octubre, sinó uns dies abans. Les previsions meteorològiques deien que estàvem a les portes d’un episodi de pluges mai vist fins ara. Sabíem que ens enfrontàvem a una situació que podia ser molt perillosa.
A Alzira, malauradament, estem acostumats a que l’aigua passege pels nostres carrers. Ens hem acostumat a viure pendents del cel perquè som conscients de la força amb què de vegades colpeja la naturalesa. Els dies previs a aquell dimarts d’octubre ja havíem activat la majoria de protocols relacionats amb les inundacions. Dilluns 28, quan es confirma que estem davant d’un escenari molt complicat, convoquem el nostre CECOPAL per a prendre les mesures que enteníem que eren les pertinents. Tancàrem centres educatius, esportius i diverses instal·lacions municipals. Després d’aquella reunió, quedàrem tots en alerta. Estàvem oficialment de guàrdia, esperant que la DANA mostrara la seua cara més adversa.
A partir d’aquell moment, tot es va anar complicant. Els pitjors pronòstics es complien. El dia 29 plovia a la Ribera. Al matí arriben notícies del desbordament del barranc de Barxeta, però després parà de ploure. Pareixia que tot havia passat, però era només una xicoteta calma en mig de la tempesta. Al voltant de les tres de la vesprada arribava la part més complicada d’aquest episodi. La pluja comença a ser torrencial, els barrancs comencen a acumular aigua i el Xúquer cada vegada va més ple. La pluja no para, i entre reunions d’emergència i revisió de barrancs comencem a rebre missatges d’altres municipis. El Magre se’n ha eixit. El raval d’Algemesí està inundat. Alcúdia i Guadassuar també tenen aigua al carrer... però no coneixíem encara la magnitud de la tragèdia. En fer-se de nit, aparegueren els nervis, la preocupació i la por. Quan feia moltes hores que treballàvem, intentant gestionar una situació com aquella, a les 20:11 hores sonava una alarma. Ara sabem que va sonar tard; molt tard per a molta gent.
A Alzira tinguérem molta sort. El Xúquer va desbordar només en una zona concreta, alguns barris acumularen molta aigua, però els danys foren mínims en comparació a altres pobles i ciutats. La nit del 29 d’octubre va ser una nit molt llarga. Una nit amb tots els efectius disponibles al carrer. Voluntaris del VACIF i Protecció Civil rescatant a persones atrapades, ajudant a aquells que ho estaven passant malament.
El 30 d’octubre la realitat ens gela la sang. Comencem a ser conscients de tot el que ha passat a l’Horta sud i entenem que Alzira, que pràcticament no ha tingut danys al nucli urbà, ha de posar-se immediatament a ajudar. I així ho vam fer. Obrirem el poliesportiu Fontana Mogort convertit en un gran magatzem on rebíem i distribuíem menjar, aigua i articles de primera necessitat. També des d’allí s’organitzaven els grups que anaven a netejar a altres poblacions. Podem estar molt orgullosos i orgulloses de la nostra ciutat, perquè la solidaritat que es va viure en aquells dies quedarà per sempre en la memòria de totes i tots.
A partir d’ahí, vam viure setmanes molt dures. La recuperació va ser complexa i de vegades lenta. Alzira va estar ajudant als municipis més afectats. La ciutadania ens vam unir en un dolor col·lectiu que encara no ha desaparegut i demostràrem una vegada més que el poble valencià és un poble valent, resilient i capaç de tot quan està unit. Ha passat un any, però encara ens emocionem quan recordem aquells dies.
Ha passat un any i hem tingut temps de reflexionar molt. El primer que volem és evidentment recordar a les víctimes mortals; aquelles 229 vides que l’aigua es va endur. També com no a les seues famílies, que encara demanen justícia. Molta gent ho va perdre tot, però les pèrdues humanes són sense dubte el que més ens dol a totes i tots.
En aquells dies d’obscuritat només es veia una llum, la de la Delegada del Govern a la Comunitat Valenciana Pilar Bernabé. Aquell dia ens va agafar de la mà i no ens ha soltat mai, per això volem agrair la seua tasca. Ha fet un treball excepcional, amb una implicació total i una dedicació absoluta. Ha estat 24 hores al dia al servei dels ajuntaments i de la ciutadania. Ha estat sempre on havia d’estar, i per això sempre tindrem un deute amb ella.
La resposta del Govern d’Espanya va ser clara i contundent, posant tots els mitjans necessaris a l’abast de la Comunitat Valenciana. Injectant milers i milers de milions d’euros per a reconstruir tot allò que havia quedat danyat.
Però el que també queda de manifest és que no tots estaven on corresponia. Després d’un any, encara no queda clar on estava el president de la Generalitat. No sabem per què no es va convocar abans el CECOPI, ni per què no es va enviar abans aquella alarma, ni per què no es va llançar cap avís als ajuntaments de les poblacions que estaven en perill.
La informació estava ahí. A Alzira la teníem i es van prendre les decisions oportunes. I no, Alzira no compta amb informació privilegiada, la informació estava a l’abast de totes i tots. Aquell 29 d’octubre la ineptitud d’un govern autonòmic va causar 229 morts. El senyor Carlos Mazón pot contar totes les versions que vulga sobre el que va passar aquell dia. A nosaltres, la veritat, no ens importa on estava. El que ens importa és que no estava on havia d’estar, que era dirigint la resposta a l’emergència. Des d’aquell dia ha contat mil mentides o mil veritats a mitges, no ho sabem, però el que sí que sabem és que per decència, per responsabilitat i sobretot per vergonya, el que hauria de fer és anar-se’n i convocar eleccions.
Portem un any amb un sentiment de ràbia que mai s’acaba. Un any vivint una anomalia democràtica, perquè tenim un president que no representa ja a pràcticament ningú. Un president que no pot eixir al carrer i que ha demostrat que el càrrec li ve molt gran. Els polítics són servidors públics, elegits per a gestionar. Es pressuposa que estan a l’altura de les circumstàncies, però després d’aquell 29 d’octubre ha quedat ben clar que Mazón no pot continuar sent el president de la Generalitat Valenciana. Els valencians i les valencianes en mereixem molt més.
El poble valencià mai oblidarà aquell dimarts 29 d’octubre de 2024. Mai oblidarem aquells dies tan tristos, aquelles imatges de desolació, aquells crits d’auxili de qui ho van perdre tot. Tampoc oblidarem mai la solidaritat dels alzirenys i les alzirenyes i de la gent vinguda de tota Espanya. Mai oblidarem als voluntaris i les voluntàries que arribaren per a llevar fang a canvi de res. Tampoc a les forces i cossos de seguretat de l’estat, que tant van ajudar en aquelles primeres setmanes.
Però per damunt de tot el que mai oblidarem serà que en el pitjor moment de la història recent de la Comunitat Valenciana, qui estava al capdavant del govern era el pitjor president que hem tingut fins ara. Un president que no només no estava fent la seua feina, sinó fa un any que no assumeix cap responsabilitat. Per això, ni perdonarem, ni oblidarem.
Gemma Alós Sospedra
El Seis Doble no corrige los escritos que recibe. La reproducción de este texto es literal; fiel a las palabras, redacción, ortografía y sentido del autor/es.
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
