EL SEIS DOBLE
domingo, 17 de mayo de 2026
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Hort de Sant Enric | Memòria viva dels horts històrics de VilellaEn ell visqueren durant generacions els avantpassats de la família Rubio Mascarell
.gif)
._000780
.gif)
.-000331
LA TERRA I LA MEMÒRIA
Entre Alzira i Carcaixent, en l’antiga partida de Vilella, encara existeixen camins de terra que semblen conduir més cap al passat que cap a altre lloc. Camins estrets entre camps, antics murs, xicotets ponts de pedra, pous mig ocults entre la malesa i horts silenciosos on l’olor de la flor del taronger torna cada primavera com una memòria obstinada.
Allí, enmig d’una de les terres més fèrtils de la Ribera del Xúquer, sobreviuen encara dos antics horts de tarongers units per una mateixa història: l’Hort de Sant Enric (hort de dalt) i l’Hort de Santa Matilde (hort de baix).
L’Hort de Sant Enric es troba en l’antiga carretera d’Alzira a Carcaixent (CV-41), aproximadament a mitjan camí entre les dues poblacions, dins d’una de les zones agrícoles amb més concentració d’antics horts de la Ribera valenciana.
Els dos horts formen part d’un paisatge històric construït lentament durant segles al voltant de l’aigua, de la terra i de la memòria familiar.
Vilella va arribar a reunir una enorme concentració d’horts històrics que conformaven un dels paisatges culturals, agrícoles i patrimonials més singulars de la Ribera i de la província de València. L’Hort de Muntanyana, l’Hort de la Xata, l’Hort de la Francesa, l’Hort d’Espanya, l’Hort de Sant Carles, l’Hort de Mengual, l’Hort de la Canal, l’Hort de Tena, l’Hort del Paperero, l’Hort de la Marquesa, l’Hort de Batalla, l’Hort de les Monges i molts altres formaven part d’aquell univers agrícola construït al voltant de pous, basses, canals i grans cases burgeses.
No eren només finques agrícoles.
Eren una manera de viure.
Un xicotet univers familiar.
Un món sencer alçat al voltant de la terra, de l’aigua i de la memòria.
Nosaltres ens centrarem en la història de l’hort de dalt, el de Sant Enric. En ell visqueren durant generacions els avantpassats de la família Rubio Mascarell. Així, molt abans que arribara l’última generació, l’Hort de Sant Enric ja acumulava dècades de vides, treballs, naixements, silencis i acomiadaments.
Allí naixeren xiquets. Allí se celebraren bodes i batejos. Allí es vetlaren els morts. Allí transcorregueren vides senceres lligades al ritme lent de les estacions i al treball constant del camp.
En aquells horts, el temps no el marcaven els rellotges moderns. El marcaven la floració dels tarongers, la humitat de la terra, la necessitat d’aigua, les tempestes i riuades de la tardor, l’inici de la collita i l’ombra dels rellotges de sol que encara hui continuen presents en moltes façanes de Vilella.
Perquè els horts de la Ribera sempre tingueren una altra manera de mesurar el temps: més lenta, més silenciosa i profundament vinculada a la llum, al paisatge i a la terra.
LA FAMÍLIA DE L’HORT DE SANT ENRIC
La primera branca de la família de la qual es té constància vinculada a l’Hort de Sant Enric fou la formada per Francisca Armengol i Pepe Mascarell (família Mascarell Armengol), que ja habitaven l’hort durant la segona meitat del segle XIX.
Una de les seues filles, Enriqueta Mascarell Armengol (Vilella, 1889-1965), nascuda en el mateix Hort de Sant Enric, continuaria anys després al capdavant de l’hort junt amb el seu marit, Jaime Rubio Albelda (Vilella, 1889-1968), originari de l’Hort de la Canal (família Rubio Mascarell).
Amb ells, l’Hort de Sant Enric continuaria plenament habitat i actiu durant bona part del segle XX. Del matrimoni naixerien les seues tres filles: Enriqueta, Rosa i Consuelo, al voltant de les quals continuaria creixent la següent generació familiar vinculada encara a la vida quotidiana de l’hort.
Enriqueta Rubio es casaria amb Pascual (Bautista) Solís; Rosa Rubio amb José Sanjuán; i Consuelo Rubio amb Emilio Negueroles. D’estes branques familiars naixerien també els nets que encara arribarien a viure i conéixer l’hort: Juan, Enriqueta, María Ángeles, Rosa Mari, María José, Emilio José i Chelo.
Finalment, el besnet Juan, nascut en juliol de 1968, representaria l’última generació familiar que arribaria a conéixer directament l’Hort de Sant Enric abans del seu abandonament definitiu.
Enriqueta Mascarell Armengol moriria en juliol de 1965 i, posteriorment, en novembre de 1968, moriria Jaime Rubio Albelda. Durant uns anys més, la filla major, Enriqueta Rubio, junt amb el seu marit Pascual Solís, continuarien encara fent-se càrrec del manteniment de l’hort fins que, finalment, la família abandonaria definitivament aquelles terres cap a l’any 1972, després de prop de dos segles de vinculació familiar amb l’Hort de Sant Enric.
EL FINAL D’UN MÓN
Amb l’abandonament de l’Hort de Sant Enric desapareixia també una manera de viure que havia sobreviscut durant generacions sota l’antiga estructura de l’emfiteusi valenciana, una forma de propietat heretada del món medieval i molt pròxima a una espècie de feudalisme rural que va perviure en moltes zones valencianes fins ben entrat el segle XX.
La terra pertanyia legalment a uns propietaris, però eren altres famílies qui la treballaven i l’habitaven generació rere generació. A canvi de l’ús de la finca, els emfiteutes entregaven part dels beneficis o determinades rendes als amos. Aquelles relacions acabaren creant una complexa barreja de dependència, arrelament, fidelitat i resignació.
Els horts mai arribaven a pertànyer del tot a qui dedicava allí la seua vida sencera.
Els propietaris de l’Hort de Sant Enric i Santa Matilde, una família del País Basc que visitava ocasionalment la finca, apareixien de tant en tant com una presència llunyana dins d’aquell menut món agrícola. Però foren els avantpassats i descendents de la família Rubio Mascarell qui sostingueren realment la vida quotidiana de l’hort: cuidant els arbres, mantenint els camins, reparant els pous i treballant aquelles terres des de la matinada fins a la nit.
ELS HORTS DE VILELLA
El paisatge de Vilella és també el resultat de segles de treball humà i d’una complexa cultura agrícola vinculada a l’aigua.
Ací l’aigua no arribava mitjançant grans séquies com en altres hortes valencianes. L’aigua dormia baix terra i durant molt de temps foren les sénies —herència de la tradició hidràulica andalusina— i els antics sistemes d’extracció els que permeteren transformar aquelles terres de secà en camps fèrtils.
A finals del segle XVIII, Antonio José Cavanilles ja descrivia en la seua obra «Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia» (Madrid, 1795-1797) com les terres situades entre Alzira i Carcaixent començaven a transformar-se gràcies a la perforació de pous i a l’ús de sénies i de rodes d’aigua que permetien estendre el regadiu allí on abans predominaven les moreres i el secà.
Aquella transformació canviaria per sempre el paisatge i l’economia de la Ribera.
Els tarongers començaren a estendre’s lentament fins a convertir la comarca en un dels territoris agrícoles més rics i emblemàtics del Mediterrani.
Tota esta zona va arribar a reunir desenes i desenes d’horts històrics distribuïts al llarg de l’antiga carretera d’Alzira a Carcaixent, i a altres zones altes de Vilella. Cadascun amb la seua casa, el seu corral, el seu pou, la seua sènia, la seua bassa, el seu safareig, les seues canals, el seu rellotge de sol i la seua pròpia història familiar.
LES SENDES, LES SÈNIES I ELS ANDAMITS
Els horts de Vilella estaven comunicats per un important entramat de sendes i camins rurals que des de temps immemorials uniren Alzira i Carcaixent conectant camps, pous i cases agrícoles.
Els horts situats a la banda Oest de l’antiga carretera d’Alzira a Carcaixent —com l’Hort de la Canal o l’Hort de la Marquesa— tenien tradicionalment la façana principal orientada cap a la carretera, mentre que la part de darrere de les finques limitava amb el camí de Materna.
Per contra, els horts situats a la banda Est —com l’Hort de Sant Enric— orientaven també la façana principal cap a la carretera, però la part de darrere de les finques limitava amb una antiga senda que discorria paral·lela tant a esta carretera, com al barranc de Vilella, i que comunicava Carcaixent i Alzira. Esta senda era una de les principals vies de comunicació interior de Vilella i recorria la part de darrere de molts horts històrics, encara hui delimitats per alts murs de pedra.
Des de Carcaixent, la senda començava aproximadament a la zona on hui es troba l’àrea comercial pròxima a l’actual McDonald’s. Des d’allí travessava l’Hort del Jutge, passava l’antic camí del Butano i continuava en direcció cap a Alzira passant entre l’Hort de Sant Enric i el de Santa Matilde, i més avant lindava amb l’Hort d’Espanya i l’Hort de Sant Carles, entre altres, fins a unir-se finalment amb l’antiga carretera de Vilella prop del magatzem de Matías Colom.
Al voltant d’estes sendes apareixien també les antigues sénies i els andamits, elements fonamentals del paisatge agrícola tradicional de la Ribera. La sènia era un artefacte de fusta conegut a la península Ibèrica des d’època islàmica i molt estés en els horts valencians fins ben entrat el segle XX. Es tractava d’un sistema tradicional d’extracció d’aigua instal·lat sobre un pou i accionat habitualment per una cavalleria —normalment una mula o un ase— que caminava contínuament fent voltes per a posar en funcionament el mecanisme i elevar l’aigua destinada al reg dels camps i dels horts.
Estes sénies s’instal·laven sobre una plataforma elevada coneguda com a andamit, situada al voltant del pou, per on l’animal anava donant voltes per a fer funcionar la sénia. Junt amb elles solia alçar-se també una bassa de regulació on es vessava el cabal extret abans de distribuir l’aigua a través d’una xarxa de canals i canalitzacions que alimentaven les diferents taules de reg dels horts.
La combinació de pous, sénies, basses, canals i andamits acabaria configurant un dels paisatges hidràulics tradicionals més característics de Vilella i de la Ribera valenciana.
Amb el pas dels anys, moltes d’aquelles sénies desaparegueren, però en alguns llocs els andamits encara han quedat marcats sobre el terreny com una petjada visible de l’antic paisatge agrícola i hidràulic de la zona.
Durant generacions, estes sendes foren utilitzades diàriament per llauradors, famílies i treballadors que es desplaçaven a peu entre Alzira i Carcaixent molt abans de l’expansió del trànsit modern.
Gran part d’este patrimoni viari tradicional també ha anat desapareixent. Moltes sendes han sigut tancades, absorbides per propietats privades o simplement deixades perdre sense cap protecció pública.
Es tracta, però, d’un patrimoni col·lectiu que pertanyia històricament a tots els ciutadans. Les administracions públiques han permés durant anys la degradació i desaparició progressiva d’una part molt important d’esta xarxa històrica de camins, sendes i passos tradicionals que formaven part essencial de la memòria agrícola i cultural de Vilella.
UN PATRIMONI ABANDONAT
Tot este patrimoni agrícola, hidràulic, arquitectònic i cultural es troba hui en un avançat procés de deteriorament. Cases històriques abandonades, arxius familiars desapareguts, mobiliari desvalisat, construccions degradades i antics camins que a poc a poc deixen de formar part del paisatge.
Durant dècades, tant l’Ajuntament d’Alzira com el de Carcaixent han permés, per acció o per omissió, la degradació progressiva de Vilella i d’una part molt important d’este patrimoni històric i rural. Moltes sendes tradicionals han desaparegut, nombrosos horts històrics s’han degradat i gran part del paisatge agrícola de Vilella ha anat perdent-se sense una protecció real ni una aposta clara per la seua conservació.
I, tanmateix, este conjunt patrimonial podria haver sigut recuperat i fet valdre com un dels grans espais històrics, culturals i paisatgístics de la Comunitat Valenciana. La seua recuperació hauria permés conservar una part fonamental de la memòria històrica i del paisatge tradicional valencià.
El patrimoni no són només els centres històrics, els grans monuments o les reconstruccions virtuals. El patrimoni és també la terra, els horts, els pous, les sénies, els camins, els murs de pedra i les històries de les famílies que habitaren estos paisatges durant generacions.
La històrica ruta dels horts situada al llarg de l’antiga carretera d’Alzira a Carcaixent constitueix un dels grans corredors agrícoles i patrimonials de la Ribera. Durant segles, viatgers, llauradors i comerciants travessaren estes terres, i alguns autors destacats deixaren també constància escrita de la singularitat d’estos paisatges valencians.
A més d’Antonio José Cavanilles (1745-1804), també autors com Pascual Madoz Ibáñez (1806-1870), Vicente Lassala Palomares (1817-1876) o Teodoro Llorente Olivares (1836-1911) descrigueren en diferents moments la riquesa agrícola, el paisatge de regadiu i la importància històrica d’estes terres de la Ribera.
NO OBLIDAR LA MEMÒRIA
La història de la família Rubio Mascarell no és una història excepcional. És el reflex de la vida de moltes altres famílies que habitaren estos horts durant generacions sota l’antic sistema de l’emfiteusi valenciana.
Famílies humils que visqueren la duresa del treball agrícola, les riuades del Xúquer, la grip espanyola, l’expansió de la taronja, l’època del modernisme valencià, la plaga de la tristesa dels tarongers, la Primera i la Segona República, la Guerra Civil, la postguerra, la fam, el franquisme i les grans transformacions socials i econòmiques dels segles XIX i XX, des d’estos paisatges rurals que hui desapareixen lentament.
Els descendents de la família Rubio Mascarell han començat a recopilar fotografies antigues, testimonis orals, documents i records familiars vinculats a l’Hort de Sant Enric i a l’Hort de Santa Matilde, amb l’objectiu de preservar esta memòria abans que desaparega definitivament.
Amb tot este material s’està preparant actualment un llibre dedicat a reconstruir la història familiar i la memòria dels horts històrics de Vilella, del qual este text forma part també d’esta iniciativa de recuperació patrimonial i documental.
Amb cada casa abandonada, amb cada arxiu familiar perdut i amb cada testimoni que deixa de contar-se, desapareix també una part de la història d’estos horts i de tota una època.
I potser eixa és la pèrdua més gran.
Perquè aquells horts foren molt més que terra cultivada.
Entre les seues cases, els seus camins i els seus tarongers transcorregueren generacions senceres de vides, records, silencis, treballs i xicotetes històries familiars que hui formen part de la memòria col·lectiva de la Ribera i que mereixen continuar vives abans de desaparéixer per sempre.
Alex Solís Paredes
Descendent de la família Rubio Mascarell
El Seis Doble no corrige los escritos que recibe. La reproducción de este texto es literal; fiel a las palabras, redacción, ortografía y sentido del autor/es.
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
