EL SEIS DOBLE
miércoles, 27 de mayo de 2026
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Cartes al director | L’última nit del Cinema ColónQuan un grup de joves va intentar tornar-li la vida a l’històric cinema d’Alzira
.png)
._000807
.jpg)
._000581
Hi ha edificis que desapareixen quan tanquen les portes. I n’hi ha altres que continuen vius dins de la memòria d’una ciutat.
Durant dècades, centenars d’alzirenys van créixer entre pantalles il·luminades, corredors en penombra i sessions de diumenge que acabaven convertint-se en records compartits. Per a molta gent, aquell cinema no era només un lloc on veure pel·lícules. Era una part de la seua vida.
La nit del 17 al 18 de febrer de 2015, aquell espai emblemàtic va tornar a respirar. Per unes hores, les portes es van obrir lentament. Els focus van tornar a encendre’s. Les ombres van córrer de nou pels passadissos. I les sales, carregades de records i silenci, es van omplir altra vegada de vida. No era una estrena comercial. Ni una reobertura oficial. Aquella nit no hi havia públic ni una programació oberta a la ciutat. El cinema s’havia convertit, per unes hores, en un immens plató cinematogràfic.
Aquella nit, la gent del Grup “Què Fem?” estava a punt de convertir el Cinema Colón en l’escenari principal de la gravació de l’espot promocional del QFestival 2015. Era una d’aquelles idees nascudes des de la il·lusió i les ganes de tornar a omplir aquell espai de vida, encara que només fora per unes hores. I, sense saber-ho encara, aquella acabaria sent l’última nit del Cinema Colón.
Dins de l’edifici hi havia moviment per tot arreu: músics, voluntaris, càmeres, focus, maquillatge, cables travessant corredors i desenes de persones caminant amb una barreja d’il·lusió i incredulitat. Com si tots foren conscients que estaven participant en alguna cosa irrepetible.
La gravació, impulsada pel Grup “Què Fem?” junt amb Àlex Solís i Joecar Hanna —director de cinema, productor audiovisual i líder en aquell moment de la banda We Used To Pray—, transformava aquell espai en un homenatge cinematogràfic. La càmera avançava sense descans per escales, passadissos i sales mentre apareixien escenes inspirades en clàssics com El resplendor, Psicosi, La taronja mecànica o Caçafantasmes.
Figures inquietants emergien entre la boira. Personatges fantasmagòrics apareixien darrere de les portes. Ombres travessaven les antigues sales de projecció. I aquell cinema, per unes hores, deixava de ser un edifici tancat per convertir-se novament en un lloc ple de màgia, misteri i memòria.
Com si aquella nit el Cinema Colón intentara recordar-li a tota una ciutat el que havia sigut. I el que encara podia arribar a ser.
Per entendre com es va arribar fins allí, cal tornar uns mesos enrere.
EL NAIXEMENT D’UNA IDEA
La idea de recuperar el Cinema Colón per a la ciutat d’Alzira no únicament com a cinema, sinó com un gran espai cultural, va nàixer en setembre de 2014 de la mà del Grup “Què Fem?”, una associació que des de feia anys impulsava iniciatives alternatives a la ciutat.
La proposta anava molt més enllà de recuperar un antic cinema. La idea era transformar aquell edifici en un espai cultural multidisciplinari, capaç d’acollir concerts, projeccions, festivals, exposicions, activitats audiovisuals i noves propostes culturals. No es tractava només de salvar un edifici. Es tractava de salvar una part de la memòria col·lectiva d’Alzira.
La ciutat ja havia perdut espais emblemàtics com el Cine Salomón, el Cine Piscina, el Cine Venècia, el Cine Reino o el mític Cine Casablanca, entre altres. I el Colón era l’últim gran cinema que quedava dins del nucli urbà: un edifici complet, situat en un enclavament privilegiat i amb unes possibilitats culturals enormes.
El Grup “Què Fem?” va traslladar aquella idea a l’Ajuntament d’Alzira, que en aquell moment va mostrar interés real per estudiar possibles vies de recuperació i ús cultural de l’espai. Però l’associació no es va quedar només en les paraules. Va contactar directament amb la propietat del cinema, va negociar les condicions i va signar un contracte de lloguer per poder utilitzar el Colón en activitats culturals puntuals. Tot amb una gran predisposició per part dels propietaris i amb uns costos assumibles per a una associació modesta.
I així, allò que semblava impossible, es va fer realitat.
INSÒLIT FEST: QUAN LA CIUTAT ES VA CONVERTIR EN ESCENARI
La primera gran experiència va arribar amb l’Insòlit Fest, celebrat en desembre de 2014. El festival, impulsat pel Grup “Què Fem?” i patrocinat per l’Ajuntament d’Alzira, tenia una visió diferent de portar la cultura a la ciutat. La seua filosofia era tan senzilla com arriscada: portar la música a espais inesperats d’Alzira i transformar la ciutat en un gran escenari.
Aquella idea no naixia del no-res. El Grup “Què Fem?” ja feia anys que experimentava amb nous formats culturals i activitats urbanes a la ciutat, especialment a través de les diferents Rutes de la Tapa impulsades des de 2011 dins de la programació del QFestival, on la música en directe, les actuacions i l’ús d’espais no habituals formaven part de l’experiència.
En l’Insòlit Fest es van organitzar concerts dins de comerços locals, actuacions en terrasses i teulades, música gòspel en esglésies, cinema al carrer i activitats repartides per diferents racons urbans. Tot havia de ser inesperat. Insòlit.
I entre totes aquelles idees va aparéixer una de les més ambicioses: tornar a obrir el Cinema Colón i convertir-lo en un escenari de concerts de rock.
El 27 de desembre de 2014, el cinema va recuperar la vida per unes hores amb concerts i sessions musicals que van omplir les seues sales de públic, llum i música. Per l’escenari del Colón van passar bandes com Delado, We Used To Pray, Limbotheque, Neuman o We Are DJs. Especialment significativa va ser la presència de Neuman, una de les bandes més prestigioses de l’escena indie estatal en aquell moment, en un festival que demostrava que Alzira podia acollir propostes modernes, arriscades i de qualitat.
Aquella jornada havia sigut històrica. Molta gent feia temps que somiava tornar a veure el Colón obert. Per primera vegada en anys, el cinema tornava a omplir-se de música, llum i gent. Allò era una prova de foc per demostrar que aquell espai podia convertir-se en un punt de revitalització cultural per a la Vila, i que la ciutat no havia de deixar escapar aquella oportunitat.
Quan els concerts ja havien acabat i la sessió de DJ arribava al final, encara quedaven centenars de persones dins del cinema. La música es va apagar lentament i, des de la barra on anys abans s’havien venut les tradicionals roses de dacsa, l’organització va voler compartir una última reflexió amb tots els assistents. Ningú imaginava encara que aquelles paraules acabarien adquirint amb el temps un to quasi profètic.
“Poden passar dues coses: que esta siga la primera nit d’alguna cosa gran…
o que siga l’última vegada que puguem gaudir del Cinema Colón”.
Davant la possibilitat que aquella acabara sent l’última oportunitat de recórrer l’edifici, es va improvisar una visita guiada nocturna pels espais més desconeguts del cinema: les antigues sales, les cabines de projecció i els corredors interns que molta gent mai havia vist.
L’emoció era evident. Moltes de les persones que caminaven aquella nit per les entranyes del Colón havien crescut allí dins i conservaven records personals vinculats a aquell lloc. Va ser un moment senzill, però carregat d’emoció. Com si, per unes hores, tota una ciutat haguera pogut reconnectar amb una part de la seua memòria.
LA VERTADERA ÚLTIMA NIT
Però la vertadera última nit del Cinema Colón arribaria unes setmanes després.
Després de l’Insòlit Fest, el següent pas era encara més ambiciós. El QFestival, que des de 2010 havia anat creixent en diferents espais de la ciutat, volia iniciar una nova etapa vinculada al Colón. La idea era convertir el cinema en la gran seu del festival i donar-li una identitat pròpia, fusionant música independent, cinema i patrimoni urbà dins d’un mateix espai.
La gravació de l’espot promocional havia de simbolitzar exactament això: una nova vida possible per al Cinema Colón. La nit del 17 al 18 de febrer de 2015, les càmeres van tornar a recórrer les seues sales per última vegada.
El rodatge avançava com un llarg pla seqüència fantasmal. Els personatges apareixien i desapareixien entre la boira. Les escales emergien de la foscor. Els passadissos recuperaven moviment. I l’edifici es transformava en un enorme homenatge visual a la història del seté art.
Aquell espot no era només un anunci. Era una declaració d’intencions. Una reivindicació cultural. Una manera de dir que aquell edifici encara podia tindre futur. I al mateix temps, sense saber-ho encara, també era un comiat.
JOECAR HANNA: DEL COLÓN AL FESTIVAL DE TORONTO
Una de les figures clau d’aquella nit va ser Joecar Hanna, que va dirigir el rodatge de l’espot. Anys després, la seua trajectòria cinematogràfica acabaria portant-lo molt lluny d’aquell rodatge al Cinema Colón.
Instal·lat posteriorment a Nova York, Joecar Hanna ha desenvolupat una carrera internacional com a director i productor cinematogràfic. Recentment, el creador valencià va aconseguir amb Talk Me el premi al millor curtmetratge internacional al Festival de Toronto, convertint-se en el primer director espanyol a guanyar aquest guardó en el prestigiós certamen canadenc, amb una producció impulsada per Spike Lee.
Però abans dels premis, de Nova York i del Festival de Toronto, hi hagué una nit freda d’hivern a Alzira en què Joecar, companyat d’un grup de joves, va decidir convertir un cinema en un immens plató cinematogràfic.
EL FESTIVAL QUE NO VA PODER SER
El QFestival 2015 havia de representar una nova etapa per al mateix festival. La proposta aspirava a transformar el Cinema Colón en un gran espai cultural dedicat a la música independent, les projeccions, les activitats artístiques i les experiències audiovisuals. Estava previst comptar amb un potent cartell amb artistes com Els Amics de les Arts, Mishima, La Fúmiga, Standstill, Mercromina, Los Fresones Rebeldes, els britànics Echobelly o Bonnie Tyler, entre altres.
Però el projecte no es va poder desenvolupar tal com s’havia imaginat. La falta de finançament suficient, les dificultats logístiques i l’absència del suport necessari van obligar a reformular aquella edició i redistribuir part de la programació en diferents espais.
Aquella acabaria sent també l’última edició del QFestival.
EPÍLEG: DOTZE ANYS DESPRÉS
Amb el pas del temps, cada vegada més veus de la ciutat s’han anat sumant a aquella idea nascuda en 2014 de recuperar el Cinema Colón com un gran espai cultural per a Alzira. I això, en realitat, no és mala notícia. Significa que allò que alguns van considerar una simple ocurrència d’una associació juvenil ha acabat convertint-se en una reivindicació compartida per molta gent.
Però també deixa una pregunta inevitable.
Com pot ser que en 2014 una modesta associació com el Grup “Què Fem?” fora capaç d’arribar a un acord amb la propietat del cinema i aconseguir obrir-lo al públic… i que, dotze anys després, la ciutat continue sense haver sigut capaç de recuperar-lo ni de tornar-lo a obrir per a cap projecte cultural?
La resposta explica moltes coses.
Si aquella aposta haguera comptat des del principi amb una voluntat política clara, transversal, decidida i unànime de tots els partits polítics, hui Alzira tindria recuperat un dels espais culturals més emblemàtics de la seua història. I en unes condicions molt més assequibles i viables de les que s’han anat plantejant estos anys. Possiblement ha faltat altura política i entendre que recuperar el Cinema Colón havia de ser, sobretot, un projecte compartit de ciutat.
Ara que tornen a acostar-se eleccions, segurament el Cinema Colón tornarà a aparéixer una vegada més en programes electorals, discursos i promeses polítiques, com ha passat de manera recurrent durant tots aquests anys. I això, en certa manera, també demostra que la ciutat continua considerant-lo un espai important, un símbol pendent de recuperar.
El problema és que hi ha oportunitats que, quan es deixen passar, són molt difícils de reconstruir després.
Durant els primers anys encara existien unes condicions bastant favorables per arribar a acords reals que hagueren permés recuperar aquell espai per a la ciutat. De fet, el Grup “Què Fem?” va aconseguir obrir el cinema al públic en aquell moment. Amb el pas del temps, però, la situació s’ha anat complicant: més deteriorament, més obstacles tècnics, més dificultats legals i menys marge de maniobra. I moltes coses que abans semblaven possibles, ara resulten molt més difícils.
Aristòtil ja advertia que “la finalitat de la política és el bé comú”. I molts segles després, Noam Chomsky recordava que “la responsabilitat dels governants és servir la societat, no els interessos del poder”.
Però massa vegades les bones idees acaben atrapades entre interessos partidistes, contradiccions polítiques o càlculs electorals de curt termini. I quan això passa, al final qui perd no és cap partit polític. Qui perd és la ciutat.
I mentrestant, Alzira ha passat més d’una dècada sense un espai que podria haver-se convertit en un autèntic motor cultural per a la Vila: un lloc capaç d’acollir música, cinema, arts escèniques, festivals i noves iniciatives culturals per a tota una generació.
Perquè, en realitat, el que va passar aquella nit de febrer de 2015 anava molt més enllà d’un cinema. Parlava també d’una ciutat sencera: d’una ciutat capaç de tornar a donar vida a un espai que semblava apagat, però també de deixar escapar una oportunitat irrepetible. D’una ciutat que moltes vegades només comprén el valor del que tenia quan està a punt de perdre-ho per sempre.
I, malgrat tot, aquella història també deixa una certa esperança: la possibilitat que algun dia Alzira siga capaç de reconciliar-se amb els seus espais, amb la seua memòria i amb les oportunitats que encara està a temps de salvar.
Aquella nit d’hivern, mentre les càmeres recorrien els passadissos i els focus il·luminaven per última vegada les seues sales, ningú imaginava que el vertader protagonista d’aquell espot no era el QFestival.
Era el mateix Cinema Colón.
Com si, abans d’apagar-se definitivament, haguera volgut regalar-li a Alzira una última pel·lícula.
Àlex Solís Paredes
._000900
.-000466
El Seis Doble no corrige los escritos que recibe. La reproducción de este texto es literal; fiel a las palabras, redacción, ortografía y sentido del autor/es.
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
