Miércoles, 17 de julio de 2019 Edición diaria nº 4.485 Año: 13 Noticias: 34.027 Fotografías: 92.358 Comentarios de usuarios: 107.183
EL SEIS DOBLE
lunes, 21 de septiembre de 2009
Clic en la foto para ampliar
Ver imágenes de esta noticia
1

 El Debat (20)
Valencià i català és la mateixa llengua?

EL SEIS DOBLE. El diari digital que escolta als alzirenys. Foro colectiu destinat als usuaris que desitgen fer pública la seua opinió, queixa, pregunta o debatre sobre qualsevol tema

El conseller de Gobernació, Serafín Castellano, junt a la alcaldessa d’ Alzira, Elena Bastidas,  va visitar el passat 15 de septembre la nostra ciutat per a veure un dels 12 manuscrits del còdex ‘Liber privilegiorum civitatis et regni Valencie’ o Libro de los Privilegios del Reino de Valencia que se conserva en el Archiu Municipal d’Alzira.

Sobre l’assumpte, publicarem la corresponent entrada; però, els nostres usuaris van iniciar en la mateixa un fil de comentaris que hem volgut extraure de la noticia per a donar-li cabuda com a debat propi.

 

 

Català i valencià és la mateixa llengua?

Com deu anomenar-se la nostra llengua?

Tenim un idioma propi?

Se pot anomenar catalá al valencià?

Què opines del terme “blavero”?

Ficar-li nom a la llengua és una ximplesa o té la seua importancia?

 

 

Transcripció literal dels comentaris


 

Pepet, va comentar el 16.09.2009: “Per a ‘Anónimo’ (perdón ‘Anònim’) tinc entés que els privilegis estan escrits en llatí i una part del còdex, la final, en Valencià que és com sempre, com històricament, hem anomenat els valencians i els nostres avantpassats a la nostra llengua. Algun gallec diu que parla portugués?. I algun portugués diu que parla gallec?. ¡Quant d'imb... hi ha per ací!”.

 

Junior Suite, va comentar el 16.09.2009: “Algun Argentí diu que parla argentí? algun mexicá diu que parla mexicá? Algun Estado unidenc diu que parla estadounidenc? Algun Brasiler diu que parla brasiler?”.

 

Anónimo, va comentar el 16.09.2009: “Pepet, creo que la única parte de tu comentario sobraba. Valenciano versus catalán versus mallorquín, queráis o no, De mi comentario anterior era porque estoy seguro que a ninguno o ninguna de la fotografía (salvo a Aureliano por motivos profesionales) les importe algo más que la historia del Cid Campeador”.

 

Pepet, va comentar el 17.09.2009: “Per a Junior Suite. En efecte. Ningún argentí diu que parla argentí ni ningún mexicà diu que parla mexicà perquè eixos idiomes no existixen. Però si, al menys des del segle XIV en la nostra terra li diem Valencià a la nostra llengua, serà, dic jo, perquè ací hi ha conciència de tindre un idioma propi i, d'alguna manera (al menys en la pronuncia i en moltes paraules) diferent. ¡Vixca la Comunitat Valenciana!”.

 

Anónimo, va comentar el 17.09.2009: “Pepet, tant exacto en los términos como eres, como te refieres a nuestra tierra como la Comunidad Valenciana. Eso este bien para otras partes de España que siempre han sido parte de Castilla, pero no para nosotros que hemos sido reino y territorio diferenciado dentro de Aragón y dentro de las Españas. No vale café para todos”.

 

Anónima, va comentar el 17.09.2009: “Muy de acuerdo con todos vosotros, al valenciano no se le puede llamar catalán. Riberenco puso un video en el espacio de dedicatorias donde se aclara toda la historia de la lengua valenciana”.

 

PPCC, va comentar el 17.09.2009: “Quant de BLAVERO solt que hi ha per aci”.

 

Anónimo, va comentar el 17.09.2009: “Tal vez el término blavero tendríamos que cambiarlo. Hasta ahora eran personas cuyo único vinculo era la fobia a lo catalán, hoy hay valencianos que llevan el azul en el corazón y lo defienden la unidad de la lengua (llámese como se quiera)”.

 

Hayack, va comentar el 17.09.2009: “No se le puede llamar Catalán al Valenciano? Por qué no? Al fin y al cabo yo voy a Barcelona hablando Valenciano y me entienden. Creo que ponerle nombre a la lengua es una soberana tontería. Los nombres dividen, en cambio la lengua une. En una visita que hice a Barcelona, estando por el parque Güel y hablando con la gente un chaval me preguntó si era de Girona. ¿Que significa eso? Que el nombre es insignificante. Lo importante es que la gente se pueda entender. Aunque hay algo que jamás se podrá borrar por mucho que quieran algunos. El Valenciano, así como el Catalán o el Mayorquín o Payès tienen unos orígenes comunes. ¿Por que esa manía de despreciar el origen de nuestra cultura?”.

 

Anónimo, va comentar el 18.09.2009: “Mira Hayak perque no!”.

http://www.youtube.com/watch?v=Ze9d4erOdIk&feature=related

 

Hayack, va comentar el 19.09.2009: “Lo que dice en ese video es ridículo. No soy filólogo, pero reescribir la historia no es la solución a tu complejo de inferioridad. A mi personalmente me la suda todo eso de los reyes antiguos y países medievales. Lo que me vale es lo que guardamos ahora. Tradiciones, lengua, cultura y gente es lo que tenemos. Hay muchos otros en muchas otras partes del mundo. La cultura incluso es distinta entre pueblos. Recorres 6 kilómetros y ya todo es distinto. Preocúpate más anónimo por tu presente y lo que te rodea, y déjate ya de cuentos de princesas y reyes en reinos del medievo. PD: La historia adulterada es de lo que más rabia me da. ¿Por qué no despliegas tus argumentos y dejas esos videos-farsa quietecitos?”.

 

Sento, va comentar el 19.09.2009: “Sóc valencià, i en una visita a la Catedral del Mar de Barcelona vaig entrar per curiositat i vaig escoltar per primera vegada una missa i unes cançons religioses en la meua llengua (a Alzira açò m'esta prohibit). Una altra vegada vaig anar al Monestir de Poblet, celebraven la festivitat de Sant Bernat (el nostre Sant Bernat) i vaig escoltar una missa i uns cants gregorians en la meua llengua, em vaig sentir a casa. Després un monjo ens ensenya el monestir i la tomba de Jaume I, em parlava en la meua llengua i jo li entenia perfectament. I ja en pla lúdic, he visitat Andorra i he parlat amb els seus ciutadans en la meua llengua i he entés tot allò que s'ha escrit en la llengua oficial d'Andorra, que curiosament és el català. Visca València i la nostra llengua”.

 

Pepet, va comentar el 19.09.2009: “Perquè serà que els catalans no tenen problema en dir-li català a la seua llengua i no es plantejen si valencià i català és "lo" mateix i ací, en València alguns valencians preferixen dir-li català a allò que històrica i literariament els nostres clàssics anomenaven Llengua Valenciana?. Serà que estan acomplexats o tal volta siga perquè el sant de quant més lluny és fa més miracles?. Perquè serà que eixos valencians que s'omplin la boca parlant del "Principat" (Catalunya) no parlen mai del Regne (València)?. Principat si i Regne no?. ¡Que poc coherents. Se'ls veu el plumer!. Jo seguix dient el mateix. Tot i admitint la "unitat" de la llengua -algú nega que el gallec i el portugués són el mateix en origen- tinc dret -i seria un mal fill de la meua terra si no ho fera- de dir-li a la meua llengua com li dien els meus avantpassats, açò és: Llengua Valenciano i/o Idioma Valencià. ¡Vixca València!”.

 

D’Alzira i plores, va comentar el 19.09.2009: “Pepet,tens raó.Però saps que a la majoria de les llengües sels denomina d'una forma acadèmica, al valencià i mallorquí se'ls reconeix acadèmicament com a català i en cas del nostre castellà es reconeix com a espanyol (en este cas és més dur ja que es vullga o no esta llengua és el castellà, després es pot dir segons el país on es parle que no és unicamente Espanya), peró el nom acadèmic tindria que ser castellà.

 

 

PPCC, va comentar el 19.09.2009: “Doncs jo a partir d´ara defensare com a idioma l´alzireny, per que jo treballe amb gent de Denia i no te res avore amb l´idioma que parlem ‘mosatros’ els alzirenys, ‘VIXCA’ l´alzireny”.

 

Anónimo, va comentar el 19.09.2009: “PPCC, pues yo quisiera saber que idioma hablo?, ya que por razones de trabajo estuve mucho tiempo en Palencia y otras capitales de Castilla la Vieja y me decían continua y amablemente que no sabia hablar en castellano. Al final tendrás razón y lo que aquí hablamos será el alcireño”.

 

Anónimo, va comentar el 19.09.2009: “Aixina es parla Pepet, si els anglesos foren com esta gent a l´anglés no se li diría anglés, sino americà! i els de Denia son molt xurros al parlar!”.

 

Anónimo, va comentar el 19.09.2009: “El alzireño -algezir•reny- en la epoca de Al.Andallus creo que fue una lengua importante de origen árabe”.

 

Pepet, va comentar el 20.09.2009: “L'algezireny no va ser ninguna llengua d'origen àrab, però sàpigues "anónimo" que abans de dir-se Valencià a la nostra llengua en l'antic Regne de València (i també a Catalunya) se l'anomenava "Romanç" i no Català. El nom que li donaren els catalans a la seua llengua romanç fon el de "català" de la mateixa manera que els valencians per les mateixes dades anomenaren al seu mateix romanç "valencià". Quin problema tens tu ara en dir-li Valencià -que és com anomenaren els valencians de l'època medieval, de l'època moderna i de l'època contemporània a la seua llengua- al Valencià?. És una qüestió d'història, de tradició i de sentit comú. "Lo" (perdó) demès és política. I torne amb la mateixa: Quin gallec li diu a la seua llengua portugués?. I quin portugués li diu a la seua llengua -que és la mateixa- gallec?. No ho entens "anónimo"?. Per cert, els mateixos que aran diuen "doncs" (paraula molt extranya per als valencians) fa cinc anys deien "puix". ¡Quina pena, com ens van catalanitzant, amb vaselina, substituint les paraules més nostres per altres més extranyes i tot açò amb la col•laboració manifesta de l'AVLl.!. Dia vindrà en què els valencians li direm "patata" a la creilla, "tarda" a la vesprada, "mirall" a l'espill, "doncs" al puix, "aquí" a ací, "avui" a hui, "avi" per iaio, "oncle" per tio, "vas" per got, "sorra" a l'arena, "xocolata" al xocolate, "mesura" a la mida, "petó" al bes, "petit" a xicotet i "mesa" a la taula. ¡Quina pena!. Arraconant les nostres paraules més pròpies i utilitzant les més llunyanes no li fem cap de favor a la nostra llengua. Fan al revés els catalans?. No, a ells ni se'ls ocorrix dir-los a la seua canalleta que existixen paraules que són més pròpies dels valencians: simplement les ignoren. Perquè serà?”.

 

Pepet, va comentar el 20.09.2009: “Per a "d'Alzira i plores". Si els gallecs no és fan problema en dir-li al seu idioma Gallec, ni els portuguesos fan problema de dir-li a la seua llengua Portugués tot i ser la mateixa llengua, per quina regla de tres els valencians hem de fer-nos problema en nomenar a la nostra llengua Llengua Valenciana o Idioma Valencià que és com l'anomenaven els nostres avantpassats i els nostres clàssics que la conreaven?. A la mateixa o pareguda llengua Romanç que els catalans anomenaren Català els valencians en la mateixa època l'anomenaren Valencià. I dic jo: quan ho feren, per alguna cosa seria. O no?”.

 

D’Alzira i plores, va comentar el 20.09.2009: “Pepet, que culpa tinc jo que vaja a Catalunya, Andorra o les Illes i que jo entenga i ells m'entenguen. Que culpa tinc jo que mentres la burgesia, l'Església i les forces culturals de Catalunya se preocuparen durant el segle passat de normalitzar la seua llengua; la burgesia, l'Església i la major part de les forces culturals valencianes renunciaven a la seua llengua i utilitzaven i imposaven el castellà. Clar que tenim paraules i expressions diferents,les tenim la gent de Sueca i Alzira i no parlem dos llengües distintes. Els argentins diuen "carro" al cotxe i no parlen argentí sinó castellà, perdó "espanyol".El nostre problema no és com es denomine o si es conserven o no alguns termes, el nostre problema és que cada vegada renunciem més a dir xiquet i diem "niño".I en este cas els motius polítics han sigut i són molt clars”.

 

Anónimo, va comentar el 20.09.2009: “Estos días he estado en el Santuario de la Virgen del Lluch, y he observado que en la pared del mismo hay dos nuevas placas conmemorativas. Escritas en castellano como corresponde, ya estaba bien que en las placas anteriores se atrevieran a escribirlas en valenciano y tuvieran la osadía de traducir hasta el nombre del papa al valenciano, como si todo el mundo no supiera que tendría que haberse escrito en castellano, que manía que tienen con traducir todo al valenciano”.

  

¿Qué diuen al respecte els alzirenys?


 

- Pots opinar baix d’estes líníes, en el apartat “Comentarios”.

 

- Si vols obrir un debat nou,  fes-ho enviant la teua opinión, queixa o pregunta al nostre correu info@elseisdoble.com

 

 Participa en altres debats oberts en EL SEIS DOBLE
Clic açí

 

Etiquetas de esta noticia

El Debate. Foro Público

Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia

Valencià sí, català també - 21/09/2009
És graciós el que posa d'exemple un vídeo on les explicacions es donen en castellà (és l'habitual manera que tenen de defensar el valencià). Damunt, ni tan sols s'han preocupat a llegir el text sinó que han posat un programa que llig el que posa a la pantalla d'ordinador.
A Argentina utilitzen moltes paraules diferents a Espanya i formes verbals (a l'igual que ens passa ací amb la variant catalana) i no per això li diuen argentí. Fins i tot als mitjans de comunicació gasten les formes argentines. Ací, el que cal fer, és utilitzar més el valencià i les formes valencianes correctes (enguany, vos, este) sobre les catalanes (aquest any, us, aquest).
No tingueu por de parlar als vostres fills en valencià perquè en ma casa ho parlem tots pero la xiqueta entén perfectament els dibuixos en castellà i hi ha moltíssimes coses en esta vida on està present el castellà. Per la qual cosa, no va a ser un idioma desconegut. Sabent valencià coneixen fonemes que no saben pronunciar els castellans. Xàtiva es pronuncia igual que She (ella) i així, mil exemples.
Com s'explica que si els valencians mai invadiren Catalunya, ells parlen una llengua on ens entenen? Per què ens diuen si som de Lleida? Parlem semblant a ells perquè ens repoblaren en temps de Jaume I.
Em sembla bé que li vulguem dir que parlem valencià, però tenint en compte que parlem la mateixa llengua que els catalans. Com voldria que s'haguera dit la llengua amb un altre nom per no crear estos conflictes. És com a la comunitat valenciana. Els alacantins i castellonencs no s'identifiquen amb el gentilici valencians, mentre que Catalunya és un nom genèric on estan inclosos Barcelonins, Tarragonins, Gironins i Lleidetans.
Per què la clòtxina que diguem a la Ribera es diu musclo a Gandia (xé, igual que a Barcelona)?
Sara - 21/09/2009
Me siento orgullosa de ser valenciana y no quiero que se apropien ni de mi identidad ni de mi lengua
Tono - 21/09/2009
A cada un lo d'ell. Estem en València i parlem valencià. Ho tinc molt claret.
Josep - 21/09/2009
No hi ha dubte, és la mateixa llengua; el problema és el nom... i dic jo, qué més dona! que cadascu li diga com vullga. Per a mi és i serà el valenciá.
Valencià - 21/09/2009
Ara si que heu tret un bon tema. Mare meua la que se va a liar. Els catalans volen apropiar-se fins de la paella. Vingaaaaa yaaaaa. Açí som valencians i cada un en sa casa i Déu en la de tots. Xau
Anònim - 21/09/2009
Si Jaume I haguera tingut que triar entre anomenar valencians del nord o catalans del sur, de segur que haguera dit que tots som valencianots !
sento - 21/09/2009
Acadèmia Valenciana de la Llengua
l'AVL ha declarat el desembre de 2003 que la denominació de valencià és tradicional, històrica, legal, estatutària i, per tant, la més adequada al marc institucional. A més, esta denominació no és incompatible ni ha d'entrar en contradicció amb altres denominacions també tradicionals, històriques i legals, que rep la llengua pròpia dels valencians. El nom de la llengua i la seua naturalesa no han de ser objecte de polèmiques inútils ni de cap classe d'instrumentalització cultural, social ni política, ja que això només contribuïx a fomentar la desunió entre els parlants, a dificultar la promoció del seu ús i a obstaculitzar la seua normalitat plena. La diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema lingüístic que els valencians compartim amb altres territoris. Les iniciatives que adopten els poders públics per a difondre el valencià fora del nostre àmbit lingüístic tenen tot el reconeixement de l'AVL. En tot cas, estes han de garantir la difusió de la nostra peculiaritat idiomàtica i s'han d'ajustar a criteris conceptuals i onomàstics de caràcter integrador
sento - 21/09/2009
El estatuto reconoce a la ACADEMIA VALENCIANA DE LA LENGUA unas funciones sobre la lengua; todo lo demás son especulaciones y conversaciones de cafe.
En cuanto al valenciano y a su naturaleza, la AVL proclama que el valenciano, idioma histórico y propio de la Comunidad Valenciana, forma parte del sistema lingüístico que los correspondientes Estatutos de autonomía de los territorios hispánicos de la antigua Corona de Aragón reconocen como lengua propia. Con este circunloquio se reconoce la unidad de la lengua que hablan catalanes, valencianos y baleares.

Sobre el nombre de la lengua, la AVL ha declarado el diciembre de 2003 que la denominación de valenciano es tradicional, histórica, legal, estatutaria y, por lo tanto, la más adecuada al marco institucional. Además, esta denominación no es incompatible ni ha de entrar en contradicción con otras denominaciones también tradicionales, históricas y legales, que recibe la lengua propia de los valencianos. El nombre de la lengua y su naturaleza no tienen que ser objeto de polémicas inútiles ni de ninguna clase disputa cultural, social ni política, puesto que esto sólo contribuye a fomentar la desunión entre los hablantes, a dificultar la promoción de su uso y a obstaculizar su normalidad plena. La diversidad onomástica del valenciano no puede servir de base a iniciativas que proyectan una imagen fragmentada del sistema lingüístico que los valencianos compartimos con otros territorios. Las iniciativas que adoptan los poderes públicos para difundir el valenciano fuera de nuestro ámbito lingüístico tienen todo el reconocimiento de la AVL. En todo caso, estas tienen que garantizar la difusión de nuestra peculiaridad idiomática y se han de ajustar a criterios conceptuales y onomásticos de carácter integrador.

Benito - 21/09/2009
Dice Valencià sí, català també: "Com s'explica que si els valencians mai invadiren Catalunya, ells parlen una llengua on ens entenen? Per què ens diuen si som de Lleida? Parlem semblant a ells perquè ens repoblaren en temps de Jaume I".

Antonio Ubieto, en sus Orígenes del Reino de Valencia, describe ampliamente cuales fueron las composiciones de las tropas que acompañaron al rey aragonés en su conquista de las tierras valencianas arrebatándoselas a los moros. Por ser muy extensos solamente nombraré un 2% de las susodichas tropas que procedían de la Marca Hispánica, lo que posteriormente se conoció como Cataluña. Entonces no existía aun la unidad de lo que hoy es Cataluña. Aquellos territorios eran condados de los que el rey D. Jaime I El Conquistador era conde y señor. Él mas conocido, aunque no único, era el condado de Barcelona.

Estas tropas de la Marca estaban compuestas generalmente por representantes religiosos. No hay que olvidar que la conquista del Reino Moro de Valencia se le impuso al rey aragonés como una cruzada, para anular una excomulgación que tenia sobre su alma. Como tales representantes de los obispados de los condados barceloneses al finalizar la contienda se volvieron a sus diócesis. En lo que se refiere a las tropas mercenarias de los condados de la marca hispánica –los que ahora se conocen como catalanes- no permanecieron en tierras valencianas en un porcentaje superior al 1,2%, ya que al negarles el rey aragonés su entrada en Valencia "a saco" –es decir a botín y rapiña- ya no tenían motivos para quedarse en el reino recién conquistado.

Difícilmente un porcentaje tan escaso de foráneos pudieron hacer que su lengua conquistara la lengua de los valencianos, máxime cuando se trataba de gentes de guerra, de baja estructura cultural. Por otra parte, es de sentido común el pensar que los valencianos prejaiminos no eran mudos y, por lo tanto, tenían su lengua propia. Las gentes provenientes de los condados de la Marca Hispánica "no pudieron hacer valer su lenguaje ante los mas de 65.000 cristianos, 2.000 judíos y 120.000 moros habitantes del reino moro valenciano".

Por tanto la teoría catalanista de que la lengua valenciana la implantaron los catalanes que vinieron con las tropas del rey aragonés Jaime I El Conquistador, cuando en 28 de septiembre de 1.238 firmó las capitulaciones del reino moro de Valencia con el rey Zayyan, se caen por su propio peso.
emili - 21/09/2009
Sembla que tormen 30 anys arrere. Als anys més durs de la "batalla de València". Trenta anys despress tindriem que estar parlant d'altres coses i no de debsts esterils i ja superats. Ahi teniu el dictamen de l'AVL i un bon grapat de sentències judicials. Que li diguen como li diguen, per a mi el més important és l'ús que fem d'ell. Parlem-lo sempre que pugam i ajudeu als que no el coneixen a aprende'l, a estimar-lo i que facen un bon ús d'ell. No se quin interés té parlar ara d'aço. Crer que l'administrador no ha estat encertat al propossar el debat. Salutacions
Ernest - 21/09/2009
Emili, dius que no és encertat este debat. Jo no ho crec aixi, perquè de quan en quan es bó recordar el que pensem i sentim els valencians. Hi han assumptes que no passen mai "de moda"
Jose - 21/09/2009
Hola. Jo sempre pose el mateix exemple:

Quan estic malalt vaig al metge. Quan tinc un problema amb el cotxe vaig al mecànic. Quan em fa mal un queixal vaig al dentista. Quan tinc un dubte lingüístic vaig al filòleg. Per qué? Perquè són els professionals que entenen dels seus respectius temes. Per tant, deixem als filòlegs que diguen el que ells han investigat al llarg dels segles, que no és altra cosa que valencià i català són dues denominacions de la mateixa llengua. No hi ha que pegar-li més voltes.

Ho he dit en valencià, ara en català:
Quan estic malalt vaig al metge. Quan tinc un problema amb el cotxe vaig al mecànic. Quan em fa mal un queixal vaig al dentista. Quan tinc un dubte lingüístic vaig al filòleg. Per qué? Perquè són els professionals que entenen dels seus respectius temes. Per tant, deixem als filòlegs que diguen el que ells han investigat al llarg dels segles, que no és altra cosa que valencià i català són dues denominacions de la mateixa llengua. No hi ha que pegar-li més voltes.

Quina diferència hi ha? Jo no en trobe cap.

Els valencians duguem segles dient-li a la nostra llengua "valencià" i hem d'estar orgullosos de la llengua que tenim, però sense oblidar-nos que quan creues el Sénia, passant Vinaròs, els habitants d'eixes terres parlen la mateixa llengua que nosaltres encara que li posen un altre nom.
BERNAT - 21/09/2009
Ni tots el mecanics ni meges son iguals. jo trie el que me mereix confiança. En la época sant Bernat (100any abans del rei Joume) ja es parlava en valencià, sempre s'ha parlat en Valencià, i quan mes investigacións façen mes es demostra que el llatí vulgar(valencià) sempre s'ha parlat a la ciutat i regne,. dic parlat, pocs son el que sabien escriure fins ben entrat el segle XX, i el escrits estaven en la llengua oficial, quan pertoca llatí, llatí, quan pertoca árab, árab, i 50 any abans del descobriment d'America esquan s'escomença a escriure en Valencià.
Anónimo - 21/09/2009
En juliol un dels habituals, inclós va dir aquesta aço:
En valencià la paraula nen és tan valida com xiquet o infant. (Noticia de que el Bloc demanava prorrogar les subvencions per a les escoletes)
Expe - 21/09/2009
Hoy en día el valenciano que se da en los institutos es más bien catalán. Creo sinceramente que el valenciano esta adoptando muchas palabras catalanas. Un ejemplo claro:
Telefònam quan pugues. En el instituto te rectificarían y sería de ésta manera: Trucam quan pugues.
Les golosines, no así no sería: Les llepolies.
Vaig eixir amb Manel, bien escrito sería: Vaig sortir amb el Manel.
Me pregunto, ¿Por qué él dialecto del valenciano va adoptando palabras catalanas?
Y así multitud podriamos exponer multitud de ejemplos.
Samsung - 21/09/2009
No més una reflexió; crec que tots aquells que defenen el valencià i parlen en CASTELLÀ no saben del que parlen. Em dona molta vergonya vore com la majoria de la gent que diu que el valencià i el català son diferent ho diu en castellà.

Com voleu que vos respeten o vos prenguen en serio? Si tant voleu la vostra llengua, utilitzeula, collons!

Un eixemple clar: Estic fart de vore a Rita cridar a la fallera major de València per a dir li que ha sigut escollida i que li ho diga en castellà. O de sentir a moltissimes falleres majors parlar en castellà o, si parlen en valencià, destroçar la llengua. Un poquet de sentit comú, per favor!!
Lastre - 21/09/2009
Es increíble, encara esteu a la Prehistòria, Discutin açò a estes altures em pareix lametable. Hi ha que preocupar-se per la gent que està al PARO, ara la Llengua, per favor...., teinm lo que es mereixem, que si blau, sense blau..... Sols teniu que mirar la RAE de lo que diu del Valencià.
Junior Suite - 21/09/2009
Aço es molt sencill, si anem a Barcelona o a les illes, ens podem entendre amb la gent que alli habita? crec que perfectament, entonces crec que queda ben clar que si que es la mateixa llengua, despres que cadascu l´anomene com vullga, pero no em vingau en que si es diferent, o que no es pronuncia igual, ni amb historietes de ningun tipus, perque no les acepte, o es que a andalucia es parla igual el castellà que a Madrid? per posar un exemple, i no per aixo ningu diu que l´andalus siga una llengua propia i crec que com aquest hi ha milers de exemples,a Argentina, mexic, chile, colombia, paraguay crec que parlen el castellà i no crec que tinga molt avore amb el que es parla a Espanya o tamde tenim un exemple com el de Estats Units crec que l´angles d´alli es molt diferent al que es parla a Anglaterra i no per aixo ningu diu que l´idioma siga estadounidenc
Antonio G. - 21/09/2009
El valenciano es el valenciano ¿a quien intentan engañar para que nos creamos catalanes?
Los catalanes deberían respetar más a los valencianos en el tema de la lengua y la cultura.
MC Quique - 21/09/2009
Personalmente pienso que el hecho de que nos entendamos, valencianos, catalanes, mallorquines y andorranos deja claro que todas estas lenguas derivan de una misma en común, como bien han apuntado "el romance". Pero que de esa lengua, a la que cada comunidad la nombró de una manera, a que digan que hablamos el catalán hay un buen trozo.
Es como si los andaluces o los madrileños, decidiesen cambiar el nombre al castellano y quisieran hacernos creer, que según la historia no hablamos "español o castellano", sino "andaluz" o "madrileño".
HayacK - 21/09/2009
Pero tengo entendido Benito que posteriormente se expulsó a los moriscos y vinieron pobladores de aquellas tierras. Es por eso que el Valenciano aun guarda muchas palabras de origen árabe. Me equivoco?
Anónimo - 22/09/2009
Lastre tu pensamiento si que parece prehistorico !! VAYA LASTRE DE VALENCIANO !! Quien escribe el valenciano de verdad ?
Antonio J. Pelayo. - 22/09/2009
Hola a todos.
Me veo en la necesidad moral de deciros esto, por primera vez y sin que sirva de precedente estoy totalmente de acuerdo con Benito o Baler o como se llame. Me llena de jubilo ver que de vez en cuando Benito dice algo coherente. Gracias y animo a todos, con esfuerzo y mucha mucha espalda conseguiremos superar el próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta: la coincidencia en breve de dos presidencias progresistas a ambos lados del Atlántico, la presidencia de Obama en EEUU y Zapatero presidiendo la UE.
BERNAT - 22/09/2009
Jo vullc tindre treball i me dona igual que me parlenen castellá o en suajiri. Es lamentable, prehistoric, que en 40 anys no es convencen que mai parlarem en catalino, i que la escusa que donen sempre es que Rita parle en castellá .
Portem dos generacions i cada vegá es mes dificil domarmos per a que el valenciá i els valencians sigam sucursal, filial , dialecte o territoris conquistats.
Benito - 22/09/2009
HayacK. Se expulsó a los moriscos, pero no sé que vinieran pobladores de aquellas tierras. De todas formas, por lógica, es más normal que se adapte un forastero al idioma del lugar que no al revés.
Pelayo, en algo me superas, porque yo no tengo esa obligación moral contigo. Espero que las investigaciones no llegasen a tanto... aunque quién sabe.
Santiago y cierra España - 22/09/2009
Encara estem així? Afortunadament cada vegada hi ha més persones escolaritzades i cada vegada hi ha menys "caverna". És llei de vida.
Anónimo - 22/09/2009
Bernat, que yo sepa desde que Jaume I fundó el Reino de Valencia , este solo ha sido conquistado una vez y fue por las tropas de Felipe V. Según nos dice el mismo monarca cuando dicta el decreto de nueva planta:
"Considerando haber perdido los Reinos de Aragón y de Valencia, ......todos sus fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban ........, se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas con el motivo de su rebelión........".
Como ves, este rey no considero que habia derrotado a unos desidentes dentro de su reino, sino que habia conquistado unos territorios. Ha ver si estudiamos más antes de hablar.
Jennyfer - 22/09/2009
Los dos idiomas son muy parecidos, no da igual como se llame?
Anònim - 22/09/2009
Jennyfer: a tu et donaría el mateix que et digueren que eres catalana, en lloc de valenciana?
HayacK - 22/09/2009
A mi si. Anònim. Como me llamen es una mera cuestión de nomenclatura. Yo soy yo me llames valenciano, catalán o aragonés. Hay algo seguro. La UE viene a decir en sus documentos que la lengua hablada en Cataluña, Valencia e Islas Baleares, salvando las diferencias en vocabulario están integradas dentro de un mismo sistema lingüistico. Eso no lo digo yo, lo dicen filólogos y entendidos. A partir de ahí, todo lo demás son especulaciones e interpretaciones políticas de una misma realidad.
HayacK - 22/09/2009
Por cierto Benito. Es lógico que cuando se ocupan unas tierras, lleguen colonos en busca de oportunidades con una cultura y len gua propia. Jaume I no expulsó directamente a los moriscos por que si no... ¿Quien labraba la tierra? Pero cuando estos se hicieron prescindibles gracias a la llegada de nuevos moradores, los moriscos fueron expulsados. Es por tanto que el Catalán no desenvarca en tierras valencianas a lo bestia, sino que es un cambio paulatino. Poco a poco la tierra va acogiendo a gente que habla un idioma concreto. Este obviamente se deforma y crea uno nuevo. Eso explica por que en Valenciano existe un amplio avanico de palabras de origen árabe que en la lengua hablada en cataluña no existen. Te voy a decir más Benito. La lengua Valenciana es tan dispar que existe nombre para algunas de las variedades de valenciano habladas. Y es que es muy distinto el Valenciano de Sueca al de Alzira. Incluso es distinto el Valenciano hablado en Fortaleny al de Sueca. Y ambas poblaciones apenas están separadas por unos poco kilómetros (2 Km tengo entendido)
ánonimo - 23/09/2009
Los catalanes no son tontos, desde hace muchos años intentan proclamar "ELS PAISOS CATALANS " lo peor de españa. Hace muchos años en una concentración de folclore, me entere que cataluña tenía unas partidas de subvenciones para clubs, asociaciones culturales en valencia para fomentar el catalan. Lo que les gusta se lo adjudican, lo que no tienen en su diccionario lo agregan, no les importa si es Mallorquin, Andorrano o Valenciano.
alcireño de siempre - 23/09/2009
Se que me va a llover, pero cargue paraguas, mi opinión es que son la misma lengua, que contiene palabras que se han diferenciado, pero yo me entiendo mejor con los catales hablando en (valenciano--catalán, catalán-valenciano) que con los andaluces hablando castellano. Hay más similitud entre el valenciano y el catalán que entre el castellano y lo que chapurran, por ejemplo los de Cadiz.
A lo mejor decirle romac o llemusi se olvidar´+ian tantas tonterías que hemos tejido en torno a que si somos la misma lengua o diferente.
vamos por la unificación
Mascarell - 23/09/2009
Benito que bien hablas, despues de leer tus comentarios estoy convencido de que existe una lengua morisca previa a don Jaume que podríamos llamar valenciano. Pero yo te pregunto: ¡No sería mejor unir que separar?. NO me caen bien algunos catalanes, más bien me caen mal la mayoría, pero sigo preguntando que me importan a mi ellos, soy valenciano de soca, de raiz y me siento orgulloso de hablar valenciano, pero que tanta importancia tiene en el ego regional el que la lengau se llame de una manera u otra, lo importante es que nos entendemos, que inclusive nuestro órgano central de gobierno se llama del mismo nombre. Mejor unir no?
BERNAT - 23/09/2009
En la época de Sant Bernat en la Ribera es parlava valencià i se escrivía en árab i quasi 100 anys desprès, en la época del rei Jaume es parlava valencià i s'escrivia en llatí.
HayacK - 23/09/2009
Eso es! ni valenciano ni catalá. Llamemosle llemosì que es como empezaron a denominar al valenciano miembros tan ilustres como Teodoro Llorente y su fundacion "Lo rat penat".
Anónimo - 23/09/2009
Somos valencianos no katalanes !!! el PP gana en valencia xq la izkierda dice lo kontrario , sino OTRO GAYO KANTARIA !!!
Benito - 24/09/2009
HayacK, desconozco si los moriscos fueron expulsados en aquella época tal y como ocurrió con los RR.CC. o Felipe III. Yo no creo que el hecho de que venga gente de fuera, el idioma autóctono se pierda. Por esa regla de tres, en pocos años deberíamos incorporar a nuestro idioma palabras de los países del Este (rumanos, lituanos, etc.).
Mascarell, gracias. Evidentemente está claro que hay que unir no separar. Ahora bien eso es una cosa y otra es que digan eso de los inexistentes "Païssos Catalans", basándose en que "Una llengua, un país".
MC Quique - 25/09/2009
Si algo nos diferencia a los valencianos, precisamente de los catalanes, tal vez sea que no tengamos ese espíritu "separatista" del que hacen gala los catalanes, como ejemplo la polémica Selección Catalana de Fútbol y sin duda alguna, este hecho creo que es la principal causa de división de catalanes y valencianos, personalmente creo que la mayoría de valencianos nos sentimos orgullosos de ser españoles, pero no es el caso de los catalanes, quienes muchos en sus mayorías se sienten molestos, si se les considera españoles en lugar de catalanes.
Anònim - 25/09/2009
En una cosa crec que estarem d´àcord els valencians Santiago y cierra España: VISQUEN LES CAVERNES VALENCIANES !!!! que varen ser antes que els ficticis Paissos Catalans !!!
HayacK - 25/09/2009
A mi me molesta bastante que me consideren español MC, y no soy ni catalanista, ni separatista ni nada de eso. Quiero decir que una cosa no va unida a la otra. Aunque en algo tienes razón. En cataluña hay nacionalismo y en Valencia hay regionalismo. Una preguntita para todos los comentaristas. ¿Por que esa manía a nuestros vecinos del norte? Con lo bien que me llevo yo con algunos catalanes, no entiendo por que alguna gente que aquí escribe manifiesta esa repulsión hacia ellos. Quizá tubiron una experiencia traumática... Quien sabe.
HayacK - 25/09/2009
Por cierto Benito. Una lengua si puede desplazar a la otra. En Moraira entré en un bar !Y ninguno de los allí presentes hablaba Castellano! Un ejemplo perfecto de como los ingleses han colonizado algunas de nuestras ciudades costeras implantando allí su lengua y costumbres.
Me alegra ver Benito de que no siempre coincidimos en todo :)
Uno mes! - 25/09/2009
¿Que voleu que vos diga? Per a mi, igual que per a la majoria dels valencians.. la llengua valenciana es la llengua propia dels valencians, diferent i diferenciada de qualsevol atra llengua romanç. I per moltes sentencies que apareguen i molts dictamens de la catalanista AVL que se facen, cap tribunal ni academia politica nos va a dir als valencians que aixo no es cert.
El conflicte llingüistic de llingüistic no te res, puix es clarament un conflicte politic. Els catalans necessiten de Valencia per a conseguir l'independencia dels seus quimerics i antihistorics "paisos catalans", i saben que l'unica forma de conseguir l'unio de Valencia i Catalunya es per mig d'una unio "cultural i llingüistica" (ya sabeu, per aixo de "parlen catala, son catalans"..igualet que Hitler, vamos) i per a tal fi la Generalitat catalana porta moltissims anys invertint una barbaritat de millons per a manipular l'historia i comprar voluntats.. pero per molt que manipulen, per molta gent que compren.. MAI podran ni canviar, ni comprar la voluntat del poble valencià.. perque mosatros som valencians i la nostra llengua es, ha segut i sempre serà la valenciana.
MC Quique - 25/09/2009
Hayack are you English?
No te consideras español, tampoco catalanista, ni aquí destacas por ser valencianista (blavero)... ¡Claro! tú serás el más moderno de aquí y te considerarás EUROPEO. ¿Acierto? :D
d´Alzira i plores - 25/09/2009
que mania amb què els catalans ens necessiten o ens volen colonitzar, ja volguérem els valencians tindre els lideres que han tingut a Catalunya en compte dels que hem tingut ací que només han utilitzat el Consell per a poder arribar a Madrid. Que els catalans ens volen colonitzar, que jo sàpia els únics que ens han colonitzat per dret de conquista han sigut les forces del rei d'Espanya, ull no dic ni espanyoles que se suposava que érem tots, ni castellanes.Forces del rei absolutista d'Espanya Felip V. Però ens van intentar colonitzar durant 3 segles i no ho van aconseguir gràcies a la gent del poble i no als seus dirigents. Trair els nostres avantpassats és renunciar al valencià i parlar castellà, una cosa és la cortesia i l'altra el renunciar a la teua llengua.
Anónimo - 26/09/2009
Esta clar que la majoria de mosaltres defenguem el valencia de la nostra terra i no vuigem que mos diguen que parlem catala ! De fet hasta els partits politics san donat conter daixo i mos apollen.
MC Quique - 26/09/2009
Samsung, para la mayoría de gente que no ha estudiado el valenciano (o que lo empezamos a estudiar tarde en el colegio, puesto que antes no se estudiaba), realmente nos resulta difícil escribirlo bien, pero no hablarlo, ya que el valenciano escrito resulta bastante complicado.
Yo personalmente prefiero no escribir nunca en valenciano, porque cometería demasiadas faltas de ortografía, aunque con los valenciano-parlantes hablo en valenciano siempre.
HayacK - 27/09/2009
No me considero Europeo MC. Me considero ciudadano del mundo. Las patrias y las banderas separan al hombre.
¿Que partidos se han dado cuenta anónimo? Que yo sepa solo Coalició Valenciana y PP. Otros muchos defienden la unidad de la lengua y todo eso. Y anónimo. No soys una mayoria. La mayoria es a la que se la repanpinfla.
Antonio G. - 27/09/2009
Trobar les 7 diferencies:
Jo tinc una infanta de quatre anys i li l'ha porti a la seva avia, també a casa meva tenim un altre noi.
Jo tinc una xiqueta de queatre anys i l´ha porte a la seua iaia, també a ma casa tinguem un altre xiquet.

Vegeu la diferencia, entre una llengua i l'altra, pues així quasi tot. Menys mal que poc a poc -gracies a Canal9/TVV-, anirem recuperant-ho com toca !
MC Quique - 27/09/2009
Hayack, lo dije sin mala intención y me ha sorprendido (además de gustado tu respuesta), así que solo voy a añadir a tu comentario que... YES, WE CAN.

Por cierto Samsung respecto a lo de "crec que tots aquells que defenen el valencià i parlen en CASTELLÀ no saben del que parlen", creo que únicamente te has querido aprovechar de tus estudios (especialmente en valenciano/catalán), para menospreciar a los que defendemos el valenciano, pero que escribimos en castellano, por obvias razones de estudio y no queremos expresarnos en valenciano, para evitar numerosas faltas ortográficas.
Como se nota, que algunos ya te esperaban venir con ese típico comentario, de los "más cultos en la lengua" e hicieron en esta ocasión el artículo en valenciano.
miquel - 29/09/2009
Per a tots aquells que desitgen tindre un cert coneixement de la història del País Valencià recomane una lectura prou amena. És un assaig prou fidel pel que fa al relat dels esdeveniments des de la reconquesta del Regne de València fins a l'edat contemporània, encara que cadascú, evidentment, pot arribar a conclusions distintes respecte del seu autor. El llibre no és altre que "Nosaltres els valencians" de Joan Fuster, li'l recomane especialment a Benito, per tal que complemente la informació sesgada i interessada de la qual disposa.
Altra cosa, valencià i català formen part de la mateixa unitat lingüística, això és indiscutible i el debat hauria de ser realment: "és el valencià una espècie en extinció?"
Anónimo - 29/09/2009
Miquel perquè no preguntem: perquè n'hi han valencians com tú, capaços de voler renunciar a la seua identitat valenciana en benefici d'un altra com la catalana?
ANÒNIM - 01/10/2009
¡ NO SABEU EL QUE DIGUEU ! El valencià es una llengua morta dès de fa uns quants segles. EL VALENCIÀ NO EXISTEIX, TOTS ELS DELS PAISOS VALENCIANS PARLEM EL CATALÀ AMB LA DERIVACIÓ DEL SEU DIALECTE QUE ES EL NOSTRE PARLAR.
BERNAT - 03/10/2009
Argument cientific: "no saveu el que digueu".
ANÒNIM - 03/10/2009
Menys arguments i més acents! De vegades es sap més amb B, que amb V.
Bernat - 05/10/2009
OBVIETATS: l'ortografia o adaptar les mesures al sistema mètric decimal és un conveni, un pacte, com el conduir per la dreta o per l'esquerra, és un acord entre governs i els governs poden ser cristians, musulmans, ateus, llatins, anglosaxons, de dretes, d'esquerres dictadors(fatxes o comunistes), etc...i segons això en cada època, adapten una ortografia, adopten una llengua escrita oficial, adopten unes mesures oficials, unes normes de circulació, que van a canviar quan els convinga o canvie el color del govern. (i si, sabeu és amb b).
Jennyfer - 05/10/2009
En valenciano pasa como en castellano que hay palabras que se escriben de varias maneras y de las dos están bien, o sea saveu da igual que sabeu.
Es como Alzira, que da igual si se escribe Alcira.
Anónimo - 07/10/2009
Creo que en castellano se escribe Alcira y en valenciano Alzira porque la c no suena igual que la z en valenciano.
Eduardo - CPV Alzira - 08/10/2009
Siendo valencianoparlante, al igual que hablo y amo el castellano, reniego del catalán rotundamente. Además, estoy al cargo de una entidad de ámbito íntegramente valenciano y donde se usa (hasta en épocas de estar "prohibido") desde siempre el valenciano.
Es una pena que tras la democratización todos los reprimidos izquierdosos/liberales se lanzasen a por carreras y cargos (consentidos por el recientemente creado gobierno autonómico con Joan Lerma a la cabeza) tales como rectores de universidades o consejeros de educación, etc. no con otro fin distinto al de extender una leyenda catalanizadora, aportando argumentos y textos que así lo "prueban", deformando la evolución de la lengua hasta el punto de denominar "dialecto del catalán" a toda forma de habla del levante español (y también pretendiendo que sea asi en algunos pueblos de italia).
Lo que no dicen es que la "catalanización" viene desde esa democratización, con un desembolso inicial por parte de la generalitat catalana, primero tarradellas y luego pujol, de 10.000.000 de pesetas (que, a principios de los ochenta, era una pasta) para la "convicción" por parte de las autoridades valencianas, las entidades docentes (desde su cabeza en las universidades donde se puede formar nuevos maestros convencidos de la raiz catalana de nuestra lengua) y para la creación de editoriales que poco a poco fuesen inyectando la palabra "catalán" en las venas valencianas (mira! y aqui en Alzira tenemos una...).
Lo bien cierto es que si dijesen que lo que nosotros hablamos viene del provenzal, o que tanto el catalán, el valenciano, el mallorquín...... son dialectos del provenzal, pues hasta lo tildaría de lógico o válido.
De todos modos no me acaba de convencer esto, menos todavía después de ver que los anteriores habitantes a los moros en valencia, allá por el siglo VIII hablaban una cosa parecida al ¿valenciano? y que había resultado una deformidad o evolución del latín. También lo hablaban de manera parecida al norte, claro... y al oeste también... y aún al sur... pero recordemos que toda esa gente se tuvo que replegar al norte en la invasión musulmana, en pequeños reductos, por muchos años, y otra mucha gente se quedó conviviendo con los moriscos, pero conservando su lengua y costumbres que, naturalmente, evolucionaron. Y resulta que los conversos cristianos descendientes de los pueblos nórdicos godos y visigodos quienes habían adoptado en sus inicios el latín como lengua materna va y hablan una lengua PARECIDÍSIMA al valenciano antes de que ninguna hueste invasora del reino de aragón pisase tierras valencianas. Todo un misterio. Misterio que, claro está, se tapa con dinero catalán en vez de profundizarse en su estudio, defensa y divorcio de toda idea de "catalanismo". ¿Por qué se parecen el catalán y el valenciano? pues se parecen, ni más ni menos, igual que tambié se le parecen al italiano, al francés, al bretón (muy similar al valenciano) al rumano..... porque vienen del latín.
El valenciano sólamente tiene 12.000 léxicos y expresiones diferentes al catalán (aunque también nos den como válidas las de "arriba" nuestros queridos profesores catalanizados-catalanizadores MAL educados en su día en una mentira de la que muchos están orgullosísimos y otros, los menos y más jóvenes, ignoran por completo y creen a pies juntillas lo que le contaban en el colegio y luego en la universidad gestionada por cargos catalanizadores instaurados en su día por financiación catalana) y esos 12.000 léxicos son fruto de una evolución y una diferenciación clara la cual sobra para separar un idioma de otro. "Cataluña" en sí hace mucho menos que existe como tal de lo qe la mayoría cree. Hasta no hace tanto era la capitanía de Barcelona, antes el condado de Barcelona, mucho antes Tarraconensis.... y Cataluña se la llama desde que cuatro locos independentistas tuvieron la brillante idea de apoyar un rey que tuvo la desgracia de perder una guerra y que otros locos posteriores, los siguen. "La marca catalana" era una zona pegada a los pirineos que se la llamaba así por los tiempos de Borrell I, conde de Barcelona y que era como si dijésemos "La Ribera Alta". Dentro de varios siglos podríamos pedir la independencia de la comunidad valenciana con el nombre de "La Ribera" y que nuestro idioma viene del árabe. Es una pena que mis hijos tengan que crecer en una tierra que se deja violar por extranjeros, solo por dinero. Manda huevos.
camilo - 08/10/2009
Alzira nomes te un nom Alzira tant en castella com en valencia.
Els noms no tenen traducció. Si el teu nom en el registre es Vicent sempre en cualquier idioma tindran que dirte Vicent. ja siga angles, frances, castella o valencia.
Altra cosa es que tot lo mon s'empenye en traduirlos.
Anónimo - 08/10/2009
Eduardo que gran comentario, EXCELENTE.
Camilo no soy alzireño aunque vivo bastantes años aquí y si que recuerdo, que antes sí que se veía mucho escrito Alcira con 'C' por todos los sitios, por eso no puedo hablar al respecto del nombre de vuestro pueblo. Pero si no se cambian los nombres porque no tienen traducción ¿donde está SPAIN?
Y Jennyfer por tus argumentados y tan pésimos comentarios deduzco que tú eres CATALANA, DE ALCIRA (BALENCIA)...... ¿He acertado?
Eduardo - CPV Alzira - 09/10/2009
Gracias anónimo. Cuando las cosas son ciertas no cuesta exponerlas. Estoy contento de que haya gente que sepa apreciar y defender lo que es suyo, y no lo de los demás. La gente que defiende lo contrario y dice que el valenciano viene del catalán, lo dice sin más argumentos que los que esgrimen los profesores que se lo han inculcado en clase, o bien son gente que deambula ayuna de realidades, como una brújula en el ártico. Lo único que admiro de los catalanes es su amor propio, el amor a su lengua que va tan lejos que hace incluso querer invadir otras. Su ego y su orgullo pátrio no tienen igual. Es una cosa que, sin ser separatistas, debiamos de adpotar, y darle un portazo en los dientes a quien venga aqui a usurpar nuestras sagradas costumbres. Nada más me hace falta que me venga un listo de turno con dinero contante y me diga que la pelota valenciana viene de cataluña, y se llama la pelota catalana (cuando es una costumbre greco-romana y que se ha practicado y aun se practica en lo que cubrío en extensión el Imperio Romano). Feliz 9 de octubre a todos.
Antonio G. - 09/10/2009
El que calla otorga. Enhorabuena Eduardo has conseguido que todos se callen con tus explicaciones de nuestra lengua. No puede haber catalanista capaz de rebatir tus argumentos.
VISCA VALENCIA !
HayacK - 09/10/2009
El problema es que no se puede debatir algo que pasa directamente por ser falso. Creo que son los filólogos los que se deben poner deacuerdo en este hecho y dejar la política de lado. Por que cuando esto se mezcla con política pasa por revisarse la historia de una forma torticera para que así parezca que diga lo que nos interesa. No te equivoques Eduardo. Yo soy internacionalista y por ende aborrezco el catalanismo así como muchas otras formas de nacionalismo vacío y zafio. Muy currado tu comentario. Lástima que falte a la verdad en unos cuantos puntos.
Expe - 09/10/2009
El catalán es mejor ya que los que lo hablan lo hablan perfectamente, no como aquí que la mayoría lo habla fatal, el típico "churro" y encima el 95% de valencianos no pronuncian bien, se pronunciá como el catalán, aquí no respetamos los acentos cerrados para nada, sólo en pueblos como novelda, ontinyent lo hablan bien los demás y sobre todo en Alzira los habitantes no pronuncian bien no se respeta los acentos cerrados.
Anònim - 10/10/2009
I tu saps per què Expe? Perque els catalans no fan com tù i s'esforçen parlant-ho, cosa que tù no. Així que menys parlar i mès exemple.
Per cert no fà falta que et vatjes tant lluny, en Tavernes de Valldigna, parlen molt bè els valencià els tavernicoles, així com en L' Alcudia, allí fins i tot tenen hasta cuixot en moltes cuines.
piti - 10/10/2009
En l'antic Regne de València a l'idioma propi l'hem anomenat històricament Valencià. Així, puis, ara no tenim perquè canviar-li el nom perquè eixe nom està cimentat en la història, en la tradició i en els nostres clàssics. Independentment de que la llengua siga la mateixa. Quin gallec diu que parla Portugués?. I quin portugués diu que parla Gallec?. Els valencians que arraconen el Valencià i, ara li donen un nom que no és el que li donaven els seus avantpassats, són us traïdors al poble valencià i a la llengua valenciana. El Valencià derivà, com el català, del baix llatí. En Catalunya i en València al seua idioma, en els segles XIII i XIV l'anomenaven "Romanç" a l'igual que ací. A eixe "Romanç" en Catalunya l'anomenaren després Català i al Regne de València: Valencià. Una altra història és que els valencians sigam uns meninfots en això i en altres moltes més coses i hajam permés que les normes que seguim, en lloc de donar-nos-les nosaltres hajam fet bones les catalanes. Això sempre serà una vergonya per als valencians. ¡'Podent ser "senyors" que ens aconformem sent "esclaus". Però ens passa en tot. Són un poble desgraciat. En Catalunya, tots els partits (la dreta, l'equerra i el centre) primer són catalans i després "socialistes, esquerrans, centristes o populars".
cuco - 10/10/2009
Se pot anomenar català al valencià: clar que sí. De la mateixa forma que podem anomenar Valencià al català. Jo mai ho faré perquè seria faltar a la nostra història i a la nostra tradició. Els catalans li diuen Valencià a la seua llengua?. Per quina regla de tres li tinc que dir jo català a "lo" que ací sempre li s'ha dit Valencià?. Els valencians de l'època medieval quan a la seua llengua l'anomenaven Valenciana és perquè, indubtablement, tenien consciència de que tenien un idioma propi i singular. Ací hi ha molts acomplexats, molt de servil i molts renegats.
Anònim - 12/10/2009
Jo crèc que a tots ens ha quedat massa clar que el valencià es el valencià i ningù tè que dir-nos que parlem català. A la vista està el que pensem la majoría.
anonimo - 13/10/2009

¡ QUE GOLEADA MAS SEISDOBLISTA QUE LE HEMOS PEGADO A LOS CATALANISTAS !
Antonio G. - 14/10/2009
Anónim del día 10 els de Tavernes no som Tavernícoles, som VALLEROS !
HayacK - 14/10/2009
Si anónimo. Algunos golean a base de ignorancia.

(Que felices se quedan algunos al saberse ganadores... pero, ¿ganadores de que?)
Anónimo - 17/10/2009
GOOOOOOOL DE HAYACK !!!
d´Alzira i plores - 18/10/2009
La majoria dels comentaris defenen la denominació de valencià, però reconeixen que és la mateixa llengua que es parla a catalunya i les illes. Així que menys filologos de pacotilla i més utilitzar el valencià
«La desfeta cultural és la més aclaparadora de les derrotes; l'única que no oblidem mai, car no podem atribuir-la ni a la pròpia desventura ni a la barbàrie de l'adversari» (Jean François Revel).
amb el vostre permís esta frase l'he escrit en valencià -mallorquí -català- suecà- gandià- alacantí- castellonenc- alcalalí -alzireny; espere no haver ofés a ningú
petet - 18/10/2009
Per a d'Alzira i plores: Si el tema el tingueres clar a la teua llengua l'anomenaries simplement: Valencià. Els catalans a la seua llengua no l'anomenen català-valencià-mallorquí-ampostí, olotí, sabadellenc ni cerverà. ¡Pobret!
d´Alzira i plores - 19/10/2009
Pepet, jo fa molts anys que tinc clar que llengua parle. Per cert , que lo de pobret ja m'ho va dir una senyora fa molts anys quan l´adreçarme a ella en la meua llengua em va dir: "poblecito no sabe hablar castellano". Estic segur que a tu ningú ha tingut mai l'oportunitat de dir-te el mateix.


Anònim - 19/10/2009
Pobrecito d'Alzira i plores, s'ha tirat de la moto ! T'has fet mal mante ?
ES QUE LA MAJORIA RECONEIXEN QUE NO ES LA MATEIXA LLENGUA EL VALENCIÀ QUE EL CATALÀ, no t'inventes coses que ningú a dit !
petet - 19/10/2009
Per a d'Alzira i plores: Quan et dic "pobret" no ho dic amb ningun mal sentit. Igual va i resulta que tu eres molt ric. "Lo" que vull dir es que em dona pena que a estes altures encara hi hajen valencians com tu que preferixquen anomenar la seua llengua amb "l'altre" nom i no amb el nom de Valencià que és el que per història, tradició i sentit comú te. Tu has vist algun gallec dient que parla portugués?. ¡Recollons!
d´Alzira i plores - 19/10/2009
anònim,torna a llegir el comentari. Diu que és la mateixa llengua i que la majoria dels comentaris es referixen a com denominar-la sense qüestionar la seua unitat. Pepet, vaig entendre perfectament que significat li donares a pobret. I a pesar de la teua eixida de to del darrer comentari, em reafirme que parle valencià i que és la mateixa llengua que es parla a Catalunya i les Illes; que part és la que no entens i que tanta pena et dóna.
Toni - 19/10/2009
Esta pregunta de l'article, podria també formular-se d'altra manera: L'argentí i el castellà són la mateixa llengua? I l'australià i l'anglès? I l'austríac i l'alemany? I el való i el francès? I l'andalús i l'espanyol? Ací on posem la frontera: A Vinaròs? A Morella? A Tortosa? A Ulldecona? A Vall-de-Roures? A Beseit? Una cosa són les fronteres polítiques i territorials dels pobles, i altra cosa les de la llengua i la cultura. El dia que deixem de confondre la ciència amb els desitjos i sentiments, als valencians ens anirà en conjunt molt millor.
Anónimo - 20/10/2009
¡¡¡ AIXINA ES PARLA TONI !!!
petet - 21/10/2009
Per a Toni i per a Anónimo. Els andalusos, els argentins, els australians i els austríacs ni en el segle XIII ni en el XIV ni en el XV ni en el XVI ni en el XVII ni en el XVIII ni en el XIX digueren mai que parlaren andalús, argentí, australià ni austriac per la senzilla raó de que l'andalús, l'argentí, l'australià i l'austriac com a tals llengues mai no han existit. Els valencians del XIV, del XV, del XVI, del XVII, del XVIII, del XIX i del XX si que digueren que parlaven la LLENGUA VALENCIANA i no una altra. I això perquè al Regne de Valencia, al Poble Valencià, si que hi havia conciència de tindre un idioma propi i diferenciat. Inclús tinguerem un representant a la Reial Acadèmia de la Llengua Española, el Pare Fullana Mira, representant a la Llengua Valenciana. No tinc perquè dir aquí al ací, ni doncs al puix, ni veure al vore, ni tarda a la vesprada, ni patata a la creilla, ni avui a hui, ni mirall a l'espill. Vosaltres digau-li a la vostra llengua com vulgau que jo la seguiré anomenant com els meus avantpassats, sense renegar ni de la nostra història ni de la nostra tradició, açò és: LLENGUA VALENCIANA. ¡Quina pena!. I estos que diuen que es confón la ciència amb els sentiments va i resulta que són els que solen parlar del PRINCIPAT per a referir-se a la "mare Catalunya" i renegen del gloriós nom de REGNE per a referirse al de València i el substituixen pel de "país" (clar país de "paissos"). Se vos veu el plumer. Algun gallec diu que parla portugués?. I algun portugués diu que parla gallec?. ¡Quant d'acomplexat!. ¡Quina pena de valencians que no defensen "lo" seu!. ¡Podent ser senyors preferixen ser serfs o esclaus!. ¡Aixina ens va als valencians!
Coqui - 21/10/2009
A mi lo que diga la RAE sobre el Valenciano me la trae floja. ¿Acaso los miembros de la Real Academia Española de la Lengua (Castellana) son expertos en valenciano, catalán, gallego, bable y vasco?. Los señores de la RAEL no deben de opinar de lo que no saben. La RAEL modificó en su día la definición de Valenciano y de un plumazo la cambió de Lengua a Dialecto. ¿A que intereses obedeció el cambio?
Anónimo - 21/10/2009
Pues Coqui intereses no se si haubríen, encara que amb un govern tan desgastat com el que tenía En Felipe González i manant més En Jordi Pujol que el González, fàcil que no tingueren molt bones intencions.
I responsable d'allò... s'enrecordeu del Lerma? (aquell gran polític que defengué la nostra valencianía i els nostres interesos, de cada 10 pesetes que pagavem, rebíem 1 a canvi, com va lluitar este homer per Espanya!)
Toni - 22/10/2009
L'expressió llengua valenciana pot ser i és històrica i és una referència a quina és la llengua pròpia d'ací, per a distingir-la del castellà bàsicament, però això no implica que eixa llengua valenciana siga una llengua diferent de la resta de la llengua catalana (nom científic i filològic amb el que és universalment coneguda la nostra llengua). Les expressions pròpies valencianes: ací, demostratiu este, esta, espill, creïlla, etc. són simplement formes pròpies valencianes compatibles i perfectament vàlides, tan vàlides com: aquí (que s'utilitza a amples zones d'Alacant), aquest o aquesta, mirall, patata (que és un castellanisme propi de Catalunya, etc.). Respecte a la denominació PAÍS VALENCIÀ, té un origen clar que és el valencianisme democràtic i nacionalista que s'organitza durant la II República, majoritàriament a la ciutat de València. Eixe valencianisme històric empra la Senyera de la capital, amb franja blava afegint-li una estrela blanca, la denominació País Valencià i la llengua comuna amb Catalunya, les Illes Balears, etc. El que passa és qu,e després la connotació de País - Països ha vingut molt bé per a fer-li por a la gent. En eixa maniobra, com en la consolidació d'una denominació tan cutre insulsa i administrativa com és la de "Comunidaz" han tingut un paper destacat les dos forces polítiques traïdores, antivalencianes, espanyolistes i dissortadament majoritàries ací com són el PP i el PSOE, o si vostès volen el PPSOE, ja que per a mi són igual de nefastes i són el mateix. Com a a republicà no em sentirà dir mai ningú referir-me a Catalunya com el Principat. I l'al·lusió al Regne de València en la meua boca sempre serà una referència al període històric que va de 1238 a 1707. De totes maneres preferiria la denominació oficial de Regne a la fofa i desubstanciada de "Comunidad". I dit açò que em diga el Sr. Petet si necessita traductor de valencià-català per a entendre's amb algú d'Amposta o de Sant Carles de la Ràpita, o per què no de Vinarós? Torne a dir que no confonem la llengua amb el territori, Catalunya és Catalunya i el País Valencià és el País Valencià, parlem la mateixa llengua i tenim una història comuna sota la mateixa Corona d'Aragó. A partir d'ací cadascú en sa casa i Déu en la de tots.
Anónimo - 22/10/2009
Tenim q respetar i aumentar el ús d MA TA SA i MON TON SON. No debem permetre q es impossen la clasica manera katalanista d "la meua/meva o el meu".
Ací sempre s´ha dit ma casa, ta casa i sa casa o mon pare, ton pare i son pare i... ELS KATALANISTES VOLEN LLEVARNOS ESTES PARAULES !!!
Jo vuig q ma filla diga "ma mare" !!!
Toni - 22/10/2009
Són igualment acceptables i correctes segons el context i segons la comarca d'us les formes: ma, la meua, la meva. Per exemple seria vàlid dir "ta mare diu que eres una ignorant" o "la teva mare diu que ets una ignorant". Ambdues frases són vàlides, estan escrites en la mateixa llengua i són una viva mostra de la riquesa i la varietat de la mateixa. Si preguntem: "Quina mare? La resposta només admet dues fórmules: "la teua" o "la teva". Ací el "ta" no pintaria fava. El que no acabe d'entendre és com unes persones que escriuen amb tantes faltes d'ortografia, que demostren de ben lluny que no segueixen cap argumentació científica, ni cap teoria lingüística avalada per cap universitat del món, situant-se al marge de la norma, es permeten amb una barra increïble vindre a donar-nos lliçons als altres dient-nos quines formes hem d'usar i quines no perquè no sé qui vol llevar-nos no sé què. Què barbaritat! Açò és el món a l'inrevés!
Anónimo - 23/10/2009
Pues ya q t has enfadado xq he puesto alguna falta en valenciano, t kontesto en kastellano. solo viendo komo escribes se nota q eres katalanista!!
Y komo dominas el valenciano, t voy a poner algun ejemplo para q no t konfundas kuando hables kastellano. por ejemplo la frase "el teu pare diu q no saps fer la O kom un kanut" en kastellano no se traduce komo "el tuyo padre dice q no sabes hacer la O komo un kanuto" sino komo "tu padre dice q no sabes hacer la O komo un kanuto". Ten kuidado y no t konfundas al traducirlo!

BENITO tu y yo nos konocemos del xat, m enseñaste a fumar y todo, ayudame y defiendeme q yo no soy muy kulta y a ti t respetan y t aprecian mucho aki !!! X fa!
Anònim - 23/10/2009
De entrada diré que jo per la meua edat, no ha estudiat en valencià, no tots havem tingut la teua sort Toni, pero he de rectificarte i dirte que si tú preguntes "Quina mare?" si que et puc contestar "Ta mare", ademés afegiré una paraula molt alzirenya i te diría "Ta mare mante"
Toni - 23/10/2009
En castellà no millora la cosa. És patètic. En fi, si vols posar-li remei al teu problema: Escola d'Adults d'Alzira, c/ Riola, 9 telèfon: 962410669.
Mc Quique - 23/10/2009
Admi vaya con cuidado que aquí pueden acabar hablando valenciano duro y puro, ya sabe con los frutos de la higuera y las madres de por medio.
En contra de Toni diré que es muy lamentable burlarse de las faltas de ortografía, como la mayoría de comentaristas pensamos y mucho más si se trata del valenciano, puesto que hay mucha más gente que no sabe escribirlo bien y que tienen razón el Anònim, y si que se puede decir "Ta mare"... tanto que parecías saber para ir dando consejos y tampoco eres ningún maestro, en resumen como tú bien dices patético.
Anónimo - 23/10/2009
¿per que es patetic? Mc te rao que poca educacio aixo si es paretic. A mi magra mes el valencia de tota la vida.
Anónimo - 23/10/2009
A mi també m´agrada el de tota la vida, només que volen enganyarmos i canviarmoslo per el català !
Benito - 24/10/2009
Llevo una semana sin escribir y ya se me echa de menos. Anónimo ¿te enseñe a fumar? No digas esas cosas que la gente se escandaliza y a saber lo que piensa...

Creo que el debate a pasado de si catalán, valenciano a valenciano de academia o de calle. Personalmente creo que una lengua tiene que ser lo que quieran los que la hablen. Los nacionalismos que tenemos en la actualidad surgen a raíz del Romanticismo del siglo XIX, en unas zonas tuvo mayor calado que en otras. Es evidente que en Cataluña más que en Valencia. Pero realmente, creo que el problema de la lengua aparece desde la transición. Antes, por la dictadura era evidente que esta cuestión era inexistente. Pero el valenciano lo hablaba la gente. Ahora bien, estoy seguro que si a mis abuelos o a gente de cierta edad se le pregunta que habla, apostaría que el 99% (por no decir el 100%) dirían que valenciano. Yo creo que eso es un dato a tener en cuenta.
Petet - 24/10/2009
Per a Toni: Si el nom de Llengua Valenciana és històric, com bé dius, el nom científic (ací juguen interessos també polítics) me la porta fluixa. No necessite traductor de valencià al català, de la mateixa manera que un gallec no necessita traductor al portugués. I que són acceptables el "mon", "ton", "ta", "sa", etc... ja ho sabem. El problema està en que ací, amb gent col·laboracionista, van impossant-se les formes més extranyes o rares en detriment de les més nostres, amb la qual cosa, a la llarga, les formes més nostres desapareixeran. Tu mateix deuries de seguir l'exemple i dir hui en lloc d'avui, vesprada en lloc de tarda, creilla en lloc de patata, espill en lloc de mirall, servici en lloc de servei, etc... Saps on està el problema?. En que mentre tu dius que "les dos formes són correctes" i uses la forma o variant catalana (en detriment de la valenciana) els catalans diuen la seua forma i s'obliden de que hi ha altres (com les formes valencianes que ells mai empren perquè no els fa ninguna falta). Els catalans mai diuen a la seua canalla "es diu sorra però es pot dir arena", "es diu seva però es pot dir seva", "es diu aquí però es pot dir ací". ¡Ells ho tenen molt clar. Primer i sempre és "lo" d'ells!. ¡A vore quan aprenem ací a fer "lo" mateix! i a ser, de veritat, valencians.
Anónimo - 24/10/2009
¡¡ Ole tus Webs Petet !! Que buen comentario.
Anónimo - 24/10/2009
totalment d'acort en Benito, la llengua se fa al parlar i no mos tenen que imposar les normes catalanes, tenim que recuperar el valenciá que parlem en el carrer tots!
Toni - 25/10/2009
Per mi podeu anar a pastar fang tots els inquisidors de la llengua. A mi no m'imposa ningú quines formes empre o deixe d'emprar i molt menys quatre desenfeinats que ja es creuen amb dret a pontificar sobre llengües pel simple fet de parlar-ne alguna, sense haver passat per cap Facultat de Filologia, ni saber del tema més que el que han llegit en quatre pamflets polítics escrits per analfabets. Jo escric i procure fer-ho seguint les normes de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, senyor Petet, i a mi ni vostè ni ningú em diu com escric o deixe d'escriure, perquè vostè no ho sap. Quan dic que totes les formes són vàlides em referisc a que depenent del context i el lloc són vàlides. Jo a la meua llengua també li dic valencià col·loquialment i empre les formes que més s'acosten al meu parlar a l'hora d'escriure, però el que no faré mai com fan una colla de malintencionats és negar la unitat de la llengua, fomentar l'odi i la fòbia a tot allò que porte l'adjectiu de català i amagar o ignorar a posta eixa unitat lingüística. I qui vullga donar lliçonetes de valencianitat, que se'n vaja a donar-li-les a la colla de col·laboracionistes espanyols als que tant els agrada seguir llepant-los les galtes del cul als seus amos de Madrid, dels carrers Gènova i Ferraz, que a mi no me'n fan falta.
Anónimo - 25/10/2009
¡ Ja era hora que tinguerem una ueb aon mos dixaren parlar el nostre valencia i se reconega que existix !
Petet - 26/10/2009
Per a Toni: Home "a pastar fang"?. Inquisidors per recomanar que emprem les nostres formes en lloc de les que ens resulten més extranyes?. Passar per una Facultat de Filologia per poder parlar o donar opinió sobre la llengua?. La llengua, bonic, la fa EL POBLE que és LLIURE i SOBIRÂ. I la llengua la féu el poble abans de que existiren Facultats i Acadèmies que ara estan polititzades (tu també ho saps) fins a l'extrem. I ara vas i dius que tu també li dius a la teua llengua "valencià" col·loquialment. Ja se t'ha vist el plomer. ¡Col·loquialment!. Es a dir que el científic de Toni passa de la història, de la tradició i s'apunta al "cientifisme" dels que volen eliminar allò que es allunya dels catalans. I tot això per fer-los el seguidisme als de "l'unitat de la llengua". Es tracta d'eixos mateixos que anomenen a l'històric Regne (l'actual Comunitat) País Valencià i que somnien en un futur amb els "Paissos" (Catalans), i la pena és que "hi ha col·laboracionistes espanyols als qui els agrada seguir llepant-los les galtes del cul als seus amos de Madrid, dels carrers Gènova i Ferraz" i altres que són col·laboracionistes catalanistes als qui els agrada llepar-los les galtes del cul als seus amos de Barcelona, a les Rambles, al del carrer San Fernando de València (seu d'Acció Cultural del PV d'Eliseu Climent) i a la TV3 de Sant Cugat del Vallés. ¡Quina pena que podent ser "amos" preferisquen ser "esclaus"!. Però jo torne amb la mateixa: Els gallecs estan apostant continuament per la unitat de la llengua (portuguesa?)?. Els fa alguna falta?. Perquè, Toni, els d'ací sempre esteu amb el temeta de la "unitat de la llengua"?. Els catalans aposten per la unitat de la Llengua Valenciana?. Jo t'ho diré: No, perquè no els fa ninguna falta. ¡Quin poble, el Valencià, més desgraciat!: Els enemics en casa.
Toni - 26/10/2009
No hi ha més sord que el que no vol escoltar (ni llegir). En quina frase he parlat jo de Països? En ninguna, senyor meu. El nom País Valencià al que si que m'he referit, és republicà i anterior a la Guerra Civil, per tant anterior al fusterianisme i a Eliseu Climent. Jo per a nació, i per a país, tinc prou amb el meu, el Valencià, eixe és el meu projecte polític, la meua àrea de pertinença amb la que m'identifique, la terra a la que vull, la meua pàtria en el món, i a la que vull LLIURE I SOBIRANA i sense ofrenar-li glòries a ningú. Si a vostè això no li agrada és el seu problema. Que tinga molt clar que la llengua que jo parle és la maeixa que parlen els catalans, no vol dir que dija que sóc català. I qui és conscient d'eixa premissa i decideix ignorar-la a posta, com fa vostè, hauria de fer-s'ho mirar. Això al meu poble es diu auto-odi. A partir d'ací, i aclarit açò, també li dic que no tinc perquè renunciar a crear ponts d'entesa amb Catalunya i la resta de territoris que formaven part de la CORONA D'ARAGÓ que és el terme històric amb el que m'identifique. I que posats a estar prop d'algú, tampoc tinc equidistàncies. Sempre estaré més a prop d'Eliseu Climent o Fuster que dels terroristes blavers que li llençaren una rajola al cap a Maite Peiró (regidora del Bloc de l'Alqueria de la Comtessa) al Correllengua de l'any passat, o dels energumens que colpejaren i insultaren a un dels responsables del portal Valencianisme.com, o dels feixistes ignorants que menyspreen Senyera Reial que flameja al Retaule de Sant Silvestre del Saló Noble de l'Ajuntament d'Alzira. Efectivament: Quin poble el valencià, més desgraciat! Els enemics en casa. Ja ho diu l'últim disc d'Al-Tall: València serà València mentre siga valenciana, i deixe de ser província de la nació castellana...
Petet - 26/10/2009
Per a Toni que diu que procura seguir les normes de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua: la paraula vosté porta accent al revés que l'escriu vosté, és més pròxim a nosaltres i per tant més valencià dir decidix que decideix com diu vosté (els catalans també diuen i escriuen decideix i no decidix), l'entesa ací sempre s'ha dit enteniment. L'Entesa sempre ha sigut un partit polític català: l'Entesa Catalana. Efectivament la Corona era la Corona d'Aragó que no com diuen els seus amics Corona Catalano-aragonesa. Que vosté estiga més prop d'Eliseu Climent i de Joan Fuster (ell s'anomenava un català de Sueca) jo ja ho se. Eixe és el seu problema. Jo estic més a prop de Xavier Casp (valencià de Carlet), del Pare Fullana (que va ser acadèmic en la RAEL per la Llengua Valenciana) i del Manuel Sanchis Guarner d'abans del canvi. Si, d'eixe que va dir que "La llengua dels valencians és el valencià". Vosté de tant crear ponts probablement acabarà en l'aeroport. En el del Prat, clar. La Senyera que flameja en el retaule de Sant Silvestre de l'Ajuntament d'Alzira és la bandera de la Corona d'Aragó: la que ens dugué el rei Jaume I. Precissament perquè ens la dugué i era la de la Corona d'Aragó no pot ser la nostra i sols deguem usar-la quan celebrem actes conjuntament amb els països que conformarem l'antiga Corona d'Aragó. Li ho aclariré millor. Quan els castellans descobriren Amèrica portaren i deixaren allí el penó reial de Castella. Quin país d'Amèrica té com a bandera el penó de Castella?. Evidentment ningun. I sap Toni perquè? Perquè ni hui ni mai ningun país d'Amèrica és ni ha sigut Castella. Per la mateixa regla de tres i perque s'ha d'imposar el sentit comú la Comunitat Valenciana no pot tindre per bandera la que per història és la de la Corona d'Aragó. Valéncia (amb l'accent que li toca) en efecte serà Valéncia mentre siga valenciana i deixarà de ser-ho quan convergixca o bé amb Castella o bé amb Catalunya (i semble un apèndix de la somniada Patria Catalana del senyor Prat de la Riba). ¡Com que vosté vol convergir amb els seus germans catalans i per a això cada volta s'aproxima més a ells utilitzant paraules més catalanes (ells no utilitzen les més valencianes) i manco valencianes... jo ja se aon ens vol dur... Ahí, sincerament vaja vosté, que jo no vull anar, perquè jo vull ser sempre mentre puga, i vull ser-ho, senzillament Valencià!. Si els meus avantpassats tenien consciència de tindre un idioma propi que es deia Valencià jo seguiré dient-li a la meua llengua Valencià. A vosté ningu li ha dit, al menys jo no ho he fet, que perquè parle la mateixa llengua que parlen els catalans siga català. "Lo" que si que li vull dir és que els gallecs no estan pegant-li a tota hora al tema de la unitat de la llengua amb el portugués i que ací molts com vosté si que ho fan. Perquè serà?. El gallec a la seua llengua li diu gallec i s'ha acabat. Ací la gent com vosté té molta necessitat de recordar-nos cada dos per tres que es tracta de la mateixa llengua. Perquè serà?. Tenen complex d'inferioritat?. ¡Ah, jo també estic en contra dels qui llançaren (vosté diu llençaren que és com diuen els catalans) una rajola a Maite Peiró. Estic en contra d'eixos i dels qui en el Camp Nou criden "Puta València" i dels insolidaris que solament veuen fins al seu melic i dels qui solament pensen en ells! Per cert, per curiositat, si és tan amable i si li agrada el futbol, respongam amb sinceritat, qui'n és l'equip de futbol dels seus amors?. ¡No em diga ninguna mentideta, eh!. Salutacions.
anonim - 26/10/2009
Menos mal que hay valencianos cultos y verdaderos como petet y es que se coge antes a un catalanista que a un cojo Toni nos lo a demostrado que encima se las da de intelectual burlandose de las faltas de otros , ve la paja en el ojo ajeno y no ve la viga en el suyo propio.
Albañil de oficio - 26/10/2009
anonim. En vez de decir sandeces disfruta leyendo lo que gente culta te puede decir. No andan muy lejos el uno de el otro. Discuten sobre matices que desde mi punto de vista no deberian dificultar el entendimiento. Pepet y Toni. Seguid; por que alguna gente (yo almenos) os lee con mucha atención :)Por cierto anónim, eso de "valencianos puros y verdaderos" ¿De donde lo sacas? ¿Tienes intención de promover una limpieza de sangre pura y verdadera valenciana como hizo el NSPYD? Por que yo te digo que con la mezcla se sangres que hay en estas tierras muy crudo lo tienes.
anonim - 27/10/2009
Que no dije puros y verdaderos. Dije cultos y verdaderos.
Anónimo - 27/10/2009
Pues anda que no cambia un valenciano del otro, si los comentarios se pudiesen hacerse con audio verías si cambian. ¿Que no te parecen bastante los argumentos que ha puesto Petet?...
Gracias Petet por acercarnos la verdadera cultura valenciana, en estas tierras tan contaminadas por culpa de la educación y la enseñanza que nos quisieron poner los políticos de turno.
Gaspar - 27/10/2009
Per a Toni: Pel que sembla a tu no t'agrada massa ser espanyol ni europeu. Jo no tinc res en contra d'Espanya, estic en contra d'ella quan em discrimina i en estos últims anys els governants del PSOE i del PP ho estan fent. Ahí estan com a exemple els pressupostos: els valencians sempre som els últims o els penúltims per la cua. Però tinc molt clar que si la Comunitat Valenciana fora una província catalana qui em discriminaria seria Catalunya que em consideraria un apèndix seu. Entre uns i altres jo pense com petet: Sols vull ser Valencià.
Toni - 27/10/2009
A mi m'agrada ser europeu i a més és consubstancial a ser valencià. Pel que fa a ser espanyol, ho sóc administrativament, a la força, "por justo derecho de conquista" com deia el Decret de Nova Planta que annexionà el Regne de València a Castella; perquè és cert que els anticatalans veuen com a perillosos invasors als nostres veïns del nord, però no se n'adonen que qui ens va conquerir, annexionar, suprimir com a estat va ser Castella-Espanya fa 302 anys.

Toni - 27/10/2009
Unes quantes mentides que es creuen alguns blavers, i que a pams anirem desmuntant:

1. En valencià es diu “jo pense” i en català “jo penso”. No és cert. Molts valencians diuen “jo penso”: per exemple, de Cabanes cap al nord ho diuen, i cal tenir en compte que durant els segles XV i XVI els catalans també deien “jo pense”, fins que va aparéixer la forma en –o per la influència del castellà.

2. En valencià es diu “xiquet” i en català “noi”, en valencià es diu “xicotet” i en català “petit”. Ara bé, els catalans no desconeixen les formes derivades de xic (xiquiu, xicot...), i els valencians tampoc desconeixen les formes derivades de “petit”. Així, es diu “és un nano petano”. A Lleida, petit i xicotet conviuen. Passa igual com en corder/xai, poal/galleda, granera/escombra, que els blavers s’apunten com a distintives i també es diuen a Lleida. En el cas concret de la paraula granera, els valencians de la zona interior castellanoparlant també empren aquesta paraula, sense prejudici de la unitat lingüística que eixos valencians comparteixen amb els castellans que diuen “escoba”.

3. En valencià es diu “creïlla” i en català “patata”. No és exacte. A la ciutat de Castelló, i d’allí cap al nord es diu “patata”, i no per influència de Catalunya precisament: la forma “patata” era general a tot el domini lingüístic i “creïlla” prové del castellà “criadilla”, i és una forma que entra pel sud des de Múrcia. La prova més palesa d'això és que en alguns pobles la gent gran diu encara "credilla".

4. En valencià es diu “iaia, iaio” i en català “avi, àvia”. Cap testimoni més adient per a desmentir-ho que una de les nostres més insignes escriptores, Isabel de Villena: “E la dita senyora Anna presentà al seu amat nét una camisa que li havia feta per goig de la venguda, ab freset d’or en les mànegues e en los muscles, la qual lo Senyor vestia ab molt plaer per amor de la santa àvia sua” (Vita Christi, capítol XCV).

5. En valencià es fa la –r final, en català no. No és cert. A tota la comarca del Maestrat es perd la –r final, i també es perd, però només en les combinacions pronominals, en tot el territori al nord de Moncofa i Xilxes i en tota la línia costera que va de Dénia fins al sud, incloent-hi el dialecte il·licità i alguns pobles com Crevillent, on es perden també totes les –r finals. Pel que fa als catalans, tots ells sensibilitzen la –r quan hi ha un pronom feble al darrere. "Mirà", però "Mirar-ho", "anà", però "anaR-hi", "fe", però "feR-ne".

6. En valencià es diu “eixir” i en català “sortir”. No és cert. A Eivissa, per exemple, diuen “eixir”, i també en algunes zones del nord del pirineu. La raó és que els dos verbs (sortir i eixir) eren en un primer moment verbs diferents: eixir era “abandonar un lloc” i “sortir”, eixir de colp, precipitadament. A Barcelona la forma sortir va començar a substituir el verb eixir per la seua major expressivitat, i eixa novetat va començar a estendre’s, fins que només les zones extremes del domini lingüístic, o més allunyades de la influència de Barcelona (País Valencià, Eivissa i el Pirineu) han conservat el verb eixir.

7. En valencià es diu “meua, teua, seua” i en català “meva, teva, seva”. No és cert. A Eivissa i Girona diuen “meua”, i tal forma va ser general en tot el domini lingüístic fins que en el segle XV a Catalunya començà a imposar-se la consonantització de la u intervocàlica.

8. En valencià es diu “dins” i en català “dintre”. No és cert. En tota la comarca del camp d’Elx i l’Alacantí es desconeix la forma “dins” i es diu “dintre”. Altrament, a Catalunya conviuen les dues paraules.

9. En valencià es diu “pare”, “mare”, “portar” i en català es diu “mara”, “para”, “purtar”. La neutralització vocàlica no és un fenomen alié al valencià. En molts pobles valencians es diu, per exemple “amportar” i “ascolta” per “emportar” i “escolta”, també és freqüent escoltar “Jusep” per “Josep”. Aquesta neutralització també es dona en conjugacions verbals, com "vullgau" o "vingau", formes que poden sentir-se en molts pobles valencians. D’altra banda, la neutralització vocàlica típica, per així dir-ho, del català de Barcelona, no és un fenomen tan antic: començà cap al segle XVI en les vocals a i e i més tard (cap al segle XVII) en o i u. A Balears, per cert, només es fa entre e i a, i en alguns dialectes plenament valencians com el del Camp d’Elx és molt freqüent escoltar “mun pare” per “mon pare” o “ubert” per “obert”. Cal afegir que catalans com els de Lleida, Tortosa o Amposta no neutralitzen les vocals i s’assemblen més en la pronúncia als valencians que als barcelonins o gironins.

10. “Aquest” i “altre” són paraules catalanes i no valencianes. No. Els documents antics i les obres literàries valencianes de l’Edat Mitjana n’estan plenes, i citar exemples seria una feina inacabable. Aquest prové de sumar al llatí ISTE el reforçador ACCUM, que també reforça el llatí ILLE formant “aquell” (ACCUM + ILLE). En eixe sentit, si emprar el demostratiu amb reforçador previ és català, també ho és emprar “aquell” o “aquella”. D’altra banda, formes com “aqueste” no són desconegudes en castellà antic. Pel que fa a altre, prové del llatí ALTERUS, paraula que com veiem ja conté la L. En eixe sentit, defensar la validesa de la forma popular valenciana “atre” resulta antietimològic.

11. Les formes "mos" i "vos" són específicament valencianes. Fals. Aquestes formes (que els blavers llueixen en la seua consigna "No mos fareu catalans" com a tret distintiu valencià respecte al parlar català) són utilitzades en tots els dialectes balears. I a banda, en el propi Principat s'utilitzen en la zona que va des del Camp de Tarragona fins al límit amb el País Valencià.
Petet - 27/10/2009
Toni: Que vols, que ara parlem de fronteres?. Fins el més bajoca sap que no podem tallar l'abadejo per on volguem i amb un ganivet i que els pobles estan en contacte i que "lo" més normal és que el parlar d'una persona d'un poble del nord de castelló es semble més al valencià del sud de Tarragona que no al valencià de Girona. De la mateixa manera el valencià del sud d'Alacant s'acostarà més al castellà de Múrcia.
No es tracta de "lo" que tu dius sinó de que els d'ací utilitzem les nostres formes "més nostres". Es a dir xicotet, xiquet, corder, poal i granera i n petit, noiet, etcc... com ja fan alguns valencians que no són precissament del nord de Castelló.
Sor Isabel de Villena deia "avi" i deia moltíssimmes vegadas "lo" i "ab". I eixes, a tu, sembla que no t'agraden.
Torne a dir-te que del que es tracta és de que emprem les formes "més nostres".
Jo no t'he dit mai que "aquest" siga català, pèrò si que et dic ara que és una "anticualla". I que de lamateixa forma que en castellà "aquesto" i "fecho" han evolucionat a "esto" y "hecho", també ho fa la meua llengua ¡amb permís dels teus amics del Nord, que ja ens donen permís -fins fa poc no voliem acceptar-ho- per poder dir "este" i "esta". Pel que fa a l'"altre", en pronunciar-lo així, tal i com s'escriu, estem forçant la llengua. L'evolució natural ens porta a "atre" (igual algun dia els teus amics de l'Institut d'Estudis Catalans veuen (la ciència infusa) que es tracta d'una evolució lògica i ens donen "per´mís" per poder escriure "atre".
Veig que estas molt enterat de com es diu i es parla al Principat i a les Illes. Perquè no proposses que en lloc de dir-li català a la teua llengua se l'anomene Vacabés (Valencià-català-balear). Jo, que no negué la "unitat de la llengua" t'apoiaria. Mira si els teus amics de dalt, tan generosos ells, t'ho accepten.
¡Ah, però, mentrimentres, enrecordat que a la nostra llengua en el segle XIII li deien Romanç i poc després (per les mateixes dades que en Catalunya li deien a la seua Català) ací a la nostra li deien Valencià!.
Salutacions.
Anónimo - 27/10/2009
A Toni:
- Mante quan més parles, mes te se veu el plomer !
:)
Toni - 27/10/2009
Proves de la unitat de la llengua

Segle XIV

[1322] El metge valencià Berenguer Aimerich ensenyava en l'Estudi General de Montpeller, ciutat llavors sota jurisdicció dels reis de Mallorques-Rosselló. El tal metge traduí de l'àrab "in vulgare cathalenorum"
[1325-29] Ramon Muntaner [Cronista empordanés (1265-1336) que residí durant alguns anys a València i Xirivella, on començà el 1325 a redactar la seua Crònica]. Crònica, cap. XVII. A cura de Ferran Soldevila. Barcelona: Selecta, 1971. tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, [...] parlen del bell catalanesc del món.
[1341] Carta de cessió del lloc de Sagra (Marina Alta) a l'Orde de Santiago estesa per duplicat a València el 17 de setembre de 1341, pel notari valencià Bernat de Soler. (Archivo Històrico nacional, Órdenes Militares, Uclés, Sagra i Sanet, carp. 307, núm. 6) [l'una] scripta en letra e lengua castellana, et la otra [...] en plan escripta en letra e lengua catalana.
[1360] El cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de torsimanys i treballen unes capitulacions pel rescat d'un visir de Fes: scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviem et linguam.
Francesc Eiximenis [Franciscà, nascut a Girona el 1330 i mort al 1409. Va viure els últims anys de la seua vida a València, on va donar a conéixer les seues obres més importants]. Lo Crestià (llibre segon). Edició a cura d’Albert Hauf. Barcelona: 62, 1983. Per aquest punt a declarar, deus saber que, segons que posen los metges, quan l’hom s’és gitat a dormir la sang s’escalfa e tot lo cors de dins, e, a vegades, per diverses causes, lo pulmó, qui s’apella lo lleu en catalanesc, se lleva e posa’s sobre lo cor, e tanca’l e l’abriga, en tant que quaix li toll la seua pròpia respiració
Toni - 27/10/2009
Segle XV

[1400] Carta dels Jurats de València a les autoritats de la vila fronterera castellana de Moia (vora Ademús) tramesa l'1 de setembre de 1400. (Arxiu Municipal de València, Lletres missives, g³-7, s.f. [28 r i v]) Certifficam que a a.N Berenguer Porquet, laurador, vehí nostre e d'aquesta ciutat, fugí, dos mesos poch més o menys són passats, un seu catiu, de linatge de tartres, emperò batejat e apellat Johan, de edat de XX anys, poch més o meyns, e paladí en lebguatge català, com de poquea a ença se nodrís en esta terra [...]

[1411] La vídua de Joan I, Violant de Bar, francesa, s'adreça a la noblesa valenciana a tomb del plet successori, i afirma que ha fet estudiar els testaments dels darrers reis, los quals testaments, per clarificació de nostra intenció, havem fet splanar de latí en lengua catalana.

[1415] Carta del rei Ferran d'Antequera al sultà del Marroc, a propòsit d'una reclamació. (El document sencer és publicat per M. Arribas Palau, "Reclamaciones cursadas por Fernando de Aragón a Abu Sa'id 'Utman III de Marruecos", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXX (1963-1964), p. 320.) Nos empero, querientes procedir en esto legíctimament e segunt dreyto e razon, vista una letra o carta morisca vuestra e aquella feyta reduir por el alcadi nuestro de Valencia de morisco en romanç cathalán, por lo qual parece del deudo de las ditas MCCC doblas restantes de la dita mayor cuantía o precio de los ditos drapos o panyos [...]

[1417] Enrique de Villena [Escriptor castellà (1384 – 1434), pare de l’escriptora valenciana Isabel de Villena], Los dotze treballs d’Hèrcules, redactat a València (citat per Antoni Ferrando Francés, op. Cit. P. 77): a preçes e instançia del virtuoso caballero mosén Pero Pardo [...], escripto en romançe catalán

[1412-18] Sant Vicent Ferrer. Reportationes sermonum Reueredissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundi. (Citat per Roc Chabàs en "Estudio sobre los sermones valencianos de San Vicente Ferrer, que se conservan manuscritos en la Biblioteca de la Basílica Metropolitana de València", Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1902, p. 134.) Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets algun vocable castellà e altre català. La nostra vida és el mig: dessús és la glòria e dejús infern.

[1420] El 18 de desembre, els jurats de València s’adrecen al papa Martí V i li demanen que els carmelitans valencians siguen integrats en la província de Catalunya (citat per A. Ferrando Francés, op. Cit., pp. 77- 78): ut dictum monasterium sub provincia Cathalonie huic civitati vicine, quorum linga sub uno ydiomate conformatur, transferretur.

[1445] Actes del procés de canonització de Sant Vicent Ferrer (citat per A. Ferrando Francés, op. Cit., p. 81): et loqueretur in vulgari catalanico sive valentino

[1389-1459] Sant Antoni, Arquebisbe de Florència. Istoriale, III, tit. 24, c. 8 [referint-se als sermons de sant Vicent Ferrer]. Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogni nazione facilmente lo capiva.

[1492-97] Bernat Fenollar [Escriptor valencià (1438-1516) que participà com a poeta en diverses obres col.lectives, entre les quals les Obres e trobes en lahors de la Verge Maria (1474)] i Jeroni Pau [Humanista barceloní (mort el 1497) que va pertànyer al cercle del cardenal Roderic de Borja]. Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. (Edició i estudi d'Antoni M. Badia i Margarit, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII (1950), pp. 137-152; XXIV (1951-1952), pp. 83-116, i XXV (1953), pp. 153-163.) Obra subtitulada: "mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana, a juy del reverend prevere mossèn Fenollar e misser Hierònym Pau [e] altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors": "entre les persones de bon ingeni o experiència, fàcilment se coneix dits vocables ésser d'Empurdà, o d'Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o pagesívols, dels quals no acostumen usar los cortesans ne elegants parladors e trobadors"
Toni - 27/10/2009
Segle XVI

[1523] Joan Lluís Vives [Filòsof valencià (1492-1540), representant arreu d'Europa de l'Humanisme cristià]. De Institutione foeminae christianae. (Citat per Felip Mateu i Llopis, Lérida y sus relaciones con Valencia, Lleida, 1976.) ..mandó el monarca que hombres aragoneses y mujeres leridanas fueran a poblarla; y de ambos nacieron hijos que tuvieron como propia la lengua de aquellas, el lenguaje que ya por más de doscientos cincuenta años hablamos entre nosotros.

[1528] Retrato de la Loçana Andaluza (Francisco Delicado, Venècia):
MAMOTRETO X
El modo que tuvo yendo con Aguilarico, espantándose que le hablaban en catalán, y dice un barbero, Mossén Sorolla:
-Ven ací, mon cosín Aguilaret. Veniu ací, mon fill. ¿On seu estat? Que ton pare t’en demana.
AGUILARET: Non vul venir, que vaich con aquesta dona.
SOROLLA: ¡Ma comare! Feu-vos ací, veureu vostron fill.
SOGORBESA: Vens ací, tacañet
[com podem veure, l’autor diu que parlen “en catalán” una sogorbesa (és a dir, una dona nascuda a Sogorb) i un home amb el cognom Sorolla, especialment freqüent al Regne de València, i que diu “ací”. Uns paràgrafs més enllà, la Loçana anomena la sogorbesa “hija de corcovado y catalán”. ]

[1556] Frederic Furió Ceriol [Humanista valencià (1527-1592) de tendència erasmista, defensor de la predicació en llengües vernacles]. Bononia sive de libris sacris in vernaculam lingua convertendis libri duo. Basilea. (Traducció de Jordi Pérez Durà i col., en Obra Completa, I, CNRS-Universitat de València-UNESCO-Alfons el Magnànim, València, 1996, p. 337) Que se traduzca, si quieres, a la lengua hispana y puesto que yo he mantenido una polémica con un valenciano, que se vierta a vuestra lengua; sabes que en vuestra lengua no hay una diversidad menor que en la italiana. Gritará, así pues, Cataluña entera que ha sido mal traducida, porque en su opinión, encontrará muchas cosas descuidadas, extranjeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legítimos contenidos de la Biblia. Lo mismo dirán Mallorca y Menorca, lo mismo Ibiza, pues el habla y la lengua de todos esos reinos es común con vosotros aunque os diferencièis en algunos extremos en el sonido, en la pronunciación y en la abertura de la boca.

[1557] Cristòfor Despuig [Erudit i humanista tortosí (1510-1561/80)]. Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa. (Citat per J. Ribelles, Bibliografía de la lengua valenciana, II. Madrid, 1929.) les forces y potència principal [en la Conquesta de València] tota o quasi tota són de Catalunya, y per ço reserva allí la llengua catalana y no la aragonesa

[1559] Útil y breve institución para aprender los fundamentos de la lengua castellana (més conegut com a Anònim de Lovaina). Lovaina, publicada per Bartolomé Gravio Quatro son, i mui diferentes entre si, los lenguajes, en que hoy dia se habla en toda España. Al primer lenguaje llaman Vazquense, que es la lengua de Vizcaya, de la Provincia, i de Navara; […] Siguese tras esta, la Araviga […] La tercera, es la lengua Catalana; esta es verdaderamente Francesa, i trahe su origen de la provincia de Gascoña, de la mui antigua cuidad de Limoies: hablase en ella en los reinos de Cataluña, de Valencia, Mallorca, Menoría, Iviça, Cerdeña i aun en Nápoles. […] El quarto lenguaje, es aquel, que io nuevamente llamo, Lengua Vulgar de España, porque se habla, i entiende en toda ella generalmente, i en particular tiene su asiento en los reinos de Aragón, Murcia, Andaluzia, Castilla la nueva i vieia, Leon i Portugal: aunque la lengua Portuguesa tiene tantas, i tales variedades en algunas palabras, i pronunciaciones, que bien se puede llamar lengua de por si.

[1563] Martí de Viciana [Historiador valencià (1502-1582)]. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, III. València, p.341. En Orihuela & su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los quales heredaron la lengua, coraçon, manos & obras

[1575] Onofre Pou [Humanista valencià], Thesaurus Puerilis, València: Està primer lo vulgar en llengua Cathalana, y Valenciana, y després lo llatí.
Toni - 27/10/2009
Com veieu evidències històriques sobre la unitat de la llengua hi ha a muntó, i no es poden tapar amb les mentides inventades pels polítics blavers de la transició, que serviren per a rearmar a la dreta d'este país, mentre els covards del PSOE -que tenien la Generalitat en les seues mans- callaven per mandat d'Alfonso Guerra i s'acollonaven.

Pel que diu l'anònim de que a mi se'm veu el plomall. A mi no se'm veu cap plomall. Jo dic a les clares el que pense i no m'amague per a dir-ho. De plomall res de res. Torne a dir, la llengua per a mi és la mateixa tot i la doble denominació Valencià-Català i la seua varietat i riquesa dialectal. Ara si em preguntes jo que sóc, la resposta és ben clara: JO SÓC VALENCIÀ!!!!

I respecte a qui volia saber de quin equip de futbol sóc. Això, ni cap altre aspecte de la meua vida privada que jo no done a conèixer ací, t'importa a tu ni a ningú.
Anónimo - 27/10/2009
Proves de la desunitat llinguistica:

JO NO SOC CATALA NI PARLE CATALA, HO TENS CLAR MANTE ?
Benito - 27/10/2009
Pues señores, algo falla:

Para el profesor e investigador José Vicente Gómez Bayarri "el origen directo de la actual lengua valenciana esta en la evolución del romance hablado en tierras valencianas anterior a la conquista de Jaime I, romance que fue reforzado, enriquecido y consolidado con vocablos y estructuras lingüísticas y gramaticales a lo largo de la Baja Edad Media". Y añade "podemos pensar que los idiomas hablados actualmente en el Reino de Valencia no están en función exclusivista de los hechos conquistadores repobladores llevados a cabo en el reinado de Jaime I. Consecuentemente, el valenciano es una lengua neolatina, autóctona e independiente, derivado del romanç; que cumple las condiciones lingüísticas, sociolingüísticas y sociopolíticas, desarrollo de una brillante literatura, fonética y gramática propias, consciencia idiomática viva y generalizada, y deseo de asumir sus peculiaridades para ser considerada como idioma".

Las "jarchas" aparecen ya en el siglo IX dentro del movimiento cultural mozárabe (mozárabe: valencianos que permanecieron dentro de los dominios musulmanes sin que, por ello, tuvieran que renunciar a su lengua, religión y cultura) siendo una de sus manifestaciones más populares escritas en lengua romance las "moaxajas con jarcha o zéjel". Entendiéndose por jarcha una breve composición poética que es el remate final de los poemas conocidos como "muwassah" modalidad cultivada en el Al Andalus. Dichas jarchas son cánticos breves e intensos puestos en la boca de la persona que añora presencia de la amada ausente, redactadas en romance valenciano. Manuel Mourelle de Lema afirma que "en Al Andalus –Andalucía y Valencia- tenemos las jarchas, situadas al final de las moaxajas, consideradas muy antiguas, acaso alguna pueda que se remonte a comienzos del siglo XI;.... sin embargo existen fuentes dignas de todo crédito a favor de que las moaxajas se componían ya en el 900".

El Padre Luís Fullana, primer catedrático de Lengua Valenciana de la Universidad de Valencia y con sillón en la Real Academia de la Lengua Española, representado al idioma valenciano, sostuvo siempre la tesis de que "solo el estrato mozárabe configuró la individualidad lingüística de Valencia".

A todo ello que, repetimos, es una muy reducida manifestación de las investigaciones de estudiosos de reconocido prestigio dentro de los estudios medievales valencianos, arabistas, romanistas, etc., hay que añadir la siguiente relación de poetas y escritores valencianos que siempre utilizaban la lengua valenciana en sus manifestaciones literarias. Dejando constancia de ello en los prólogos de sus obras:

- La Biblia Parva de San Pedro Pascual es uno de los documentos más antiguos de la lengua valenciana. Nacido en 1226.

- Arnau de Vilanova, medico y clérigo escribió en lengua valenciana en el siglo XIII. Sus obras "Raonament d’Avinyo", "De adventu Antichristi et fine mundi" "Antidotarium" entre otros.

- San Vicente Ferrer, siglo XIV, con sermones por toda Europa en Lengua Valenciana, indiscutible defensor de su lengua materna. La valenciana.

- Fray Bonifacio Ferrer, hermano de San Vicente Ferrer, siglo XIV, cartujo prior de la Cartuja de Porta-Coeli en el Reino de Valencia, tradujo la Biblia de la lengua latina a la valenciana. Existe una hoja de esta Biblia en la Hispanic Society de New York, precisamente la que habla de que la traducción se ha realizado en lengua valenciana.

- Sor Isabel de Villena, siglo XV, con su "Vita Christi" escrito en lengua valenciana.

- Joanot Martorell, con su Tirant lo Blanch en el siglo XIV, escrito en lengua valenciana "para que la nación de donde soy natural se pueda alegrar"

- Jaume Roig, siglo XV, con su "Espill de les Dones", en lengua valenciana, libro de consejos para las mujeres de vida honrada.

- Jaime March, poeta del siglo XIV, con su primer código para la poesía de lengua valenciana.

- Fray Antonio Canals, siglo XIV, con su "Valerio Maximo" extraído del latín en nuestra querida lengua valenciana.

- Mossen Ausias March, siglo XV, escribiendo sus obras en un lenguaje que responde a la realidad, el valenciano "Obras en verso, divididas en cánticos de amor moral, espirituales y de muerte".

- Joan Esteve, siglo XV, notario publico de la ciudad de Valencia, autor de "Liber elegantiarum" de cuya obra el mismo explica que esta escrita en lengua valenciana, siendo impresa en Venecia en 1489.

- Mossen Jaume Roig de Corella, Jordi de Sant Jordi, Bernat Fenollar, Joan Escriva, Luis de Fenollet, Bernardi Valmanya, Miquel Perez y muchos otros más que siempre escribieron en lengua valenciana. Ellos conformaron lo que se conoce como el Siglo de Oro de la Letras Valencianas, primer siglo de oro acontecido en la Península Ibérica, con el primer libro impreso en España que lo fue en Valencia en el año 1474 "Les trobes en lahors de la Verge María".

- Francesc Eximenis, un catalán que aprendió la Lengua Valenciana en Valencia, siglo XIV.
Toni - 27/10/2009
Segle XVII

[1610] Gaspar Escolano [Historiador i eclesiàstic valencià (1560-1619), cronista del Regne de València]. Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València, llibre I, cap. XVI, c. 108. Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino [València] debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos.

[1610] Pere Gil [1551-1622]. Pròleg de la traducció del Kempis del llatí al català. Alguns, per ventura, judicaran que en aquest temps no era necesari imprimir-se lo present llibre de esta llengua, puis la castellana, dita ja espanyola, es casi universalmente entesa. Pero com se veja i toque ab les mans que , exceptades algunes poques ciutats, com son Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinya, Vilafranca del Penedes, Cervera, Tarrega, Fraga, Montsó i semblants, que estan en camins reals, en les altres demes ciutats, viles i llocos no es ben entesa la llengua castellana de la gent comuna, i ningunes dones la usen, ans be la llengua catalana entra algunes llegües dins del regne d'Arago i de França, i es parlada casi en tot lo regne de Valencia i en les illes de Mallorca, Menorca, Ivissa i en part de la de Sardenya, per ço me haparegut ser de gloria de Deu vertit est llibre en les paraules mes planes i comunes de la llengua catalana per a que tota manera de gent puga d'ell aprofitar-se.

[1667] Joan Baptista Ballester: Ramellet del Bateig del Fill i Fillol de València, el Apostòlich Sanct Vicent Ferrer parlavàs lo valencià lenguage en Provença, tota la guiana y França gòtica, y ara en Catalunya, Regne de València, Mallorca, Menorca y Ivisa. Però als més, els queda al pronunciarla cert margall, que nol tenim los desta Ciutat.
Toni - 27/10/2009
Segle XVIII

[1734] Carles Ros [ Escriptor valencià (1703-1773), autor de nombrosses obres de reivindicació del valencià]. Epítome del Origen y Grandezas del Idioma Valenciano. València [citant G. Escolano]. "que se dieron tan buena maña nuestros passados en perfeccionar el idioma Valenciano, que con ser el mesmo que el Catalan, se ha quedado este montaràz, mal sonante, y grossero, y el Valenciano ha passado a ser cortesano, y gentil Con lo que es visto, que el fino idioma valenciano consiste, a lo menos aora, en usarse con la pulcritud y cultura que han perfeccionado en esta ciudad, sin valerse ya de los vocablos montañeses que aun duran, en parte, en este Reyno y en los de Mallorca, Menorca, Ivisa y Catalunya, como lo hace también el buen castellano dexando sus grosseros y mal sonantes."

[1747] Vicent Ximeno [Bibliògraf valencià (1691-1764)]. Escritores del reyno de Valencia. València. "[valencians i malllorquins] de ellos [els catalans] tienen el origen y la lengua."

[1760] Memorial presentat pels diputats de Barcelona, València, Ciutat de Mallorca i Saragossa a les corts convocades pel juliol de 1760. (Citat per Joan Reglà, Introducció a la història de la Corona d'Aragó. Dels orígens a la Nova Planta. Ciutat de mallorca: Moll, 1969, pp. 175-176.) "Hay otras leyes que obligan a que en Cataluña, Valencia y Mallorca sean obispos y clérigos de sus iglesias los que nacieron o se criaron en aquellos reynos. Porque en ellos se habla una lengua muy particular y aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla ni la entienden. En las Indias, cuyos naturales, según se dize, no son capaces del ministerio eclesiàstico los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y van a ser los labradores catalanes, valencianos y mallorquines de peor condición que los indios, haviéndose dado en aquellos reynos hasta los curatos a los que no entienden su lengua?"

[1763] Gregori Maians i Ciscar [ Escriptor valencià (1699-1781) de l'època de la Il.lustració que exercí una gran influència en els cercles intel.lectuals del seu temps]. Carta al bisbe Ascensi Sales. "Los libros que VS me envió llegarón a mis manos bien acondicionados. El Gazofilazio es muy de mi gusto, no tanto por su abundancia [...] como por la lengua catalana que estimo como propia."

[1764] Fr. Lluís Galiana [Escriptor i religiós valencià (1740-1771), preocupat per la recuperació de la llengua i autor de la Rondalla de rondalles]. Carta a Carles Ros. (Reproduïda en C. Ros, Diccionario valenciano-castellano. València: Impremta de Benito Monfort, s.p.).
"cualquiera que imprimiesse esta grande obra, nada havia de perder, porque todos los que fuessen de buen gusto en este Reino la querrían, i en mallorca, i cataluña se despacharian tambien muchos ejemplares, por ser la Lengua de todos estos reinos una misma en la substancia, i aun casi en el modo, si hablamos de tiempo mas antiguo."

[1778] Francesc Cerdà i Rico [Erudit il.lustrat valencià (1739-1800)]. Notas al canto del Turia de la Diana Enamorada. Madrid.
"bajo el nombre de Catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua..."

[1783] Joan Antoni Maians i Ciscar [Escriptor valencià (1718-1801), canonge, rector de la Universidad de València]. Carta a Josep Vega i Sentmenat. (Recollida per Antoni Mestre en Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del XVIII. Oliva, 1970.)
"Su lengua [la de Catalunya] en Espanya i en Francia huvo tiempo en que fue la más culta, pero en ambas partes ha tenido igual desgracia passando de dueña a criada, i los interesados en su conservación son los primeros que la han abandonado con menor o mayor prissa. En esto los valencianos hemos ganado la palma, como más inmediatos al riñon de Castilla. [...] Vamos, pues, a vindicar el descuido de nuestra lengua con esse que Vmd. intitula Thesoro de la lengua cathalana i ciertamente essa provincia es la que deve tomar a su cargo la empresa porque es la que mantiene esta lengua i la que conserva más memorias de ella."

[1791] Antoni de Capmany [Historiador, polític i filòleg barceloní (1742-1813)]. Libro del Consulado (apèndix). Madrid.
"El catalán, a mediados del siglo XIII, era la lengua nacional de tres provincias o reinos, es a saber, de Catalunya, Valencia, Mallorca, Menorca e Ibiza, y de allí se comunico a mucha parte de Aragón [...] Fue, es una palabra, una lengua nacional, y no una jerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente."
Toni - 27/10/2009
Els noms de la llengua no desvirtuen per a res la seua unitat.

Jo puc dir que parle alzireny o alquerietès baix dels pisos del capellà. I per això no deixarà de ser una llengua universalment estudiada arreu del món com a català, en la seua variat occidental apitxada, coneguda i afectivament identificada per mi com a VALENCIÀ DE LA RIBERA del Xúquer, amb les formes típiques de la parla alzirenya com: raere, auia (aigua), avísparo, avisparer, cacauera, mosatros, anjuntament, nessitar, etc. I què?

Crec que com heu vist, als valencians d'altres èpoques -tot i que sempre es referiren a la seua llengua com a llengua valenciana- no els importava, ni els feia nosa, ni els fotia reconèixer que la seua llengua valenciana era la mateixa que tenia el seu bressol als Pirineus i és parlada també a Catalunya -a banda i banda dels Pirineus), a la part fronterera del Regne d'Aragó amb Catalunya, a les Illes Balears i Pitiüses, Al Carxe (Múrcia) i L'Alguer (Sardenya).

I a eixos valencians no els fotia reconèixer-ho perquè tenien clar quins eren els origens i les arrels de la seua cultura, sense renunciar per a res a ser el que eren, valencians i res més que valencians, habitants d'un Regne nou i diferent de Catalunya i Aragó dins de la Corona, un regne que es feu gran baix la Senyera Reial de les quatre barres, eixa que apareix nua al Retaule de Sant Silvestre a l'Ajuntament d'Alzira, pintat en 1597 per Vicent Requena i que és tan valenciana o més que la coronada amb franja blava. Un regne que desaparegué a mans dels Borbons (Felip V) pel decret de nova planta. Els Borbons anul·laren el regne, però ni els Borbons, ni 302 anys d'ocupació, ni Franco, ni els blavers, ni els oportunistes espanyolistes entestats en seguir espoliant-nos als valencians no poden anul·lar el poble, ni el país, ni el gentilici valencià, ni la història, ni la llengua, ni la cultura, ni les arrels d'on venen la llengua i la cultura que ens fa ser com som: Valencians i res més que valencians.

Valencianet - 27/10/2009
Està tot molt clar. Toni, encara que ho disfrassa (ell diria disfressa), està pel Català pur i ras, mentre que la majoria volem el Valencià, que és lo que per desgracia no tenim, perquè el valencià ens l'estan catalanitzant des de les institucions, entre elles l'AVLl. Perquè no dona el seu paréixer el senyor Toni sobre l'article "lo"?. Perquè tan d'enfasi en lo de la unitat de la llengua. Els catalans mai diuen que la seua llengua forma part "del sistema que ..... ", perquè nosaltres tenim que dir-ho?. Ells al seu idioma li diuen català i prou, perquè Toni ací tens que donar "rodejos"?. A mi no m'agrada ser apèndix de ningú, ni cua de res. Vull dignitat i respecte. Jo et respectaré a tu i no compartiré el teu catalanisme disfrassat de "valencianisme" (a saber políticament per on vas perquè abomines del PSOE i del PP), però deixa de confondre i d'arrimar "el ascua a tu sardina".
Xuqueret - 27/10/2009
Quan Jaume I conquerí el Regne de València el català no existia. Els repobladors que vingueren amb ell (aragonesos, navarresos, catalans, hongaresos, francessos, italians, etc... parlaven els seus respectius romanços que estaven formant-se. I quina cosa més curiosa entre ells s'entenien a la perfecció. Eixe romança seguí perfeccionant-se en el Regne de Valéncia tant per part dels nous valencians (els qui havien vingut amb el rei) com pels valencians que vivien ací i parlaven el seu propi romanç apart de per les aportacions dels àrabs que ací vivien. Entre tots donaren pas al Valencià que és el nom que al llarg de l'època medieval li donaren els valencians al seu idioma. Vaig jo ara a canviar-li al valencià el nom?. Això seria anar en contra de la nostra història i tractar de burros als nostres avantpassats. ¡Vixca València!
Bernaet - 27/10/2009
Per a Toni: Si els gallecs parlen el mateix idioma que el portugués i els portuguesos el mateix idioma que el gallec i els portuguesos li diuen al seu idioma portugués i els gallecs al seu gallec i ningú de'lls insistixen en la unitat de la seua llengua, perquè ho tenim que fer nosaltres per al valencià respecte del català?. És cert que jo estic fart de llegir sobre l'idioma "galaico-portugués" als gallecs i als portuguesos, però als catalans mai els lligc que diguen res ni facen referència al valencià-català o al català-valencià que tant se val. Perquè serà? . Ells abnas que res i primer que res lo seu. Pobres dels valencians si caiguem en les mans dels del Nord, serem cues, serfs i no amos ni senyors. Encara no ho teniu clar?. Cal recobrar l'orgull i el sentiment de ser valencians entre altres coses perquè així ho volgué el nostre rei Jaume I que ens creà com un regne independent d'Aragó i de Catalunya, amb lleis, mides i monedes pròpies i mai va voler que forem un apèndix ni del Regne d'Aragó ni de Catalunya.
Plutarco - 27/10/2009
Per a Toni, que es contradiu molt. Dius que dius a les clares el que penses i que no t'amagues de dir-ho i a continuació no vols dir-nos de quin club de futbol eres?. ¡Xé que se te veu el plomer home!. Parles de que per a tu la nostra llengua té la doble denominació, però no et dones compte de que per als catalans no. Ells li diuen català i punt. Perquè tu no li dius llengua valenciana i punt?. Estas acomplexat?
Toni - 27/10/2009
Per a entendre les denominacions localistes de les diverses llengües durant l'edat mitjana. I per tant per a entendre en el seu context la denominació llengua valenciana, cal mirar-s'ho amb una perspectiva històrica.

En una època en què encara no s'havien format els grans estats "nacionals" d'Europa i que les fronteres polítiques s'alteraven amb certa freqüència, algunes llengües reberen, en usos interns, diferents denominacions particularistes, basades en el gentilici d'una determinada ciutat o comunitat político-administrativa. Per als seus usuaris, era una manera de ressaltar els seus vincles tel.lúrics, generalment front a d'altres membres de la seua mateixa comunitat lingüística però de diferent adscripció político-administrativa. Ara bé, quan una llengua es trobava amb la veïna, les seues denominacions particularistes deixaven pas a la unitària.

Dant, per exemple, es refirí diverses vegades al seu "fiorentino idioma" o al seu "toscano" nadiu, sense deixar per això de considerar-se parlant de la "lingua italiana".

Entre els valencians del nostre Segle d'Or es donava una situació molt semblant. Orgullosos de la seua condició de ciutadans d'un país en expansió front a una Catalunya decadent, els nostres avantpassats preferiren designar com a "valenciana" la seua llengua materna. El primer escriptor que ho va fer fou Antoni Canals en 1395. La publicació del repertori complet del lèxic d'Antoni Canals, que acaba de realitzar Emili Casanova (1988), palesa que dels més de 6000 mots inventariats, sols 7 es poden classificar com a valencianismes. Si exceptuem alguns estrangerismes de moda i alguns arabismes més o menys locals, els valencianismes estrictes del "Tirant lo Blanc", publicat en 1490, no són molt més nombrosos que els de Canals i, no obstant, Joanot Martorell manifiesta en la seua dedicatòria que el tradueix en llengua "vulgar valenciana, per ço que la nació d'on io só natural se'n puixa alegrar" com bé recull Benito ací dalt.

Amb la nova denominació es tractava, doncs, de proclamar uns orígens concrets. Entre els nostres textos quatrocentistes, els matisos diatòpics, si n'hi ha, cal cercar-los, més que en alguns dialectalismes sovint discutibles, en la preferència per determinats mots o variants formals de la llengua comuna. Amb tot, aquests matisos no són mai tan marcats com els que existeixen, per exemple, entre el castellà i l'andalús. A més de subratllar el fet diferencial dins de la Corona d'Aragó, la denominació de "valencià" tant en sentit idiomàtic com a administratiu, tenia la virtut de diluir o integrar les diferències de la bigarrada població cristiana.

En canvi, en contextos internacionals, aquesta insistència es feia menys imperiosa. Quan s'incoa el procés de canonització de sant Vicent Ferrer (1445-1455), Roma requereix diversos testimonis per a confirmar el miracle atribuït al sant de que, sense deixar de predicar mai en la seua llengua materna, era entès por tota classe de nacions. L'arquebisbe de Tolosa es va fer eco de la duplicitat onomàstica de la nostra llengua en afirmar que sant Vicent Ferrer predicava "in sua vulgari idiomate Catalonie seu Valentino" [en la seua llengua vulgar catalana o valenciana]. En canvi, un rei d'armes de València es limità a declarar que sant Vicent Ferrer "predicabat post latinum in lingua cathalana" [predicava després del llatí en llengua catalana].
Toni - 28/10/2009
Hui sóc de l'Alcorcón. I aclarit el tema futbolístic. Ahí va un grapadet més d'argumentacions, esta vegada del segle XIX

Segle XIX

[1801-08] Gaspar Melchor de Jovellanos [Escriptor i polític espanyol (1744-1811)]. Carta al canonge de Tarragona C. González de Posada (durant el confinament a Valldemossa). (Reproduïda a Pere Marcet, Història de la llengua catalana, II, Barcelona, 1987, p.5) "Si no me engaño, tardará usted poco en desbautizarla a la que llama lengua lemosina, para ponerle el nombre de catalana [...] se extendió y cundió por todo el reino de Valencia, y saltó a las islas Baleares, pudiendo decirse que antes de la mitad del siglo XIII los aledaños de su imperio estaban señalados en el Ródano, el Turia y al confín oriental a Menorca."

[1804] Antoni Febrer i Cardona [Gramàtic i escriptor menorquí (1761-1841)]. Principis generals de la llengua menorquina. [el títol d'aquest llibre no és] perquè considéria que aquesta llengua dèguia el seu origen a Menorca, sabent molt bé que aquesta ila fonc fundada de valencians, catalans, etc,. els quals e-hi portaren la seua llengua, que és la mateixa que nosaltres usam i antigament s'anomenava llemosina, [...] És doncs, no únicament per als menorquins, sinó també per als mallorquins, catalans i valencians que jo he treballat aquesta gramàtica...

[1846] Agustí Blat y Blat: Idea del lemosín, o sea la lengua valenciana comparada con otros idiomas: La lengua limosina, así llamada porque trae su orijen del limosín o provincia de Limoges de Francia, era la que hablaba D. Jayme I de Aragón (que se crió en Monpeller). Fue la que introdujo en el Reyno de Valencia, i en las islas de Mallorca i Menorca. Con ella se dice que escribió sus conquistas. (...) Se habla también en Cataluña, pues a pesar del transcurso de algunos siglos, se observa por la analogía de las vozes que el valenciano i catalán dimanan de un mismo orijen.

[1859] Reglament dels Primers Jocs Florals de Barcelona. (Citat per Joan Martí i Josep Moran, Documents d'història de la llengua catalana. Barcelona, 1986.) No se premiaran sinó les poesies escrites en pur català, ja sia lo antic o ja lo literari modern, lo qual se pot cultuivar així en catalunya com en València, Mallorca i Roselló.

[1876] Benvingut Oliver [Jurista i historiador valencià (1836-1912), natural de Catarroja, que estudià el dret foral de l'antiga Corona d'Aragó]. Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, I. Madrid. "[existe] una comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reino de Mallorca y de Valencia [...] Este hecho, que, si no somos los primeros en descubrir, nadie hasta ahora lo ha proclamado, arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana..."

[1877] El poeta Vicent Wenceslau Querol [Poeta valencià (nascut el 1837), amic de Teodor Llorente i impulsor de la Renaixença valenciana], a qui té dedicat un carrer la ciutat de València, intitula el llibre que recull tots els seus poemes “Rimes catalanes”.

[1878] Constantí Llombart [Pseudònim de l'escriptor valencià Carmel Navarro i Llombart (1848-1893), fundador de la societat Lo Rat-Penat i de diverses revistes i autor de diverses obres de reivindicació del valencià]. Excel.lencies de la Llengua Llemosina. Discurs panegirich llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat-Penat. València. "No, valencians, no es morta nostra expresiva llengua llemosina, com los seus malhavirats inimichs semblaba desijaben, gracies als generosos esforços de nostres germans de Catalunya y les illes Mallorques [...] En la mateixa llengua fonch criat en Montpeller, y parlà nostre molt alt é invicte Rey En Jaume. Ab ella escrigué, á imitació de Juli Cesar, ses conquestes y á imitació d'els romans la introduhí ab la sua religió en les Mallorques, y en Valencia y son antich regne al conquestarlos. [...] la llemosina llengua fonch la cortesana ab qu'en Aragó, Valencia y Catalunya, los reys parlaben [...]; dissentint aquesta llengua en los tres amunt citats dominis, sols en alguna qu'atra petita variació, ya en la manera de pronunciar-se, ya en la adopció d'algunes veus originaries, insignificants diferencies molt meyns notables si es vol encara, que les que'l castellà sofrix en les divereses provincies hon se parla. Sempre ademés s'ha observat qu'en los confins d'Aragó, Valencia y Catalunya, s'ha parlat ab més correctitut y puretat qu'en lo mateix interior d'ells propis nostra llengua."

[1878] Constantí Llombart. Ensayo de ortografía lemosino-valenciana. (Inclòs en el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig i Martínez. València: Pascual Aguilar, 1887, p. XVII.) "Partiendo de este principio, siempre hemos creído lo más conducente á nuestro fin, establecer una doble división de lugar y tiempo en nuestra lengua que, sin duda, para su porvenir daría excelentes resultados prácticos. La primera de ellas, es decir, la que al punto donde se habla se refiere, reducida está á la aplicación indistinta del calificativo de lemosín á las tres diversas ramas del árbol de nuestra lengua, que son el catalán, el mallorquín y el valenciano, denominándose respectivamente lemosino-catalán, lemosino-mallorquín y lemosino-valenciano, según el dictado lemosín, ya que tal fué el nombre de pila que, por razón de haber nacido en Limoges, así como por haber nacido en Castilla se denomina á la lengua española castellana, le es en todos casos apropiado. De este modo obtendríanse las consiguientes ventajas de facilitar en mucho la unificación de nuestra lengua, pudiendo, por otra parte, desarrollarse autonómicamente cada una de por sí, evitándose quizás mezquinos recelos ó antagonismos que entre sus cultivadores pidieran algún día suscitarse."

[1887] Vicent Boix [Escriptor romántic i historiador valencià (1813-1880) que fou cronista de València]. "Censura oficial" al Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig i Martínez. València: Pascual Aguilar, p. 7. "Nuestra lengua, aunque catalana, no es substancialmente diferente [de la de Catalunya] más que en el dialecto, pronunciación, conjunto de voces y vocablos árabes, vulgares y romanos."

[1888] Marcelino Menéndez y Pelayo [Escriptor, erudit i investigador espanyol (1856-1912)]. Fragment del discurs pronunciat als Jocs Florals de Barcelona de 1888, sota la presidència de S.M. Regent Na Maria Cristina. "I aquí la teniu, Senyora, -la llengua catalana- brollant dels seus llavis el doll de la paraula harmoniosa i eterna. És la mateixa parla arrogant que un dia ressonà per totes les contrades de la Mediterrània, la que oïren amb submissió l'Etna fumejant i la gentil sirena de Pausílip, la que va fer estremir les ruïnes de la sagrada Acròpolis ateniense i els congosts escabrosos de l'Armènia; la llengua que com anell de noces, deixà el Rei Conqueridor a Mallorca i a València; la llengua en la qual dictaven les seues lleis i escrivien aquells gloriosos prínceps del Casal d'Aragó."

[1888] Teodor Llorente i Olivares [Poeta, escriptor, periodista i polític conservador valencià (1836-1911), fundador del diari Las Provincias i impulsor de la Renaixença literària], El movimiento literario en Valencia en 1888, La España Moderna, 1. (Reproduït a Almanaque de Las Provincias para 1890, p. 71.)
en Cataluña, Valencia y Mallorca, no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos

[1888-89] Roc Chabàs [Eclesiàstic i historiador (1844-1912), fou canonge de la seu de València i fundà la revista d'estudis històrics El Archivo. Influí en la renovació de la historiografia valenciana]. "Nuestro regionalismo", El Archivo, 3, p. 284. "Desde que vaix naixer he tingut à molt plaer el parlar la llengua que, surtint del llemosí com à rama del provençal, vingué catalana al ser barrejats los sarrahins, dictant els Furs, que feleces féren estes comarques"

[1894] Roc Chabàs. Carta [datada l'1 d'abril] al R. P. Juan Berkman. (Citat per M. Bas Carbonell a Roque Chabás, el historiador de la Renaixença Dénia: canfali, 1995, p. 247.)" [...] el idioma que se habla en Valencia y Barcelona no nació aquí espontáneamente sino que fue importado de Cataluña: es pues catalán por su origen"

[1896] Juan Valera [Escriptor andalús (1824-1905), conegut per les seues novel.les i també per treballs de crítica literària], citat en Revista de Catalunya, XVIII (1938), pp. 118-119. "Como dialecto o variedades del catalán, bueno es que duren el mallorquín y el valenciano; pero, ¿no sería conveniente que los autores de Valencia, de las Baleares y de Cataluña propendiesen a unificar literariamente su lenguaje y a tener literariamente uno solo?"
Guillem cosinet - 28/10/2009
Per a Toni: Toni, si dius que eres valencià, perquè fas tan de proselitisme catalanista?. No creus que si la nostra llengua l'haguerem normativitzat els valencians las ch, la y, el "lo" dels nostres clàssics, etc, etc, serien "normals"?. Els catalans normativitzaren pensant en els catalans i gent com tu, ací, els feu seguidisme. ¡Una autèntica pena!. ¡Lluita per donar-li a la teua llengua l'honor que és mereix i demana que els acadèmics de l'AVLl pensen més en valencià i no miren tant a Catalunya i que escomençen a fixar normes nostres. Perquè no ho fan?. Si no ho fan, convindras amb mi en que estan de sobra.
Casimir - 28/10/2009
Toni: Amb actituds com la teua no es fomenta l'autoestima dels valencians. Algú ha dit que si hi ha que fer una normativa pròpia per al Valencià (tu be saps que s'ha imposat el barceloní) caldria fer-la. Si Pompeu Fabra, un enginyer cubà, inventà la del català (tot i aproximant-la al francés i fugint del castellà) per quina regla de tres no podem fer nosaltres lo mateix. Els valencians no tenim dret a tindre capacitat normativa?. Perquè el PP, tenint la majoria, ha permés que l'AVLl estiga composada majoritariament pels catalanistes?. Perquè si els catalans han inventat "tipus", "globus", "modus" els valencians tenim que seguir-los?. Quan començarem a actuar per nosatros mateixos?. Resta molt clar: Llengua Valenciana?. Puix: Normes Valencianes. I si no dis-ho clar (però no ens enganyes), dis-li Català (i no valencià com fas per a marejar-nos) i seguix utilisant les Normes Catalanes, perquè les de Castelló ja sabem lo que són.
Anónimo - 28/10/2009
Benito y Toni estáis muy bien documentados en el tema referente a la historia de nuestra lengua. Eso es bueno, ya se sabe que el saber no ocupa lugar o será ¿que no ocupa megas?
Picornell - 29/10/2009
Per a Toni:
Sembla que per a vosté la història del Valencià comença a partir de l'arribada dels aragonesos (¿en quina llengua parlaven?), dels catalans (¿en quina llengua parlaven? i dels navarresos (¿en quina llengua parlaven?) amb el rei Jaume I. ¿Que els valencians d'ací eren tots musulmans o eren muts?. Jaume I no nocessità traductors per a entendres amb la gent que hi vivia ací ni tingué necessitat, una vegada entrà, de crear escoles per a ensenyar ninguna nova llengua.
No ha reparat que abans del segle XIII ací visqueren valencians musulmans (que convivien amb el valencians cristians (que, evidentment parlaven i celebraven els seus cultes religiosos en el baix llatí o romanç valencià) i abans valencians llatins?.
Els valencians, abans de que vinguera Jaume I, formarem part d'Al-Andalus i més abans encara d'Hispania (l'actual Espanya, parauleta que a vosté tan poc li agrada). De fet Valentia (Valencia), Saguntum (Sagunt), Saitabi (Xàtiva), Ilici (Elig), Lucentum (Alacant), Elo (Elda), Sucro (Alzira o Cullera) i tantes i tantes altres poblacions valencianes ja existíen molt abans de que vingueren el seus amics del Nord.
Les fonts documentals dels segles XII i XIII parlen del "Regne musulmà de Valencia" i el propi Jaume I en la seua Crònica ja parla d'Espanya sense cap problema i donant per "sentat" que formava part d'ella. (A vosté li deu de molestar molt allò de la "Marca Hispánica").
Toni: Quin mal li ha fet a vosté Espanya?. Em dona la sensació, per la forma en què s'expressa, que fa anys vosté degué de ser molt amic d'Espanya.
No serà vosté un d'eixos que abans eren de Fuerza Nueva i ara, per algun tipus de problema o complexe que ha tingut, te que demostrar que és més papista que el Papa?. D'altra forma, sincerament, no ho entenc.
Un amic meu, molt versat, intel·lectual i il·lustrat, diu que hi ha que anar amb molta cura amb els "nou conversos" perquè són molt perillosos i mai sabem per on poden eixir. Es tracta de gent que necessita autoconvençer-se molt -ay, mare el fanatisme- d'allò amb la qual cosa abans no creien.
Si vosté vol entendre perquè molts valencians creiem en la sustantivitat i en el caràcter de llengua per al Valencià només te que llegir, entre altres, les obres del catedràtic d'Història Medieval Antonio Ubieto (Orígenes del Reino de Valencia), de l'arabista Ambrosio Huici Miranda (Historia musulmana de Valencia y su región) y de Leopoldo Peñarroja (sobre els Mossàrabs valencians) que encara no han sigut superades.
Toni - 29/10/2009
Respecte a totes les persones, encara que no compartisca les seues opinions. El que no li accepte a ningú és que em titlle ningú d'acomplexat o de voler ser més papista que el papa. Jo tinc les meues idees i les expresse democràticament.

Fins fa uns anys podia compartir la idea d'una Espanya Federal i Plurinacional. El que passa és que hui en dia -tot i que la idea em pogués semblar acceptable- he de dir amb tot el dolor del meu cor, que el federalisme no se'l creu ningú fora de Catalunya i el País Valencià. A Madrid no hi ha de federalistes, i a Castella-Espanya per extensió tampoc. Per tant, des de la meua perspectiva única com a valencià, pense i crec que no tinc perquè retre-li vassallatge a la nació que m'oprimeix des de fa més de 300 anys.

A partir d'ací, acate les lleis i el sistema, però no renuncie a canviar l'statu quo actual.

D'altra banda: "Qui opina igual als 17 que als 27 i als 37 anys és perquè és un inmadur", o si vostè vol en paraules d'Indalecio Prieto, lides històric del socialisme espanyol: "Si alguna vez oyese la voz de mi deber en contra de aquello que hubiera sustentado, me tendria por prevaricador si no pisoteara mis palabras anteriores y ajustase mis actos a mis deberes".

Com diria Joan Fuster: "El primer dret que et nega l'enemic és el dret a canviar d'opinió".

Així que ni complexos, ni favades. Espanya haguera pogut ser una Suïssa feliç i confederal, on totes les llengües, cultures i pobles que la formen es podrien haver sentit còmodes, però per desgràcia és una mala imitació de la França jacobina i exterminadora de nacionalitats i cultures.
Pepiqueta - 29/10/2009
Amb l'última de Toni ja està tot molt clar. S'ha declarat tal i com és. ¡I això està bé!. Ja sabem tots de que va. De País, país, país .... fins portar-nos als Paisos (Catalans). ¡L'anyellet (el corderet) "disfressat" (disfrasat)!. Per mi pots seguir evolucionant fins que arrives a la "República Independiente de tu casa". Com a projecte de futur pots anar cap on vulgues.... però t'estas carregant la nostra història. Perquè el Regne de Valéncia mai ha sigut ni Aragó ni Catalunya i això per voluntat del nostre benvolgut Jaume I. ¡Dia vindrà en que els tortosins voldran independitzar-se de Catalunya i jo m'alegraré. O no tenen dret?
Toni - 29/10/2009
De tot el paràgraf et diré vàries coses:

- Totalment d'acord amb que Jaume I és benvolgut, i que el Regne de València no ha sigut ni Aragó ni Catalunya. Jo això no ho he dit mai.
- Si algun tortosí vol independitzar-se de Catalunya i ho defensa per mitjans democràtics. Avant el carro. I cap problema.
- Evolucionant fins la república independiente de ma casa, o no, el que sembla és que alguns segueixen en les seues cavernes.
- Jo no em disfresse de res, dic a les clares el que pense. Si no t'agrada és el teu problema.

I per seguir amb el que citava uns quants comentaris abans, també al segle XX hi ha referències a la unitat lingüística que és del que ací tractem:

[1906] Valencia Nova, ressenya del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1 de novembre del 1906):

[...] Allà per los sigles XIV y XV [...] en lo Principat, com València y Mallorca, tots parlaven igual, en bon català, y escrivien com parlaven.

[1907] Teodor Llorente i Olivares, carta a Eduard López-Chavarri, Epistolari Llorente, III, Barcelona, 1936, p. 257:

Yo siempre he sido contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que hoy separan nuestra lengua de la catalana. Literariamente no había más que un idioma en Cataluña, Valencia y Mallorca, y debemos tender a restablecer esa unidad.

[1907] Lluís Fullana [franciscà estudiós de la llengua que alguns blavers pretenen que siga secessionista lingüístic], Característiques catalanes usades en lo Reine de València, València, Lo Rat Penat: Escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Regne de València, equivaldria a escriure una gramàtica catalana i posar a la portada: Gramàtica de la llengua valenciana.

[1908] Manuel Milà i Fontanals [Filòleg i escriptor català (1818-1884)], Obres catalanes, Barcelona, Gustau Gili: Y si no·s vol dir catalana, no·s diga de cap manera llemosina, sinó catalano-valentino-baleàrica.

[1915] Lluís Fullana [franciscà estudiós de la llengua que alguns blavers pretenen que siga secessionista lingüístic], Gramàtica elemental de la llengua valenciana, València, p. 17: [el valencià] no és llengua essencialment diferent del català i baleàric. Rònegament existixen certes diferències dialectals, pròpies de les regions valenciana, catalana i baleàrica.

[1925] Nicolau Primitiu Gómez Serrano [Escriptor i bibliòfil suecà (1877 – 1971), president de Lo Rat Penat durant els anys trenta], publica en Las Provincias una sèrie d’articles de divulgació titulada Psalterio toponímico. El lenguaje balear-catalán-valenciano.

[1930]Teodor Llorente i Falcó [Fill del periodista, escriptor i polític Teodor Llorente i Olivares, fundador de Las Provincias] (amb el pseudònim de Jordi de Fenollar), En defensa de la personalidad valenciana, València, pp. 71- 77: Es indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia, son una misma. Sobre esto no hay discrepancia alguna. Podrá haber variantes dialectales, y no muchas, ni muy hondas, producidas por la diferenciación de vida en cada una de estas regiones, y el abandono en que se ha tenido el habla en los pasados siglos, sin centros culturales que preservasen de tanto elemento extraño que la corrompían; pero nada más.
Debe procurarse por todos los medios posibles, aunque “sin imposiciones centralistas”, suavizar aquellas diferencias dialectales, dirigiendo así todos los esfuerzos a conseguir la unidad del idioma.
Si, como decíamos ayer, el catalán, el balear y el valenciano son un mismo idioma, como no habrá nadie que deje de reconocerlo, debe de tener un nombre común. ¿Se le llamará catalán? ¿Habrá de ser valenciano? ¿Le corresponde mejor el apelativo de balear o mallorquín? [...] Para los que creen a pies juntillas que el valenciano lo trajeron los catalanes de la Conquista, no hay cuestión: para éstos el nombre común debe ser “lengua catalana”. Pero es que hay otro sector, nosotros creemos que un poco más lírico, que asegura que el valenciano nació aquí, como en Cataluña surgió el catalán y en Mallorca el balear. [...] Los que así piensan son los aferrados a que nuestra lengua se llame “valenciana”, y a quienes les rayan las tripas cada vez que a un escritor valenciano, de la época medieval, los catalanes lo catalogan como cultivador de la “lengua catalana”. Nosotros sinceramente creemos que con ello no se nos rompe ningún hueso. Querol, uno de los poetas más inspirados y a la vez uno de nuestros mejores cerebros de los modernos tiempos, no titubeó en llamar a sus versos valencianos “Rimas catalanas”; y el mismo Teodoro Llorente era en esto muy transigente. En último término, cabía pensar que dentro de estas modalidades lingüísticas de catalán, mallorquín y valenciano, los que hablan la primera están en mayoría; y en la actualidad, por el desarrollo y esplendor de sus letras, bien ganado tienen ese primer puesto.

[1930] Emili Gómez Nadal [Historiador i escriptor. (1907-1994). Professor d'Història Antiga a la Universitat de València] , ressenya de La llengua valenciana de Lluís Revest, Acció Valenciana, 3, p. 2: Hem de treballar en la gestació d’un tipus de llenguatge que ens servesca per a donar el màxim abast a la nostra veu. D’ahí que afirmem l’unitat llingüística amb Mallorca i la Catalunya dels dos vessants pirinencs; [...] amb les terres del baix Aragó, Ribagorça i L’Alguer, germanes de llengua.

[1930] Lluís Revest i Corzo [Escriptor castellonenc. Signatari de les Normes de Castelló], La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, Castelló de la Plana:, València, p. 17: Creem que la llengua valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la portaren quan a la Conquesta; per esta raó és que els filòlegs, anomenant-la del poble qui primer la parlà, la coneixen universalment per catalana [...] no existix una llengua valenciana independent de la catalana.

[1930] Teodor Llorente i Falcó (amb el pseudònim de Jordi de Fenollar), Acció Valenciana, 3, p. 2: Ja vaig proposar en un article (Las Provincias, abril) la creació d’una Acadèmia de la Llengua Catalana a Barcelona, en la que tindrien cabuda les altres variants regionals i el número d’acadèmics seria proporcional al número d’habitants que parlen la llengua.

[1930] Salvador Guinot, “Per a la reglamentació ortogràfica”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XI, p. 304:
Partim de la unitat de la llengua catalana, no destruïda pels dialectes del Principat de Catalunya, del reialme de València, de les Illes Balears, d’Alguer i del Rosselló [...] i trobant-nos modernament, per minva d’estudis, en una varietat anàrquica de grafies en València, mentrestant els nostres germans de Catalunya han arribat a una gran unitat ortogràfica gràcies a les “Normes” de l’Institut d’Estudis Catalans, creiem que res més pràctic i beneficiós pot ésser que acceptar les “Normes” de l’Institut.

[1936] Manuel Corachán Garcia, “Discurs davant el Novè Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana” (Perpinyà), Tribuna Mèdica, 23 (1976), p. 73:
No pretenc cantar una pàtria; només vull exaltar una llengua comuna que no és patrimoni exclusiu dels valencians, o dels mallorquins, o dels catalans, o dels rossellonesos, sinó que és de tots i de cada un de nosaltres.

Toni - 29/10/2009
Un dels mites del blaverisme és que ells representen l’autèntica valencianitat. Però aquest mite és fàcilment desmuntable, tenint present que els seus orígens i el seu desenvolupament ha estat sempre quelcom lligat, vinculat i fins i tot promogut des de Madrid.

Gustavo Villapalos
Ja hem apuntat com en l’origen del blaverisme tingueren possiblement un paper important els serveis secrets espanyols. Però és que destacades personalitats madrilenyes participaren en el seu naixement, com ara Gustavo Villapalos, ex-rector de la Universitat Complutense i amic íntim de Juan Ferrando Badía (qui en les primeres pàgines del seu llibre Estudios de Ciencia Política li fa una encesa dedicatòria), de qui ja hem parlat. No debades, així mateix, avui dia Gustavo Villapalos és acadèmic d’honor de la RACV, institució blavera de què ja hem parlat. I parlant d'aquesta institució blavera, no està de sobres recordar com va ser la Casa Reial espanyola la que li atorgà en 1991 el títol de "reial", que abans no tenia. Això demostra clarament una certa connivència de la Casa Reial espanyola i del seu entorn amb el secessionisme lingüístic i amb el blaverisme en general.

Ricardo de la Cierva
També han estat històricament amics dels blavers destacades personalitats de la “intel.lectualitat” (clar que si diuen que català i valencià són dos llengües diferents, caldria qüestionar quina classe d’intel.lectuals són) madrilenya com Ricardo de la Cierva (Ministre de Cultura amb la UCD en 1980, coincidint amb la plena efervescencia del fenomen blaver, com hem indicat). Aquest senyor a més participa sovint en actes dels secessionistes lingüístics valencians i dels blavers en general. Sense anar més lluny, el 2002 va participar en un fantasmagòric “II Congrés Internacional de la Llengua Valenciana” celebrat aquell any.

Torcuato Luca de Tena
O també Torcuato Luca de Tena [1]. Entre d'altres coses, aquest senyor afirmà en declaracions al diari "Baleares" en 1985 que «es falso que el balear o el valenciano procedan del catalán (...) Las manifestaciones culturales de los baleares y de los valencianos son muy anteriores a las de los catalanes».
Des de diaris de la dreta madrilenya com "ABC" (no debades el citat Torcuato Luca de Tena en va ser director) o "La Razón" se condescendeix sempre amb les pretensions blaveres en tots els sentits.

César Vidal
I, en fi, avui tenim de nou personatges d’aquesta pseudo-intel.lectualitat madrilenya de dretes, com ara Fernando Sánchez Dragó, que sembla ser amic íntim de Juan García Sentandreu, de qui ja hem parlat [2]. O també César Vidal [3]. El mateix Juan García Sentandreu, doncs, podem dir que té vincles molt estrets amb els sectors ultraconservadors madrilenys. Una altra prova la tenim en el tracte laudatori i propagandístic que el diari digital madrileny minuto digital li fa en aquesta entrevista. Cal recordar que aquest diari digital, a més d'ultraconservador és furibundament antinacionalista i, per extensió, antivalencià. Va ser a més el propi Juan García Sentandreu qui va presentar aquest diari digital a la ciutat de València.
Així mateix, com demostrem a la secció de Blaverisme i PSOE, una part com a mínim del PSOE madrileny, encapçalat per Alfonso Guerra, ha condescendit des de sempre amb el blaverisme, amb la triple intenció d'afeblir el nacionalisme al País Valencià, de dividir la dreta, i de desviar vot útil nacionalista cap a ells.
Disposem, en fi, de dos documents excepcionals, que demostren molt clarament la connivència de la dreta espanyola amb l'anticatalanisme valencià. Corresponen a dos articles ni més ni menys que de l'ex-president del Govern espanyol amb el PP José María Aznar. Els va fer l'any 1979 al diari "La Nueva Rioja". Molt curiós que siguen d'eixe any, on ja hem dit que hi hagué una màxima exaltació anticatalanista al País Valencià. No tot el contingut dels articles està dedicat a l'anticatalanisme, però unes referències esporàdiques (que fiquem en negreta) demostren clarament la connivència de què parlem.
En el primer article, amb data de 9-5-1979, critica obertament el "pancatalanisme", i el fet que el llavors President del Consell Pre-Autonòmic del País Valencià decidira acceptar la bandera quatribarrada (amb l'escut del consell al mig) com a bandera oficial. I de pas, defensa la denominació del territori que més li agradava a la dreta blavera en aquella època: la de Regne de València. Al mateix temps, dóna a entendre que està en desacord amb la "catalanitat" del País Valencià:
Vientos que destruyen

Lo peor de todo no son las cosas que pasan. Ni siquiera son las cosas que van a pasar y que ya se las ve venir como irremediables. Lo peor de todo es que las recibimos como un suceso más de nuestra costumbre. Uno de los más feos síntomas de nuestra democracia es la capacidad de resignación y de fatalismo para aguantar la humillante dictadura de los hechos. Nadie reacciona, nadie quiere caer en la trampa de tomar una medida, de cumplir un deber preciso, de buscar una solución a un problema. Esto que antecede lo escribía Jaime Campmany el pasado 28 de abril. No es para menos. Los últimos días nos han vuelto a traer nuestro correspondiente cupo de muertos y heridos en Madrid, Oñate, Durango y Barcelona. Han estallado bombas en Madrid, Barcelona, Sevilla y Valencia. El día 20 una "pacífica" manifestación ecologista terminaba con barricadas, incendios y heridos. Graves incidentes ocurrían el domingo en Villalar de los Comuneros, con motivo de la celebración del día de Castilla-León. Un eminente jurista, D. Antonio Pedrol Rius pedía la revisión de las disposiciones legales sobre la legitima defensa habida cuenta del estado de inseguridad e indefensión en el que viven muchos ciudadanos. Una generalizada sensación de temor existe no sólo en las grandes capitales, sino en muchas otras poblaciones españolas. Piquetes violentos impiden el ejercicio del derecho al trabajo e imponen su ley allí donde se produce una huelga. Este es el balance de cuatro meses: 48 muertos, 130 heridos, 52 atentados, 10 bombas desactivadas, 50 explosiones, 15 ametrallamiento. Pero nadie reacciona. Aquí ya se sabe que no pasa nada.
Lo que se cuenta

Por desgracia tampoco son apacibles los vientos que soplan por las tierras de España. El Ayuntamiento de Zumárraga decide someter a referéndum la construcción de un nuevo cuartel de la Guardia Civil. El del Zarauz acusa en nota pública de violencia a la policía. El socialista navarro Sr. Arbeloa niega cualquier oposición suya a la integración de Navarra en Euskadi y fundamenta su postura, entre otras cosas, en la catalanidad de las provincias valencianas. Son sólo anécdotas de la gran tragedia vasca.
Pero para los miles de españoles del País Vasco ya no hay ni esperanza, ni aliento. Un triste y fatal velo de indiferencia es todo cuanto reciben. El Consell del País Valenciano -con exclusiva asistencia de socialistas y comunistas- decide en un alarde de pancatalanismo que la bandera valenciana sea la misma que la de Cataluña. Como si el Reino de Valencia no hubiera existido jamás. Para no ser menos, el Partido Comunista de Canarias se manifiesta en favor de la independencia de las islas y anuncia que, llegado el momento tomaría las armas para conseguirla si ello fuera preciso. El presidente de la Generalidad de Cataluña, José Tarradellas, manifiesta con elogiable prudencia y notorio patriotismo, que mientras él sea presidente no se repetirá un 5 de octubre de 1.934. Pero la citada advertencia indica que hay fuerzas, y no menguadas, que quisieran repetir aquella "hazaña". Una auténtica marea de reivindicaciones regionalistas nos acosan sin que sepamos a ciencia cierta cuales serán los limites que hayan de ponerse a las mismas.
No hemos hecho más que empezar

Pero tampoco basta. Vientos de revancha son los que parecen traer algunos de los ayuntamientos recientemente constituidos. El de Guernica aprueba por unanimidad retirar la medalla de la villa, así como todos los honores concedidos al anterior Jefe del Estado -que aunque moleste a muchos gobernó durante 40 años y se llamaba Francisco Franco. Como aún les parecía poco deciden asimismo exigir responsabilidades al Gobierno alemán por el bombardeo de la ciudad ocurrido en 1.937. Hace 42 años. Por el contrario no especifican a cual de las dos Alemanias exigen las citadas responsabilidades, porque es bien sabido que por aquel entonces no había más que una. En Coslada (Madrid) las calles dedicadas a Franco y José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución. En Valencia la Plaza del Caudillo pasará a llamarse del "País Valenciá". Y no hemos hecho mas que comenzar. Parece que pueden pasar los años, pero que las costumbres no varían. En vez de dedicarse a la mejora de sus Municipios, se dedican a borrar la Historia. ¿Para qué hacer nuevas calles y plazas? Se les cambia de nombre y como si fueran nuevas, y en las próximas elecciones, a repetir.
Cargos a go-go.

Pero aún hay más. En plena crisis económica nos encontramos con el delirio "carguista". Se crean nuevos Ministerios; más Secretarías de Estado, cada personaje destacado tiene ya su adjunto. Y todos con sus correspondientes equipos. ¿Y quién paga todo esto? Cargos públicos que anteriormente no gozaban de remuneración lo son ahora y muy sustancialmente por cierto. Los consejeros de cualquier ente autonómico o pre-autonómico, ya sea provisional o definitivo, se señalan cuantiosos sueldos como primera medida. Y todos con sus correspondientes equipos. Como buenos españoles deben pensar que la crisis económica es para los demás. Aquí no pasa nada.
Dígase que bueno, que muy bien, que a pesar de todo seguimos caminando, pero ¿a dónde vamos? Dígase que todo son males menores de una difícil transición, y será cierto. Pero, ¿es que vamos a tener la transición de los mil años? No parece sino que mientras unos se empeñan en hacer antifranquismo, los otros esconden sus cabezas, no vaya a ser que le retiren sus carnets de credibilidad democrática. ¿Qué tiene que ver todo esto con la democracia? ¿Qué tiene que ver, y esto es gravísimo, el Parlamento con la calle? ¿Quién toma medidas? ¿Quién busca soluciones? ¿Quién hace cumplir la ley? Somos muchos los que deseamos vivir en una España libre, con una convivencia cívica y ordenada, pero tengo para mí que las puertas de la esperanza se van cerrando con implacable tenacidad. Sobre una marea de violencia e inseguridad, no se puede construir nada que sea medianamente duradero y estable. España se merece algo mejor, y no es callando la realidad como a ello se contribuye. Hoy son los vientos que destruyen los que nos acosan. Ojalá que muy pronto comiencen a arreciar los vientos que prometen.
José María Aznar
En el següent article (amb data de 30-5-1979), arremet contra "l'expansionisme català" al País Valencià, i protesta perquè la bandera oficial del Consell Pre-Autonòmic del País Valencià fóra la quatribarrada:
Unidad y grandeza

En un acto público celebrado con ocasión de las elecciones para el Parlamento Europeo, el Presidente de la República Francesa, Valery Giscard, ha afirmado que únicamente fortaleciendo su unidad puede Francia alcanzar la grandeza. Asimismo, otra información proveniente del vecino país se hacía eco del acuerdo existente entre las principales fuerzas políticas sobre la no-potenciación de los entes y poderes regionales. Con toda intención he dejado pasar algunos días para observar si alguien comentaba con la debida profundidad las mencionadas informaciones. Vana espera. Por lo que parece, el que el Presidente de una nación que aspira, no sin fundados motivos, a convertirse en cabeza política de Europa, haga un canto a la unidad de su Patria no merece mayores comentarios. Como es lógico, puesta la atención en España, se me ocurre pensar que los cantos a nuestra unidad nacional se nos van haciendo difíciles de entonar. Bien sé que no faltará quien piense que los problemas regionales de Francia y España son muy distintos. Quizá tengan razón. Personalmente opino que tales diferencias vienen determinadas más en razón a distintos tratamientos políticos que a estos problemas se les ha dado a lo largo de la Historia, que a sustanciales razones de orden racial, lingüístico, cultural o histórica. En todo caso, lo que sí es importante subrayar, aquí y ahora, es que mientras los franceses gozan de una política regional y nacional fundamentada en la unidad, los españoles carecemos de ella. Francia sabe lo que quiere y obra en consecuencia sin vacilaciones. ¿Sabemos los españoles lo que deseamos para nuestro inmediato futuro? ¿Tenemos alguna idea sobre cuál debe ser nuestro próximo camino histórico? ¿Lo sabe alguien? Humildemente confieso mi desconcierto.
Incertidumbre ante las autonomías.

Tenemos los españoles ante nuestros ojos un tema de una gravísima magnitud: el de las llamadas autonomías. Aquí las responsabilidades se miden a través de quinientos años de historia común y unidad nacional. Faltan muy pocos días para que se comiencen a discutir en el Parlamento los estatutos para las Vascongadas y Cataluña (no quiero ni imaginar que puedan ser ciertos los rumores sobre la existencia de un documento que garantiza la independencia del País Vasco). Sin ningún género de duda el tema vasco es el más acuciante. No creo necesario hacer demasiado hincapié en la tragedia que está viviendo el País Vasco. Basta para ello leer las noticias de cualquier día. Pero sí hay que manifestar, y bien claro, el desasosiego, la incertidumbre y la desesperanza, que produce observar la ausencia de una política clara y definida, de altos vuelos nacionales, en el tratamiento de estos problemas. Dejarse bandear por las circunstancias de cada momento es como hacer seguras oposiciones al desastre. En muy pocos meses hemos superado descentralizaciones, autonomías, autogobiemos, para terminar hablando de autodeterminación y de independencia. ¿Cuáles son los criterios que se van a seguir para abordar estos problemas? ¿Será una Constitución que reconoce, ampara y fomenta las nacionalidades cauce suficiente para solucionar los mismos? ¿Acaso no hemos sido desbordados ya por el problema vasco? Durante estos años en el País Vasco se ha hecho una política mezquina, interesada, cuidadosa del voto y de la imagen. De política nacional nada. No solamente ha crecido el separatismo vascongado, sino que en muchas otras regiones ha surgido una prevención, tanto más lamentable, hacia todo lo vasco. Hacia todo lo vasco y no hacia los terroristas exclusivamente, que quede claro. Y nada se ha hecho por impedirlo.
Araquistain : "prudencia, prudencia".

Al comienzo de la década de los cuarenta, una de las personalidades más significativas del socialismo español de entonces Luis de Araquistain escribía: "El juego imprudente a las nacionalidades es siempre peligroso en un país como España, perennemente socavado por la anarquía racial, y pudiera muy bien conducirnos a otra atomización cantonalista como la de 1873". Ocioso será añadir que en aquellos tiempos no habla abertzales ni terroristas, ni tampoco existía el problema canario ni el andaluz, ni se quemaban banderas de España en Villalar. Con esto tampoco se pretende esquivar la errónea política regional de los últimos lustros. Pero ni el centralismo, sobre el que habría mucho que hablar, lo inventó Franco, ni el nacionalismo lo han creado ahora los señores Bandrés, Garaicoechea o Sagaseta. En todo caso, si la herencia no fue buena, su administración no ha sido mejor. Lo que pretendo decir es que todas las medidas de prudencia son pocas en estos temas. En lugar de concebir un plan serio y responsable de organización territorial de España, se ha montado una charlotada intolerable que ofende el buen sentido. Se han fomentado nacionalismos de tres al cuarto en regiones donde jamás había existido la más mínima pretensión autonomista. Se vuelve a hablar de Iberia, de las nacionalidades ibéricas, de la solidaridad entre los pueblos y nacionalidades que integran el Estado Español. ¿Pero qué es esto? Todo suena demasiado triste y demasiado cercano.
Anteproyecto de Irujo del País Vasco: "Ahí queda eso... ".

Nuestra historia está plagada de estos conflictos: la más reciente y la remota. En 1.945 se publicaba un proyecto de Constitución para el País Vasco, obra de don Manuel de Irujo, que en el artículo quinto decía: " El territorio vasco es integrante del histórico reino de Navarra, dividido en las regiones de Navarra, Vizcaya, Guipúzcoa, Álava, Rioja, Mocayo y Alto Aragón". ¡Ahí queda eso! Que se sepa, el PNV -al que pertenece todavía el Sr. Irujo- no ha desautorizado y menos aún renunciado a tales planes, ni el citado Irujo se ha quedado sólo en su defensa. En el Parlamento tenemos independentistas vascos y también canarios, no se olvide. Para D. Manuel Azaña los catalanes soñaban con el programa de Jaime el Conquistador. Es decir, con su parte proporcional de Aragón, con el Reino de Valencia y con las Baleares. De momento en el "País Valenciá" ya tienen la bandera de Cataluña y por lo demás sólo añadiré que la rehabilitación de la memoria del Sr. Companys, de gloriosa historia es ya un hecho. El día 29 de julio de 1.937 don Juan Negrín, a la sazón Presidente del Gobierno de la República, decía a don Manuel Azaña: "Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar España prefiero a Franco. Estos hombres son inaguantables. Acabarían por dar la razón a Franco. Y mientras, venga pedir dinero y más dinero". ( Ob. Comp. M. Azaña. Tomo IV, pág. 701). Yo no sé quien tenga la razón, pero de lo que estoy seguro es de que como no nos andemos con mucho tiento se nos pueden resquebrajar los cimientos de nuestra unidad.
Dejemos la transición en paz.

¿Es imposible, entonces, dar una solución más o menos estable a estos problemas? Evidentemente, no. Lo que se requiere es una política clara, decidida, valiente y con miras nacionales. Con obtusidades, disputas de partido o metas simplemente electoralistas, no se va a ninguna parte. Está demostrado que perder la mano en estos temas significa perder la partida. ¿De qué vale hablar de autonomía si lo que se fomenta es separatismo con guerra revolucionara incluida? Si se quiere hacer de España un Estado regional, me parece muy bien; pero hágase con seriedad y no se toleren actitudes y modos que no son de recibo en ningún país del mundo. No se busque continuamente en la transición la coartada perfecta para justificar tanto desaguisado. Por muy dificultoso que pueda ser el tránsito de un régimen político a otro, no es condición suficiente en sí mismo para engendrar estos problemas. Por culpa de la transición ni se mata ni se muere, y la lista es ya interminable. Dejemos a la transición tranquila y no se busquen coartadas donde no las hay. La ley, como la verdad es la ley la tenga que hacer cumplir "Agamenón o su porquero". No olvidemos, entonces, que la ley de la grandeza de España también pasa por su unidad.
José María Aznar
En fi, aquestes curtes referències ens permeten veure molt clarament el que volem subratllar: Que l'anticatalanisme valencià és quelcom vist amb satisfacció, quan no fomentat i recolzat per la dreta espanyola en general i per una part de la intel.lectualitat madrilenya en concret.
Anónimo - 31/10/2009
Toni, si no te responden NO ES PORQUE TENGAS RAZÓN, ES PORQUE NO QUIEREN LEER TANTO (los españoles no somos tan aficionados a la lectura como debiésemos).

PD: Si lo resumes, te leeré.
Petet - 31/10/2009
Com que el tema ja em cansa, açò és un diàleg de sords i no em va la vida en ell, em retire de la polèmica amb el Toni. ¡Que li vaja bé i que seguixca mesclant (ell diria barrejant pel que tots ja sabem) cultura i política. És lo que sempre fan els seus... i és quan se'ls veu el plomer. ¡ Ah, i un petet que no un "petonet" (un besset) per a ell. He disfrutat molt.
Anónimo - 31/10/2009
Petet et retires com un guanyador! L'hi has donat una bona lliço a Toni!
Gracies per compartir el teu saber de la llengua amb els que no hem tingut oportunitat d'estudiar-la o de que mos enganyaren en l'escola amb la seua historia.
I A TOTS ENS QUEDA CLAR QUE EL QUE MÉS PARLA, NO TÉ MÉS RAÓ !
Toni - 31/10/2009
Barrejar és valencià. Saps el que és un barrejat? Mistela amb cassalla. Què et vaja bé!
anonim - 31/10/2009
Gracies Petet per la teua informacio, es que Toni es mes cabut que els aragonesos.espere seguir llegint els teus comentaris.
Eduardo - CPV Alzira - 01/11/2009
La verdad, lo que se dice la verdad de este tema, es tan ambigua que se podría estar debatiendo sobre ella eternamente sin llegar a ninguna conclusión clara. Lo que gente como Hayak pretende es emparejar la verdad a lo que "filósofos", según cita, decidan o sentencien como tal. Basarse en lo que la gente "culta" , la gente "de estudios" e iluminada por el conocimiento dice es, ni más ni menos, ahondarse en la piscina del catalanismo, ya que el patrón que se puede tomar es deforme y subjetivo. ¿¿Por qué?? Porque de los textos históricos que nos hacen llegar los estudiosos de hoy (los que están en puestos de importancia en materia de lengua, catalanistas, neo-comunistas, nacionalistas, funcionarios perennes y otras gentes de mal vivir) han sido minuciosamente seleccionados y únicamente nos ofrecen los escritos por gente de la misma ideología (si, si... en el siglo XVIII habían ya nacionalistas, sí... y todos ellos cultos). Es como si tuviésemos que creernos lo que refiere en cuanto a la lengua un ser vil, de alma desterrada, traidor a su tierra patria y sicario de otras lenguas como Joan Fuster. Aunque vecino de Sueca, este señor hubiese matado por haber nacido en Mataró o Esplugues de Llobregat y mucha gente lo toma por un "genio lingüista" de los paises catalanes....... Por amor de Dios........ ¿¿¿Alguien ha oido hablar a otra alimaña de la misma envergadura como "Raimón"??? De Xàtiva??? Y vive en Cataluña 40 años????????? Por favor.... es como Julio Iglesias...! "Me encanta España... por eso vivo en Miami". Es una vergüenza que desde Cataluña se nos impusiera estudiar textos de Joan Fuster o otras ratas del mismo pelaje, ni valencianos ni éticos ni decentes. Y por favor... en la tarea de "Copiar y pegar" hay textos muy anteriores al siglo XVIII, de épocas post-visigóticas (osea, época musulmana en Valencia) en los que, cuando aún no había vuelto a pisar rey cristiano estas tierras, se hablaba un entendible Valenciano. El que busque como yo he buscado, encontrará... lo mejor para empezar, el registro de la corona en Valencia y la Real Academia de la Cultura Valenciana (o Lo Rat Penat, como prefieran) que aunque no está auspiciada por las pesetas (ahora euros) catalanas, tiene información sorprendente.
Toni - 03/11/2009
I tan sorprenent! Tan sorprenent com tota la pseudociència de la "ralacademiadagriculturablavensiana": Un grapat d'insults del tipus "ratas del mismo pelaje" i tota una pasterada argumental en "perfecto y rancio castellano". Eixa és la principal mostra de l'amor que senten els blavers secessionistes per la "llengua valenciana".
Anónimo - 03/11/2009
A Toni:
No se es más valenciano por hablar valenciano -perdón, catalán como vos-
Toni - 04/11/2009
D'entrada és una mostra de l'estima que u té per la llengua que u diu defensar. I més quan en nom d'eixa llengua es llancen insults i calumnies contra els intetel·lectuals i cantants valencians de més prestigi al món sencer.

El tret identitari dels valencians, el principal, és la cultura i la llengua, per tant més valencià és i serà qui estime eixos trets fonamentals. I quina millor estima que la que es mostra en fer us quotidià i diari d'allò que es vol amb deler.

Si vols integrar-te plenament a la vida social d'un poble, no hi ha millor cosa que aprendre i conrear la seua llengua i les seues tradicions. I conste que no t'ho dic com una imposició, si no com una invitació sincera a fer servir la nostra llengua valenciana, una llengua que parlen més de 10 milions de persones.
Anónimo - 04/11/2009
Aplícate el cuento Toni e intégrate con nosotros los valencianos, fes-mos cas !
Per cert d'aon t'has tret aixó de "tret"?
DELS VALENCIANS DEL NORD? -ací es diu dret ! -
Toni - 05/11/2009
tret: en castellà "trazo" "característica". Segons el diccionari de l'editorial Bromera, el Francesc Ferrer i Pastor, el Diccionari Moll Alcover i els dictamens de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Supose que per valencians del nord et refereixes als de Morella o Vinaròs, o de comarques com Els Ports, La Tinença de Benifassà o l'Alt Maestrat. De totes maneres si li preguntes a la teua filla quan vinga d'escola t'ho podrà explicar també, encara que tinga cinc anys.
Ja saps este nadal un bon regal és un diccionari de Valencià.
Toni - 05/11/2009
Ací també una possibilitat en línia, per si no vols gastar-te diners: www.diccionarisvalencia.es/
Anónimo - 05/11/2009
Si es q hablais tan raro los q pensais asi q parecia q queria decir El derecho d identidad d los valencianos
HABLA EL VALENCIANO D TODA LA VIDA KOMO DIOS MANDA y no tendras q dar explikaciones d nada !!
XDDDDDDDDD
Anónimo - 07/11/2009
a mi tanpoco me parece bueno el valenciano que les hacen hablar hoy a la juventut y los niños en las escuelas por que no se parece al que nosotros hablavamos cuando eramos pequeños
Toni - 10/11/2009
"Komo Dios manda" i "explikaciones" s'escriuen en castellà "como Dios manda" i "explicaciones". En gallec t'ho podrà explicar el teu sogre si vol.
Anónimo - 11/11/2009
Toni, es nota que el comentari que ha fet l'anónim l'ha escrit en llenguatge com si fora en un mòbil, i a tú ja te s'han acabat les idees per a respondre sense enfadar-te?
Una llastima, perque encara no tenía jo clar si tenies més raó tú o Petet.
Eduardo-CPV Alzira - 11/11/2009
Lo que li puga explicar la xiqueta quan vinga d'escola no es ni més ni menos (i no me dona la gana ficar menys) que la basura (i no fem, que són excrements d'animal) que li conten els catalanitzats mestres, producte d'una catalanització progresiva, auspiciada per diners catalans i consentida per un govern socialista (d'allà pel 82) encapçalat per Joan Lerma i amb Ciprià Ciscar com a cap en esta trama, el qual li tenia lo mateix tres que trenta-tres mentre s'embutjacaren pasta fresqueta. Quan llig algo que publica bromera, o 3 i 4, o similars, ho tire al rebuig ràpidament, perquè són editorials creades per i per a catalanitzar (amb dinerets catalans pagats per mans valencianes).
Una altra cosa es que escriga en espanyol perque jo vull i perque sóc espanyol i perquè me dóna la gana.
Ni han dos llengües igual igual d'oficials en aquesta terra, que són EL VALENCIÀ I L'ESPANYOL.
Espanyol com sóc, igual com un català, un gallec, un vasc o un extremeny m'estime la meua llengua pàtria, la del meu pais. De la mateixa manera parle i escric en valencià (cert i segur millor que tu) i sobretot el vull, ja que sóc naxcut a aquesta regió d'Espanya que és València.
El valencià correcte i pur és el que parla Maria Abradelo, normatiu, correcte i modern.
Lo que parlava mon pare o ma huelo no era valencià. Era troglodita!! Parlaven llengües influídes per l'espanyol (((mare déu... i això que ma huelo pobret no tenia ni idea de parlar en espanyol))).
Lo que parlen en pobles com Llutxent, Quatretonda, Genovés, Benigànim, Alcoi, Ollería, Xeraco, Simat........
Tot això ni ha que fer-ho desaparéixer, i ni ha que implantar el valencià normatiu de Maria Abradelo....
¡¡¡¡ ARRI BURRO !!!!
Eduardo-CPV Alzira - 11/11/2009
Por cierto !!!!
Veo que el señor Picornell es un hombre consecuente, correcto y que además de leer utiliza la lógica. Como yo, sabe y comparte el que aquí antes de la llegada de los señores de la corona de Aragón ya sabían hablar. Y no todos árabe, precisamente... La raíz cristiana, visigótica, es la misma y la "linguae mater" era no otra que el latín. Allá al norte evolucionó de una manera, aqui al sur de otra. Y tras quinientos años, se reencuentran dos lenguas ´que tenían como raiz la misma pero que llevaban 500 años separadas. Y Jaime I no cambió nada!!! Ni Jaime II tampoco!!! Se entendían! Pero no era la misma lengua! Y no hubieron tantos pobladores aragoneses como se piensa, sino que lo que hubo fueron conversiones ((y en la mayoría de casos, re-conversiones y vuelta al cristianismo por parte de familias cristiano/visigodas convertidas al islam)) en masa.
Prueba es de ello que con la expulsión de los moriscos en el año 1609, sobretodo Valencia sufrió un descenso demográfico gigantesco, con su consecuante crisis económica.
Los había, y muchos, y todos sabían hablar árabe, si; pero no menos cierto era que también sabían hablar VALENCIANO.
Lo que trajeron de arriba se entremezcló, enriqueció lo ya existente y el koktail resultante es lo que nosotros hablamos hoy (quienes lo hablamos bien) que no es ni más ni menos que el Valenciano, nada de nada de catalán.

Y quien sea valenciano, nacido en esta tierra y piensa lo contrario... una de estas:

1-Es una pobre víctima de un complot lingüístico y cultural que no tiene precedente, por lo cual no tiene culpa y lo compadezco.
2-Es una de estas pobres víctimas, lo que pasa es que hay quien le cuenta la verdad y se niega en creerlo y se mantiene en sus trece. En este caso es un ignorante cabezón que a sabiendas de que viste una chaqueta que no es la suya, la sigue llevando y además con orgullo. Esto es lo que se llama "Un pobre diablo".
3-El veneno que envenena. Me refiero a la gente que sabe que toda la trama esta no es más que eso, una trama, y que para lucrarse, o para ser "todo lo contrario a lo que decía Franco" aunque muchas cosas fuesen ciertas, o para adquirir poder e importancia, O PARA ADQUIRIR FAMA LITERARIA Y RENOMBRE FÁCIL, QUE ESCRIBIENDO EN CASTELLANO JAMÁS EN SUS VIDAS PODRÍAN CONSEGUIR, YA QUE SU CAPACIDAD ESCRITORA ES POCO MÁS QUE NULA. En este caso, esta gente por cualquiera de estos motivos se sube al barco sin reparar (o reparando) en el daño que le hacen a la cultura de su pueblo, a su cultura REAL.
Todos estos personajes son los asesinos de la historia, verdugos pagados por interés forastero, bienquedados, intelectuales alternativos modernos, "genios literarios valencianos actuales" (nombrados por sus coleguillas, otros genios nombrados a su vez por ellos), ladrones de identidad, criminales de nivel internacional, renegados desterrados y acomplejados que buscan el consuelo de sus carencias en nubes de polvo y castillos de naipes. Todos estos son los que merecen el patíbulo, por destruir tantos años de construcción de un pueblo y de una história.

Y que no crean que los que piensan como yo esque somos unos fascistas y no defendemos la valencianía y somos del Real Madrid.
No, señores.
Por suerte y para gran regocijo mío, llevo el Club de Pilota Valenciana más grande de la Comunidad Valenciana, promociono la valencianía entre mis alumnos y compañeros, hablamos riguroso valenciano y, además y para mayor inri, más del 95 % pensamos como yo.
Si piensan que los que jugamos a pelota somos los típicos independentistas con rastas, de la bandera con la estrella, borrachones y eternos estudiantes con el porro en la boca (por cierto, triste hornada de jóvenes) es que ANDA AYUNO DE REALIDADES.
Quien quiera algún tipo de cambio de impresión o desee ver en primera persona lo que es promocionar la cultura valenciana al máximo nivel, que se pase cualquier sábado por el trinquet de la calle Gandía. Lo espero.
Toni - 12/11/2009
On tens que anar és a escola i a la universitat, i insultar menys als que no pensen com tu.

Que la llengua pròpia que es parla al País Valencià és el català és quelcom reconegut per més de 50 universitats arreu del món. NO CAP universitat arreu del món reconeix l’existència d’una suposada “llengua valenciana”.

Observem així mateix com això ve reconegut també per prestigiosos diccionaris de diferents àmbits culturals mundials. Els diccionaris són quelcom totalment neutre i científic. I així mateix, en provenir de països diferents i fora del nostre àmbit immediat, no es pot dir que estiguen manipulats per gent d’ací (els blavers quan se’ls demostra quelcom, acostumen a acusar els científics que diuen quelcom contrari a les seues idees de “catalanistes” o “pagats pels catalans”).

Enciclopedia Italiana. V. IX [Milano. Istituto della Enciclopedia Italiana. 1931. Pp. 418-9. Entrada “Catalogna”]:

Vegem com s’ens parla en aquesta enciclopèdia de la llengua catalana i els territoris pels quals s’estén el seu àmbit:

“Il territorio catalano si estende a occidente del Mediterraneo da Salces sullo stagno di Leucate in Francia (dipartamento dei Pirenei orientali) sino a Santa Pola a Guardamar (Valenza). Esso comprende inoltre le Isole Baleari, le Pitiuse e la città di Alghero in Sardegna.”

El territori català s’estén des de Salses, prop de l’estany de Leucata, en França (departament dels Pirineus Orientals) fins a Santa Pola i Guardamar (València). Comprén a més les Illes Balears, les Pitiüses i la ciutat de l’Alguer a Sardenya.

I una mica més avant especifica les varietats dialectals de la llengua catalana, fent referència específica a la inclusió del valencià dins de l’àmbit del català occidental:

“I dialetti catalani sono due: l’orientale e l’occidentale. Il rossiglionese, il balearico e l’algherese appartengono al catalano orientale; le parlate di Lérida e di Valenza all’occidentale. Le condizioni storiche di questa differenziazione dialettale vanno cercate nelle fasi della riconquista della zona orientale della Penisola Iberica sui Musulmani: i paesi della casa di Barcellona, con le Baleari, spettano al catalano orientale, mentre l’Urgel con Pallars e Ribagorça con Valenza formano il territorio del catalano occidentale”

Els dialectes catalans són dos: L’oriental i l’occidental. El rossellonès, l’alguerès i el baleàric pertanyen al català oriental; les parles de Lleida i de València a l’occidental. Les condicions històriques d’aquesta diferenciació dialectal podem trobar-les a les fases de la reconquesta de la zona oriental de la Península Ibèrica als musulmans: els països de la Casa de Barcelona, amb les Balears, corresponen al català oriental, mentre l’Urgell, el Pallars, la Ribagorça amb València formen el territori del català occidental.

Encyclopaedia Britannica. V. 5 [Chicago. Encyclopaedia Britannica Inc. 1973. P. 60. Entrada “Catalan”]:

“Catalan is a romance language with nearly 6.000.000 speakers; it is spoken over an area of about 22.000 sq. mi., comprising Catalonia (approximately 3.400.000 speakers), an adjacent strip of Aragon with an average width of 15 mi. (100.000), Roussillon (260.000), Valencia (1.800.000) and the Balearic Islands (440.000)”

El català és una llengua romànica amb prop de 6.000.000 de parlants; és parlada en un àrea de prop de 22.000 milles quadrades, comprenent Catalunya (aproximadament 3.400.000 parlants), una franja adjacent d’Aragó amb una amplària mitjana de 15 milles (100.000), el Rosselló (260.000), València (1.800.000) i les Illes Balears (440.000).

I més avant, de manera semblant, descriu els dialectes de la llengua catalana, tot subratllant la seua gran unitat, en comparació amb altres llengües:
“Dialectal and chronological differences within Catalan are very small: a 13th text of Raymond Lully is still generally understandable by modern speakers. There are two main dialect groups: occidental, which is subdivided into West Catalan (Ebro and Segre valleys) and Valencian; and oriental, which is subdivided into East Catalan, Balearic and Roussellonnais and which also includes the speech of Alghero, Sardinia, where Catalan was brought in the 14th century. These varieties present only minor differences (some details in pronunciation, conjugation and vocabulary)”

Les diferències dialectals i cronològiques dins del català són molt xicotetes: un text del s. XIII de Ramon Llull és encara generalment comprensible pels parlants moderns. Hi han dos grups dialectals principals: occidental, el qual es subdivideix en català occidental (valls de l’Ebre i del Segre) i valencià; i oriental, el qual es subdivideix en català oriental, balear i rossellonès, i que també inclou la parla de l’Alguer (Sardenya), on el català fou dut al segle XIV. Aquestes varietats presenten sols diferències menors (alguns detalls en pronunciació, conjugació i vocabulari).

Encyclopaedia Universalis. V. 3 [Paris. Encyclopaedia Universalis France S.A. 1968. Pp. 1045-6. Entrada “Catalogne”]:

Comença especificant l’àrea on es parla la llengua catalana:

“Le catalan est une langue romane parlée par environ six millions de personnes, réparties en un aire qui comprend la Catalogne, la partie de l’Aragon (d’une largueur approximative de 14 Km) qui la jouxte, le Roussillon, la province de Valence et les Baléares”
El català és una llengua romànica parlada per vora sis milions de persones, repartides en un àrea que comprén Catalunya, la part d’Aragó adjacent (d’una amplària aproximada de 14 Km), el Rosselló, València i les Balears.

I després especifica ses varietats dialectals, remarcant de nou la seua unitat:

“Le catalan a peu varié au cours des siècles: un texte de Raymond Lulle remontant au XIIIe siècle est encore compris par les Catalans d’aujourd’hui. Ses dialectes, qui se regroupent en catalan occidental et en catalan oriental, ne présentent que des différences mineures qui apparaissent seulement dans la langue parlée (détails de prononciation, de conjugaison et de vocabulaire). Le catalan occidental comprend le catalan de l’Ouest (vallées de l’Ebre et de le Sègre), et le valencien. Le catalan oriental comprend le catalan de l’Est, les dialectes des Baléares et du Roussillon, les parlers d’Alghero, et de Sardaigne où le catalan pénétra au XIVe siècle”

El català ha variat poc al llarg dels segles: un text de Ramon Llull (que es remonta al s. XIII) és comprès encara pels catalans d’avui. Els seus dialectes, que s’agrupen en català occidental i català oriental, no presenten sinó diferències menors que apareixen sols a la llengua parlada (detalls de pronunciació, de conjugació i de vocabulari). El català occidental comprén el català de l’Oest (valls de l’Ebre i del Segre), i el valencià. El català oriental comprén el català de l’Est, els dialectes de les Balears i del Rosselló, els parlars de l’Alguer (Sardenya), on el català penetrà al s. XIV.
Metzler Lexikon Sprache [Stuttgart. Verlag J. B. Metzler. 2000. P. 334. Entrada “Katalanisch”].

Ací ens trobem davant d’un diccionari específicament filològic. Per tant més científic i endinsat en la matèria concreta de què parlem que els altres que hem anomenat, més genèrics.

“Romanische Sprache Kataloniens (Principat), der Provinz Valencia, eines Teils des französischen Roussillon, der Balearen und einiger Sprachinseln wie Alghero (Sardinien). Offizielle Sprache Andorras. Ca. 7-8 Millionen Sprecher, beinahe ausschließlich zweisprachig (katalanisch-spanisch beziehungsweise katalanisch-französisch); örtlich bis 80% Katalanischsprecher”

Llengua romànica de Catalunya (Principat), València, una part del Rosselló francès, les Balears, i alguns illots lingüístics com l’Alguer (Sardenya). Llengua oficial d’Andorra. Prop de 7-8 milions de parlants, bilingües en la seua quasi totalitat (català-castellà o bé català-francès); en el seu territori fins a un 80% de catalanoparlants].

És possible que s'equivoquen tan prestigioses publicacions, a càrrec de prestigiosos i al mateix temps neutrals científics?
Toni - 12/11/2009
Les barbaritats lingüístiques que no es creu ningú al món, i que es concreten en una fantasmagòrica "Gramàtica de la llengua valenciana" obra dels Fontelles, Lanuza i companyia.

La "Gramatica de la llengua valenciana" de Fontelles et alii es presenta no sols en el seu títol sinó també en la seua taula de matèries i la seua terminologia com a una publicació científica adreçada a un públic acadèmic i no com a una obra de caràcter popular i divulgatiu; per tant resulta sorprenent la quantitat en què en els darrers mesos s’ha venut o si més no ofert a les llibreries de la Comunitat Valenciana. La polèmica sobre el status de la llengua autòctona de València ha suscitat un gran interès tant entre els cercles filològics com entre el públic general i la publicació que anem a ressenyar ací ha de veure’s dins d’aquest context.

Nogensmenys, dins d’aquest debat la Gramatica de la llengua valenciana no representa simplement una contribució entre tantes sinó més aviat el darrer i més ambiciós intent de presentar la llengua de València com a un idioma independent del català i de dotar la posició "secessionista" de dignitat científica. És per això que el llibre es mereix l’atenció del món de la filologia, la funció de la qual deuria ser la de tornar el debat desmesuradament emocionalitzat al nivell d’un discurs científic seriós.

Les primeres 88 pàgines de l’obra tracten sobretot dels sons i la seua representació ortogràfica, tot incloent les regles de l’ús de l’apòstrof, guionet, accents i dièresi. La resta del llibre es dedica a les "parts de l'oracio", que són examinades quasi exclusivament sota el punt de vista ortogràfic i morfològic. Sobre la sintaxi - considerada quasi un sinònim de "gramática" per molts lingüistes actuals- no es troba quasi res; no hi ha cap capítul que es dedique explícitament a ella i en la resta de capítuls, les qüestions sintàctiques són tractades més aviat anecdòticament. En aquest sentit, doncs, l’obra segueix l’estructura de les gramàtiques en la tradició dels neogramàtics.

Quant a la seua terminologia, la gramàtica s’orienta en l’ús corrent de la lingüística actual; certament, no pot dir-se el mateix de la seua manera de presentar la matèria, perquè no argumenta ni problematitza ni exposa de manera qualificada les opinions vigents entre els lingüistes sobre cada fenomen tractat. En lloc de referències bibliogràfiques o si més no l’esment d’algun nom es troben sols referències generals com "molts llingüistes actuals" (p. 312) o semblants; no hi ha bibliografia ni cap indicació d’on procedeixen totes les afirmacions lingüístiques de caràcter general. Amb això, les afirmacions d’aquest llibre se situen fora de la discussió científica general i en efecte sembla que els autors no pretenen haver descobert res de nou en l’àmbit descriptiu. Es contenten amb una aplicació esquemàtica de categories descriptives establertes a la llengua parlada de València. Cada capítul comença amb una definició de la categoria tractada, com "verp", "pronoms personals" o "preposicio". En aquestes definicions se solen considerar quasi exclusivament els aspectes semàntics, inclús en els apartats titulats "Funcio". Després segueix la subdivisió de la categoria estudiada segons uns criteris prou heterogenis (morfològics, semàntics, ortogràfics, etc.) i sense que sempre es faça transparent, quina és l’aportació d’aquesta subdivisió a la nostra comprensió del problema. En lloc d’aclariments convincents es donen exemples, llistas i paradigmes. L’orientació en les gramàtiques tradicionals escolars (del llatí) arriba fins a l’extrem, que els autors donen en el capítul "Morfologia verbal" el paradigma de la "Conjugacio d'un verp en veu passiva" (p. 193) com si en Valencià es poguera parlar d’una veu passiva com a categoria morfològica. Mentre que a les llengües clàssiques, el gòtic o el gal.lès la veu passiva és una funció semàntica molt freqüent que es realitza en la mateixa flexió del verb, en el català de València com en totes les altres llengües romàniques sols existeix una realització sintàctica (paràfrasi verbal) que a més no és molt freqüent i segurament no justifica la postulació d’una categoria morfològica "veu passiva".
Les parts teòriques de la gramàtica, que bàsicament es limiten a definir i explicar les categories descriptives, careixen sovint de precisió i no separen prou els diversos nivells de descripció, tot barrejant qüestions d’ortografia amb d’altres de semàntica o morfologia. A vegades es troben afirmacions formulades com si foren veritats lingüístiques universals, quan en realitat sols són aplicables a les llengües romàniques. Una afirmació tan rotunda com:

"Morfologicament parlant, es diu que la preposicio es invariable en el sentit de que no presenta formes de derivacio o de flexio." (p. 312) serà potser correcta aplicada al català/valencià però definitivament no és sostenible com a caracterització de la categoria universal "preposició".

La terminologia és majoritàriament estructuralista sense que la descripció mateixa ho siga també. A voltes es pot dubtar si els autors continuen tenint present totes les implicacions sistemàtiques de nocions tan abstractes com "morfema" o "fonema" – encara que les hagen explicat perfectament en els paràgrafs anteriors. A la pàgina 312 es diu per exemple de "la preposicio": "En certa manera podriem dir que es considera morfema ya que actua realment com a tal i perque en l'historia de la llengua moltes d'elles (o a lo manco la seua funcio en la frase) han aparegut pel debilitament d'uns morfemes -els de cas- als quals acabà per substituir completament". És una afirmació sorprenent perquè ningú no dubtaria que les preposicions constitueixen morfemes i no es pot evitar la sospita que els autors hagen caigut ací en el mateix error que avisen a la pàgina 91: "Es dir, es consideren morfemes no solament els afixos i ses diferents classes (com a voltes erroneament es pensa), sino tambe les paraules que estan formades per un sol morfema (...)". Esporàdicament apareix també terminologia procedent de la gramàtica generativa. Així, a la pàgina 192 trobem la noció "estructura profunda" usada més o menys d’acord amb el seu ús general: "Encara que l'estructura superficial (...) no siga igual, l'estructura profunda (el seu significat) es la mateixa" (P. 192). El que sorprén és l’anotació explicativa entre parèntesis que sembla equiparar les estructures profundes al significat, la qual cosa seria una malinterpretació flagrant d’aquesta noció clau del generativisme. És igualment sorprenent l’afirmació a la pàgina 143, on es llegeix: "El pronom nos quan va davant del verp s'escriu separat, com si es tractara d'una paraula...". Estaran implicant els autors que els pronoms generalment no se solen considerar mots?

Els llibres que porten la paraula "gramàtica" al seu títul poden tenir moltes finalitats diferents. En el nostre cas, el "preambul" de Xavier Casp pretén donar una primera indicació sobre quina fou la finalitat dels autors en redactar la "Gramatica de la llengua valenciana": "Lo que no hi ha dubte es que no es tradicional, ni comparada, ni historica, ni - per descontat - normativa o preceptiva, perque aço ultim no es atribut d'autors personals;...". Ara bé, la formulació i proposició d’una normativa és clarament atribut d’autors personals i una breu inspecció de la taula de matèries evidencia ja que una part considerable de l’obra es dedica a temes clarament prescriptius ("1.6. Paraules homografes; 1.7. Paraules homografones; ... 3. Ortografia de B/P; 4. Ortografia de C/Ç/S/SS etc.; 17. L'Apostrofament; 18. El guio etc."). Encara que el preàmbul ho negue explícitament, no hi ha dubte que la primera i potser única finalitat d’aquesta publicació és la normativització ortogràfica i morfològica de la "llengua valenciana" i que tot allò descriptiu que conté no pretén ser més que una il.lustració d’aquesta normativa.

Contràriament a la primera impressió, la gramàtica no va adreçada a un públic acadèmic sinó al lector general sense formació filològica. Pretén ser una guia normativa que ajude el lector valencià amb formació castellana a expressar-se per escrit en el seu idioma autòcton. Però en això, no s’adhereix a la grafia acordada en 1932 en les Normes de Castelló per al català en la seua varietat valenciana sinó que exposa una normativa pròpia.

Qui suggerisca suplantar una normativa vigent per altra té l’obligació lògica d’acceptar la càrrega provatòria d’argumentar per a convèncer als altres que les insuficiències de la normativa vigent justifiquen l’esforç de canviar-la i que la pròpia proposta és millor. No obstant, la "Gramatica de la llengua valenciana" se sustrau a aquesta justa i lògica demanda tot ignorant per complet l’existència d’una normativa ortogràfica amb una tradició de cinquanta anys que no sols és usada en totes les comunicacions de la Generalitat Valenciana sinó que també és acceptada per totes les universitats del país, tota la premsa catalana de València i pels més destacats escriptors valencians com ara Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira o bé Enric Valor. Naturalment, una ortografia, com tots els altres sistemes convencionals no és sacrosanta i pot canviar-se quan existisca la necessitat o la voluntat majoritària de fer-ho. Però qui propose un tal canvi, en el nom de l’honradesa intel.lectual té l’obligació: 1.) De presentar la seua proposta com a tal (i no disfressar-la com a descripció, quan la cosa descrita, la normativa, encara no existeix) i 2.) D’exposar les insuficiències suposades de la posició majoritària i demostrar amb arguments explícits els avantatges de la pròpia posició. En efecte hi ha altre punt igualment conflictiu que és tractat de la mateixa manera, a saber, la qüestió de si existeix una llengua valenciana independient del catalá o si es tracta d’una varietat seua. L’opinió quasi unànime dels romanistes de tot el món és que el valencià pertany al continuum dialectal d’aquella llengua romànica occidental l’àmbit lingüístic de la qual s’estén des de Salses al Migdia francès fins a Guardamar en la Comunitat Valenciana i que és internacionalment coneguda sota el nom de "català" o bé "llengua catalana". L’obra de Fontelles/ Garcia/ Lanuza simplement ignora l’existència d’aqueste punt de vista de la totalitat del món de la lingüística i tracta el català (que de totes maneres no és esmentat més que unes tres o quatre voltes) sense més comentari com si fóra una llengua completament estrangera. És sens dubte el dret de qualsevol científic, estar o no estar d’acord amb l’opinió majoritària que estiga vigent en la seua disciplina sobre una qüestió determinada; però qui pretenga convèncer el seu lector d’una opinió minoritària i encara no generalment acceptada no pot evadir l’obligació d’una discussió argumentativa de la posició que ataca. Una tal discussió no es troba en cap lloc en tot el llibre.

Es tracta per tant d’una publicació que s’adreça a un públic general i no especialitzat al qual presenta en una terminologia ostentosament científica una posició científica extremadament minoritària com si d’una veritat incontestable i incontestada es tractara. La filologia deu guardar-se decididament contra aquesta instrumentalització de la ciència per a fins que no poden qualificar-se d’altra manera que demagògics.
Toni - 12/11/2009
Textualment copie la teua frase on dius "ja que sóc naxcut a aquesta regió d'Espanya que és València" per a informar-te, que segons el desgavell lingüístic que dius defendre les paraules "aquesta" i "València" són catalanes. Els de la "llengua valenciana pura" (tu dius "riguroso valenciano") no podeu gastar eixes paraules, les teniu prohibides pels vostres dirigents.

Ves amb compte (o "en cuidao" com tu vullgues) no siga cosa que et lleven el carnet de "doctor en valenciania". I pren-te alguna valerianeta de tard en tard, que no et vindrà mal.
Toni - 12/11/2009
La majoria de blavers, ho oblidem massa sovint, són gent que ha sofert la humiliació lingüística profundament. Són gent a qui els han repetit mil vegades que allò que parlen és una llengua de "palurdos" i de "rústicos", que el castellano és molt més fi i més bonic. Són gent traumatitzada i ja hauríem de saber tots plegats què és arrossegar un trauma. Qui ha estat vexat repeteix les vexacions gairebé sempre i necessita víctimes.

És per això que els blavers -que són "valencians frustrats" perquè "no els han deixat ni els deixen ser", ni parlar en la seva llengua valenciana, sí valenciana (o catalana que és el mateix), a l'ús de la qual renuncien de bona voluntat per parlar la "lengua más fina" odien profundament a qui pot fer-ho amb normalitat.

No als amos que els tracten com si el que parlen no fos propi de persones sinó a qui els diu que poden ser dignes si llegeixen bé la història. Reconèixer un passat comú no implica voler una unitat política, no, no barregem les coses. Buscar bocs expiatoris per anar a llepar després les botes a qui t'humilia és molt humà però és molt trist també. I mirar de fotre el primer que et diu que tens dignitat és repugnant. En qüestió de llengües això és molt habitual.

És per tot això que a ningú no hauria de sobtar l'estranya conducta d'alguns blavers que entren ací amb arguments propis de l'amo que els ha ensenyat a lladrar, el gos òbviament no pensa si l'altra persona no el tractaria a cops, això no, seria traumatitzant. Per això miren d'insultar els catalans amb arguments que l'amo ha aplicat i va aplicant ja fa molt de temps a ells, i ells han arribat a creure-s'ho. Els blavers ja sé que costa d'entendre però són éssers que "no entenen el seu problema" i tenen sortides estranyes i pròpies de l'esquizofrènia que es pot trobar en el País Valencià. No cal dir que els arguments lingüístics esgrimits pels blavers no tenen base filològica, és la patologia el que els faria reescriure la història i fer que la ignorància s'imposés abans d'acceptar el que està passant. Que estan venuts i fotuts i que com més fan més fotut està el País Valencià. Menys valencià hi ha i més lleig i influït per la llengua de l'amo. Hi ha més misèria i subcultura. I ni per bé ni per mal els catalans no hi tenen res a veure. No s'imminscueixen en els problemes valencians, per desgràcia per a ells. Només el seu amo, el que els parla cada dia "en la lengua más fina" fent que la seva llengua pròpia desaparegui. Però a ells aparentment ja els va bé, això sí, de tant en tant lladren perquè són profundament infeliços de ser l'ombreta de l'amo. És desolador perdre el temps d'esta manera.
Russafeta - 12/11/2009
Per a Toni: Et recomane la lectura del llibre del professor Abelard Saragossà "Reivindicació del Valencià. Una contribució", publicat fa poc per l'editorial Tabarca i on se parla i estudia el nostre Idioma Valencià des de les necessitats de la societat valenciana (que no d'una altra que alguns voleu fer). Tal vegada, quan el lligges, entendràs el perquè d'anomenar Llengua o Idioma Valencià a la nostra llengua, el perquè d'utilitzar les formes pròpiament valencianes, etc, etc... Jo ni minjo, ni miro, ni sento. Tu, Toni, fes el que vulgues, que ja eres majoret. ¡Ah, se m'oblidaba!: Abelard Saragossà no és ningun ase ni ningun blaver, és un professor de la Universitat de Valéncia que viu, sent i pensa en Valenciàààààààààà!................
Eduardo - 13/11/2009
Traidors i renegats que no falten. Jo escric tal i com me ve en gana, i si escric aquesta o lo que siga es perque el veneno també m'ha tocat, ja que jo sóc uno dels que han patit la catalanisasió (si t'agrà més aixiNA que U escriga).
Te recomane que les valerianes te les faces tu, pero invertint el circuit natural de ixes coses i que fases tamé la maleta i ten vages allà aon no li pots trobar pegues al català. Si anares a Manresa, o a Badalona o a Granollers, jo crec que series més felis.
Per l'amor de deu!! Aneusen tots els catalans a cataluña i dixeumos estar a la gent d'asi!! Feuse independents!!!! Ben independents!!! I d'asi cuatre dies mengeuse uns a atres !!! Igual com si algun gallec pensa que la seua llengua ve del portugués!!! A la foguera!!!!
No només no teniu trellat sino que s'agarreu a normatives i idiotaes dites per cuatre sangoneres!!!!
Qué mal és naixer sense talent, para tindre que crearse una barraqueta d'amics per a que t'alcen al nivell de geni literari, o academic de llengua, o histories de ixes!!! Bueno, pero me referisc a la gent que u es. No teu agarres per tu, perque tu eres de les sangoneres però anònimes, de tercer nivell (o com vaig ficar ahir, "Pobres Diablos")
Vine al trinquet i voras valencianía en estat pur!!! Identificat!!!! I de pas disme qué fas tu per la teua cultura, menos regalarlila a uns forasters.
Anónimo - 14/11/2009
Moltes gracies Eduardo per les teues paraules i per compartir el teu sentiment com a valencià pur !
Cal recordar que gracies al valencianisme governa el partit popular: en LA COMUNITAT MES D'ESQUERRA DE TOTA ESPANYA !
Encara mos possarien els gossos que l'hi possaren a Aznar quan estava Gonzalez, pero ja no mos tornaran a enganyar!
Toni - 15/11/2009
Us recomane el llibre de Francesc Viadel "No mos fareu catalans", on aquest periodista fa una anàlisi i una crítica al blaverisme ridícul de l'actualitat. Segons Francesc el blaverisme “és l’instrument més eficaç del nacionalisme espanyol a terres valencianes” i la dreta ha trobat en el blaverisme l’instrument més visceral per combatre l’avanç i normalització (com caldria) cultural i lingüística i d’atacar qualsevol símptoma de modernitat política o social al si de la societat valenciana.

A continuació exposaré la seua visió de la societat del P.V. segons la ideologia. Per a mi cal diferenciar diversos tipus de valencians:

- Blavers. les seues frases, absurdes per a una persona mentalment sana, són "Vixca lo regne", “abans moros que catalans”i “qui vulga ser català que se’n vaja a fer la mà”... i el que volen és diferenciar-se de tot allò que sone a català, en veritat de tot allò que sone a progressisme i esquerra, perquè són còpies del ultranacionalisme espanyol, i és més, és que són hereditaris de la visió franquista d'Espanya. Els blavers són regionalistes i malaurats feixistes la ideologia dels quals prové directament del franquisme a partir de la postguerra. (Recordem el “mal d’Almansa”).El seu símbol és la actual bandera de la "“comunidad valenciana/comunitatvalenciana”", defensada pel PP, la bandera dee la franja blava (d'ahí el seu nom de blavers o blaveros). No obstant, el PSOE en certs sectors dóna suport a aquesta bandera, incomprensiblement.
Els blavers són uns éssers víctimes del seu propi autoodi. Podem trobar a blavers de la terra, incultes i víctimes del feixisme franquista, i d’altres més forasters i ultraespanyolistes, que no parlen mai en valencià (irònicament diuen que defenen el territori, i és suficient això per donar-se compte que res més lluny). Franquistes disfressats de valencians.
Cal deixar també constància de que són els blavers els protagonistes de les maniobres antiestàndard i de la denominació amb propòsits obscurs de “valencià, llengua valenciana” per part d’alguns sectors PP i de blavers relacionats amb el món de la patranya lingüística, i com mentrestant es descuida la difusió de la cultura i llengua. Per no parlar de la pornografia de la parla del Canal 9, que no és ni que la obsessió per el valencià apitxat siga millor ni pitjor, sinó que no es pot permetre que una televisió pública no fomente l’ús del valencià a la seua programació (ho fa molt minoritàriament) i damunt encara tinga a uns individus que fan més errades que un xiquet, amb el degut respecte de tots els xiquets.

-Castellanoparlants i nous castellanoparlants: amb la actual concepció del País Valencià com a territori espanyol, el castellà és llengua oficial o "cooficial".
La seua presència a tota Espanya fa que aquesta llengua faça de llengua dominant i inquisidora contra el valencià, ja que ocupa quasi tots els àmbits, bé per la dolenta o dolentíssima política del govern valencià, per la decadència de la societat a una societat mercantil, per l'autoodi de moltes famílies valencianes que parlen a son fills en castellà i per la no disposició de molts valencians a reclamar l'ús de la seua llengua. A part, és típic la seua actitud de que, ja que són dues llengües “cooficials”, no ha d’aprendre valencià ni utilitzar-lo, perquè li basta amb la seua llengua el castellà. Aquesta atitud està tan estesa que és un dels motius de la decadència lingüística d’aquest segle. D’altra banda és de notar aquí com a factor culpable l’infructuós sistema d’ensenyament, i molts professors de fora que ni utilitzen ni evidentment promouen l’ensenyament en valencià o més assignatures en valencià, emparats per les retrògrades lleis d’educació i estatuts “de la vergonya”.

-Nihilistes: Aquesta és gent passiva. Ha acceptat amb resignació o, millor dit, passivitat que el territori és comunitat i que el domini ha de ser espanyol. Són gent que, diguem-ho així, "s'ha rendit a l'imperi". Incloem aquí als "valencianopoquetparlants" i als “valencianofamiliarparlants”. A aquest grup s’afegeix també molts sectors del PSOE, una esquerra que últimament s’esdevé cap al centrisme. Tot i que el partit s’anomena PSPV, el PSOE és partidari de la unitat “divina” d’Espanya, no tant com el PP evidentment, i un partit que va recolzar i recolza “comunitat valenciana” i la bandera blavera. Molta gent vota al PSPV perquè el considera un partit amb una gran temprança, història i prestigi, però el cert és que en molts aspectes a dia d’avui es queda massa curt incomprensiblement.

-Valencianisme pancatalanista: Alguns partits polítics (referències a valencianisme.com) defenen el País Valencià, amb aquest nom, però ténen una concepció d'independència respecte els Països Catalans. Però estan d'acord amb la evident unitat de la llengua i la germandat entre els pobles. Generalment són d'ideologia moderada i a vegades una mica d'esquerres. No obstant, és curiós que en un mateix partit com el BLOC s'aglutinen defensors de la integritat dels PPCC i defensors d'un P.V. independent però, diguem-ho així, germà. El votant pot sentir-se una mica confús. A més a vegades es consideren valencianisme els blavers, amb una gran inexactitud.

-Defensors del P.V. i dels PPCC (Països Catalans): són gent d'esquerra veritable i pura. Defenen que el País Valencià ha de pertànyer, sense perdre cap privilegi i estàtus al conjunt de Països Catalans (Catalunya actual, Franja de Ponent, Illes Balears i Pitiüses i País Valencià [amb dubtes sobre si tot o no, i el principat d'Andorra). Defenen la cultura, llengua i música del P.V. Tracten de difondre el seu missatge entre el jovent i la gent que té la "llengua i la cultura amagades". Aquesta gent no són catalanistes absurds, que veuen a Catalunya com més guai i volen pertànyer o imitar el seu estil... No no!, el que són és realistes, i conscients de que la nostra història és conjunta... Compartim la nostra història amb els catalans perquè nosaltres.... som valencians... catalans del sud....
Alguns defensors del País Valencià no són independentistes, i no per això són menys lloables, ja que defenen igualment tots els altres objectius.
Després en tenim d’altres grups que no es poden classificar fàcilment com són els votants d’Esquerra Unida, Verds i Entesa. (que van a cavall entre el nihilisme, el valencianisme pancatalanista i els partidaris de la unitat amb els PPCC).
No és del meu gust definir al nacionalisme com alguns s’afanyen a definir. El nacionalisme no és com molts s'afanyen a definir, incloent alguns espanyols i lingüistes liberals amb tendència maligna, considerar que és el nostre poble o identitat nacional superior a les altres. El que nosaltres defenem és la recuperació i justícia amb un poble i una cultura que fins ara està amagada o reprimida a molts punts de la nostra geografia. I a més, molts "“nacionalistes”" són independentistes perquè han pensat, hem pensat, que aquesta és la manera més viable per aconseguir els nostres objectius. No obstant, tampoc no serà la nostra manera la de fer el mateix que ens han fet a nosaltres; perquè venjar-se és d’estúpids i seria una incongruència, repetir el passat però a l’inrevés. A més, si volem independència és perquè implícitament busquem un futur amb els nostres objectius complits i viure en pau i felicitat, per això mai no pot ser un independentisme d'esquerra violent amb la paranoia d'anar en contra d'un estat com ara l'espanyol, ja que hi existeix democràcia, encara que estem en desacord amb alguns dels seus principis. Això que he dit significa que Batasuna, malgrat el seu camuflatge i nom sense sentit de , NO és esquerra ni tampoc ETA és esquerra, és tot un insult i una incongruència dir això. Llavors, el moviment de Terra Lliure i d'altres jòvens imbècils violents tampoc és l'esperit de l'independentisme, només és odi injustficat, inculte i amb una violència gratuïta. No obstant, aquestos atacs son molt minoritaris, molt, i n'hi ha d'altres més nombrosos i innacceptables com els dels ultrafatxes i ultrablavers, malalts mentals.
Toni - 15/11/2009
Franco morí en 1975, però la democràcia no arribà immediatament. Calgué un període preconstitucional en què els càrrecs públics de la dictadura es resistien a deixar el poder. Miguel Ramón Izquierdo, alcalde de València; Ignacio Carrau, president de la Diputació i José María Fernández del Río, governador civil, vegeren en el regionalisme tricolor l’única via per a conservar les seues poltrones. Li donaren suport i el recolzaren en totes les seues manifestacions. Començava així la mal anomenada “batalla de València”, una de les etapes més violentes i crispades de la història moderna valenciana, com en aquesta web hem tingut ocasió d’analitzar (recomanem especialment l’apartat de Violència blavera).

Ignacio Carrau
L’extrema dreta havia entrat en el joc quan la partida acabava de començar. L’agitació i la violència al carrer determinaren en bona mesura les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar l’Estatut d’Autonomia. La versió final de l’Estatut d’Autonomia valencià de 1982 canvià la senyera quatribarrada de la Corona d’Aragó (oficial al País Valencià entre 1978 i 1980, amb l’escut del Consell al mig) per la senyera de la ciutat de València (la franja blava de la qual, màxim signe d’identitat blaver, data de mitjans del s. XIX), consagrà el nom de “Comunitat Valenciana" i li donà categoria de llengua al valencià. A banda d’això, per les pressions de la UCD d’Attard, Broseta i Abril Martorell, fou aprovat per la via lenta i administrativa disposada en l’article 143 de la Constitució, en lloc de per la via ràpida i política dissenyada a l’article 151. EL PSPV podia haver-se mantingut ferm en les seues posicions, ja que va ser el partit més votat al País Valencià en totes les eleccions hagudes durant la transició, però per les raons que analitzem en l’apartat de Blaverisme i PSOE, cedí primer i li va fer el joc després al naixent blaverisme, prenent així una postura que en les seues línies generals continua hui dia encara.

Miguel Ramón Izquierdo
En qualsevol cas, la crispació i agitació anticatalanista promoguda per l’extrema dreta i instrumentalitzada per la UCD preparà el naixement a un partit regionalista i anticatalanista, encara que la transició arribara a la seua fi. Aquest partit fou Unió Valenciana. Antonio Edison Valls, Vicente Ortí, Francisco Noguera i Vicente González Lizondo inscrigueren Unió Valenciana al registre del Ministeri de l’Interior el 30 d’agost de 1982. Miguel Ramon Izquierdo, el darrer alcalde franquista de València, ne fou altre dels fundadors. Aprofitaren la infraestructura del Grup d’Acció Valencianista (GAV), en l’aspecte social, i d’Alianza Popular (AP) en l’aspecte polític. Dos mesos després, de la mà de l’antiga “Coalición Popular”, UV assolí dos diputats al Parlament espanyol. El trencament amb l’antiga “Coalición Popular” va ser imminent, en veure els dirigents d’UV la possibilitat d’obtenir càrrecs i quotes de poder de manera independent. La ideologia del partit era molt simple:
Anticatalanisme, seguint l’elaboració doctrinal que havien fet en la transició Abril Martorell, Broseta, Ferrando Badía, María Consuelo Reyna i altres, tal com analitzem en aquesta web.
Regionalisme: El localisme unionista sempre tingué com a límit la fidelitat a Espanya per damunt de tot. D’aquesta manera, tots els sectors del partit amb veleïtats nacionalistes foren progressivament expulsats, com ocorregué amb els xics de “Joventut Valencianista” a principis dels 90.
Conservadurisme: Unió Valenciana fou i és encara un partit bàsicament dretà.
Caudillisme: El partit s’estructurà al voltant de la figura de l’albaceteny Vicente González Lizondo, qui detentà el poder absolut durant tot el temps que dirigí el partit.
Populisme: El partit se sustentà en les forces socials que llavors fomentaren el blaverisme: Les falles (no debades Vicente González Lizondo arribà a ser president de la Junta Central Fallera) i el València C.F. (recomanem aquest document, on analitzem la vinculació entre blaverisme i València C.F. en els anys 80; i també aquest apartat de la web, on expliquem de manera més genèrica la vinculació històrica del blaverisme i aquest club de futbol). Aquest populisme també estigué fomentat per actuacions autènticament histriòniques de Vicente González Lizondo, com quan va treure una taronja al Congrés dels Diputats de Madrid, o quan va fer una forta escupinada dins del mateix Congrés, que va captar pefectament una càmera fotogràfica.
Aquest partit anà assolint quotes progressives de poder, per crisi i enfrontament intern de la dreta valenciana, d’una banda, i també per una certa instigació del PSOE, segons analitzem a l’apartat de Blaverisme i PSOE, al qual ens remetem de nou.

Lizondo, Rita Barberà i Bautista Soler (pare)
L’any 1991, aquest partit assolí el seu sostre electoral, arribant a 7 regidors a l’Ajuntament de València (90.000 vots) i set diputats autonòmics (208.000 vots. Entre aquests diputats autonòmics figurava l’escriptor secessionista , abans nacionalista valencià, Xavier Casp). Vicente González Lizondo es quedà a les portes d’assolir l’alcaldia de València, i no tingué més remei que cedir-la a Rita Barberà. Des d’aleshores la dreta valenciana s’estructurà al voltant del PP. És el projecte polític que duia entre mans Manuel Broseta abans de ser assassinat en 1992 i que continuaren els seus successors polítics: La dreta valenciana s’estructuraria al voltant d’un partit estatal fortament lligat a Madrid, i sense cap veleïtat per al localisme, i tampoc el secessionisme lingüístic, tot s’ha de dir. Així fou des de 1995, quan el PP arribà a la Generalitat Valenciana, en què tot i mantenir una postura centralista i gens favorable al poder valencià propi, ha reconegut i oficialitzat la unitat de la llengua a través de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot i eventuals condescendències als secessionistes, més aviat motivades per les circumstàncies polítiques concretes que per una convicció ferma.

María Dolores García Broch
A partir d’aquest moment, doncs (inicis dels 90), Unió Valenciana era un partit que li feia nosa a la dreta valenciana, i que sols salvà la seua existència gràcies al suport implicit que li donà el PSOE per a dividir la dreta i per a afeblir el nacionalisme, com analitzem en l’apartat de Blaverisme i PSOE. D’eixa manera, el PP anà absorvint progressivament UV, augmentant de vots, i captant dirigents regionalistes, en un procés que dura fins als nostres dies. Militants històrics com María Dolores García Broch, Francisco Martínez de León o Vicente Martínez Marco, anaren abandonant el partit així. María Dolores García Broch fundà fins i tot el seu propi partidet, “Renovación Valencianista”, que obtingué resultats residuals i acabà desapareguent. Després, en 1995, arribà el “pacte del pollastre” (gestat en el despatx de l’empresari avícola Federico Félix), en què l’empresariat valencià obligà literalment els dos partits de dreta valencians, el PP i UV a pactar per a arrabassar la Generalitat Valenciana als socialistes. A Unió Valenciana li pertocà la Conselleria d’Agricultura i la Presidència de les Corts (que recaigué en la persona de Vicente González Lizondo). La fuga de vots cap al PP era ja llavors palpable, i així per exemple, en la ciutat de València, tradicional feu blaver, Unió Valenciana baixà en quatre regidors la representació municipal en eixes eleccions.
Els enfrontaments interns en el si d’Unió Valenciana així mateix, no deixaren d’augmentar, motivats en molts casos pel caràcter autoritari i poc conciliador de Vicente González Lizondo. Podem destacar així l’expulsió dels xics de “Joventut Valencianista”, massa nacionalistes als seus ulls, segons hem dit, als quals acusà abans de tirar-los d’”etarres”. Així mateix, el propi Vicente González Lizondo començà a fer eixides de to cada volta més sovintejades. Potser això derivara d’una exageració sense límit del seu histrionisme natural, del qual hem parlat. El que passa és que això li va fer caure en el mal gust i, en darrer terme, li donà ell mateix molta mala fama al partit. Cal recordar així com una volta que tingué un enfrontament amb un conductor (del tipus d’enfrontaments habituals que se solen tenir quan hom condueix), va peseguir durant més d’una hora eixe conductor amb el seu cotxe tractant d’intimidar-lo. O quan es presentà en Expojove i obligà a la Federació Valenciana de Muntanyisme a posar un drap blau en l’escut quatribarrat (perfectament legal per molt que li molestara) d’aquesta federació. Tot això sense oblidar els seus sovintejats estirabots blavers, com quan declarà a Catalunya Ràdio que no volia que li parlaren en “polaco” (sic!).

Fernando Giner
A finals de 1995, degut als seus creixents problemes de salut, Vicente González Lizondo cedí la presidència del partit i de les Corts a Hèctor Villalba. El que se suposava que anava a ser una transició pacífica acabà siguent un malson per a ell, degut a que Héctor Villalba pretengué d’una banda imposar una línia més nacionalista i molt menys anticatalanista que la línia blavera oficial. De l’altra, no fou una persona que se plegara als designis autoritaris i dictatorials de Vicente González Lizondo, amb els quals havia dirigit el partit des del seu començament.
La mort per malaltia del cor de Vicente González Lizondo el 26 de desembre de 1996 empitjorà enormement les coses per a Unió Valenciana. No oblidem que aquest partit tenia una estructura caudillística, i molts dels seus votants per damunt de les ideologies, votaven la persona de Vicente González Lizondo. A banda de que com hem dit, aquest senyor era molt conegut en la societat valenciana, degut a la seua vinculació al món de les falles bàsicament. La presidència d’Hèctor Villalba, com hem dit, trencà el caudillisme per un costat. I per l’altre, els successius dirigents blavers foren molt menys coneguts que Vicente González Lizondo.
D’altra banda, el degoteig de militants i càrrecs cap al PP continuà. D’aquesta manera, Maria-Àngels Ramon-Llin, la consellera blavera d’Agricultura, deixà el partit per a anar-se’n al PP, igual que el dirigent històric blaver Fernando Giner (actual president de la Diputació de València amb el PP, el qual no obstant, ha conservat un anticatalanisme paranoic que encara du a la pràctica, com analitzem en l’Persones#fernando_giner apartat corresponent]]). Els antics dirigents Vicent Ferrer i Alfons Novo, així com el diputat autonòmic Rafael Ferraro, fundaren un altre partidet blaver, “Iniciativa de Progreso”, que també acabà en el PP.

José María Chiquillo
El 1999 culminà aquest procés, en convertir-se UV en partit extraparlamentari a les Corts Valencianes. Davant dels mals resultats, i fent un exercici d’honestedat, el president Hèctor Villalba dimití, i agafà la direcció del partit José María Chiquillo. Aquest senyor tornà a dur el partit cap a l’anticatalanisme paranoic de la seua primera època, però això li donà els pitjors resultats de la història del partit en les eleccions autonòmiques de 2003. En eixes eleccions (i en les posteriors), els nacionalistes valencians del BNV superaren per primera vegada amplament UV. Això va ser molt important perquè fou la primera volta que el nacionalisme valencià superava en unes eleccions el blaverisme, la qual cosa trencà un dels grans mites blavers (i dels simpatitzants amb el blaverisme), segons el qual el “poble valencià” era espontàniament blaver. Després del desastre electoral, l’ex-militant del GAV José María Chiquillo pactà l’entrada del seu únic diputat provincial, Valero Eustaquio, en el govern del PP de la diputació presidida per l’ex-blaver Fernando Giner. Chiquillo dimití per a passar-se al PP poc després i assumí la presidència del partit l’alcalde d’Alcàsser (Horta Sud) Julio Chanzá. No durà massa com a president del partit, essent substituït pel regidor del partit a Paterna (Horta Oest) Ximo Ballester. El qual acabà dimitint en abril de 2006, i fou triat com a president del partit José Manuel Miralles.
La situació avui del partit és més complicada que mai. A banda de la constant pressió del PP, de la qual hem parlat, ara hi ha un altre partit blaver al País Valencià (per a ser exacte, d’extrema dreta i ultrablaver): Coalición Valenciana.
Toni - 16/11/2009
Com el blaverisme és quelcom antihistòric, artificial, farcit de mentides en tots els nivells i ple de falsedats en definitiva, han hagut de recòrrer a la violència per a imposar els seus postulats en bona part de la societat valenciana, singularment a la ciutat de València.

9 d'octubre de 1979
Recordem en aquest sentit com, si ells no hagueren cremat la senyera quatribarrada del Consell Preautonòmic, llavors oficial el 9 d’octubre de 1979, potser avui encara continuaria essent aquesta oficial. O com les bombes a Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster (en 1978 i 1981 respectivament), marcaren la transició i posterior evolució valenciana, de manera semblant al 23-F a l’Estat espanyol. Les investigacions policials al respecte d'aquests darrers atemptats amb bomba no han conduït a cap possible autor. Per tant, no tenim proves per a dir que les bombes a Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster les posaren blavers. Ara bé, és evident que aquestes bombes se les posaren per ser precisament catalanistes. La bomba a Sanchis Guarner en 1978, casolana, sí que la reivindicà el grup blaver GAV, com veurem més avall. També és cert, però, que en Nadal del mateix 1978 estigué a punt d'esclatar-li una bomba en les mans a Sanchis Guarner, que l'havia rebuda coma regal nadalenc. No obrí el paquet-bomba pprecisament perquè sospità del que era realment, degut als coneixements militars que havia adquirit al servei militar.
Fuster va rebre ja un atemptat amb bomba casolana en 1978. Les dos bombes a Joan Fuster en 1981 (amb quasi dos quilos en total de Goma-2), en canvi, sí que van ser de forta potència, i de fet li volaren mitja casa. D'altra banda, la data del seu esclat (11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya), ens fa pensar clarament que el motiu de posar-se-la era, certament, la seua condició de massa catalanista als ulls d'alguns. Disposem dels testimonis únics de les tres persones que es trobaven a casa de Fuster en eixe moment: El propi Fuster, Jaume Pérez Muntaner i Vicent Salvador:
"Fuster és un símbol d'aquest futur que se'ns vol negar i que només serà nostre amb la total recuperació de la nostra identitat; amb la recuperació de la llengua, la història, les institucions pròpies i la plena consciència de la nostra dignitat (...) l'interval de quatre o cinc minuts entre la primera i la segona explosió estava calculat per a matar".
Jaume Pérez Muntaner. Diario de Valencia. 3 d'octubre de 1981 [Article en català].
"Sempre recordaré eixa matinada. Era la primera volta que anava a veure't (...). No em va donar temps a dir que sentia un olor o pòlvora, com a coets de cordà. El tro va ser enorme, ens gelà l'ànima a Jaume i a mi. tu digueres impassible: "Anem a veure, xiquets. Ja hi són" (....) els llibres travessats per estelles; la finestra destrossada; cotxes a fora fets malbé; una estesa de vidres (...). Entràvem en casa (...) quan Jaume va veure un paquet que fumejava a la finestra (...), i s'apartà el temps just de salvar-se de la segona explosió. Vaig plorar com un xiquet. Vaig plorar pel nostre poble".
Vicent Salvador. Diario de Valencia. 16 de setembre de 1981 [Article en català].
"Aquest atemptat ha estat molt més violent que el primer. En esclatar una bomba estàvem parlant Jaume Pérez Montaner, Vicent Salvador i jo, vàrem sortir tots tres al carrer...Llavors ens varen dir que hi havia una altra bomba (...) l'havien deixat en una finestra. Si ens quedem una estona més al carrer, on hi havia poca llum (...) no ho expliquem. Una cosa així ha d'estar calculada".
Joan Fuster. Diario de Valencia. 3 d'octubre de 1981 [Article en català].

Joan Fuster
Parlant encara del temps de la transició i pre-transició, direm que durant aquesta, l'extrema dreta va ser especialment violenta i agressiva contra els nacionalistes al País Valencià. És evident que aquesta violència no la feren els blavers (que abans de 1977 ni existien), però en certa manera, els va beneficiar, perquè atacava els seus "enemics" directes, els nacionalistes valencians. Farem així un breu recull d'algunes fites d'aquesta violència anti-nacionalista valenciana al País Valencià durant la pre-transició i transició:
26 de març de 1971: Trencada de vidres a la llibreria "Tres i Quatre", i abocada de tinta a l'interior.
2 d'abril de 1971: Atac a una assemblea de Filosofia i Lletres.
8 de maig de 1973: Una càrrega de plàstic esclata a l'aparador de "Tres i Quatre" i ocasiona un incendi. Un milió de pessetes en pèrdues.
Octubre de 1973: Dos còctels molotov contra la mateixa llibreria.
A mitjan 1975: Una tongada de bombes arrassa diverses llibreries. Pateixen danys "La Pau", "Pueblo", "Ausiàs Marc" i "Lope de Aguirre", que ha de tancar.
31 d'octubre de 1975: Incidents a Filosofia i Lletres. Un estudiant resulta ferit. Dos altres atacs consecutius causen tres ferits.
Juliol de 1976: Una bomba esclata a l'estadi del Llevant U.E. la nit abans de la "Trobada dels pobles".
5 d'agost de 1976: Un artefacte fa saltar la llibreria "La Araña".
10 d'agost de 1976: Una bomba destrossa el local de "Nova Cultura", amb pèrdues d'un milió de pessetes.
5 de novembre de 1976: Setè atemptat contra "Tres i Quatre".
12 de novembre de 1976: El degà de Filosofia i Lletres, una professora i un bidell, són agredits a la Facultat.
Febrer de 1977: Un grup de joves és agredit a Oriola (Baix Segura).
Primavera de 1977: Bomba a la llibreria alacantina "Set i Mig". Agressions a València durant la setmana fallera. Diversos ferits. Es multipliquen les agressions durant la campanya electoral. És metrallada la seu del PCPV (El P.C. del País Valencià mantenia llavors posicions nacionals prou clares).
Desembre de 1977: Còctels molotov contra l'empresa relligadora de diverses publicacions al País Valencià.
Estiu de 1978: Esclata una bomba en un cinema d'Alcoi (Alcoià) on es projectava "La portentosa vida del Pare Vicent".
11 de març de 1979: Agressions i trets en una manifestació ecologista.
Estiu de 1979: Agressions contra els participants a "l'Escola d'estiu".
Octubre de 1979: Bombes casolanes als domicilis de l'alcalde de València Martínez Castellano i del president del Consell Pre-Autonòmic del País Valencià Josep Lluís Albinyana. Artefactes a la plaça de bous quan se celebrava l'aplec nacionalista.
Tardor de 1980: Agressió a Josep Guia i la seua família.
Novembre de 1980: És metrallat el bar "El Sifó", al carrer del Mar de València. Un ferit.
Maig de 1981: Explosió d'un artefacte davant de la seu del PCPV a Alacant.
Disposem, en fi, de diversos documents excepcionals i d'un valor com a testimoni indubtable de la violència blavera i feixista dels anys de la transició en aquests exemplars de què disposem de la revista "Valencia Semanal" de finals de l'any 1978 i de 1979.

Dins de la violència blavera pròpiament dita, però, hem de citar un nom: GAV (Grup d’Acció Valencianista). D’orígens foscos i fundat en plena transició, aquest grup ha dut, i continua duent avant una violència contínua a tots els nivells contra els suposats “catalanistes”, o simplement contra la gent que a ells no els agrada.

Els atacs als Casals Jaume I es repeteixen amb freqüència.
I tot això, per acabar d’adobar-ho, amb una vergonyosa immunitat policial i judicial. No cap membre d’aquest grup que sapiguem ha estat condemnat per les seues innumerables accions violentes. I no sols això sinó que damunt aquest grup presumeix impunement de les seues accions. Així per exemple, fa poc donaren en ple cor de la ciutat de València un premi als que cremaren la senyera oficial quatribarrada del Consell Preautonòmic en 1979. I ja, per a culminació d’aquesta desvergonya, fa poc descrigueren a la seua revista “Som” les seues “proeses” dels darrers 25 anys. Deixem que parlen ells i ens les conten amb les seues paraules.
El BNV va denunciar aquesta apologia de la violència i la jutgessa que judicà aquest cas desestimà aquesta denúncia dient que els fets havien prescrit ja. Greu error jurídic, car el que s’estava judicant i el BNV havia denunciat, era l’apologia i no els fets en si. Una nova mostra de la vergonyosa impunitat de què gaudeix a hores d’ara aquest grup.
Ara bé, aquesta impunitat sembla que se'ls estaria acabant, i així a finals de gener de 2006 s'ha produït la primera condemna judicial contra el GAV per un acte violent. S'han condemnat així a tres joves militants de les JJGAV per l'assalt i robatori al Casal Jaume I de Russafa en desembre de 2003. L'agressió de la qual s'acusà els tres reconeguts membres i simpatitzants del Grup d'Acció Valencianista Alejandro Esteve, Amalia Bonheme i José Luis Conejero es va produir el 29 de desembre de 2003, quan van forçar la reixa del Casal Jaume I de Russafa, van trencar el vidres de la porta, van escollar el local i apropiar-se de totes les coses de valor econòmic i també de les que trobaven del seu interés per motius ideològics. Entre allò que, pressumptament, van robar l'escamot blaver hi havia documentació amb dades personals dels socis del Casal, documentació de l'Associació de Pares i Mares del Col·legi Públic Balmes de València com ara fitxes dels alumnes, la llibreta d'actes o una carpeta amb extractes bancaris. Alex Esteve, expresident de les Joventuts del GAV i els altres dos encausats, actuals membres, foren condemnats per un delicte de robatori amb força i una falta de danys . La condemna tingué l'agreujant e motivació ideològica i l'atenuant de reparació del dany causat. Els jutjats imposaren la pena d'un any i tres mesos de presó pel delicte, vint dies de multa per la falta i la inhabilitació per exercir el sufragi passiu. Alejando Esteve fou condemat també a la inhabilitació com a càrrec directiu d'associacions. A més, els tres hagueren d’indemnitzar a ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ pels danys causats i abonar les costes processals, incloent-hi les de l’Acusació particular exercida per ACPV. Aquesta va ser la primera volta que se condemnà judicialment uns blavers per actes violents.
Els blavers potser ho sospitaven que els passaria això, i just durant els dies que se celebrava el judici assaltaren la llibreria "Tres i Quatre" el 20 de gener de 2006. Aquest dia així, per la vesprada, un grup de tres encaputxats irrumpiren en la llibreria "Tres i quatre" al crit de "No mos fareu catalans". En ser repelits pels treballadors de la llibreria, es dedicaren a tombar les estanteries que pogueren i trencar els vidres de l'aparador. Varen llençar trossos de vidre als treballadors, ferint-ne un de lleu. Malgrat produir-se aquest atac en ple centre de València i en una hora de plena concurrència de gent, les forces de l'ordre no se presentaren de manera immediata. En aquesta imatge que adjuntem ací baix es pot veure el resultat de la destrossa produïda pels atacants.

Resultat de l'atac d'un escamot de tres joves blavers a Tres i Quatre el 20 de gener de 2006
També hi ha hagut un altre cas recent de condemna judicial al blaverisme. El 24 de gener de 2008, uns diputats del grup parlamentari d'ERC, acompanyats dels principals responsables d'ERPV, anaven a presentar un llibre en la seu de la Intersindical Valenciana. Acodiren 24 membres de les JJGAV, que abans havien quedat a través de la web ultradretana www.valenciafreedom.com .Aquesta vegada, però, això els isqué fatal, ja que varen ser identificats per la policia i a cadascí d'eixos 24 xics els va caure una multa de 3000 €. Aquesta multa va ser clau perquè els activistes de les JJGAV presumptament deixaren de cometre actes violents de manera contínua, com venien comentent des de l'estiu de 2007.
En darrer terme, dels membres de les JJGAV que intentaren boicotejar el Correllengua en Gandia (Safor) el 26 de setembre de 2008, a banda de rebre unes quantes càrregues policials, foren detesos i identificats per la policia uns 18, als quals se'ls imposà una multa de 300 €. Així mateix, s'enfronten a un possible judici pel fet d'haver llançat presumptament pedres contra els manifestants, una de les quals impactà en el cap de la regidora del BNV per l'Alqueria de la Comtessa (Safor), Maite Peiró, a conseqüència de la qual cosa hagué de rebre 12 punts de sutura.
Aquestes condemnes són escasses i menors, en proporció a la gran quantitat d'activitats violentes que fa aquesta gentola, però tanmateix, obren la porta a l'esperança de la fi de la seua impunitat. I en aquest sentit, també hem de recordar que molts membres del GAV i de les JJGAV tenen causes pendents per diversos fets violents que esperem que se resolguen aviat.
La llibreria "Tres i Quatre", però, fou atacada de nou per un grup de joves blavers el 14 de setembre de 2006. En aquest cas, els joves blavers (un grup de 10 aproximadament), entraren i se dedicaren a insultar els treballadors de la llibreria i la gent que hi anà a comprar. En ser durament increpats per la gent del carrer que s'anava, se n'anaren, no sense abans tirar unes quantes estanteries de llibres. També en aquest cas, les forces de l'ordre no feren acte de presència ni se detingué ningú.
Els blavers acostumen a acceptar molt malament l'avanç del nacionalisme al País Valencià. D'aquesta manera, quan sol haver una gran demostració nacionalista, acostumen a fer exhibicions de ràbia i fins i tot de violència. La prova l'hem tinguda el 24 de maig de 2006. El previ 6 de maig de 2006, hi hagué una gran demostració nacionalista a la ciutat de València, on en la manifestació que commemorava el 25 d'abril se juntaren 50-60.000 persones. Ells no pogueren acceptar l'evidència del creixement del nacionalisme, i feren un acte dies després, com diem, ple de ràbia i violència, tot i que, com sempre, molt minoritari.
El 24 de maig de 2006, membres del partit "Coalición Valenciana", encapçalats pel seu líder, Juan García Sentandreu, del GAV i de les JJGAV (amb el seu president Toni Rochina), assaltaren el vestíbul de la Facultat de Dret de la Universitat de València, amb el pretext que anaven a donar una conferència. En total eren poc més de 50-100 persones, la gran majoria d'avançada edat. L'excusa, era falsa, ja que a aquest partit se li havia denegat repetidament l'autorització per a fer tal conferència. Per tant, sabien perfectament que no podien fer tal conferència. Davant el rebombori que se formà, acodí el degà de la Facultat, Carlos Alfonso, el qual li va dir de bones maneres a Juan García Sentandreu i la gent que li acompanyava que se n'anaren. Aquest respongué irònicament i provocativa, dient que a ell no li autoritzaven i als "batasunos" sí. Com no se n'anaven, i davant dels creixents insults i amenaces cap al degà, hagueren de cridar primer a les forces de seguretat privada de la facultat, i després a les forces de l'ordre. Al final, els congregats se n'anaren, no sense amenaçar greument el degà. Després, en els seus mitjans de comunicació i fòrums d'internet, vengueren aquest fet com una gran "victòria" seua. A conseqüència d'aquests fets, el degà presentà una querella contra Juan García Sentandreu i el seu partit. Totes les forces polítiques de la societat valenciana sense excepció (excepte, és clar, Coalición Valenciana), condemnaren aquest fet.

Joves blavers simpatitzants de CV i de les JJGAV amenaçant el Degà de la Facultat de Dret de la Universitat de València, Carlos Alfonso, el 26 de maig de 2006
Al País Valencià, i en especial a la ciutat de València i la comarca de l’Horta, són del tot habitual les pintades amenaçants, les agressions a llibreries (“Tres i Quatre” a València ciutat n’ha rebut prou. I les pintades a la façana les renoven cada quinze dies. Però també n'han rebut atacs altres, com les llibreries "Tirant lo Blanc" i "La Màscara" en la ciutat de València també), els cotxes ratllats (o coses pitjors) per dur una enganxina que no agrada els blavers, etc. D’això se’n diu a tot arreu, “terrorisme de baixa intensitat”.
Com també se'n pot considerar una derivació d'aquest vandalisme, a banda de ser quelcom en la frontera d'allò delictiu, el boicot que sovint fan els blavers d'actes de grups que consideren "catalanistes". Aquest tipus de boicot que fan els blavers revesteix diverses modalitats, si bé la més usual és anar a dir els pitjors insults als assistents. I en això no respecten cap institució. Es pot dir que ni una cosa tan sagrada per a un catòlic (i ells s'acostumen a declarar catòlics) com una missa. En altra secció (Blaverisme i Església) transcribim un testimoni d'una interrupció d'una missa feta segons ells en català en l'església dels jesuites de València en 1979. Advertim que la cruesa d'aquest testimoni pot ferir algunes sensibilitats. Disposem en fi, d'un testimoni multimèdia directe d'un d'aquests actes vandàlics i en el límit del delicte fet en concret pel GAV: el boicot de la presentació de l'IEC en Sueca en 2002, que oferim com a material addicional d'aquest apartat.
Podem citar en aquest apartat també el fet delirant i aberrant de la profanació de la tomba de Joan Fuster en 1997.
Destacarem, en fi, com al País Valencià HI HAN HAGUT NACIONALISTES MORTS. Si bé no els han matat grups específicament blavers, sí que podem dir que HAN MORT PER NACIONALISTES.
En plena transició mataren en Alacant a Miquel Grau, militant del Moviment Comunista del País Valencià, mentre posava cartells de convocatòria de la diada nacionalista del 9 d'Octubre de 1977.
I en 1993 mataren a Montanejos (Alt Millars), quan només tenia 18 anys, a Guillem Agulló, jove nacionalista de Burjassot (Horta Oest), en una baralla amb altres joves d’ultradreta. El seu assassí, Pedro Cuevas, vinculat als Yomus, dels quals hem parlat, és avui en llibertat. Ací podeu trobar una molt completa explicació sobre els fets del seu assassinat i fets posteriors.

Atac del GAV a la presentació de l'IEC a Sueca (WMV)
Assalt blaver a la Facultat de Dret de la Universitat de València el 24 de maig de 2006
Intent de boicot del Correllengua en Gandia (Safor) per part de les JJGAV el 26 de setembre de 2008
Intent de boicot del GAV al Festival de Cinema en Valencià "Inquiet" de Picassent (Horta Sud) el 21 de novembre de 2008
Toni - 16/11/2009
Blaverisme i PSOE

Dins del complex i interrelacionat món del blaverisme, mancava una peça sense la qual no s’explica aquest fenomen i, sobretot, la seua pervivència fins a l’actualitat. I aquest és el paper del PSOE en tota aquesta història.

El PSPV durant la transició era un partit que assumia mínims nacionalistes. Partim de la base de que en el PSOE de la transició hi figurava integrat el PSPV, que era un partit clarament nacionalista. Així doncs, podem dir que el PSOE de la transició, al País Valencià, defensava certs postulats nacionalistes, com ara la bandera quatribarrada per al País Valencià, la qual aconseguiren fer oficial entre 1978 i principis de 1980, amb l'escut del Consell al mig.

Ben és cert que el PSOE, a l’inici del blaverisme va ser objectiu preferent de les ires blaveres, car era acusat repetidament de “catalanista”. Així, destacades personalitats del PSOE de llavors varen patir agressions i amenaces blaveres, com l’ex-alcalde de València Ricard Pérez Casado, o el president de la Generalitat Preautonòmica Josep Lluís Albinyana. Especialment agressius contra els socialistes han estat sempre els blavers en l'anomanada "processó cívica" del 9 d'Octubre pel matí, on dediquen tota classe d'insults i amenaces als socialistes destacats presents, cosa que per cert continuen fent en l'actualitat.

Processó cívica del 9 d'Ocrubre, on els socialistes han d'aguantar tota classe d'insults per part dels blavers, contra els quals increïblement no fan res.
Però la destitució i marginació política d’Albinyana l’any 1980, que als ulls del PSOE madrileny era massa nacionalista, ens comença a indicar les claus de la posterior evolució del PSOE. D’aquesta manera, dins de les complexes negociacions que dugueren a l’Estatut Valencià, sempre s’ha parlat del “pacte” entre Alfonso Guerra d’una banda, i Abril Martorell i Emilio Attard de l’altra, per a la forma final de l’Estatut valencià, on s’arreplegava tota la simbologia blavera.

Durant els anys que governà el PSOE a la Generalitat Valenciana (1983 - 1995), aquest partit, no sols acceptà tota la simbologia blavera com a pròpia, sinó que en certa manera, no féu res per a combatre el blaverisme. L’única cosa positiva que va fer el PSOE en eixos anys és defensar l’ortografia de les Normes del 32 com a oficial i introduir la llengua a les escoles (molt lentament i amb moltes precaucions, tot s’ha de dir). Sempre s’ha parlat de l’”ambigüitat calculada” que el PSOE utilitzà durant aquells anys respecte al blaverisme. Això té una triple explicació:

D’una banda, el blaverisme era un atac directe al nacionalisme, que d’aquesta manera restava, per dir-ho així, afeblit. I no oblidem que el nacionalisme valencià era un rival de vots directe respecte al PSOE.

La presència dels blavers estructurats com a partit polític (Abans Unió Valenciana i ara Coalició Valenciana) suposava dividir i enfrontar la dreta valenciana.
De l’altra, davant de la “por” que la dreta valenciana, amb l’ajuda del blaverisme arribara algun dia al poder, molt de vot nacionalista se desviava cap al PSOE. És l’anomenat “vot útil”. I aquest fenomen es donava i es continua donant.

La introducció de la llengua normativa a les escoles va ser l'única cosa positiva que va fer el PSOE quan governà la Generalitat en l'aspecte nacional.
Un altre element que demostra com el PSOE donà i ha donat canxa al blaverisme la tenim en el diari “Levante-EMV”. Aquest diari formava part de la “Prensa del Movimiento”. Però quan aquesta premsa es dissolgué durant la transició i va ser subhastada a principis dels 80, mitjans afins al PSOE adquiriren aquest diari. Doncs bé aquest diari ha donat des de sempre una certa propaganda al blaverisme. Ben és cert que no ha estat tan descarada com la que feia “Las Provincias” quan el dirigia María Consuelo Reyna, però aquesta propaganda ha estat present. Sense anar més lluny, durant la darrera mobilització blavera del 27 de novembre de 2004, protagonitzada per "Coalición Valenciana", tot i que aquest partit evidentment umflà les xifres i parlava de més de mig milió d'assistents, les observacions més realistes parlaven d'entre 15-25.000 assistents. Doncs bé, el diari "Levante" donà tota l'estona per suposat que hi havien participat més de 40.000 persones. És a dir, va fer una estimació a l'alça. D'altra banda, abans amb Unió Valenciana i ara amb Coalición Valenciana, aquest diari dóna propaganda a qualsevol de les seues iniciatives, i se'n fa ressó fins i tot de les notícies més absurdes en relació amb eixos partits, ço que no fa amb altres partits minoritaris.

Aquesta estratègia, tan maquiavèlica, no pogué impedir que la dreta valenciana arribara al poder en la Generalitat Valenciana el 1995, amb l’ajuda dels blavers, degut a les pressions de l’empresariat valencià, la qual cosa cristalitzà en l’anomenat “pacte del pollastre”.

Alfonso Guerra fou un dels principals artífex de l'Estatut de 1982, que recull tota la simbologia blavera.
Des de llavors, el PSOE manté una confusa estratègia, basada en la por i en les cessions a les bravuconades de la dreta valenciana. La prova més evident d’això ha estat el nou Estatut d’Autonomia valencià, en el qual han cedit a tot el que volia la dreta valenciana. I pel que fa als “dogmes” blavers, tenim que no sols s’accepta la bandera blavera de nou, sinó que s’elimina la referència al terme “País Valencià” que apareixia en el pràmbul de l’Estatut de 1982, i es parla més de 20 vegades d’”idioma valencià”. L’única esperança respecte a la llengua és que s’estableix l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com a ens normatiu valencià únic, la qual cosa impedirà taxativament la imposició d’ortografies blaveres en el futur, donat que en aquesta Acadèmia, els acadèmics partidaris de la unitat de la llengua hi tenen una majoria aclaparadora.
Eduardo - 16/11/2009
Això és com Pepet que li digué a Pepeta "dixam clavarte la punteta", i si la ignorant de Pepeta
s'encanta, li clava hasta la bragueta.
Lo que feu el partit socialiste durant la transició va ser omplir-se de pasta a costa dels catalans,
posant carrecs aon ells sabien que debien posar (universitats, per formar nous formadors...)
i en el Real rollo ixe de la llengua que tenen el tinglao montat.
Al principi tot eren paraules suaus de valencià, valencià i valencià.... para después clavarmos el català. Tipo lo de "mucho prometer hasta meter y una vez metido nada de lo prometido. Pues lo mateix. Tots ixos extractes i escrits faraònics que fa Toni estan escrits per
genteta com ell, catalanistes purs per descontat, i que per més renglons que ocupen tenen valor 0. Lo del terme blaver es una cosa tan ridícula com si em digueren "espanyoliste!!!".....¿? Quin problema ni ha? Es lo que soc, valencià en blau ((com ha sigut tota la vida)) o espanyol roig-groc-roig (ja fa una temporaeta que es aixina).
O com si un xino o un negre me chillaren ¡¡¡ blanc!!! ¿?¿?¿?¿?¿? Claro! Lo que soc!!! I per spost no m'ho prendria com un insult... tot lo contrari. Jo estic orgullós de ser lo que sóc.
La tristor ve cuant uno es lo que es i vol ser una altra cosa. Això si que es trist.
I no te equivoques.... Ací en València sou una trista MINORÍA MARGINADA que vol canviar esta terra igual com se gira un calcetí. PEEEERO mana, per fortuna para tots, el PP.
I cada legislatura manarà un poquet més... ja u voràs. Encara que traguen trajes, gurtels o lo que vullguen traure, el PP no ha robat ni el 1 % de lo que ho ha fet el PSOE.
I tu diràs... "i perquè manarà el PP més encara??" Molt sencill: Perque per roïns que foren, mai en la vida seríen pijor que els socialistes i molt menos els comnistes, independentistes,
anarquistes, nacionalistes "I ATRA GENT DE GOT I GAVINET".
Es imposible fer les coses pijor que les fa el govern d'Espanya. Ells asoles s'estan anterrant cap i tot. I els atres bobos ilusionistes de que si paisos catalans de que si la f... de ma tía aniran rosegant any darrere any, generació darrere generació.... i res canviarà. I no ni hauran paisos catalans.
No u ha niagut mai, no u niaurà mai tampoc. Com deu de ser. Jo també vull que me toque la primitiva i no me toca, i m'aguante. RESIGNAT!!! O vesten!!!! (Millor, vesten)
Eduardo - 16/11/2009
Yep!!! per cert!!!! Ja ni ha regularizada molta de la "ortografía blavera" dins la acadèmia, oficializat i ordenat directament des del govern valencia (ja era hora). Pega una mirà a l'última actualizació i voràs cuantes coses bones ni han de nou "correctes". I per què no fereu vot util la pasada campanya???? Xe feulo!!!! O esque sou masa poquets? Pa mi que deu ser açò... Les llaganyes vos se paparan tart o pronte!!!
Anónimo - 16/11/2009
-que gust dona llegir els teus comentaris en valencià Don Eduardo! encara no mos ha dit si es del Barça, itat?
Toni - 17/11/2009
El blaverisme és la denominació originalment despectiva amb què sovint es coneix a un moviment polític de reacció contra el corrent pancatalanista del nacionalisme valencià al País Valencià que deu el seu nom a l'apassionada defensa per part d'aquest moviment de la franja blava de la Senyera coronada valenciana de la Ciutat de València. Aquesta denominació tenia originalment una connotació negativa —que encara es manté entre els grups socials i polítics que consideren al blaverisme com un tipus d'ultradreta—, encara que, modernament aquesta denominació és assumida per alguns dels seus integrants per a diferenciar-se d'altres moviments que, igualment, s'autoproclamen valencianistes tot i tindre característiques de fons ben diferents.
El blaverisme practica el secessionisme lingüístic del valencià, negant la unitat de la llengua catalana.
El blaverisme és un moviment originalment populista i heterogeni, nascut a la segona meitat del segle XX i durant la Transició democràtica, que agrupa sectors d'ideologia majoritàriament regionalista o foralista. El moviment té especial arrelament en la capital i algunes comarques adjacents

Sorgiment del blaverisme

Els blavers es presenten a si mateixos com el sentiment autèntic valencianista que sempre hi ha hagut al territori. El terme "blaver", però, és un neologisme i es relaciona específicament un grup de trets ideològics i identitaris que no han estat clarament definits fins fa poc. Hi ha dos punts de vista sobre el sorgiment del blaverisme. Ambdós són parcialment complementaris, i diferents sensibilitats polítiques posaran més èmfasi en un o altre.
[edita]Reacció al fusterianisme
El blaverisme, d'acord amb els seus partidaris i alguns dels seus crítics, sorgeix com a reacció a les tesis pancatalanistes de l'escriptor valencià Joan Fuster. Fuster, al seu assaig Nosaltres, els valencians (1962) i altres escrits, promulga un nacionalisme essencialista, basat fonamentalment en la llengua i en factors culturals (tot i que també ètnics, si bé en poca mesura) i conclou, després d'una anàlisi històrica de la identitat valenciana molt influïda pel marxisme, que els valencians, majoritàriament o essencialment, comparteixen nacionalitat amb els seus veïns catalans.
Aquestes tesis gaudiran d'èxit entre bona part de la intel·lectualitat i dels universitaris dels anys 60, pel seu component clarament antifranquista i de trencament i, alhora, influeix a tota l'esquerra (els partits dels quals adoptaran majoritàriament la bandera quadribarrada i el terme País Valencià, fins i tot si rebutgen el pancatalanisme). El trencament fusterià no fou plantejat només en relació amb el franquisme, sinó també amb el valencianisme anterior a la Guerra Civil Espanyola.
El trencament intern del valencianisme provocat pel sorgiment del nou valencianisme fusterià afavoriria la derivació (i el notable èxit) d'una part del valencianisme tradicional fins a plantejaments clarament anticatalanistes, fent-hi lloc al blaverisme. Aquest moviment farà seu un determinat univers simbòlic que el nou valencianisme fusterià havia renunciat, arrossegant cap als seus plantejaments als participants d'allò que, segons el professor Antonio Ariño Villarroya, es podria identificar com un valencianisme emotiu o temperamental.
És important posar èmfasi en allò que definirà al blaverisme no serà la denúncia de l'argument fusterià com una fal·làcia, sinó la seua resposta igualment essencialista però del tot antagònica. A la frase de Fuster: "No és que la bandera valenciana siga igual que la catalana. És la mateixa. Igual que amb la llengua i tantes altres coses" el blaverisme respondrà amb una negació rotunda de què ambdues comunitats compartisquen cap d'aquests aspectes.
[edita]La Transició Democràtica i la UCD
Alguns crítics del blaverisme, particularment des de l'esquerra, relativitzen la importància del punt de vista anterior i consideren un anacronisme el fet que, mentre el fusterianisme naix amb la publicació de Nosaltres, els valencians en 1962, el blaverisme no es manifestarà fins 1977, en plena transició democràtica. De fet, el llibre de Fuster serà publicat en 1962 per la valencianista Editorial Torre, de Xavier Casp i Miquel Adlert, sense cap problema.
Pel contrari, aquestos crítics posen èmfasi el paper que hi haurien jugat al respecte polítics de la UCD valenciana com Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i Emilio Attard, que després de les primeres eleccions democràtiques de 1977, en què guanyà l'esquerra al País Valencià, haurien decidit recollir la bandera de l'anticatalanisme per frenar l'avanç dels socialistes, comunistes i nacionalistes partidaris d'un bon veïnat amb Catalunya, i als quals se'ls acusarà de catalanistas o catalanitzadors. La primera declaració anticatalanista d'un dirigent de la UCD correspondrà a Attard, màxim dirigent de la província de València, en desembre de 1977. En 1978, l'escriptor valencianista Vicent Andrés Estellés és acomiadat com a redactor en cap del diari Las Provincias a causa de suposades pressions polítiques provinents de la UCD, i en aquest diari al juny del mateix any es publica l'article de Manuel Broseta La paella de "Els Països Catalans", el primer d'una sèrie de col·laboracions estructuradores de les idees anticatalanistes i de la presumpta estratègia de la UCD al respecte.
La identificació de la UCD amb l'ideari blavero arribarà a ser absoluta. Durant les negociacions de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià, la UCD defensarà: a) la senyera coronada valenciana, contra la quadribarrada que defensaven els ponents socialistes i comunistes; b) la denominació valencià per a la llengua pròpia constaria sense cap referència de la seua filiació lingüística; c) la denominació de "Regne de València" per a la comunitat autònoma, contra la de "País Valencià" que defensava l'esquerra. Malgrat la seua posició minoritària la UCD valenciana farà valdre la seua capacitat de bloqueig per a imposar les seues tesis en tots aquestos punts, menys en l'últim. Finalment, la UCD espanyola rebutjarà la denominació "País Valencià" al Congrés dels Diputats i s'acabarà adoptant una nova denominació, suggerida per Emilio Attard, de Comunidad Valenciana.
Igualment, segons aquestos crítics, s'hauria afavorit la infiltració de destacats elements de la dreta franquista en el valencianisme tradicional. De fet, Attard arribà a incorporar-hi en 1978 a la UCD, com a militants, a membres de l'ultradretà Grup d'Acció Valencianista (GAV), fundat en l'any anterior.
Aquestos elements ultradretans encapçalaran els sectors més extremistes i en ocasions agressius del moviment, i se'ls atribuiran diverses accions en 1977 i 1978, com la utilització de bombes contra llibreries, insults i atacs a autoritats democràtiques en la processó cívica del Nou d'Octubre, desqualificacions i persecucions des de mitjans de comunicació, institucions i persones per "catalanistes", agressions físiques i incendi de locals públics. Aquesta mena d'accions continuarà en els successius anys: la crema de la senyera oficial del Consell Preautonòmic (sense la franja blava coronada, i l'escut de la Generalitat Valenciana al bell-mig) al balcó de l'Ajuntament de València en octubre de 1979, i l'agressió a membres del Consell Valencià de Cultura en la primavera de 1998 seran algunes de les que tindran més repercussió. Les dues principals figures públiques del nou valencianisme, Manuel Sanchis i Guarner i Joan Fuster, patiran cadascun d'ells dos atemptats amb bomba en 1978 i 1981 respectivament, dels quals no es responsabilitzarà cap grup ni pels que cap persona ha estat imputada. No obstant això, el GAV farà apologia de terrorisme el primer d'aquestos atemptats a la seua revista SOM en octubre de 2002, quan el delicte ja haja prescrit.
[edita]Els símbols



El Palleter. Escultura d'Emili Caladin, profusament utilitzada a la iconografia blavera.
Com s'ha assenyalat anteriorment, el blaverisme es definirà, per damunt de tot, per la seua negació de què existisquen cap element simbòlic i cultural important que siguen compartits per catalans i valencians.
[edita]La bandera
La tradicional Senyera Coronada de la ciutat de València, tricolor, amb la franja blava coronada junt a l'asta, és des de la segona meitat del segle XIV, per privilegi reial, el símbol privatiu i oficial de la ciutat de València. Si aquest símbol de la ciutat resultava o no aplicable per extensió a la resta del Regne, és una qüestió que encara a hores d'ara és motiu de debat acadèmic. En qualsevol cas, l'extensió d'aquest símbol privatiu fora del Cap i Casal valencià i les seues comarques adjacents fou limitada, i la "senyera del Rei" (la quadribarrada), comú a tots els territoris de la Corona d'Aragó, serà també seguida en bona part del territori.
Amb el ressorgiment del valencianisme o sentiment identitari valencià, a finals del segle XIX i principis del XX, la bandera tricolor adquirirà un caràcter protagonista com a símbol privatiu que en algunes ocasions compartirà amb la senyera quadribarrada nua (que serà també honrada com el Penó de la Conquesta, retrobat el 1838).
El nou valencianisme fusterià promourà l'ús exclusiu de la senyera quadribarrada nua (a la qual considerarà la bandera legítima de l'antic Regne de València) com a símbol compartit amb la resta dels Països Catalans. A això respondrà el blaverisme amb l'ús, ara exclusiu, de la bandera tricolor, si bé la defensa d'eixa ensenya no és exclusiva del blaverisme, encara que siga un dels seus trets identitaris principals.
La connotació negativa que tenia originalment el terme blaver prové del fet de que, des del punt de vista estrictament heràldic, la franja blava és un element secundari, i els elements substancials són les barres vermelles sobre fons groc i la corona. No obstant això, els blaveros tractaran d'afegir la franja blava per tot arreu, fins i tot als escuts municipals i entitats, cometent-hi en la gran majoria de casos incorreccions heràldiques.
En l'Estatut d'Autonomia del País Valencià de 1982 la senyera tricolor coronada serà designada com a bandera oficial de la Comunitat Valenciana.
[edita]La llengua valenciana


Adhesiu de les Joventuts del GAV rebutjant la unitat de la llengua.
Sense cap dubte, la part lingüística del moviment és el seu tret més definitori tal i com ho assumeixen els principals diccionaris valencians.
Per oposició a la caracterització per Joan Fuster dels catalanoparlats com a pertanyents de la nacionalitat catalana, els blavers advocaran per un ús dialectalitzant del valencià, i rebutjaran les unitaristes Normes de Castelló de 1932 per a optar per les diferents normatives ortogràfiques secessionistes del català propostes per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana a partir de 1978. En aquest procés s'iniciarà amb l'assaig de Miquel Adlert En defensa de la llengua valenciana. perquè i cón s'ha d'escriure la que es parla (1977) i els protagonistes del mateix seran el propi Adlert i el poeta Xavier Casp, que evolucionaren durant els anys 70 des d'una postura unitarista inicial (de la que hi ha nombrosos exemples constatats, vegeu, per exemple, la seua proposta de 1961 del terme catalànic per a designar al conjunt de la llengua).
El blaverisme lingüístic recollirà importants èxits durant els primers anys de la seua trajectòria. En octubre de 1979, les seues tesis s'imposaran en Lo Rat Penat, institució símbol del valencianisme cultural. En març de 1981, pocs dies abans de començar les negociacions de l'Estatut, UCD donarà suport a les Normes del Puig de la RACV que havien estat signades en aquest mateix mes. Fins i tot l'Estatut d'Autonomia arribarà publicar-se en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana el 15 de juliol de 1982 amb aquesta darrera normativa ortogràfica. No obstant això, malgrat d'aquestos èxits inicials, els intents d'institucionalitzar aquestes normes prompte fracassaran, per raons bé polítiques (enfonsament d'UCD) com culturals (ampli rebuig en la comunitat científica i universitària) i sociològiques (difusió limitada entre els seus parlants).
En 2001 es constituirà l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, única autoritat lingüística oficial en el País Valencià i no subordinada a l'Institut d'Estudis Catalans. L'objectiu manifest per part dels partits polítics valencians majoritaris serà, d'aquesta manera, deixar fora de l'àmbit polític el tema de la llengua. Al preàmbul de la seua Llei de creació 7/1998[4], del 16 de setembre, es diu que: "El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia". Així mateix, l'Article 3 de l'esmentada Llei declara que una de les seues funcions serà «vetllar per [...] la normativització assolida, a partir de les anomenades Normes de Castelló». L'ingrés en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua de Xavier Casp, quan encara era degà de la RACV, suposarà un colp dur per al blaverisme.
Aquesta postura unitarista de l'AVL serà ratificada en un dictamen aprovat per unanimitat el 9 de febrer de 2005 (Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià[5]), en què s'afirma que "la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també aquella que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i les Illes Balears, i el Principat d'Andorra". Aquest últim dictamen serà assumit per la Generalitat Valenciana i per la totalitat de les forces polítiques amb representació a les Corts Valencianes.
[edita]Evolució del blaverisme

El blaverisme tingué diverses expressions polítiques definides després de la desaparició d'UCD, entre els quals destaca el partit Unió Valenciana, fundat en 1982, i que arribà a condicionar governs locals i autonòmics.
Fruit de l'heterogeneïtat d'aquest moviment, cal destacar l'existència de diversos grups com el que pot representar la desapareguda Joventut Valencianista, nascut a la si del blaverisme i que durant els anys 90 evolucionaren cap posicionaments nacionalistes i que en alguns casos ho feren també amb reflexions provinents de la tradició fusteriana, en un intent de convergència batejat com a tercera via.
Aquest i altres processos, com per exemple la constitució de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o la substitució parcial del discurs practicat pels fusterianistes (visualitzat per una part important de la societat valenciana com un "intent annexionista") han minvat la força social d'aquest moviment.
Toni - 17/11/2009
L'anticatalanisme o la catalanofòbia és l'adversió per Catalunya o els Països Catalans, per la cultura i llengua catalanes o pels mateixos catalans.
Existeixen diferents llocs on l'anticatalanisme arriba a ser un fenòmen mediàtic, polític i, fins i tot, social. En algunes zones d'Espanya, l'anticatalanisme ha estat abanderat per grups nacionalistes de caire espanyolista (com ara, España 2000 o d'altres partits d'ultradreta) o, fins i tot, per grups propers al PP, promovent, fins i tot, campanyes contra els productes catalans.
Al País Valencià, l'anticatalanisme s'ha estès en grups conservadors de València i les seues rodalies, avifat per la dreta (PP, Unió Valenciana i, més recentment, Coalició Valenciana), sempre lligat amb el secessionisme lingüístic i el moviment polític anomenat comunament blaverisme. L'anticatalanisme sol donar rendiment polític en aquestes àrees, quasi sempre entès com una reacció cap a un pretès imperialisme català.


El Decret de Nova Planta, prohibí l'ús de la llengua catalana a l'Administració de justícia de Catalunya
Recentment ha sorgit un partit, el Partit de la Ciutadania, que basa el seu discurs en la suposada submissió al nacionalisme català de la resta de partits parlamentaris, i pretén representar els ciutadans espanyols que no considerin que Catalunya és una nació. A la pràctica però aquest discurs obvia que les forces polítiques majoritàries accepten l'actual marc institucional, que només recull amb plena oficialitat l'existència de la nació espanyola (a la Constitució). Aquest partit defensa a més que el català no és llengua pròpia i que no ha de ser obligatori saber-lo a Catalunya, mentre que no qüestiona l'obligació constitucional de saber castellà.
L'anticatalanisme té arrels molt antigues i segurament en podríem trobar els inicis a partir del Decret de Nova Planta de Felip V quan abolí les lleis i institucions catalanes després de la Guerra de Successió que acabà el 1714 i que comportà la marginalització de la llengua i cultura catalanes enfront de la castellana. El Decret de Nova Planta fou una mesura reial destinada a la repressió dels vençuts en la Guerra de Successió i que inicià la creació de l'estat centralitzat espanyol, sota les lleis de Castella. Aquest centralisme prengué força sobretot durant el segle XIX i començaments del XX, amb diversos exemples com el de Lerroux. Fins podríem dir que les dictadures del general Franco i de Primo de Rivera compartien algunes postures de l'anticatalanisme. Aquest anticatalanisme normalment ha anat acompanyat d'accions en detriment de la llengua i cultura catalanes.
Actualment, part d'aquest anticatalanisme denuncia una suposada persecució de la llengua castellana a Catalunya i al País Valencià afirmant que aquesta llengua sempre s'ha parlat a Catalunya i reclamant el dret a la immersió lingüística en castellà i fins i tot negant que la llengua catalana hagi estat mai perseguida.
Toni - 17/11/2009
EL ANTICATALANISMO PARANOICO DEL PAÍS VALENCIANO

“Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos”. Décadas de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Gaspar Escolano, Valencia, 1611. (Citado en Nosaltres els valencians, de Joan Fuster).

Hablar del anticatalanismo valenciano es hablar de la propia naturaleza del País Valenciano. Allí el anticatalanismo no es siquiera fundamentalmente un fenómeno referido al exterior; es una cuestión de propia introspección, de definición sobre si mismos, de polarización social y de alternativa política de clase. Es por tanto un tema que requiere por si solo muchísimas más páginas, esfuerzos y erudición de los que caben en un pequeño apartado de un articulo general sobre el anticatalanismo. Desde el insigne y profundamente humano Joan Fuster, toda la izquierda sana del País Valenciano se ha interrogado en los últimos años a sí misma y a su propio pueblo sobre lo que éste es y/o debe ser. Así que ni por un momento pensamos en sentar cátedra. Simplemente es imposible obviar la problemática especifica valenciana dentro de una introducción sobre el anticatalanismo.

El País Valenciano se constituye por la superposición violenta de la conquista militar de la Corona aragonesa, con la consiguiente inmigración catalana, sobre el sustrato, vamos a llamar “moro”, autóctono del país[6].

El anticatalanismo en el País Valenciano surge de la propia contradicción que encierra el propio país. Un país que en sus fronteras administrativas actuales e históricas[7] nace bipolar; con unas zonas vitales mayoritarias de raíz catalana inequívoca (más “burguesas”) y otras aledañas con influencias aragonesas o castellanas (más “aristocráticas”) finalmente unificadas en torno a esta última referencia. Así pues, el País Valenciano real para resurgir sin trabas ha de purgar primero a esos adherentes extraños que la historia le ha implantado en su carne; ha de escindir su tierra para poder ser. Más aún, cuando su propio ser es inexplicable e inmantenible aislado de su matriz y de su entorno histórico-cultural: Cataluña, los Países Catalanes.

Ese es el camino para la reconstrucci6n, para la formulación de su propia peculiaridad dentro de una unidad superior –por supuesto no “España”, sino los Países Catalanes–.

Ante esto, el anticatalanismo será en el País Valenciano, más que en ningún otro sitio, la forma de masas con que se encubra el españolismo. El chauvinismo anticatalán no sólo camuflará la defensa del Estado opresor sobre una nación hermana; conllevará la oposición a la propia constitución como país. El valencianismo político en su variante regionalista será absolutamente reaccionario y españolista porque intentará artificiosamente separar lo que es evidente que estaba unido por la historia, la lengua, la cultura y los intereses de las clases oprimidas empeñadas en acabar con el Estado que las acogota.

Sus bases no estarán en aquellas comarcas no catalanas, como pudiera pensarse. Antes bien, la lucha de clases hará nacer la polémica dentro del corazón inobjetable del País: L’Horta valenciana. La burguesía valenciana no cumplirá históricamente el mismo papel que la catalana. No tendrá ni su fuerza ni su dinamismo; se montará en el autobús españolista como hizo en su momento la aristocracia atemorizada por la rebelión menestral y campesina de las Germanías. Y esta coalición histórica (clases dominantes-Estado español), con la castellanización que encierra, continuará actuando aunque cambien los sujetos sociales preeminentes. Como en su momento se formuló, la opción se establecerá claramente: las clases explotadas mirarán hacia Barcelona, las explotadoras hacia Madrid. La izquierda reunificará; la derecha separará y manipulará. La izquierda será nacional a fuer de catalana, la derecha antinacional por españolísima.

Inmantenible el uniformismo en nuestros días; impresentable la actitud resumida en el grito hist6rico de “¡Viva Cervantes!” (que no Ausias March) propio del siglo pasado, la burguesía se sacará de la manga una caricaturesca “identidad valenciana”, con una presunta lengua como base. La forma de hablar el catalán de los valencianos se convertirá, por arte de birlibirloque, en una nueva lengua de origen desconocido, filológicamente indefendible, con normas ortográficas hechas a toda prisa. Algo así como si nosotros los andaluces –desposeídos por las lanzas de nuestra perdida yengwa andalusina– empezáramos a escribir cual hablamos el castellano. En un tristrás habríamos inventado una lengua con la misma seriedad que tiene ese montaje que es la “lengua valenciana”. Hasta del nombre surgirán decantaciones. La burguesía hablará de “reino”, dentro siempre de la “España Grande”, se entiende. La izquierda, de país (y el PSOE, como buen ninot, se quedará en “comunidad”, ni chicha ni limoná).

En el País Valenciano, frente al anticatalanismo castrador de su propia identidad, defender al país real, libre de limitaciones impuestas y de híbridos, superador de meras referencias folclóricas, será defender a los Países Catalanes; ser “catalanista”.
Toni - 17/11/2009
Per abordar els orígens històrics de l'anticatalanisme és necessari, en primer lloc, precisar alguns elements conceptuals. D'entrada, cal dir que si entenem el catalanisme en un sentit estricte, assimilant-lo al nacionalisme català contemporani, resulta clar que caldrà situar els orígens de l'anticatalanisme a mitjan centúria del Vuit-cents. En canvi, si considerem l'anticatalanisme com un sentiment i una expressió, sobretot política, que s'oposa a una idea de nació catalana integrada pels "catalans", això és més antic i caldrà remuntar-se a l'època de la formació de les primigènies estructures estatals i nacionals, és a dir, a la Baixa Edat Mitjana i al Renaixement.

Quan sorgeix i per què sorgeix aquest sentiment i pensament anticatalà? Francesc Ferrer, que el va definir com a "catalanofòbia", el feia arrencar dels temps del comte-duc d'Olivares. Tanmateix, no resulta difícil trobar testimoniatges que ens revelen un sentiment anticatalà instal·lat a Castella de molt temps abans. Així, l'any 1534, Estefania de Requesens escrivia a la seva mare, la comtessa de Palamós, com el seu fill Lluís –el futur governador de Milà i dels Països Baixos– defensava el bon nom de Catalunya davant les escomeses d'altres patges de la cort: "Lluïset besa les mans de vostra senyoria i diu que estudiarà molt (...) i que vol ser català: que ja defensa la terra ab los altres patges del príncep que li diuen mal de Catalunya". L'episodi que ens refereix Estefania de Requesens se situa a Castella i més precisament a la cort i, a l'igual que la multitud de textos i testimoniatges que han aportat Francesc Ferrer i d'altres autors, es refereix a un sentiment anticatalà projectat i arrelat des de l'àmbit castellanoespanyol. Però aquest sentiment quan i per què s'havia iniciat? Havia existit un anticatalanisme d'altres procedències?

Per abordar aquests interrogants, prèviament cal precisar quelcom sobre els orígens de les identitats i contraidentitats nacionals. A l'Europa Occidental, els segles de la Baixa Edat Mitjana i del Renaixement constitueixen un moment clau en la desclosa d'unes noves identitats nacionals. És un "moment" històric en què definició políticoterritorial, desenvolupament institucional, marc jurídic propi, llengua vernacla escrita, consciència històrica, sentiments i símbols compartits es conjuminen en diverses comunitats de l'Occident europeu.Aquestes identitats prendran cos, en la percepció de la vella Universitas Cristiana, per mitjà de contactes i relacions promogudes per elements tan diversos com les guerres, l'expansió del comerç, els relats dels viatgers o la major circulació de llibres i notícies a partir de la invenció de la impremta.

El terme nació manté en aquesta època el sentit tradicional pel qual agrupava aquells que parlaven una mateixa llengua; però no sempre és usat amb aquest significat, ja que a l'igual que el concepte pàtria, amb el qual moltes vegades es confon, tendeix a adquirir connotacions polítiques i territorials.

Podem captar, en definitiva, un "sentiment nacional" que no es contenta amb distingir allò "natural" d'allò "estranger", sinó que exalta el primer i rebaixa el segon, i conforma doncs uns sentiments de contraidentitat i d'aversió als estereotips dels altres. Erasme de Rotterdam ja va percebre nítidament que aquestes identitats patrioticonacionals estaven impregnades d'una fonamentació molt emocional; als Col·loquis el "Príncep dels humanistes" manifestava: "pràcticament tots els anglosaxons odien els gals i tots els gals els anglosaxons, per l'única raó de ser-ho. Els irlandesos, precisament per ser-ho, odien els bretons, els italians als alemanys, els suaus als suïssos i així sempre".

A partir d'aquest "moment" històric en què les identitats nacionals agafen sentit i definició entre d'altres coses per les contraidentitats que generen, distingiré quatre etapes o fases en la conformació d'un sentiment anticatalà en els temps baixmedievals i moderns.

1. Una primera fase correspondria a les dues centúries que van des de finals del segle XIII fins a finals del segle XV, que seria quan primigèniament es configuren aquestes identitats i contraidentitats nacionals. En aquest període, interpreto que l'anticatalanisme castellà que en els segles posteriors es mostrarà tan vigorós, ara només es troba en un estat latent o larvat. La formulació d'una idea imperial castellana sobre l'àmbit hispànic per cronistes com Rodrigo Ximénez de Rada primer o després pels conversos Pablo de Santamaría i Alfonso de Cartagena no entraria en confrontació amb les elaboracions historicollegendàries catalanes per l'aïllament d'ambdues tradicions culturals. Les idees que els reis de Castella eren els únics i legítims descendents dels monarques gots, que la primera fundació de la civilització i del cristianisme a la Península tingué principi a Castella o que l'hegemonia de la dinastia castellana dins l'àmbit hispànic era un fet indiscutible per ser fruit dels designis de la Providència, es desenvoluparen d'una manera paral·lela, però sense confrontació polèmica, amb l'apologia que de la història de Catalunya i de les seves institucions feien els seus grans cronistes i juristes medievals com ara Bernat Desclot, Ramon Muntaner o Jaume Marquilles entre d'altres. Aquests autors havien defensat amb orgull una forma de govern basada en la combinació dels principis de llibertat, ordre i llei, i, a l'igual que els intel·lectuals castellans, ha-vien entès el propi procés històric com una successió d'esdeveniments regits per la Providència. Tanmateix, aquestes tradicions culturals es desenvoluparen aïllades, sense encreuaments polèmics.

Més aviat, en aquest període, cal buscar les expressions d'anticatalanisme a Itàlia i Aragó. L'expansió militar catalana a Sicília, Sardenya i al sud de la península transalpina, acompanyada de la penetració dels comerciants catalans en aquests mercats, generaren, entre d'altres factors, un pregon sentiment d'animadversió contra els catalans –sovint identificats com espanyols–. Un anticatalanisme del qual es poden trobar molts reflexos a les obres literàries de Dante Alighieri, Giovanni Boccaccio, Francesco Petrarca, Luigi Alamanni, Pietro Aretino, Serafino Aquilano, etc. És un sentiment anticatalà més cultural-linguïstic que politicoterritorial, tal com semblen reflectir les generalitzades protestes per l'elecció d'Alfons de Borja el 1455 com a Papa Calixte III per ser barbaro e catalano.

També, les tensions internes dins la corona catalanoaragonesa propiciaren que des d'Aragó es projectés un anticatalanisme especialment dirigit contra el Principat, i per tant amb un component més politicoterritorial. El cronista i monjo cistercenc Fabricio de Vagad es mostrarà a la seva Crónica de Aragón (1499) com un gelós patriota aragonès defensor dels seus furs i privilegis, però també com un acèrrim detractor de castellans i catalans.

2. Una segona etapa dels orígens de l'anticatalanisme, abraçaria de finals de segle XV a finals segle XVI. Seria una etapa marcada per dos fenòmens que incidiren en l'acreixement d'un anticatalanisme castellà. Un primer seria la irrupció de la impremta, amb la consegüent divulgació, arreu d'Europa i a través de la llengua llatina, dels plantejaments hegemonistes castellans, cosa que desfermà l'acarament entre les distintes concepcions d'Espanya que contenien les tradicions culturals castellana i catalanoaragonesa. El coneixement d'aquest hegemonisme castellà provocà la resposta polèmica dels humanistes catalans davant la "pèrdua de reputació" que suposava per a la seva pàtria i per a la pròpia tradició històrica. El segon fenomen seria el procés d'unió dinàstica pel qual Catalunya restà incorporada a la monarquia dels Reis Catòlics primer i dels Àustria després, en la qual Castella exercia indiscutiblement el paper de pivot i de centre federador.

La primera "història hispana" que va arribar a la impremta fou la Compendiosa Historia Hispanica de Rodrigo Sánchez de Arévalo, que fou estampada a Roma el 1470, probablement per Ulrich Hahn. Rodrigo Sánchez de Arévalo, ambaixador a Roma de Joan II i Enric IV, insisteix en la idea de la preeminència castellana, però d'una manera encara més inflada i pretensiosa que Ximénez de Rada o Alfonso de Cartagena, disposant tot el relat per a la glorificació de la missió divinal de Castella. La idea que Espanya era una sola comunitat històrica s'obre camí amb força en el pensament històric castellà del segle XVI (obres de Florián de Ocampo, Pedro de Mexia, Pedro de Medina, Juan Sedeño, etc.), alhora que es referma un ideal castellà supremacista i assimilista. En aquestes batalles preeminencials hi ha sobretot un anticatalanisme per omissió i per menysteniment de la llengua, de la història, de les lleis i dels costums propis, les quals restarien desdibuixades i fins i tot sepultades per la concepció espanyola hegemonista castellana. Aquest és el sentit de la irada denuncia del tortosí Cristòfor Despuig a Els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa: "y és que volen ser tan absoluts y tenen les coses pròpies en tant y les estranyes en tant poch, que par són ells venguts a soles del cel y que lo resto dels hòmens és lo que és eixit de la terra".

Pel que fa al segon factor clau per a entendre l'acreixement d'un sentiment anticatalà procedent de Castella, cal considerar que la centralitat castellana deixava els territoris de la perifèria de la monarquia sota una doble subjecció: la de la Corona i la d'un govern central que, radicat a Madrid, des de 1561, era controlat bàsicament per personal polític de procedència castellana. Les tensions politicoinstitucionals derivades d'aquesta situació avivaren alhora un sentiment anticastellà i anticatalà. Unes con-traidentitats que, especialment, esclataven en els escenaris de contacte entre naturals catalans i castellans: a les places fortes de la frontera del Rosselló amb guarnicions castellanes, als camins o vies del Principat per on transitaven aquests soldats, a la cort de la monarquia, o als monestirs com Montserrat, on la convivència entre monjos catalans i castellans era plena d'hostilitats. Ací ja trobem un anticatalanisme més politiconacional, dirigit especialment envers els naturals de Catalunya i no tant relacionat amb la "nació" de parla catalana.

3. A les acaballes del Cinc-cents aquest anticatalanisme va entrar en una fase ascendent i d'intensificació, especialment entre els cercles del govern i de l'administració de la monarquia; a partir d'ací distingim una tercera etapa que arribaria fins la revolució catalana de 1640. D'ençà de les darreres dècades del regnat de Felip II, la intelligentsia castellanocortesana va madurar la idea d'Espanya com a comunitat política, la qual constituiria un estat mitjà, territorialment compacte i dotat d'uns lligams culturals i històrics comuns; uns ideals polítics que varen anar acompanyats d'un fort sentiment patriòtic espanyol. A partir d'aquest moment es començaren a elaborar propostes d'unificació institucional, fiscal i legislativa, fetes des d'un fort biaix castellanista i que, en el fons, s'acostaven més a una proposta d'annexió i assimilació que no pas d'integració, les quals trobaran fortes rèpliques a Catalunya i, en general, als països de la Corona d'Aragó.

Així, a mesura que avança la centúria del Sis-cents, per a molts membres de la cort i dels cercles governamentals de la monarquia, el valor de "pàtria espanyola" s'havia afegit als de Déu i rei. I a ulls de molts d'aquests intel·lectuals i dirigents, l'ordenament institucional del Principat i, en general, la seva organització politicosocial i fiscal, havien d'ajustar-se a la preeminència d'aquests valors superiors. Una escala de fidelitats, però, que no era la mateixa que s'havia desenvolupat en el cos social català.

Paral·lelament, i a voltes amb estrets lligams amb les polèmiques més ideològiques, assistim a una escalada de tensions constitucionals. Les torbacions de 1585-93 suposaran un moment de "fractura política" entre les institucions catalanes i el govern central de la monarquia que situarà la dialèctica política en el pendent de la Revolució de 1640.

Aquestes tensions faran arrelar, molt especialment a la cort de Madrid, un covat sentiment anticatalà de connotacions ja plenament polítiques i identitàries. Fins i tot un fidel partidari reialista, i alhora bon coneixedor de la cort madrilenya, com era Miquel Joan Magarola, durant molts anys regent del Consell d'Aragó i des de l'agost de 1639 regent de la Reial Cancelleria del Principat, manifestava al virrei comte de Santa Coloma l'opinió que la falta de socors que patien les tropes del Rosselló era deguda a l'animadversió dels cercles cortesans envers els catalans: "segons veig lo que moltes vegades tinch escrit de la aversió que esta gent té a la nostra natió, que és gran i de cada dia se experimenta, y pens y sospitu que no faran cosa bona en la matèria de diner, que tots nosaltres estam admirats, essent cosa tant convenient al servey del Rey (...) en fi, senyor, que no sé en què topà, sinó que són enemichs nostres, que es vergonya com se tracten los catalans".[15] Aquesta animadversió anticatalana sembla que havia traspassat les parets dels palaus de la cort i s'havia estés entre la gent del poble. Després de la pèrdua de la fortalesa de Salses, l'agost d'aquell mateix 1639, un altre català resident a Madrid, Fructuós Piqué, confessava a un oficial de l'administració virreinal que els catalans estaven atemorits i no s'atrevien a sortir pels carrers "temiendo no nos apedreen los muchachos si huelen lo que somos".[16]

4. La quarta etapa que hem fixat comprèn el període que va del 1640 al 1714. Amb l'esclat de la Revolució de 1640, l'a-liança de Catalunya amb França i la guerra de separació de la monarquia espanyola s'inicià una altra fase de l'anticatalanisme castellanoespanyol caracteritzada no solament per l'agudització d'aquest sentiment sinó per la seva extensió en el cos social castellà, per tenir nítidament una dimensió nacional-territorial i per projectar-se molt especialment envers el Principat.

Per a les classes dirigents castellanes el procés de separació de Catalunya de la monarquia espanyola va obrir un abisme de despit i desconfiança envers els cata-lans que mai va poder ser tancat. Les bel·ligeràncies obertes d'ençà de 1640 confrontaren directament i massivament "castellans" i "catalans". La guerra desfermà un espiral d'odi sense aturador. Quan les tropes de l'exèrcit del marquès de los Vélez s'acostaven a Barcelona el gener de 1641, els catalans atacaven els soldats, des de les muntanyes del Llobregat, al crit de "carn, carn castellans",[17] mentre que les tropes castellanes escometeren Montjuïc el dia 26 d'aquell mateix mes "ab un gran alarit de ŒViva España'".[18] Altrament, els tallers propagandístics d'ambdós bàndols amplificaren i difongueren tot allò que contribuïa a augmentar la separació i l'animadversió amb la "nació enemiga", insuflant, per tant, força i volum als sentiments de contraidentitat. A la Castella de mitjan segle XVII s'anirà consolidant la imatge dels catalans com un poble deslleial, enemic, ingovernable, que havia traït el projecte comú de nació espanyola, i que no tenia més solució que la subjecció per la força de les armes. Un anònim Manifiesto por las armas de Philipo Quarto el Grande en Cataluña y compendio de sus sucesos en el año de 1640 que circulà manuscrit per Madrid en aquells anys reflecteix a la perfecció les dimensions que havia agafat aquest sentiment anticatalà: "De todas salen siempre yngratos, nunca seguros; si los sobrellevan, se atreven mas; si los esperan, se desenfrenan; si los perdonan, se asentan; si los aprietan, se ostigan; de suerte que no ay camino por donde dejándoles en su libertad no sean peores. Y an de neccessitar a la magestad de el mas benigno monarca, a que después de tantos siglos de predecesor en predecesor, ponga oy en este Principado, ley, yugo y justícia".[19] El "retorn" de 1652 vindrà marcat per la repressió i la desconfiança mútues. Ni tan sols els serveis militars i dineraris que els catalans van prestar durant el regnat de Carles II en les guerres contra la França de Lluís XIV, van servir per a refer uns vincles de confiança política que la guerra de secessió de 1640-1652 havia trencat completament. Com expressava, encara en 1699, l'anònim autor de Luz de la verdad per boca del soldat català Joan Roca, els esdeveniments de la Guerra dels Segadors eren la causa principal de "la oposición que todos nos tienen y mas los castellanos".[20]

Amb el seu caràcter de guerra civil peninsular, la Guerra de Successió s'anà impregnant d'hostilitats "nacionals". L'anticastellanisme de la societat catalana tingué la seva correlació amb l'anticatalanisme de la castellana. El militar i cronista felipista Vicente Bacallar de Sanna explicava la decidida defensa de la causa borbònica pel poble castellà dient que "no se puede negar que sostuvo mucho el ánimo de los castellanos la natural vanidad de no ser conquistados de aragoneses y catalanes, y ultrajados de los portugueses, a los cuales despreciaban y aborrecían".[21] Així mateix, la narració de Narcís Feliu de la Penya dóna coneixement del temor i l'animadversió del poble madrileny envers els miquelets catalans que acompanyaven el rei Carles l'any 1706. Segons Feliu, per tal de mantenir l'ordre a la capital castellana, s'ordenà a algunes tropes "vestir con el mismo traje de los Miqueletes de Cataluña, por aver concebido el pueblo de Madrid gran terror a los Miqueletes, juzgando los generales, que pocos solo con el nombre y traje los detendrían".[22]

La guerra havia servit per a estendre encara més el sentiment anticatalà en el cos de la societat castellana, però en els cercles governants i dirigents de l'estat-nació espanyola que es volia imposar per la força de les armes, el sentiment era tan profund que més que polític tenia una dimensió ètnica.

Després de 1714 la repressió borbònica tingué un caràcter deliberat, sistemàtic i violent.[23] A banda de donar via lliure a un indissimulat ànim de revenja, perseguia un objectiu polític ben concret: aplicar un càstig exemplar i punitiu per assegurar totalment la subjecció d'aquella província on era "nativo" el "crimen de rebelión". En paraules del capità general marquès de Castel Rodrigo, només amb la medicina de les armes i de la força es podia "sino limpiar enteramente su sangre de la malignidad que le infecta, a lo menos irla purgando; de modo que con el curso del tiempo y con la aplicación continua de eficaces remedios, quede esperanza de salud (...) porque el mal humor de estos naturales, podrá si contenerse con las armas, pero no mudar nunca con la sola fuerza de ellas".[24] A ulls de les autoritats borbòniques, la força de les armes no era suficient per a posar fi d'arrel al mal d'aquella província; a més, s'havia de liquidar la seva identitat com a comunitat, com a nació: "Borrándoles de la memoria a los catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres" segons manifestaven el juny d'aquell mateix 1715 els membres del Consell de Castella.[25]

Fins i tot els catalans que havien demostrat un fervent felipisme no deixaven de ser sospitosos d'aquest sentiment nacional que calia extirpar. En les instruccions rebudes pel marquès de Castel Rodrigo en ser nomenat capità general del Principat, es deia: "Y siendo la nacion Cathalana de tan mala calidad, que aun con los mejores que de ella se han mostrado mas finos conviene tener el mayor cuidado, sin darles manejo en su pròpio País";[26] unes prevencions que calia extremar en el cas dels catalans que servien en l'exèrcit: "Porque estos aun que sean buenos y se tenga experiencia de su fidelidad, sin embargo es tan grande i ciego su amor a la patria, y a los fueros de ella, que tratándose de ellos pudiera peligrar aun el celo constante que hasta ahora han manifestado los buenos al real servicio, y para desviarlos de este riesgo conviniera emplearlos en otras partes fuera de la Provincia".
Anónimo - 17/11/2009
Aiiiii! Eduardo ssssiiiiiiiiiiiiiiii!!!!!!! Como me gustan tus comentarios. La cultura valenciana es Fumar puro caliqueño y chillar: Vint mil duros als blaus.... ajugandose los chornals de la familia. Aixo si que es defendre lo valensiá. Aixo y vestirse de huertana en la ofrenda a la maredeueta. BIXCA VALENCIA Y BIXCA LA PAGINA GUEB TOTA EN CASTELLANO!!!!
antonio_garcia_alzira@hotmail.com - 17/11/2009
Toni, tan de comentari en el supuesto valenciá que tu dius i encara no saps que el nom oficial de la nostra comunitat es COMUNITAT VALENCIANA !!!
Anónimo - 17/11/2009
Trobe que esteu massa agressius i radicals amb els vostres plantejaments. La veritat és que la virtut, segons Aristòtil, està en el terme mig. Els valencians tenim una entitat, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que implicitament reconeix que és la mateixa llengua, però que accepta i propugna la denominació de valencià com a pròpia d'esta terra. I això deu quedar clar, eixe és el punt mitjà al que arribem la majoria de valencians, que siga la mateixa llengua i que ens entenguem parlant no obsta per a acceptar la denominació pròpia de valencià, llengua valenciana, idioma valencià. I en qualsevol cas impulsar la denominació científica de valencià/català per a tot el conjunt de la llengua, i després cadascú allà o ací que li diga com li ha dit sempre. Exemples no en falten: galaico-portugués o serbo-croata són els que més em venen a la ma. No entraré en consideracions polítiques identitàries. Com diu l'himne de la "legión" i ací hi ha al gust de tots: "Cada uno será lo que quiera..." el que si que tenim clar minimament tots els que hem dit alguna cosa ací, és que d'una o altra manera, amb esta o aquella adscripció o adjectiu, tots som valencians, eixe és el substantiu, la resta són adjectius. Sobre la doble denominació us recomane que li pegueu una miradeta al següent mapa lingüístic d'Europa.
http://www.muturzikin.com/carteseurope/europe.htm
Anónimo - 17/11/2009
Aqui nadie esta agresivo, aqui estamos intentado demostrar que la mayoria creemos en el valenciano puro, no como otros que han contaminado nuestra lengua con sus catanidurias.
Eduardo - 17/11/2009
Lo que pasa es que mires aon mires, a nivell europeu o mundial, fiquen que es català perque li u pregunten als "antesos", osiga catalans o pseudo-catalans.
En segon lloc, escric la MEUA pàgina web en español per a que u puguen entendre millons i millons i millons de persones que parlen espanyol en el mon (perque internet es obert i pot entrar ahi qui vullga) mentre que si la escric en valencià només u entendríem els valencians, i si un senyor de Bilbao vol voreu, perque jugue també a pilota i té curiositat, tinc la comprensió i la deferència de ficaro pa que u entenga. Com que l'espanyol tots el comprenguem i els de fora tamé, guanyem moltisims visitants que puguen saber a lo que juguem, que es lo que vull.
I no tots en la Comunitat parlen valencià. En Bicorp, Bolbait o Navarrés parlen espanyol i les persones estan super agraides perque la web estiga feta per a tot lo mon. Jo no soc tan estirat ni tan poc solidari ni tan absolut, i defenc la valencianía doble doblat que cuansevol dels que pugau llegir açò.
Ademés, la faig tal i com me dona la gana, i no dec de donar explicacions. Menos encara pa qui son, que poquet se mereix.
De veres, vos convide a que vingau a conéixerme dissabte de matí i li pegueu una mirà a l'escola. El que vinga i s'identifique com a gent del foro, té l'almorsar pagat. Siguen d'un bando o de l'atre. I mentre almorsem canviem o compartim idees.
Pa que vejau que la "catalanofòbia" no me talla les digestions, ja que considere que com que l'impacte que te que fer a la llarga el invent ixe dels paisos catalans serà cèro, ni val la pena tan siquiera.
Per cert!!!! I per què no volen dirli "regne d'Aragó" al tinglao dels paisos catalans???? Això seria més llogic!!!
Jo si estic a favor del "Regne d'Aragó", en capital en Zaragoza. Pero això no u voldreu, tat???
Això de escriure la historia conforme mos convinga es molt practic, i com qui paa mana...
Pero be!!! Va, que l'almorsar se gela!!! vos aspere en en trinquet el disabte!!!! Vingau!!! no tingau cap de pega de res!!!
Anónimo - 17/11/2009
Escolte senyor Eduardo, al que l'hi dia que encara no mos ha dit si era del Barça era al Toni, perque vosté queda clar que es del Valencia CF !
(per si ho había antes malament, no s'anara a ofendre)
tarongeta - 17/11/2009
Toni ¿por que no lo resumes diciendo Visca Cataluña ? para no cansarnos leyendote.
Antonio - 18/11/2009
Si ho arrive a saber haguera encetat este debat parlant del nom de la nostra comunitat, vos a deixat bocavadats! sobretot al Toni.... xddd !
Anónimo - 18/11/2009
Així es Eduardo, el més bonic del valencians com nosaltres: "la comprensió", es una poca vergonya que els catalans envien les cartes oficials a la resta de Espanya en català !

Así es Eduardo, lo mas bonito de los valencianos como nosotros: "la comprensión, ¡es una poca vergüenza que los catalanes envíen las cartas oficiales al resto de España en catalán!


*Comentari en bilingüe (quan has vist que un català ho fatja així?)
*Comentario en bilingüe (¿cuando has visto que un catalán lo haga así?)

Toni - 18/11/2009
Podeu seguir insultant des del covard anonimat als que de veritat defensem la llengua dels valencians i la utilitzem en totes i cadascuna de les facetes de la nostra vida. Podeu seguir creient-vos les mentides que alimenten la misèria de les vostres vides carregades de prejudicis. La meua adscripció futbolística, o la confraria, o les meues creences religioses, o la meua vida personal no l'importen a cap xafarder maleducat que s'alimenta de l'odi als catalans, com els nazis s'alimentaven de l'odi als jueus. Com he dit abans la meua nacionalitat és la nacionalitat valenciana. De català no tinc més ni menys que les coses que compartim com a pobles germans que som, germans però diferents. Per què estareu d'acord que ens semblem més als catalans que als esquimals? O tampoc? També és pecat mortal dir açò?

Si que diré, sobre el futbol, que totes les vesprades a això de les tres de la vesprada, pose la SER i sent el programa de Pedro Morata, i de vegades també la Taula Esportiva a Radio Nou, si això vos dona una pista de les meues aficions futbolístiques és tot el que pense dir ací.

Respecte a les grans paragrafades que han anat apareguent amb la meua firma, la major part estan copiats i pegats, simplement perquè em pixe de riure llegint les vostres barbaritats, i les vostres reaccions exaltades, irreflexives i irracionals. Jo a la meua llengua en ambient col·loquial sempre li he dit i li diré valencià, seguint les normes de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que són les que ara estic fent servir, sense complexos ni paranoies, com feu vosaltres, el que passa és que eixa llengua és la mateixa -amb les seues variants pròpies- que la que parlen catalans i balears; i seria absurde negar-ho i voler fer creure que ací ve no sé qui a annexionar-nos.

Els únics que ens han annexionat, cremant ciutats, assassinat a milers de compatriotes, ens han enviat a morir a les seues guerres, ens han prohibit parlar la nostra llengua durant segles i ens segueixen robant a mans plenes (via Agència Tributària, Finançament autonòmic, etc.) són els governs de Madrid, abans Castella i ara Espanya (Governs no pobles... no confonem). Però eixe no era el tema del debat. El tema del debat era si la llengua és la mateixa.

Qui diga que no, qui s'ho crega, allà ell, mentre ho demostre sense insultar, sense faltar i donant la cara amb arguments, no amb brofegades com parlar de professors i intel·lectuals de prestigi, referint-se a "ratas del mismo pelaje", o poc menys que demanant l'extermini de "comunistas, anarquistas, nacionalistas, socialistas, etc." que ben poc ha faltat. I així sense insults, igual podem arribar a un punt d'enteniment per mínim que siga. En tot no podem, ni hem d'estar d'acord, i en democràcia es fa el que diu la majoria SI, PERÒ RESPECTANT A LA MINORIA, a la minoria no se l'anul·la, ni se la fa desaparèixer, si no no seria democràcia.

Per cert, Sr. López, el meu valencià és el mateix que utilitza En Ramón Sedeño Clemente, President de la Federació de Pilota Valenciana; el mateix amb el que es redacta la revista Rebot que edita anualment eixa federació, on es deixen retratar les autoritats autonòmiques del PP, i és també el mateixet valencià que utilitza l'Ajuntament d'Alzira, governat també pel PP, el mateix en que eixe Ajuntament dota els Premis Literaris Ciutat d'Alzira, eixos que premien "els treballs en valencià o qualsevol altra varietat de la llengua", uns premis que el PP no sols no ha llevat si no que a més els ha impulsat i fer créixer, el mateix valencià amb el que la Sra. Bastidas signa les seues diverses salutacions en llibres de falles, llibrets de festes, salutacions, etc. el mateix valencià amb que espere que algun dia es retolen les indicacions d'eixe trinquet nou i d'eixa biblioteca nova de la que parleu en altre lloc, perquè jo sóc dels que creuen que fan falta les dues coses, el trinquet i la biblioteca.

I dit açò, si algú s'ha vist agredit per la vehemència de la discussió, ho lamente sincera i sentidament, però com sol dir-se: "qui no vullga pols que no vaja a l'era". Per la meua banda és tot: VISCA VALÈNCIA LLIURE!!! VISCA EL PAÍS VALENCIÀ LLIURE I SOBIRÀ!!!
Anónimo - 18/11/2009
Tan anónim serà el Toni com jo i la resta!
Així que no digues que tu estás diguent qui eres, perque aixó es mentida... on possa els teus cognoms? de veres eres Antonio? i el teu e-mail?
No ens contes mentides, perque a tú te hatjen enganyat al estudiar la teua llengua!
Adeu!
Toni - 18/11/2009
No sóc Antonio, si no Toni, i els cognoms i l'e-mail estan posats al mateix lloc que els teus.
Eduardo - 19/11/2009
Mos han enganyat a uns cuants..... millons. Pero cuant te ensenyen una taronja no fa falta provarla pa saber si es una navel-late, una salustiana, una satsuma o si es una taronja borda ¡ O una llima ! El qe sap de que va açò de les taronjes ho enten.
Pues se podría ficar el mateix exemple en lo del valencià i el català. Mos estàn venguent llimes diguen que son navel-late. I si dius que el color canta massa, enronses van i cullen tarongetes de ixes de la avenida, bordes, agres, pero que son taronja, i te la volen endolsar aixina, finet..... Per el coloret.
Està clar que el que veu veu, i el que està sego està sego. A un sego, per més que li digues com son les coses, com es tot, només ho veu en el seu cap tal i com seu imagina. I no li peguem voltes.
Volen pais valencia??? Molt be, rei. Ale, estigues content que estàs en el pais valencià, i tots parlem català, i tots som anti-espanya, i som independents, i endavant! i la lluita continua, i al final ferem lo dels paisos catalans, i colorin colorado. ¿Ja estàs més pagat? Pues ale, ja hem fet la bona obra del dia.
Pero tin en conter una cosa: Lo del pais valencia no ha sigut mai en la vida, i u sabràs be, perque aixina mai e la vida s'ha dit. I no me val lo que cuatre locos del palo de Joan Fuster diguen. ¿O perque ixe u haja dit ja té que ser aixina? ¿O cuatre locos que ni han en Catalunya? ¿Que son ells el nostre senyor?
Tampoc u es hui, perque com que no u a sigut mai, tampoc u es ara. Tot lo mes ha sigut regne de Valencia, i si fora això aixina, si continues la linia sucesòria i lliges TOTS els títols nobiliaris, el rei seria............ Joan Carles I (dur, veritat?? pero es aixina) !!!!!!!
I no, no soc del valencia. Molt menos del barça, ni del madrid, ni del altetic........ ni del futbol, ni del basket..........
No son ixos el meu deport. El meu es el autòcton, el valencià pur i autèntic : La Pilota Valenciana.
Tot això del futbol, dels millons....... Ixos no saben de res mes que de cobrar. Son de un atre planeta. En un jugador de pilota professional pots parlar tranquilament, i te prestarà atenció, i estaràs tranquil que no apareixerà un gorila para dirte que no li molestes.
I aon sa mantes molta de la antiga cultura i llengua valenciana, sense catalanismes ni castellanismes.
Per cert!!!!! A quants n'aspere pa almorsar el disabte en el bardel trinquet????? Mira que convide jo, eh!!!

tarongeta - 19/11/2009
CHEEE !!!!!! molt be Eduardo molt bon comentari.
Peixet - 20/11/2009
¡Vixca la Comunitat Valenciana!, ¡Vixca la Llengua Valenciana!, ¡Vixca la gloriosa Senyera dels valencians!. ¡Reclamem normes ortogràfiques autènticament valencianes! ¡I al qui no li agrade Valéncia ja sap lo que te que fer: que se'n vaja on l'acolliggen millor!. Ací tenim molt bona temperatura, molt bon sol i unes xicones que ja vullgueren altres!
Mc Quique - 20/11/2009
Yo no creo que pueda ir mañana al almuerzo, pero si hubiera cambios de planes a última hora aún me animaría.
Gracias por la invitación Eduardo.
Polpet - 20/11/2009
¡No mos fareu calamars!
HayacK - 20/11/2009
Invita Eduardo? Que bien estaria ir! sabed que en mis tertulias soy extremadamente diplomático :)
Ausias - 21/11/2009
Vaig a fer-vos una pregunta a tots els que entreu ací: Esteu d'acord amb les normes i dictamens de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua?
Eduardo - 22/11/2009
Per supost que no estic d'acord. Això son normes unilaterals. Venen de Catalunya ja redactades, i no tenen en conter lo que aci realment gastem.
Igual com el visi ixe de "catalanisar" paraules extrangeres o noms de deports.
Diuen "es que això es diu aixina". L'exemple més sangrant (i no saGNant, perque es sang, no sagn) es el del "tiro i arrastre" trasformat en "tir i arrossegament".
A un carreter com tota la vida de Llutxent com era ma huelo, que no sabia parlar espanyol, li hagueren dit que lo que ell fea era "tir i arrossegament", segurament li haguera agarrat algo o el que liu haguera dit s'haguera andut una vergà o una trallà. Menos mal que ma helo ja no pot sentir ni llegir totes estes tonteries. Si per una d'aquelles alçara el cap, tornaria al caixò ràpidament del disgust de vore aon hem aplegat a arribar.
HayacK - 22/11/2009
Eduardo, estás demasiado ofuscado. ¿Es catalanista tambien el PP? Recuerda que la AVL es una creación del PP para colgarse la medalla de valenciania. En definitiva son filólogos que estudian la lengua. ¿Por que esa mania a decir que todo viene redactado desde arriba? No te entiendo Eduardo. Lo que pasa es que muchos "castellanismos" se intentan solucionar ahora, cuando la gente los ha utilizado toda la vida. Pero la lengua es algo vivo. No es algo que se someta a unas cuantas normas.
Decirle tambien a Toni que no se moleste en escribir tanto. ¿Cuantos de aquí han leido todo lo que el ha escrito? Seguro que yo soy uno de los pocos... Además, esto ha acabado convirtiendose en un diálogo de sordos.
Eduardo - 23/11/2009
No escribe. Copia y pega.
I no es que esté ofuscado. Ofuscado me ponia cuando iba al instituto y me veia en mi libro de "Valencià" un mapa de los
idílicos "Països Catalans" (i lo ponia tal cual) con el reparto por zonas según el tipo de catalan que hablasen.
Da la casualidad que si ves la TV3, cuando dan el tiempo tambien da el de Valencia y las Baleares, i pasan del resto de España, que lo engloban en Europa.
Ese veneno es el mismo, el de mi libro y el de la tele, y es el mismo que ha llenado los bolsillos de esos "filólogos".
Una lengua que ha tenido que partir prácticamente de cero en lo que a normas se refiere........
Que se han "implantado" desde el 82, sin más base que la que dio Cataluña....... Para algo que antes no existia, ni se daba en los colegios ni en la universidad. Es todo nuevo, inventado, implantado y añadido por el artículo 33.
En verdad me da pena que no veais esto.
¿Tan ciegos estais para daros cuenta de que todos los que hablais asi habeis sido engañados?
Es como lo de dios!!!!! La gente sabe ya cuando nace que hay un dios, o que dios existe???? ¡¡¡¡¡¡¡NO!!!!!!!!
Lo sabemos porque nos lo dicen, porque nos lo inculcan!!!!! Y quien se lo dijo a ellos????? Otra gente!!!!!! Y el primero que lo supo?????
Pues está clarísimo!!!!! SE LO INVENTÓ!!!!!
Pues es el mismo ejemplo.
Pensadlo y vereis. Os hacen ver brujas!!!
Toni - 23/11/2009
Si algunes vegades escric -com ara mateixa- i altres còpie i pegue és una cosa que ja la he dit jo mateixa; i com estic en el meu dret, faré en cada cas el que a mi em done la gana.

El que està clar és que el PP, al que tu defens en altres opinions al Seis Doble, accepta i impulsa l'Acadèmia Valenciana de la Llengua vullgues tu o no vullgues, el PSOE accepta i impulsa també la referida acadèmia, EUPV, el Bloc i la resta de forces polítiques representatives accepta i impulsa la referida acadèmia... i això vol dir que de la mateixa manera que la majoria de valencians es troben a gust baix l'administració espanyola, voten al PP o al PSOE que són partits espanyols dirigits des de Madrid; i accepten la denominació administrativa de Comunitat Valenciana TAMBÉ ACCEPTEN AMB NORMALITAT QUE LA LLENGUA QUE ES PARLA ACÍ I A CATALUNYA (TOT I LA DOBLE DENOMINACIÓ) FORMA PART DEL MATEIX SISTEMA LINGÜÍSTIC, I PER TANT ÉS LA MATEIXA LLENGUA.

L'exemple del "tiro y arrastre" no és vàlid ja que és un castellanisme imposat per segles de falta d'oficialitat del valencià. Si "arrastrar" tenim tots clar que és castellà i arronsar o arrossegar són les formes admeses en el nostre sistema lingüístic allà on s'han conservat, arribem a la conclusió de que en valencià són més vàlides que el castellanisme "arrastre", almenys això és el que diu a dia de hui l'AVL.

Anar contra corrent en política per mitjans democràtics és un dret fonamental garantit per la mateixa "sacrosanta Constitució Espanyola" i jo no li'l negaré a ningú, com tampoc vull que me'l neguen a mi; però anar contra corrent en qüestió de ciència pot ser perillós. A mi no se m'ocorreria mai que m'operara de la vesícula la carnissera del cantó, encara que haguera estudiat dos o tres cursos de medicina, així que en matèria lingüística tampoc tinc perquè desconfiar dels criteris dels lingüistes.

Un andalús dirà que un forat és un "buhero" però escriurà "agujero" i no per això passarà a ser un traïdor venut a l'imperialisme madrileny. Ací en el cas valencià hi ha una normativa oficial, derivada de les normes de Castelló o del 32, impulsada per la Generalitat, avalada per l'Institut Interunivesitari de Filologia Valenciana, emanada d'una autoritat lingüística exclusivament valenciana (l'Acadèmia Valenciana de la Llengua) i recolzada pel 99% dels partits polítics valencians. I tota la resta és garbellar aigua.

HayacK - 23/11/2009
Eduardo, no quiero faltarte al respeto, pero con expresiones así como: "¿Tan ciegos estais para daros cuenta de que todos los que hablais asi habeis sido engañados?" me parecen más propias de un demente o de un cura de esos que dices que continuan la mentira más que de una persona "normal". Y es que cuando faltan argumentos se recurre al "te estan mintiendo", "que no ten engañes" o "esto es así por gracia de Dios".
Te puedo dar la razón en que con la lengua valenciana partimos de cero. Por que? Por que durante el franquismo existia una "academia de la lengua catalana" en el exilio, miesntras aquí e hablaba castellano "por que es más fino" mientras la lengua valenciana se redujo cada vez más al circulo más coloquial, intimo y oral. Pero parate un poco a pensar Eduardo; ¿Que diferencia al Valenciano del Catalan? Si te fijas bien se sigue las mismas normas sintácticas, es decir, se construye de igual forma la lengua. La diferencia es básicamente el vocabulario. Y es que en Valencia la presencia ärabe estubo mucho más arraigada, y muchas de las palabras que han llegado a nuestros dias son de ese origen. Tambien debes tener en cuenta que por influencia del castellano y de los accidentes geográficos (y su acceso más facil o no por parte de viajeros) en algunos lugares de valencia existe un valenciano mucho más limpio y propio.
Obviamente tampoco comparto la visión de Toni, ya que si bien acepto el origen y la unidad de la lengua, tambien creo que el valenciano tiene un caracter y un cuerpo propio. Puedo considerar el catalán como una lengua hermana. Como lenguas hermanas son el gallego y el portugues. Puedo aceptar que en documentos oficiales se emplee el término Valenciano/Catalán. Pero creo que ya es hora de "Independizarnos". Que el Cataán el Valenciano y el Balear son puelos hermanos que conpartimos lengua, rasgos culturales y costumbres es algo que acepto con normalidad. Pero como decia, creo que valencia, en ese extraño estado llamado Corona de Aragón tenia unos fueros propios en un sistema político nunca visto en su época. Es por esto que creo que el pueblo valenciano tiene una entidad propia que debe de ser reivindicada sin ir en contra de nadie.
Y es que este foro se ha convertido en un "Blaveros vs Catalanistas", y la gente como yo que nos resvala bastante esta clase de luchas estériles se ha ido saliendo del debate.
Voy a acabar diciendote a ti, Eduardo, que te has envarcado en una lucha que escapa de tus manos. Por que la gente "normal" le puede tener alguna mania a los catalanes, como se la tiene a los madrileños. Pero eso es algo que no pasa de ser un cuchicheo popular. Tu ves fantasmas allá donde no los hay, y en vez de reivindicar lo tuyo te lanzas a menospreciar lo de los demás.
Toni tampoco ha estado ha estado demasiado fino en algunos de sus comentarios, todo se ha de decir.
Pero en fin, como muchos otros de por allí arriba.
Anónimo - 27/11/2009
Pero el més important d'aquest debat, es que ha quedat clarament demostrat a través de la majoria de comentaris -salvo rara excepció- que el valencià i el català NO ES LA MATEIXA LLENGUA !
Eduardo - 27/11/2009
Yo soy perfectamente normal. Se lo que soy. Se de dónde soy, lo que hablo y lo que dicen que hablo.
Si subo a un navío, eMBarco. Envarcar dificilmente se haya hecho jamás.
Lo que no es normal es conformarse con lo que cuatro chalados cuenten por conveniencia, para llenarse los bolsillos
y vivir de un cuento que ellos se han guisado para después comérselo.
Argumentos me sobran, tanto históricos como culturales como académicos.
Más que argumentos, lo que se dice "pruebas".
Pruebas no son lo que un señor escrbe en el 1800 o el 1900, o lo que diga un grupo
de gente en el exilio durante la guerra civil.
El sistema de reinado con los fueros de la Corona de Aragón sólamente se vio en Roma,
con el sistema de provincias, se imitó en la era visigótica tras la unificación de los reinos co Toledo como capital
y después lo tuvieron Navarra, Languedoc, Gothia, Flandes.... Por citar unos poquitos de los reinos que trabajaban con
este sistema, aunque con otro nombre (no se llamaban "furs").
El que defiende a Dios a capa y espada sin haberlo visto es de tener mucha fe, y teneis mucha fe en el catalanismo.
Buscad y leed textos en perfecto valenciano del siglo XI y XII, cuando aqui los "catalanes" (o mejor, aragoneses, porque en esa época de catalanes nada)
todavia no habian pisado. Eso es un tema curioso que os haría pensar muchas cosas, o bien hacer destapar un fanatismo
sin par negando lo innegable. Buscad las "jarchas", a ver qué os sale. Ya me contaréis. Mejor, buscad las transcripciones originales. Son sorprendentes.
Se hablaba y escribia valenciano durante la ocupación mora. ¡¡¡Y no había academia de la lengua!!! Eso es lo más gracioso.
HayacK - 28/11/2009
Las jarchas son poemas en árabe que se daban en todo el territorio musulmán. Además la conquista de Jaume I... No se dio en el siglo XI? Recuerda que el Valenciano es una mezcla entre el catalán de los llegados del norte (puede incluso que antes de la propia conquista) y el árabe hablado en estas tierras.
Yo creo que el Valenciano y el cataán no son una misma lengua, aunque comparten un origen, cultura e historia en común. Recordad tambien que el Llemosí se hablaba desde el sur de francia hasta alicante.
Otra cosa Eduardo. En Torreblanca que se habla? Valenciano? ¿Catalán? Una mezcla de ambos?
Anónimo - 29/11/2009
¿Donde estan Languedoc y Gothia en el Señor de los Anillos? Languedoc es una región francesa actual, no un Reino medieval. Yo solo conozco Occitania. Y el valenciano solo se hablaba y se escribia durante la "ocupación mora" desde los pirineos hasta la linea del Ebro. Lo oyo Amet Almanzor cuando se convirtió en San Bernardo de Alzira, en el monasterio de Poblet durante el principado de Ramon Berenguer IV. Por favor un poco de rigor histórico. En cuanto a lo de los cuatro chalados me recuerdas al chiste aquel que por la radio dicen que iba uno contra dirección por la autopista, y el que iba contra dirección dice: ¿Uno? Yo ya he visto mas de cuarenta. Pues a ti te empieza a pasar ya lo mismo Eduardo Luís. Como dicen en mi pueblo: Ningun geperut es veu la gepa.
Joano - 29/11/2009
Esta definició sobre la llengua es fa en una pàgina que es diu valencianisme.com i crec que és prou clara respecte al que opinem la majoria dels valencians i valencianes sobre la nostra llengua: El valencià és la llengua pròpia del país i junt al castellà llengua cooficial al nostre territori. Lluny de les pretensions d'alguns, que volen fer del valencià un element de crispació continua del que traure rèdits polítics i de la poca habilitat dels qui els seguixen el joc, entenem la nostra llengua com una ferramenta de comunicació i identificació col.lectiva. La nostra batalla és diària i té un objectiu clar, aconseguir normalitzar el valencià en tots els àmbits de la nostra vida pública i privada i fer valdre els drets dels qui anhelem una vertadera pluralitat.
La nostra llengua, amb les seues diverses denominacions i varietats és patrimoni dels valencians però també del conjunt dels seus parlants, com ara catalans, balears i andorrans, que completen el seu domini lingüístic. Tots plegats hem de vetllar de manera responsable i generosa per la conservació del valencià/català, pel seu impuls i projecció, per la seua codificació i per la seua plena normalització.
Anónimo - 29/11/2009
Me parece muy interesante este tipo de debates en estos medios, pues sirven para conocer la realidad social de nuestra tierra y la opinión de los valencianos.
Menos mal que gracias a los peperos -nos guste o no-, la sociedad valenciana esta abriendo los ojos y empiezan a ver como nos quisieron contaminar nuestro idioma por motivos puramente políticos.
¡ Visca la Comunitat Valenciana !
Eduardo - 29/11/2009
Ahora si que me quedo muerto........ Nadáis en la ignorancia más absoluta!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Cómo que Jaime I tuvo su campaña de reconquista en el siglo XI? Eso quiere decir que fue desde el año 1000 al 1100, no??? Aún faltaban unos pocos años...
Después, para saber el idioma que hablan en el sur de Francia, sólo hay que ir allí y hablar con la gente.
En el pueblo de Le Bolou (El Voló, para los que dicen que eso también es Cataluña) hablad con la gente e catalán, a ver qué os contestan.
Yo si que he ido, y si que me he molestado en visitar los pueblecitos cercanos a la frontera. Nada. Ni gota de catalán. Francés y nada más.
Respecto al sabio que cree conocerme, decirle que no, no soy "Eduardo Luís". Puede que me tomes por mi padre, pero él no va a perder el tiempo en leer aberraciones mayúsculas y demostraciones de analfabetismo funcional.
Languedoc tuvo corona, al igual que el reino de Valencia, como el resto de reinos francos desde el año 500 hasta el 1100 (solamente). Otras coronas francas fueron Aquitania, Auvernia, Borgoña... por nombrarte algunas. Que desconozcas esto y que encima pretendas ridiculizarme haciendo ver que no sé de que va el tema..... Te ha salido mal, porque sé muy bien todos los reinos medievales desde el desmoronamiento del imperio romano hasta el renacimiento.
Además, y te darás cuenta que tu burla se te vuelve hacia tí: GOTHIA era un reino de Suecia, justo al lado de Scania.
La etimología de la palabra "GODO" de donde crees que sale???? GOTHia---GOTHO (godo, osea de gothia).
Y que todavía HOY sigue presente en toda una Unión Europea, en este caso su capital.
Sabes dónde está Göteborg???? ¿¿¿No te es similar??? Gothia-Gothemburgo-Gotho.
Pues si, oh sabio. Era un reino con un sistema de gobierno con fueros para según qué zonas, porque esto contestaba una tontería que habían dicho sobre que lo de los fueros era algo inédito en el mundo. Ya estaban cansados de utilizarlo por toda Europa.
Y para mi amigo del Señor de los Anillos anónimo (que bien podría tener la decencia de decir quién es y airear así públicamente su ignorancia) sepa que también soy acérrimo a la obra de Tolkien, y ni que decir tiene que me he leido todo lo leible en este ámbito también.
Confirmarle asímismo que Gothia no sale en el Señor de los Anillos, ni en el Hobbit ni tampoco en el Silmarillion.
Y que Godo no viene de Frodo.
Jajajaja....... La verdad es que en el fondo todo esto me resulta hasta divertido....... Jaime I en el siglo XI, que Gothia no existe....
Gente culta y versada!!!! Ole ahi!!!!
Eduardo - 29/11/2009
Y lo de que Languedoc es actual....... Juas!!!! Lo que hay que leer.... Al menos, preparáos las respuestas con algo de decoro. Podeis mirar la enciclopedia!!!! Pero por favor, no digáis estas cosas, que hieren al que tiene afinidad y gusto por lo medieval.
Anónimo - 30/11/2009
Scania es un hotel de Cullera. Gothia será la "gotá" que tienen algunos pseudohistoriadores, porque Gothemburgo significa ni mas ni menos que la "ciudad de Dios" no de los godos. Fue fundada y fortificada en 1621 por el rey Gustavo II Adolfo, después de varios intentos fallidos de fundación debido a los ataques de daneses y noruegos, mil años después de los godos.
Anónimo - 30/11/2009
Languedoc literalmente significa "lengua de oc" y es una denominación francesa, ya que los franceses se anexionaron estas tierras después de la cruzada contra el catarismo y contra los templarios hacia 1244. Languedoc por tanto es una denominación foranea, extraña al propio territorio que, efectivamente nunca tuvo una denominación única y conjunta. Generalmente la referencia a Occitania, el País d'Oc, siempre venia fraccionada y dada por sus distintos feudos y ciudades. En España hay una comarca occitana, unida voluntariamente a la Corona de Aragón en 1304, es el Valle de Arán, incluido en la provincia de Lérida con la división provincial de Burgos en 1833. Y volviendo a lo que afirmas, en la edad media de Languedoc nada, como mucho Tolosa, Beziers, Carcassona, Argenza, Provenza, Limoges, Montpellier, etc. Por otra parte el Rosellón, la mitad de la Cerdaña, el Vallespir, el Conflent i el Capcir fueron comarcas catalanas bajo la monarquía hispánica hasta 1659 cuando el tratado de los Pirineos las hace parte de Francia, si alguna lengua se habla allí que no sea francés es sin duda alguna el catalán.
Eduardo - 30/11/2009
Gothia, señores espabilados, es de donde provenian los Godos. Göteborg es la reminiscencia de ello (leed mi anterior comentario).
Languedoc era franca, no francesa, mucho antes del 1244, ya que era un reino franco como los anteriormente citados, que después pasó a ser ducado.
Borgoña tampoco era un reino franco, verdad?
En fin... al menos os habeis molestado en mirar la wikipedia.
Pero os habeis quedado cortos.
Scania no es el hotel de Cullera, no. La gotá la lleváis encima los de la ignorantá, que no veis más allá de lo que hay en Carcagente.
Malo es desconocer algo, pero más malo es opinar de ello a sabiendas de lo pez que se está.
Es como si me quereis rebatir que Gothia o Scania no eran reinos nórdicos del mismo modo como si quisierais rebatir cualquier cosa de la pelota valenciana.
Y te aseguro que cuando pasas la Junquera y viene el cuadradito que pone Francia, de Catalán NADA de NADA.
Ves, por gusto, y verás que decepción te llevas.
Anónimo - 30/11/2009
El valencià es el valencià i deixeu-vos de cuentos perque no fa falta explicarli-ho a cap catalaniste , ningú d'ells tè motius de pes que ens fatja pensar el contrari i punt !
Anónimo - 30/11/2009
Des de que he eixit de Gotenburgo que la pixera m'apreta i encara no he tingut temps de tirar ma a la bragueta.
Anónimo - 30/11/2009
I punt i coma i em menge una poma. Fatja que vol dir faixa o fatxa? I cuentos és cuentos, coents o contes? Ja veig jo quin valencià és valencià.
Eduardo - 01/12/2009
Busqueu, ignorants.... Gothia, Gotland, el riu que per allí pasa....
Es molt trist flotar en la ignorancia, itat??
No copieu i pegueu un trocet de l' acceptació que trau la wikipedia... Llegiu més!!!
No tingau gosera!!! Llegiu i cultiveu-se!!!
Sobretot, ¡¡¡ No tingau gosera !!!
Poquets llibres llegits, improvisació de còpia i pega!!!
Tristor i llaganyes!!! Minoría!!! Abandono!!! Això si que abunda!!!
Digau que es parla català en Valencia, en Murcia, en Francia hasta més amunt de Toulouse!!!
En Sicilia, en Còrcega!!! També a Nàpols, per que no?????
I a Atenes!!!! Que també va pertanyer a la corona d'Aragó!!!!
I a Saragosa!!!!!
Mira si es que Aznar parla català en la intimitat!!!!!
Si resulta que el català es més cosmopolita que l'anglés i que l'espanyol!!!

I vas a Barcelona i el parla un 20%........ Perque la gran majoría son xurrets o extrangers.
Muy bien!!! Muuuuuy bien!!!!!!
Aixina continuareu..... en marginada minoría separatista.
Anónimo - 01/12/2009
En el temps dels melons pocs sermons.
Anónimo - 01/12/2009
Dime de que presumes y te diré de que careces. ¿Y tu que estudios tienes aparte de Tolkien?. No se que estudios tiene aquí cada cual ni me interesa. Lo que si que se es la definición de "valenciano" que da la Real Academia de la Lengua Española: Variedad del catalán hablada en la Comunidad Valenciana allí sentida como lengua propia. Lo demás son chascarrillos de bar que tu pretendes elevar a la categoría de ciencia. La única marginada minoría separatista que hay en Alzira sois los cuatro enterados que pretendis separar la lengua valenciana del resto del dominio lingüístico catalano-valenciano-balear. Aquí el Ayuntamiento, con Elena Bastidas a la cabeza, la comunidad educativa y todos los que estudian y entienden del tema tienen claro que la autoridad académica sobre el valenciano es la Académia Valenciana de la Lengua. Así que la única minoria marginada sois los que no la aceptais.
Anónimo - 02/12/2009
Sembla que a algú li molesten les propostes del sobiranisme valencià, i per nassos té que traure-ho a relluir ací, on estem parlant de llengua, aprofitant l'ocasió per atacar als defensors de la valencianitat independent. Afortunadament hi ha democràcia, i tots tenim dret a expressar-nos, no només els feixistes espanyolistes uniformitzadors i castellans, hereus del franquisme.

És cert que el sobiranisme valencià és minoria, fins i tot entre els nacionalistes, però no per això deixa de ser una postura legítima i democràtica. Per als que el bosc no els deixa veure els arbres, diré que la proposta que defensem els sobiranistes valencians –la nostra acció política– és fer possible que el poble valencià –és a dir, els residents d’Oriola a Vinaròs, siga el que siga el color de la seua pell, la parla dels seus pares o la seua condició jurídica– assolisca l’Estat Valencià sobirà i que la bandera de la República Valenciana, la de les quatre barres amb franja blava, onege en la seu de les Nacions Unides.

Tenim raons històriques per reclamar, davant la comunitat internacional, la nostra independència. Des del 29 de juny de 1707 som un país colonitzat. Eixe dia, els ocupants van deixar escrit que la justificació legal del nostre caràcter de colònia del Regne de Castella o Regne d’Espanya, era “el justo derecho de conquista”. Som, amb altres pobles, com Aragó, Balears i Catalunya, els últims reductes colonials d’un Imperi terminal on, deien, no es ponia el sol.

Però les nostres principals raons per esdevenir independents no són històriques, són de futur. Seran les que sorgiran de la necessitat que el poble valencià –recordem, els residents d’Oriola a Vinaròs, siga el que siga el color de la seua pell, la parla dels seus pares o la seua condició jurídica– tindrà / tindran per dotar-se d’un Estat garantista, perquè el voldran just; comunitari perquè el voldran sentir com a propi i republicà perquè el voldran democràtic. Un Estat amb un projecte de societat pel qual al poble valencià li compense lluitar per aconseguir-lo i aplicar-lo en este territori de la Mediterrània Occidental que va del Sènia al Segura, que les lleis dels ocupants anomenen Comunitat Valenciana i nosaltres, independentistes valencians, l’anomenem País Valencià.

Si a algú no li agrada, perfectament respectable, però que ens deixe tranquils als altres.
Anónimo - 02/12/2009
Mi madre es valenciana de pura cepa -apellidos los dos valencianos, también- y siempre me ha dicho 'Deixa´t de cuentos', creo que contes también es un cuento de los que querían cambiar el valenciano, luego existe el 'contes' del verbo contar y 'conters' traducido como 'cuentas'.
Gracias.
Eduardo - 02/12/2009
No me cabe la menor duda, menos aun al leer descabellos como leo por aqui, que mi preparación es muy superior, al menos, a la de cuatro anacletos que entrais aqui. Lo que opine la real academia de la lengua es una nimiedad que no se la debería ni de tomar en cuenta, más que nada porque hablan de algo que no es suyo, ni competencia suya ni saben tampoco hablarlo ni comprenderlo.
Es como quien se atreve por aqui a afirmar que el catalán es el origen del valenciano y suelta como guarnición ¡¡¡¡ QUE LA CONQUISTA DE JAIME I FUE EN EL SIGLO XI !!! Eso si es un nivel cultural alto. De ahi hemos de coger patrón.
Somos tan minoría y tan de bar que ostentamos la mayoría absoluta en vuestro "País Valencià", además de ir inyectando valenciano año a año en la Academia de la Llengua, esa que impuso la Generalitat Catalana en el 82, con alrededor de 100-150 palabras por año, teniendo que aceptar y claudicar en lo que es el resultado de la evolución de una lengua viva palabras como LO, que tan valenciana como es no les daba la gana aceptar.

Por cierto, y ya que estamos con lo de Tolkien......
¿Dónde se encuentra el País Valencià? ¿Eso dónde es? Yo he leído en muchos libros de historia medieval que lo que es la Comunitat Valenciana llegó a ser un REINO independiente y con corona propia, pero eso del País Valencià............ Eso no lo he visto en ningún libro de historia...............
A ver si sale en el Señor de los Anillos!!!! Porque en lo que se dice "Historia" en la vida, jamás, nunca se ha llamado de esa manera.

Tampoco estaría mal que se llamase así, pensándolo bien !!! No estaría mal algo nuevo, inventado.
Sería hasta divertido!!! Si, eso es!!!
Vixca el País Valencià que no ha sigut en la vida, pero que de ara en avant li direm aixina!!!!
Sobirà, independent !!!! I lo que debiem de fer es les ciutats independents!!!! o millor els barris independents!!!!! O els blocs de finques, ser independents uns dels atres!!!! Com antes en Grècia, en les ciutats-estat!!! I de ves en quant una guerreta per cuatre mollesde pa!!! Ole !!!! Aixina, anant cara rere!!!!! Ielei !!! Sou uns pensadors de categoría. Disculpeu si no ens hem donat conter la gran majoría dels valencians, pero esque som uns tarrosos, xe!
Vosatros vixqueu en el mon inteligible de Plató, aon residix el BÉ i el resto de les idees, i mosatros només vegem sombres.
En lloc de voler creixer, ser un país tota la Unió Europea, en la mescla de cultures............ no, no.... vosatros al ravés. a partir els paisos que estan junts desde fa centenars de anys. Aixina en Europa ni hauríen centenars de paisuxos de risa i la fam condiría per to los puestos.
Que listos sou....!!!
Anónimo - 03/12/2009
Vixca Gothia fallera inmortal, d'Escandinavia la filla machor, i entre estrofes d'un himne triunfal, al barco vikingo li pegarem foc... Vixca Gothia Fallera! I Vixca la Nibelunga Machor!
Eduardo - 03/12/2009
Vixca!
Mc Quique - 03/12/2009
Vixca València!
Anónimo - 04/12/2009
Visca València Lliure i Sobirana!!!!
tarongeta - 04/12/2009
Viscaaa!!!!!
Anónimo - 05/12/2009
La veritat es que ja no sé com va esta tertulia, pero per els "visques" que ací n'hi han esta clar que a guanyat el VNNC (Valencià normalitzat no catalanitzat).
Així que:
V I X C A ! ! ! !
Anónimo - 05/12/2009
Administrador: cometió un fallo al publicar este debate, debería haber puesto la tecla "Oir" y enlazar aquí:
http://www.goear.com/listen/fa5caef/himno-valencia-francisco
Anónimo - 06/12/2009
El debat no era si Vixca o Visca. Les dos fórmules són vàlides en valencià, si no si valencià i català són la mateixa llengua, tal i com diu l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I l'Himne Valencià, independentment del que cante Francisco, té una molt digna versió nacionalista des dels anys vint del segle passat, que arranca amb "Junts baix els plecs de la nostra senyera, tots a una veu germans vingau" de la mateixa manera que també inclou un explicit "Pas a la Nació que avança en marxa triomfal". Així que VIXCA o VISCA VALÈNCIA LLIURE!!!!
Eduardo - 07/12/2009
Regió. Diu regió, no nació. Les versions mai han sigut bones. agarreu lo oficial. Lo que ni ha.
Tot lo demés son castells en el aire.
Valencia es Espanya, i Espanya es Valencia. No es incompatible.
Es com el que es Alzireny i de la Ribera Alta. No som independents de la Ribera.
Lo mateix passa en Valencia i Espanya.
Lo demés son fantasies animades.
Anónimo - 08/12/2009
Cara al sol con la camisa nueva...
Anónimo - 08/12/2009
Tots baix els plecs de la nostra Senyera
junts, i a una veu, germans vingau.
Ja en el taller i en el camp remoregen
càntics d´amor, ¡himnes de pau!

¡Pas a la Nació
que alvança en marcha triomfal!

Per a tu la vega envia
la riquesa que atresora,
i es la veu de l´aigua càntic d'alegria
acordat al ritme de guitarra mora.

Paladins de l´art t´ofrenen
ses victòries gegantines;
i als teus peus, sultana,
tons jardins estenen
un tapís de murta i de roses fines.

Brinden fruites daurades
els paradisos de les riberes;
pengen les arracades
baix les arcades de les palmeres.

Sona la veu amada,
i amb potentíssim, vibrant ressó,
notes de nostra albada
canten les glòries de la Nació.

Valencians en peu alcem-nos,
que nostra veu
la llum salude
d´un sol novell.

Tots baix els plecs de la nostra Senyera,
junts, i a una veu, germans vingau.
Ja en el taller i en el camp remoregen
càntics d´amor, ¡himnes de pau!

Flamege en l´aire
nostra Senyera!
Glòria a la Patria!

¡Vixca València!
¡Vixca! ¡¡Vixca!! ¡¡¡Vixca!!!
Anónimo - 08/12/2009
Por lo que veo Toni ya se a callao, creo que entre todos hemos salvado un alma de las garras catalanistas. Felicidades Toni, me alegro que ya hallas abierto los ojos y lo entiendas.
Toni - 09/12/2009
Tu tranquil per mi. Salva't tu i la teua ànima; i deixa els altres en pau, que els ulls els vaig obrir fa molts anys a l'Hospital de Santa Llúcia, i seguisc tenint-los ben oberts. En altre orde de coses: Bon Nadal i Feliç any nou a tots i a totes! començant per Eduardo i acabant per l'últim dels que discrepen amb els criteris lingüístics i polítics del que ací ara escriu. BONES FESTES sincerament a tots i a totes. Haja pau i no guerra i seguim parlant valencià -amb les idees que cadascú tinga- perquè això farà que el valencià estiga viu i als carrers de la nostra ciutat. SALUT PER A TOTS I PER A TOTES!
Eduardo - 09/12/2009
Gràcies Toni. Bon nadal per a tu també.
Per cert !!! El divendres dia 18 a les 21:30 hores juga el primer equip del Club de Pilota d'Alzira la final de l'autonòmic de primera al trinquet de Genovés.
Hi han 2 autobusos per a anar i les entrades de qui vaja amb el Club son debades.
Qui li faça goig vindresen que mire a la web la manera d'apuntar-se.
www.cpvalzira.com
Gràcies!!!
Monja - 13/12/2009
Me he dado cuenta que aquí vaís todos de listos, y ninguno escribe correctamente el valénciano. Dejaís mucho que desear como valencianos. E auténtico valenciano es igual que el catalán. Es penoso que nadi lo hable correctamente.
Don Antonio - 14/12/2009
Monja empiece dando ejemplo, seguramente será tan catalan el valenciano, como usted lo sea de monja.
Anónimo - 14/12/2009
Aquí al final una no se entera si el valenciano y el catalán son lo mismo.
Anónimo - 15/12/2009
Anonimo no te enteras porque no quieres, porque si leyeses todos los comentarios verias como la mayoria han dejado bien claro que el catalán y el valenciano no son lo mismo, que en tal caso, todo lo mas seria que el catalán fuese igual al valenciano, pero como ha quedado claramente expuesto en todos los comentarios y correctamente corraborado por la mayoria de lectores y participantes de este debate: PRIMERO FUE EL VALENCIANO Y DEL VALENCIANO LUEGO DERIVO EL CATALAN, NO SE PUEDE LLAMAR CATALAN AL VALENCIANO PERO AL REVES SI.
Aries33 - 19/12/2009
Vixca Valencia y feliz navidad a todos los que somos valencianos de corazon valenciano 100 % !!
tarongeta - 19/12/2009
¡ Vixca Valencia !
Anónimo - 19/12/2009
Vixca Valencia i la tarongeta que tamé es valenciana!
Monja - 20/12/2009
Os puedo demostrar que el valenciano correcto es lo mismo que el catalán: Presentaros al examén de valenciano elemental en la escuela de idiomas podeís informaros, a ver quien es el listo que entiende el examén. Este año ha aprobado un 3% en el examén realizado en valéncia. Eso era CATALÁN PURO!
Don Antonio - 20/12/2009
http://www.goear.com/listen/432b854/al-vent-raimon
VISCA VALÈNCIA !
Eduardo - 28/12/2009
Exactamente. La monja tiene razón. El valenciano que se da en las escuelas oficiales, institutos, colegios... es catalán puro.
Para nada es valenciano, tal y como lo hablamos, lo usamos y lo entendemos.
Cosas como estas confirman que algo está podrido en el sistema educativo valenciano, y se pudrió allá
por el 82, cuando se instauró la academia esta de la lengua que pone lo que le dice la Generalitat Catalana, y
luego se embolsa un dinerillo por las molestias.
El problema es ese. Pretenden erradicar el valenciano, ""normalizando"" el valenciano (osea, convirtiéndolo en catalán)
para que poquito a poquito de los dos idiomas hacer uno.
Lo más triste es que desde aquí no se hace nada.
Por cosas como esa nos llaman a los valencianos "mesinfots".
Si la cosa fuese al revés, los catalenes estarían en pie de guerra y bajo ningún concepto lo consentirían, por muy legítimo que fuese.
Eso sí es de admirar de ellos y muy criticable en nuestro caso.
Anònim - 28/12/2009
Aixó si que es una pena Eduardo y monja, deuriem de fer algo més com a valencians i lluitar!
Anónimo - 29/12/2009
La millor manera de lluitar és anar tots més a escola i deixar de dir xorrades.
Anónimo - 29/12/2009
Estas equivocado anónimo, en l'escola ensenyen català
Anónimo - 30/12/2009
Això que parles, mitja frase en castellà i l'altra mitja en valencià, t'ho han ensenyat també en eixa escola?
Victor Ribera Blasco - 30/12/2009
Lo que està posant en perill la llengua valenciana és la interrupció de la transmissió intergeneracional pares-fills, la reducció dels valencianoparlants en ghettos minoritzats, la conversió del valencià en llengua suboficial.

Resulta que:

1) Els castellano-parlants valencians no solament poden ignorar la llengua valenciana, sinó que poden compartir el seu castellà amb 300 milions de parlants, la majoria d´ells indis d´Amèrica. Tot i que el castellà-aragonés autòcton de territoris com Xella, Xulilla o Toixa (Tuejar) estiga en vies d´extinció, parlat només per la gent gran, substituït pel castellà de Valladolid que ensenyen a les escoles i televisions.

2) Però resulta que els valencians que parlem llengua valenciana no podem compartir llengua amb altres territoris.

Els saharauis poden parlar àrab igual que els marroquis i continuar sent saharauis. Per exemple la lider sobiranista Aminetu Haidar.

Els anglocanadencs poden parlar anglés sense ser anglesos ni dels EUA.

Els francòfons de Bèlgica o de Suissa poden compartir llengua amb França.

Els austriacs, suissos alemanys o els germanòfons de Romania (com la premi Nobel d´enguany, Herta Müller) poden compartir llengua amb Alemanya.

Però els valencians no.

No podem compartir llengua amb altres pobles, perquè deixem de ser valencians. Però els valencians castellans si que poden compartir-la.

Que som un poble únic els valencians?

La maniobra és mol clara.

Quan més reduïda i minoritzada siga la comunitat valencianoparlant i més gran i important siga la castellana, millor i més prompte penetrarà el castellà.

Quan més s´impedisca la comunicació dels valencians amb altres pobles que compartixen llengua: Catalunya, Illes Balears, etc. millor penetrarà la llengua de l´imperi castellano-espanyol.
Anónimo - 30/12/2009
He dicho media frase en castellano y la otra media en valenciano, por que soy castellano-pensante y cambie de idioma por equivocación al leer el comentario anterior. Lo importante es que se entiende, no como a los catalanistas que no hay quien los entienda.
Anónimo - 31/12/2009
Arremetre contra l'escola sistemàticament perquè segons tu, ensenyen català, porta com a conseqüència que per a que ningun fatxa espanyolista et titlle de catalanista i et vullga fer la vida impossible, has d'acabar parlant castellà sempre, pensant sempre en castellà; i així passa que acabes trabucant el castellà amb el valencià. Sincerament em dones llàstima i les teues excuses també.
Anónimo - 31/12/2009
El "valenciañol" es el llamado "churro" de toda la vida.
Anònim - 04/01/2010
Si algú té la culpa del mal ensenyament del valencià eixe es Joan Lerma, que ja s'ha retirat i tindrà la butxaca plena!
Anónimo - 05/01/2010
I on et deixes a Zaplana, eixe gran valencianoparlant, orgull de la nostra terra, xarnegot murcià que sempre s'omplia la boca de gaxes. I si és el zipaio Camps amb un govern col·laboracionista dels espanyols que seguixen furtant a mans plenes a València. Què? Tan roïn era Lerma, com estos tres de després: Zaplana, Olivas i Camps. Per a quan tindrem un president valencià i no un ninot de falla posat per Madrid?
Anónimo - 06/01/2010
Pues si Zaplana se hubiera presentado en vez de Rajoy, el presidente del govierno seria Zaplana en vez de Zapatero y defenderia Valencia y el Valenciano, no hay ni punto de comparación en la ZP de Zaplana con la ZP de Zapatero.
Anónimo - 07/01/2010
O siga que Rajoy no és bon candidat al govern espanyol? La veritat reconèixer un problema és la millor manera de posar-li remei. I Zaplana com haguera defés lo valencià? Com quan va pactar amb José Bono (PSOE) la sobreexplotació dels aqüífers de la Manxa Oriental, deixant sense aigua el Xúquer i fotent els valencians? Zaplana és un traïdor antivalencià i espanyolista, exactament igual que Lerma, Olivas i Camps.
Inés - 16/01/2010
Només voldria dir que fora de la Comunitat Valenciana som la risa: la gent no compren quin problema n'hi ha en reconèixer que a Catalunya, les illes Balears i a València parlem la mateixa llengua. Algú dubta que en Andalucia o Canàries no se parle castellà?
Mentres la política utilitze la llengua com a recurs electoral seguirem sense millorar la nostra situació i fent el ridícul. Parle valencià i tinc clar que és la mateixa llengua que a Catalunya i Balears; el nom per a mi no és un problema, sino una discusió política. De tota manera és curiós vore com la majoria de gent que defen la postura contrària és castellano-parlant. Gràcies.
A. García - 30/09/2010
¿que ha dicho el inglés?
Seni - 09/01/2011
Per a Inés la catalanista. A ningún català de Catalunya se li ocorriria dir lo que dius tu. ¿Reconeixer que?. El català és al valencià lo que el gallec al portugués. O millor: el valencià és al català lo que el portugués al gallec. ¿Ho has entés bonica?. Clar que és la mateixa llengua ¿però per que tinc ara que renunicar a dir-li Llengua Valenciana com li hem dit sempre, com li han dit sempre els nostres avantpassats i els nostres clàssics?. Se te veu el plumer o tens complexe d'inferioritat. ¡Sigues valenciana i mira com els catalans no es fan els plantejaments que tu et fas!
Fernández - 10/02/2011
¡Ay qué tendrá mi Valencia... Valencia la grande y noble, que hasta quiere hacerla suya algún vecino del norte!
Ella,la gran deseada, por bella, fecunda y santa, no les quiere desposar, porque ellos no le hacen falta...
Y codician su cultura, su historia, su oro y su plata... hasta nos quieren robar nuestra LENGUA VALENCIANA,
con que insignes escritores fueron la gloria de España "per a ofrenar noves glories" a la grande y noble Patria.
Pero ¿qué tendrá Valencia, mi Valencia idolatrada? ¿Será su instinto de madre que a tanto extraño amamanta,
o sus bellas construcciones, de tanta historia cargadas... o quizá la Copa América, o el hacer de Calatrava...
o la magnanimidad, de gentes de noble raza, o el ingenio y buen humor de nuestras fiestas de Fallas...
o su generosa huerta, su sol, su mar y sus playas, o su industria floreciente, riqueza de nuestra Patria...?
Si por tener... hasta tiene (cosa que a otros les falta), la muy Ilustre Academia de la Lengua Valenciana...
Por favor, dejadla en paz... que ella, rica, bella y casta, no se asocia con vosotros, porque ella sola se basta.

Villa - 21/03/2011
Deixeu que de llengua
parlen els lingüistes,
que es veu a una llegua
que hi ha molts artistes,
que s'omplin la boca
parlant d'un idioma,
que a ells no els pertoca
(no l'usen ni en broma).

Jo sóc valencià
parle castellà,
parle valencià,
i ja ne van dos,
però açò és molt gros
resulta que a més
amb el català
ja ne parle tres,
veges tu si hi ha,
tema per debatre
que segons ací,
parle mallorquí
i ja en parle quatre,
i parle alguerés.
Quantes llengues més
aneu a inventar?
Hala! Ja està bé
i aneu a c...



encisam - 30/04/2011
En el segle XIII i en el XIV els catalanas anomenaven la seua llengua como a "romanç" i en la mateixa època els valencians li deien a la seua "romanç". Posteriorment els catalans li digueren a la seua llengua "català" i per les mateixes dates els valencians li deien a la seua llengua "valencià". A allò que els meus avantpassats li han dit sempre "valencià" o "llengua valenciana" jo ara, sis segles després, no tinc perquè anomenar-la d'una manera diferent. Vixca el valencià, vixca la Llengua Valenciana
orthank - 10/05/2011
Tot aixo de si valencià o catala es una tonteria, en cada poble parlem d´una manera i parlem tots el valencià.
Català i valencià ve tot d´una mateixa arrel antonces perque esta discussio esteril.
aprengam com els catalans a difondre la nostra llengua ben parlada que despres nosaltres ja li donarem el punt "de poble".
Col de Brussel·les - 11/05/2011
En el segle XIX els holandesos anomenaven la seua llengua com a "neerlandès" i en la mateixa època els flamencs a Bèlgica li deien a la seua "flamenc". Posteriorment els holandesos li digueren a la seua llengua "neerlandès" i per les mateixes dates els flamencs li deien a la seua llengua "flamenc". A allò que els meus avantpassats li han dit sempre "flamenc" o "llengua de Flandes" jo ara, dos segles després, no tinc perquè anomenar-la d'una manera diferent. Visca el flamenc, Visca la llengua de Flandes. I què? Tothom sap que el flamenc és el nom propi de la varietat de la llengua neerlandesa que es parla a Flandes.
Alzireny i Valencià - 12/05/2011
Per al de la col i en la confiança de que no li agarr(f)e "colitis": Si els valencians de l'època medieval (quan el valencià se conformà) a la llengua l'anomenaren valencià o llengua valenciana, jo seguire fidel als meus avantpassats, a la nostra història i a la nostra tradició i orgullós de ser i de sentir-me valencià a la meua llengua l'anomenaré, perquè puc, perquè dec, i perquè tinc llibertat per a fer-ho i a més a més em dona la reial gana: Valencià o llengua valenciana. I tu, coleta de Brussel·les dis-li si vols: Cagalà, que et va molt bé. ¡Vixca Valéncia i el valencià!.
Grid Bull EA - 04/11/2011
Este artículo es digno de marcar en mi opinión. Vale la pena ahorrar para futuras referencias. Es una lectura fascinante, con muchos puntos válidos para la contemplación . Tengo que coincidir en casi todos los puntos hechos en este artículo.
talo - 02/03/2012
Son el mismo dialecto.El valenciano es anterior al catalán y en todo caso el catalan es valenciano y nunca al reves.
LAIA - 14/05/2012
La llengua valenciana no es el mateix que la catalana a demes no som iguals perque ells es volen apropiar de la comunitat valenciana.Jo visc a vinaros(castello) i aci tot son pintades de que som catalans i aixo no es,tot u volen per a eis,tambe critiquen al meu poble i sempre estan venin a comprar, pa mi son lo pitjor que nia.

Añadir un comentario

Pregunta de verificación


¿Qué abunda en el desierto? Arena, agua, gas o árboles
 

Respuesta de verificación

 * Contesta aquí la respuesta a la pregunta arriba mencionada.

Autor

 * Es obligatorio cumplimentar esta casilla con un Nick o nombre real. No utilizar la palabra "Anónimo" o similares.

Email

 * La dirección no aparecerá públicamente pero debe ser válida. En caso contrario no se editará el comentario. Se comprobará la autenticidad del e-mail, aunque no se hará pública, siguiendo nuestra política de privacidad.

Comentario



Antes de enviar el comentario, el usuario reconoce haber leído nuestro aviso legal, observaciones y condiciones generales de uso de esta web.




*El comentario puede tardar en aparecer porque tiene que ser moderado por el administrador.

*Nos reservamos el derecho de no publicar o eliminar los comentarios que consideremos de mal gusto, ilícitos o contrarios a la buena fe; así como los que contengan contenidos de carácter racista, xenófobo, de apología al terrorismo o que atenten contra los derechos humanos.

*EL SEIS DOBLE no tiene por qué compartir la opinión del usuario.
El Seis Doble. Todos los derechos reservados. Aviso Legal
Página optimizada para navegadores Mozilla Firefox, Internet Explorer y una resolución mínima de pantalla 1024 x 768 px.