.gif)
.png)
|
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Records de diumengeRelat literari de Bernatto
“…ens dirigìem cap a l'Avinguda Sants Patrons, i a partir d'ací començava el miracle. Quina estampa mes meravellosa, en travessar el camp de fava, ens endinsaven, pel mig dels horts de tarongers, amb la frondositat del verd de les seues fulles, i el taronja encés dels seus fruits, penjant de les rames”
El diumenge sempre ha estat marcat en roig, en tot calendari que es preue. Però potser en la meua adolescència el roig era més intens, era un roig de festa gran, un roig d'amistats, un roig d'eixir a passejar, però sobre tot un roig de futbol i bolera. Clar eren altres temps, però com deia el cantautor eren temps que mes que bons o dolents eren els meus i han estat els únics. L'època que recorde tan agradosament es la dècada dels anys setanta.
Luis Suñer, empresari sempre benevolent i molt agraït amb la seua ciutat, va construir un nou camp de futbol, que dic camp de futbol, va fer un nou estadi, que era l'enveja de tota la comarca, però l'home (m'estic referint a Suñer), amb la seua contribució no se'n va adonar que anava a deixar marcada la meua adolescència. Tot un seguit de records, en venen al cap i en duen aromes d'infantessa, amb l'enyor que marca el temps passat, i la saviesa que imposa el present.
En remunte a aquells dies, i el meu record per a la colla d'amics, que de sobte ens canvià la vida, nosaltres ens agradava molt el futbol, i en un tres i no res, devíem de canviar el vell camp de Venècia, amb la seua torre blanca coronada per aquella àguila del passat, i on com si fos dalt del colomer es trobava el marcador, per desplaçar-nos mes enllà de la muntanyeta de Sisera, que on estava el nou camp, per veure, gaudir i patir a la nostra UD.
Els diumenges eren dies molt complets, de bon matí i després del desdejuni, teníem sempre la bona intenció d'animar en el camp de Venècia a tot aquell que jugara allí. era com un peregrinació, primer al fons del camp, el basquet amb els Moll, Ferrer i companyia, en acabar-se passàvem a l'entrada on estava la pista de no se si hoquei ,handbol, però allí l'Avidesa, en delitava amb aquells, Cuco, Tovar, Clarí, Benavent, etc, ah, i l'espectacularitat de Vicentin, jo no he vist mai en ma vida tirar la pilota tan forta com ell. En acabar encara tenìem temps de veure algun partit d'empreses on Cogollos, Boluda, i companyia recordaven que on hi ha hagut sempre hi queda.
L'hora de dinar, no ens podien retardar, sempre la paelleta, a punt i en el seu punt, i en acabar, i a l'igual que fan les formigues, anàvem arreplegant-nos els uns als altres. Això si ben abrigats, amb bufandes, i guants, ens dirigìem cap a l'Avinguda Sants Patrons, i a partir d'ací començava el miracle. Quina estampa mes meravellosa, en travessar el camp de fava, ens endinsaven, pel mig dels horts de tarongers, amb la frondositat del verd de les seues fulles, i el taronja encés dels seus fruits, penjant de les rames. Aixó si quan acabava l'hivern, este paisatge es transformava en el flaire encisador de la flor del taronger, i el brunzir màgic de les abelles. Caminaven cap al camp de futbol vorejant tanques, botant sequiols, travessant margens i cavallons, però sobre tot el mes important era la tertúlia que féiem, amb aquella natural tranquil·litat, on mesuravem en potets les nostres inquietuds, i de tant en tant com si del Cami de Santiago es tractara, ens trobàven en el viatge, personatges, que nosaltres els hi donarem la categoria de famosos, com per exemple el xiulaoret, al qui picàvem dient-li, no xiules una merda, i ell ficava tot l'empeny en el desafiament, o u al qui nosaltres li déiem Santillana, perquè era l'antitesi, d'aquell gran jugador. El Sr Luis, Benjamin i tants i tants que han fet el camí i que volguera tindre'ls a tots en el record.
De vegades passàvem per davant la quadra, altres enfilàvem el camí de l'antic llavaner, però fora quin fos el camí, el trajecte sempre ens feia curt. I quan menys ens adonaven allí estaven davant d'una paret immensa groga, amb unes lletres lluminoses "Estadio Luis Suñer Picó", i acompanyades pel blaugrana, el quatribarrat, el baló i la clau del nostre equip.
El moviment cada setmana era repetitiu, ma, a la butxaca, traure's la cartera, ensenyar el passe, i el porter, com si fos un revisor de la Renfe, et picava el número al qui corresponia el partit, i cap endins, a buscar la porteria on marcava la UD.
Erem una mena de xicoteta enciclopèdia futbolera comarcal, ens coneixíem tots els àrbitres, i tots els jugadors, als que de vegades un any xillaves i a l'altre fitxaven per l'Alzira i canviaves de parer.
Els ficàvem mots i malnoms a quasi tots, hi havia un àrbitre amb cara de molt bona gent, i que collons, no pareixia un àrbitre, al qui li déiem el tio Pepe. Eren els temps de Villalba, Gàmir, Juano, Cambra, Cabello i Queremón. També eren els temps de el pato, el sidecar, la burra, o cuerno fundit. I com no, els grans eren el Llevant, el Mestalla, el Gandia, l'Alcoià i l'Ontinyent.
Records de Luis tocant el bombo insistentment, cridant Alziraaaaaa, Alziraaaaa… amb la seua samarreta blaugrana, i Federiquet venent la rifa a l'entrada de l'estadi, i la gent arremolinada prenent un cafenet per calfar el cos al descans del partit.
Fins i tot ens ho passàvem molt be, erem uns estudiosos de les tàctiques, sabíem quins canvis hauria de fer l'entrenador, i un bon dia diguérem que hauríem de ficar en marxa un diccionari de frases dites o arreplegades en un camp de futbol, el començarem, però ahí acabà.
En xiular l'àrbitre el final, ens quedàvem un poc a l'eixida dels jugadors, i si l'àrbitre ho havia fet mal, res no te'n dic d'allò que passava i es deia, era la fidel imatge de les tertúlies post-partit que es fan ara a la ràdio.
I mig fosc quasi de nit, tornàvem pel mateix camí, comentant el partit, i en l'orella l'auricular escoltant a Juan de Toro i el "carrusel deportivo". I en arribar al poble una estona a la bolera, i després una coca-cola i unes braves al Fontana. Clar com he dit abans eren altres temps, que mes que bons o dolents eren els meus i han estat els únics.
Bernatto
Etiquetas de esta noticia
Secciones : Amigos de Larra, Rincón literario,
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Me gustaria contactar con el autor de este articulo. Muchas gracias
Siento mucha curiosidad por este articulo ya que yo tengo un hermano que para esa epoca de recuerdo jugaba en ese club, me podrían contestar si tambien es el escritor del articulo o algun familiar
Gladys Bernatto Joubert. Argentina
Añadir un comentario
