.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Carcaixent i Alzira, dos pobles germans (I)Per: Aureliano J. Lairón Pla
Lligams geogràfics, històrics i un exemple de solidaritat i germanor
L’any 1576 el rei Felip II atorgava a Carcaixent el privilegi d’Universitat. Celebra Carcaixent, per tant, el 435 aniversari d’un fet de capital importància per a la seua història. L’alqueria de Carcaixent que havia anat prenent vol amb la desaparició dels poblats de Ternils, Benivaire i El Toro, seria erigida el 1588, dotze anys després d’aquell privilegi, en vila reial.
Als pobles, com a les persones, ens vinculen llaços, lligams. Nosaltres som pobles germans amb molts lligams. Lligams de tipus geogràfic, lligams de tipus històric, lligams de tipus econòmic, lligams de tipus social, lligams de tipus religiós, lligams de tipus festiu…
Entre els lligams de tipus geogràfic cal recordar que compartim, hem compartit, una Vall i un nucli de població: la Vall d’Aigües Vives i La Barraca, i també diverses partides rurals: l’Alborgí, el Toro, Vilella i l’urbanització Santa Marina... També ens vinculem a través del riu que vertebra la comarca: el Xúquer, i amb el Barxeta. El paissatge alzireny i el carcaixentí es confonen. I això perquè hi són semblants. Són pràcticament el mateix. Sols hi ha que pujar a la Muntanyeta del Salvador d’Alzira o a l’Urbanització Sant Blai de Carcaixent per a comprovar-ho. Horts de tarongers, palmeres, séquies, camins…. El botànic Antoni Josep Cavanilles en les seues Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y frutos del Reyno de Valencia, assenyalava l’any 1791 que “Entre Carcaixent y Alcira quedaba como una legua casi erial por falta de riego y mucho más por ser arenisco el suelo, que havía en varias partes olivos y algarrobos, cuyo fruto apenas recompensaba los trabajos y que se introdujo allí el cultivo de naranjos y granados que muy en breve transformó en vergeles aquel terreno árido. Se buscó el agua en las entrañas de la tierra y con el socorro de 600 zuas empezaron a correr los arroyos. Muy cerca de 600 huertos se cuentan hoy (recordem que estem parlant de l’any 1791) en las cercanías meridionales de Alcira, pudiéndose regular unos con otros en 15 hanegadas de tierra cada uno”.
En el context geogràfic s’emmarquen les vies de comunicació i els mitjans de transport. Hem de parlar d’un primer i antic camí romà que comunicaria els dos termens, d’un posterior camí reial entre Alzira i Xàtiva, d’una posterior carretera paral·lel·la a aquell camí i de l’actual Avinguda de la Ribera que transcorre, així mateix, paral·lel·la a les vies ja esmentades.
I en la segona mitat del segle XIX l’arribada d’un mitjà de transport que es considerava revolucionari: el ferrocarril. A partir del 31 de març de 1854 els 4’3 kilòmetres entre els termes d’Alzira i Carcaixent esdevingueren més curts. Les dos localitats començaren a estar més unides.
També en el context geogràfic cal assenyalar el fet demogràfic. La gran majoria de vostés no ho saben però les dades són eloqüents. Dels quasi 21.000 habitants censats al Padró Municipal de Carcaixent l’any 2010, 1.572, xifra que representa vora el 7’5 % de la seua població són naturals d’Alzira. D’altra banda, dels pràcticament 45.000 habitants censats al Padró Municipal d’Alzira el mateix any, 855 son fills de Carcaixent.
Entre els vincles històrics cal recordar que Carcaixent era una alqueria d’Alzira citada ja al segle XIII al Llibre del Repartiment, que visqué amb Alzira els avatars, les vicissituds pròpies de l’època medieval i de bona part de l’Edat Moderna, que compartí el camí de Sant Jaume, anomenat de Llevant per on anaven els pelegrins camí de Santiago de Compostel·la, que patí com Alzira les cícliques i greus inundacions d’eixe pare que és el nostre Xúquer que és un dó, com el Nil per a Egipte, en ser el principal valedor de la nostra riquesa agrícola però que també és a l’hora la causa de moltes de les nostres desgràcies. Per posar-ne uns exemples recordarem les inundacions de 1406, 1517, 1581, 1864, 1987, i la més tràgica i recent pantanada de Tous de l’any 1982. També les desgràcies ens agermanen.
A partir de l’any 1604 i pel fet d’haver assolit la independència i d’haver-se convertit en vila reial Carcaixent començà a participar, això si ben a prop d’Alzira, dins el braç reial, en les Corts Valencianes. La vila començarà a utilitzar al seu escut junt a l’element parlant del topònim: el carcaix, els quatre pals de gules sobre camper d’or propis de la Corona d’Aragó.
Carcaixent, com Alzira patí les guerres de la Unió, i la de les Germanies, la de Successió i la dels Francessos, la plaga de la llagosta de 1756 i el còlera de 1834, el de 1854, el de 1885 i el de 1890 i també la Guerra Civil…
Però enmig de tants esdeveniments generals jo vull ara detindre’m en un fet, que tot i ser puntual, parla molt clarament de qui són i, sobretot, de cóm són els carcaixentins. Es tracta d’un succés que tingué lloc ara fa exactament 366 anys a través del qual se manifestà la solidaritat i l’estima amb Alzira dels veïns, dels germans, de Carcaixent.
Corria l’any 1644. Serien entre les cinc i les sis de la vesprada del 20 de juny de l’esmentat any. A la placeta de Miquel Gilberto d’Alzira es prenia foc la vivenda de Pere Gomis, ocupada llavors per mossén Benito Almodóvar, prévere, i pel notari Vicent Chulvi. La intensitat i virulència de les flames dugueren el foc a una de les cases del costat, la de Batiste Amat. D’eixa casa el foc passà a la vivenda d’Andreu Yudici d’Acharte i era tant el vent, de ponent, que feia que semblava que allò no anava a acabar mai, que no anava a tindre remei. Els devots, tal i com assenyala la crònica, varen traure de l’església, molt pròxima a les cases, cite textualment, “lo Santíssim Sagrament”, que col·locaren enmig del carrer Major. Però era tant l`aire que aquell portà les centelles del foc fins a l’altra part de la vila: la plaça del raval de Sant Agustí. Els alzirenys es van vore amenaçats de tal manera que pensaven que tota Alzira o la major part anava a cremar-se. Fins i tot perillà la fàbrica del temple de Santa Caterina. Seguix dient la crònica del Llibre de Memòries de la vila d’Alzira: “I com de la vila de Carcaixent veren lo gran incendi del foc, acudiren a remediar-lo molta gent i tots los obrers de la vila amb picoles i tota la gent més principal, portant lo cap de tots Damià Noguera, subrogat de Justícia (una mena de primer tinent alcalde de l’Ajuntament actual o el seu substitut per tal d’aclarir-nos), los quals treballaren amb molt qüidado i diligència que fou de gran remei. I vist lo qüidado que havien tingut i de quan de profit era estada la seua venguda, per part de la vila se’ls envià un recaudo dient-los se servíren de anar a la casa de Josep Torres, on podrien refrescar per lo cansanci, lo qual recaudo es donà al dit Damià Noguera. I aquell i los demés respongueren que estimaven molt la mercé que.ls feia la vila d’Alzira i que no tenien necessitat de cosa alguna. I com lo incendi del foc estagué ja mitigat se n’anaren i retornaren los obrers de vila i altra molta gent, als quals lo dit Torres portà a la nevateria i donà colació, vi i aigua de neu, i en la faena els donaren molt de pà i ví i estaven tots molt agraits….. I veient la vila d’Alzira la mercé que els havien fet los de Carcaxent de acudir amb tant qüidado a remediar lo dany que.s podia seguir del foc donaren ordre a Nicolau Gomis, notari i sindic de la vila, a que anàs en embaixada a Carcaxent a agraïr dita mercé. I estant en la vila de Carcaixent, Pere Talens, notari sindic de la vila, donà ordre i convocà al Justícia i jurats de Carcaixent i convocats se juntaren en la sala de la dita vila i allí en lo bufet (el despatx de l’advocat de la vila) em varen rebre i vaig donar les gràcies de part de la vila d’Alzira”. Tot un exemple, com hem pogut comprovar, de solidaritat i germanor!
Aureliano J. Lairón Pla
.-000071 .-000072
.
Etiquetas de esta noticia
Cultura : Historia, Patrimonio, Costumbrismo y Pasado,
Añadir un comentario
