.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
NaufragiUn relat curt d’Albert Reina
“Es va quedar mirant-la per última vegada, mentre el bot tocava la superfície de l’aigua i començava a allunyar-se del creuer”
Inventari de confusions
Durant eixe breu instant li passaren pel cap tots els episodis de la seua vida que tenien que vore amb la seua germana. Els primers records estaven difuminats per la boira de la curta edat, i poc a poc anaven definint-se.
Visualitzà les primeres festes d’aniversari que podia recordar, al voltant dels tres o quatre anys. No podia discernir quina de les dos feia els anys, perquè les dos bufaven el pastís i rebien regals en tots els casos per evitar recels. També li vingué a la memòria aquell dia en que jugant al camp caigueren a un sequiol amb aigua estancada i pudenta. O quan el seu iaio se les emportava molts diumenges pel matí a pescar al riu. Sols li prestaven atenció a la pesca quan veien aparèixer un peix lluent a l’extrem del fil, enganxat a l’ham, i l’home el ficava al cabàs on es quedava boquejant. Després tornaven a les seues nines, quan les portaven, jugaven a amagar-se, recollien flors o buscaven insectes que miraven però mai no s’atrevien a tocar.
Recordà com durant l’adolescència començaren les seues diferències, les seues baralles habituals pels detalls més ínfims (triar el canal del televisor, ocupar el bany o no voler deixar-se roba). Poc a poc anaren distanciant-se, enfadant-se amb menys motius, perdent la capacitat de mostrar un bon sentiment o tindre un bon detall envers l’altra. Quan les dos estaven al voltant de la vintena, la seua relació es va acabar. No s’havia produït un trencament definitiu, però s’evitaven, mai no contactaven l’una amb l’altra. L’última vegada que s’havien vist abans d’aquest desafortunat viatge fou en el soterrar de sa mare, feia dos anys. Quasi no es van mirar ni van parlar durant els dies anteriors a la seua mort, i al cementeri no s’havien ni acomiadat.
Tot això li passà pel cap quan la va vore. Ella es trobava a l’últim bot salvavides de que disposava el creuer, que s’enfonsava irremissiblement, i la seua germana era una de les moltes persones que no havien pogut accedir-ne a cap. Feia tres hores, quan havien sentit el soroll estrepitós i el sòl del restaurant havia deixat d’estar en posició horitzontal, el pànic col·lectiu les havia separat i cadascuna havia tractat en solitari d’aconseguir un salvavides i un lloc en algun dels bots per tindre alguna esperança d’evitar una mort segura per ofegament o hipotèrmia. Com elles, moltes famílies, matrimonis, pares i fills, germans o amics s’havien separat, i imperava la més absoluta confusió, la llei del més fort; tindre un poc de compassió o empatia et podia costar la vida.
Feia tres setmanes son pare els havia regalat a les dos un viatge en aquell creuer tractant de forçar una de les últimes oportunitats per a que es reconciliaren. Era, els va dir, una de les poques coses que, ja quasi un ancià, li demanava a la vida. En principi les dos s’havien negat rotundament, però l’home havia insistit tant que a la fi ho acceptaren, i no els havia anat malament del tot. Encara que no havien establert la relació cordial i harmoniosa que seria desitjable, el gel havia anat trencant-se i almenys podien suportar la companyia de l’altra. Potser la cosa podria haver anat a millor... ja mai no ho sabrien.
Es va quedar mirant-la per última vegada, mentre el bot tocava la superfície de l’aigua i començava a allunyar-se del creuer. Aquest estava molt inclinat cap al costat pel qual fugien, i la va vore a una de les cobertes, agafada de la barana, mirant immòbil cap a l’aigua i cap als bots plens de gent. Tot i que no li podia vore la cara, la imaginava resignada a la seua sort, conscient de que no hi havia res a fer, de que el seu futur s’enfonsaria amb ella. Per un moment va voler desitjar que es canviaren els papers, ser ella la que es quedava i la seua germana la que salvava la vida, però un egoista instint de supervivència la va traure del pas. Egoista. Era la paraula que més escoltaven quan es barallaven. No heu de ser egoistes, els deien els seus pares. Alguna volta els havia sentit comentar que el pitjor que li podia passar a uns pares era perdre un fill o una filla.
Tot açò va pensar durant eixe breu instant, mentre veia a la seua germana desaparèixer, estàtica, agafada a la barana de la coberta, engolida per un negre abisme de cinc quilòmetres de profunditat.
.-000018 .-000137
.-000064 .-000012
.-000123 .-000021
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
