.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
El crim de la pàgina 273Un relat curt d’Albert Reina
“A la pàgina 86 va descobrir que la seua dona i el seu amic eren amants”
Inventari de confusions
Goliat Pardines va rebre dos notícies al mateix temps, i no es podia dir allò de que una era bona i l’altra dolenta. D’una sola tacada va descobrir que era un personatge de ficció, una invenció literària, i que a més el seu final estava ja escrit, valga la redundància.
Sempre que anava a una llibreria tenia el costum de fullejar les novel·les per tal d’esbrinar si li podien interessar: es fixava en l’estil en que estaven escrites, la puntuació, en la llargària de les frases o el tipus de llenguatge utilitzat per l’autor. També en l’argument, per suposat. Però per a açò últim s’havia de refiar de les ressenyes de la coberta posterior, i aquestes solien exasperar-lo, ja que en ocasions li semblava que donaven massa detalls, o que eren massa elogioses amb el contingut, i després moltes vegades arribava la decepció, més o menys gran.
Li havia passat alguna vegada que revolant per les pàgines havia ensopegat amb una frase que li desvelava un aspecte significatiu de la trama, una informació que no havia d’haver rebut i que li restava una part més o menys important de la incertesa que encara no se li havia plantejat. Però aquell dia, a la pàgina 273 d’aquella novel·la hi havia una frase que li provocà el mateix efecte que si li haguera caigut damunt un meteorit de huit arroves:
El meu amic Goliat va morir aquell mateix matí, just en el moment en que ...
No va necessitar arribar al punt i seguit. Sabia que eixe Goliat era ell, no ho dubtà ni tan sols un instant. Vint-i-dos euros li costà la seua sentència de mort, una novel·la titulada L’errada perfecta que signava un tal Batiste Ivars. La ràpida recerca a la xarxa di digué que aquest era el pseudònim que feia servir un mestre jubilat de Benissa.
Començà a llegir. Estava escrita en primera persona pel seu millor amic. Es podria inscriure dins del realisme màgic. L’acció començava i anava desenvolupant-se a la població on vivia, i constantment es nomenaven llocs familiars i amics comuns. Moltes de les històries que es contaven li eren familiars. A la pàgina 86 va descobrir que la seua dona i el seu amic eren amants. Açò no li va resultà tan familiar, però l’activació de l’instint de supervivència relativitzà la importància que en altres circumstàncies li haguera donat a aquest fet. La novel·la estava plena d’històries breus entrellaçades o inserides unes dins de les altres, no tenia una línia argumental única, estava molt ben escrita i es podia considerar divertida. Ell solament apareixia un parell de vegades, de manera molt tangencial. En una d’elles va a estar a punt de sorprendre els enamorats al seu propi dormitori, en l’altra prenia una cervesa amb un grup d’amics, inclòs el protagonista. Evidentment, de la primera situació no recordava res, en eixe moment per a ell no havia passat res significatiu. La conversa que tenia lloc durant la segona la recordava perfectament. Quan arribà a un punt i a part de la pàgina 272 va detindre la lectura i se n’anà a les Marines.
Batiste Ivars vivia en una modesta casa de camp que li va costar déu i ajuda trobar. Era un home que passava de la seixantena però que aparentava alguns anys menys. Alt, prim i fibrós, caminava ben recte i tenia una important mata de cabells canosos. Goliat no es va presentar, no era necessari.
Per què?
Per què què?
Per què em mates?
Per què no em preguntes per què et vaig crear?
Creus que pots jugar amb la vida i la mort de les persones?
Personatges, diràs.
Encara no m’has contestat. En quin moment vaig morir? Va ser quan et vingué la idea al cap? Quan l’escrivires? Quan algú la va llegir? Moriré aquesta nit, quan acabe el llibre?
L’escriptor es ficà les mans al cap i tancà els ulls per ordenar les idees. No li havia passat mai això d’enfrontar-se a un personatge seu, i no sabia exactament què havia de dir. Tacte, sobretot tacte, va pensar. Començà a parlar en un to paternal, arrossegant les paraules.
Mira, Goliat. Les criatures com tu, en certa manera, ja naixen mortes, no t’ho puc amagar. Però tu has tingut bastant sort, dins del que cap. Hi ha multitud de personatges que no es creen, de la mateixa manera que hi ha infinitat de persones que no són concebudes, entens? Altres personatges acaben en un full arrugat a la paperera atrapats dins de tres o quatre frases sense sentit que no li agraden a qui les ha escrit. Tu eres un personatge secundari, molt secundari, però estàs dins del món de la ficció, ja estàs en ell i et vas a quedar per sempre. Que acabes morint és anecdòtic, no et sembla?
Va mirar la seua creació i li posà una mà a l’esquena.
No seràs mai un Humbert Humbert , ni una Remedios, la bella, ni tampoc un Toru Watanabe. Ho hem d’assumir, ni tu ni jo estarem mai a l’alçada. Però atén, vaig a fer-te una proposta: et donaré una segona oportunitat en un relat breu, i aquesta vegada no hauràs de morir en cap pàgina 273. I ara mateix, si et sembla bé, ens beurem una botella de mistela de Xaló contemplant la posta de sol. Acceptes?
L’endemà Batiste Ivars acudí al seu metge i li contà la visita de la vespra. Aquest li va augmentar la medicació, recomanant-li al mateix temps que deixara d’escriure durant una temporada.
.-000018 .-000137
.-000064 .-000012
.-000123 .-000021
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Es muy bueno pero, personalmente, prefiero leer en castellano. Un saludo,
Hola, Jara. M'alegra que el relat t'agrade. Sóc conscient que hi ha molta gent que preferix llegir en castellà, o té més facilitat. Però el valencià és la meua llengua materna, és la que utilitze més en la vida diària, i preferisc escriure en valencià, encara que adore també el castellà, m'agrada llegir igual en les dues llengües. Espere que continues llegint els meus relats, gràcies per estar ahí.
Ah, i feliç dia del llibre a tots i bones lectures!!!
Añadir un comentario
