.gif)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
El vals de l’adversitatUn relat curt d’Albert Reina
“Però un dia, més o menys llunyà, seré jo qui et vaja a buscar i en major o menor mesura et colpejaré”
Inventari de confusions
No entenc com no he vist la casa abans, diria que he passat per ací desenes de vegades. Està pràcticament fora de la ciutat, però encara en forma part, es pot dir. És una casa antiga, deteriorada, amb un aspecte prou tètric que contrasta amb els edificis moderns que l’envolten. Em crida l’atenció una xemeneia antiga que es manté en peu a la banda de darrere de la construcció, que fa que semble que aquesta més que una vivenda podia ser una fàbrica de menudes proporcions. Un cartell demana que no es done de menjar a dos gossos famèlics que estan gitats en una de les clarianes enmig de la brossa alta i seca que ompli quasi tot el terreny que hi ha entre la tanca i la fàbrica-vivenda.
Ature el meu pas i em quede mirant un poc confós per la novetat de la troballa de la casa. És com si descobrires en una persona que coneixes molt bé un gest nou, una mirada diferent. El que veig m’atrau i em crea inquietud al mateix temps.
Poc a poc va incorporant-se al paisatge sonor una bella melodia amb ritme de vals, en realitat no puc dir si la música brolla de la construcció que tinc davant o solament puc escoltar-la jo perquè està exclusivament dins del meu cap. És senzilla, elegant, arriba directa al cor sense concessions, no avisa ni demana permís per travessar-me. Em gire a la dreta i veig que per la vorera s’apropa un home un poc major que jo. Sens dubtar-ho vaig cap a ell i li pose les mans als muscles, intentant detenir el seu pas ferm.
Ho escolta? Sent la música?- li pregunte ansiós, quasi suplicant.
L’home no em mira, no canvia el seu gest (millor seria dir que continua amb el seu no-gest, no deixa de mirar fixa i inexpressivament cap a un punt molt llunyà). No m’escolta -crec que ni tan sols pot fer-ho- i continua caminant. En un principi he fet més força per tal de parar-lo, però m’he convençut de que res no es pot fer, i m’he apartat del seu camí.
Vint metres més enllà es creua amb una xica jove que s’apropa. Faig la menció d’anar cap a ella per repetir la meua pregunta, però la jove reacciona modificant la seua direcció cap al mig del carrer per tal d’evitar-me. Ho deixe estar, i torne a mirar cap a la casa-caixa de música.
Els gossos flacs no són cap amenaça, així que no m’ho pense i puge a la porta d’entrada, passant per dalt de la mateixa i deixant-me caure a la banda interior de la tanca. Tal com pensava, els animals ni tan sols s’han mogut del seu lloc, solament m’han mirat alçant un poc el cap de terra, amb una barreja de curiositat i apatia. Apartant les brosses camine cap a l’entrada de la casa. La música, que cada vegada s’escolta amb major intensitat, anul·la la meua por o incertesa.
Ja estic dins de la casa, no hi ha cap moble o útil de procedència humana, cap porta, les finestres que donen a l’exterior estan tancades i a la foscor s’afegeix un olor molt desagradable. A la música li sorgeix el contrapunt d’ una respiració profunda, dificultosa i sorollosa que arriba des d’una de les habitacions que hi ha al fons d’un passadís que ja estic travessant. Guaite i davant meu apareix un home major, extremadament prim, amb cabells i barba molt llargs i descurats. Està completament nu, gitat en terra i l’habitació està plena d’orins. Em recorda a la imatge que tinc del personatge de l’Abate Faria. Em mira amb hostilitat, i comença a parlar abans que jo puga formular cap pregunta o fer cap comentari:
Sóc l’Adversitat- em diu amb contundència, superant l’angoixa de la seua respiració per un moment. -Mira això.
Mentre la música meravellosa continua sonant, comence a vore unes imatges projectades no sé com en una de les parets de l’estança. L’home continua parlant:
Aquest que veus tornant d’un passeig és Antonin Dvorak, un compositor txec. Estem al maig de 1875, té trenta-quatre anys. S’ha casat fa poc de temps amb una alumna seua de piano, i acaben de tindre el primer fill. Eixe matí està feliç i exultant, no li pot demanar res més a la vida, i passejant pel camp la inspiració se li ha aparegut i ha creat un tema per a un moviment d’una serenata per a orquestra de corda que està escrivint. Tempo di valse. Què et sembla la música?
Vaig a dir-li que em sembla elegant, majestuosa, inspirada ... tonteries.
La felicitat és això- li responc.
Estem d’acord- Em diu ell, mentre que a la “filmació”el compositor entra al saló de sa casa i cantant el seu nou tema es posa a ballar amb la seua dona. Després se’l veu escrivint al paper pautat i quasi plorant d’alegria, pensant que potser cent cinquanta anys després algú, escoltant-lo, sentirà la mateixa emoció que ell sent en eixe moment. El iaio continua parlant:
Un moment en que sembla que no et falta de res, l’absència de dolor, has trobat el teu lloc al món... pots dir-ho com vulgues. En canvi mira’m a mi. Estic ací nuet, pixat, abandonat. Aquest és el contrast, açò és la vida. Hui has vingut tu a buscar-me a mi, per casualitat passaves per ací i has entrat. Ara te’n vas a ta casa tranquil·lament, no et passarà res pel camí. Però un dia, més o menys llunyà, seré jo qui et vaja a buscar i en major o menor mesura et colpejaré. Tu saps que eixe dia arribarà. No t’ho dic per angoixar-te, si no per a que valores més els bons moments. Ara ves-te’n i recorda: la felicitat és això.
Les imatges de la paret desapareixen i l’ancià comença de nou a respirar pesadament, amb la mirada perduda i vidriosa. Ha perdut de sobte el vigor que havia mostrat en els últims instants.
Quan me n’adone, ja estic de nou a l’exterior de la casa, xafant la brossa seca. Un dels gossos alça el cap i amb la mirada em diu que no és necessari que torne a botar la tanca per eixir, que simplement puc travessar-la. Ho faig així. L’animal no m’ha enganyat.
Just quan estic de nou a la vorera, sonen consecutivament un acord de dominant i un de tònica major que li donen un final senzill però rotund al vals que l’Adversitat ha volgut fer-me escoltar.
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
