.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Filípides XXIUn relat curt d’Albert Reina
“El pati interior tenia uns murs de vint-i-cinc metres d’alçada, i era un insignificant rectangle de set per dotze metres, al qual donava voltes i més voltes”
Inventari de confusions
A Feliu Roca li agradava considerar-se un atleta. Més enllà de ser una persona amb una força i resistència especials, destacava per la seua capacitat d’esforç, de sacrifici i de superació. En realitat, aquestes paraules no reflectien el que suposava córrer per a ell: el major dels plaers, la màxima expressió d’hedonisme. Sempre havia dit que quan estava en la línia d’eixida d’un marató, o entrenant a les sis del matí en hivern o a més de trenta graus a l’estiu, la gent hauria de sentir enveja, no llàstima. Mai li havia afectat que la gent el mirara com a un boig mentre corria sota la pluja torrencial. No era un professional, no tenia bones marques i no era dels primers en les curses. Quan duia més d’una hora de carrera, el seu cos començava a generar endorfines, una espècie de droga endògena que li provocava un estat alterat de consciència: eufòria, seguretat i clarividència. En el seu moment, de les coses que més plenitud li havien aportat en la vida eren un preciós matí mediterrani, una carretera preferiblement acosterada per davant d’ell i el so dels impactes de les seues esportives contra l’asfalt barrejat amb el del vent acariciant les muntanyes que tant estimava i el cant dels ocells.
“Com han canviat les coses”, pensava Feliu Roca mentre feia la volta quatre-cents vint-i-set al minúscul pati del mòdul de presoners especialment perillosos on estava feia tres anys, complint una de les primeres sentències a cadena perpètua que s’havien imposat al país amb la nova legislació, al mateix temps que imitava l’etern somriure de Haile Gebrselassie, el seu ídol. El pati interior tenia uns murs de vint-i-cinc metres d’alçada, i era un insignificant rectangle de set per dotze metres, al qual donava voltes i més voltes. El seu càlcul era el següent: el perímetre del pati és de trenta-vuit metres, i ell venia a fer-ne uns trenta-tres en cada volta. És a dir: cent metres cada tres voltes, un quilòmetre cada trenta voltes. En eixos moment portava poc més de catorze quilòmetres. De tant en tant canviava el sentit del seus girs, per carregar equitativament els seus genolls. Era l’únic moment del dia en el qual no pensava obsessivament en que ell no havia comés el brutal crim del qual se l’acusava, (de fet, ell no havia mort ningú), en que no recordava com la seua dona l’havia repudiat, condemnant-lo abans que el jutge, en que no podia vore els seus fills i que feia temps que no rebia cap visita. La resta del dia era un turment, una mort en vida. De vegades desitjava deixar de respirar com una mesura de gràcia, un alliberament.
Un bon dia les autoritats penitenciàries es trobaren amb la sorpresa d’una petició formal d’un reclús per participar en un marató que es celebraria en poques setmanes en una ciutat propera. De vegades els presoners rebien permisos per eixir a fer obres de teatre, actuacions musicals o competicions esportives com ara futbol, sempre ben custodiats. No obstant, el seu cas era especial: es considerava molt perillós pel tipus de crim que es suposava que havia comés i a més l’activitat es celebrava en la via pública i en el marc d’ una llarga distància. Finalment, tot i les reticències inicials, van accedir.
El dia de la cursa, en eixir del furgó policial, Feliu Roca notà la fresqueta del matí i també una sensació de mareig, com de vertigen: la seua vista havia perdut el costum de percebre el cel obert i les llargues distàncies. Començà a viure el ritual col·lectiu pel qual tantes voltes havia passat: corredors fent estiraments i ficant-se vaselina en les aixelles, el pit i els peus, enmig de les bromes amb els companys. Familiars i acompanyant buscant un bon lloc per vore la carrera i la megafonia animant els atletes abans de l’eixida i comentant la bonança de l’oratge i com d’atractiu era el recorregut. Sols una substancial novetat: hauria de fer els quaranta-dos quilòmetres i cent noranta-cinc metres amb unes manilles que unirien de forma inexorable la seua mà dreta a la mà esquerra d’un policia, de la mateixa manera en que es feia per a que un atleta invident fora acompanyat per un altre corredor que li pogués fer de guia (substituint les manilles per una més discreta i menys humiliant cinta o corretja, en eixe cas). El policia era un home més jove que ell, amb millor ritme de carrera, que podria acompanyar-lo sense cap dificultat, certament sobrat. Tot i la diferència i l’antagonisme de rols, es va crear ràpidament un vincle afectiu entre tots dos que sols pot sorgir entre companys de fatigues, i mentre feien un lleuger trot per escalfar els músculs i practicar la sincronització del seu ritme de cames i cadència de braços, oblidaren els condicionants de la situació i es concentraren en la tasca que tenien per davant. Pocs instants després, mentre sonava la música de la pel·lícula Carros de foc i els atletes es llevaven i tiraven de bon braç les samarretes de cotó amb publicitat que duien damunt de l’equip de córrer per protegir-se de la fresqueta del matí, es va donar l’eixida.
Els primers quinze quilòmetres van ser molt plàcids. Agafaren un ritme regular i còmode per tots dos i deixaren que es consumís pràcticament la primera hora i mitja de la prova. El policia anà bevent en els avituallaments líquids que hi havia, com s’ha de fer, mentre que Feliu Roca se’ls va botar tots. A aquell li va estranyar, no era el més ortodox, però pensà que cadascú tenia les seues necessitats i el millor era ser fidel a les costums. El mateix va anar succeint en tots els avituallaments posteriors fins a la meta. El reu no va obrir la boca més que per a respirar. No va ingerir aigua, ni beguda isotònica, i tampoc cap aliment sòlid com ara fruita o barretes energètiques. A partir del quilòmetre vint, sense acusar l’absència d’aliment a la seua sang, començà a augmentar paulatinament el ritme de carrera. En un principi el policia ho agraí perquè anava més còmode a un ritme més alt, però poc a poc la cadència comença a fer-se incòmoda fins i tot per a ell, que tenia molt millor marca. Els quilòmetres eren desgranats cada vegada amb més rapidesa, i el temut mur que es dóna cap al quilòmetre trenta-cinc, on sobtadament t’abandonen les forces i ets conscient de que sols pots mantenir el ritme i acabar la prova a base de coratge, eixe dia no es va interposar en el camí del presoner.
Pel contrari, els últims quilòmetres es convertiren en una espècie d’esprint sostingut, durant el qual els circumstancials companys avançaren gran quantitat de corredors. El cos de Feliu Roca era una màquina perfecta, tenia la impressió de que flotava uns dits per damunt de l’asfalt, les siluetes dels espectadors que estaven a les vores dels carrers i dels altres corredors es difuminaven i perdien la seua entitat humana. Per moments li semblava que el policia havia caigut a terra i ell l’arrossegava com un gos espantat al qual els xiquets hagueren nugat uns pots de llauna sorollosos. En el quilòmetre quaranta va tindre el seu últim moment de lucidesa, per contrastar que anava a completar la distància en quasi una hora menys del que hauria estat habitual en ell. En d’eixe moment ja tenia la certesa de que el seu desig es compliria, de que anava a convertir-se en un Filípides del segle XXI. Va augmentar més el ritme fins que assolí la sensació de que el seu cor anava a eixir-li per la boca, i així es va mantenir, fins que dos-cents metres abans de l’arc de la meta baixà ostensiblement la cadència per gaudir de la plenitud del moment, i va dibuixar al seu rostre un somriure com el de Haile. Aleshores recordà els versos de Robert Browning que contaven la gesta del mític guerrer:
... Fins que ell va anunciar:” Quin goig, hem vençut!” Com el vi que es filtra en l’argila,
la felicitat que fluïa per la seua sang li va fer esclatar el cor: l’èxtasi!
A l’altra banda de la línia de meta l’esperaven dos policies més, per tal de custodiar-lo fins al furgó. Alliberaren la seua mà dreta de les manilles i feren el mateix amb la mà esquerra del seu company, que s’apartà de la escena sense alè, atordit, ple d’incredulitat.
La bona notícia que Feliu Roca havia de comunicar no tenia res a vore amb una victòria dels atenencs sobre els perses. La bona notícia era per a ell i sols per a ell: tot s’havia acabat. Després de caminar uns metres, el seu cos es va desplomar sense vida.
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Un gran relat.
M'he divertit i com antic marathonià, he recordat sensancions.
Un deu per a tu Albert.
Te he leído poco Albert, pero este relato me ha gustado mucho. ¡¡No pensaba a llegar con este fina !! si, un diez. Saludos Juan Vcte.
joSE, moltes gràcies, m'alegre que t'haja agradat. Jo també he tingut la sort d'haver fet dos maratons i és una sensació única, tant la preparació prèvia com el dia de la carrera. És tota una experiència. I no digues que eres antic maratonià, perquè des del moment en que algú acaba el seu primer marató, ja és maratonià per a tota la vida. És un status.
Juan Vcte, moltes gràcies a tu també. Espere que continues llegint els relats que vagen eixint. Salut!
Añadir un comentario
