.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Gran, xicotet. Hola, adéuUn relat curt d’Albert Reina
“Aquell homenet i jo ens tornarem a creuar huit mesos després, en unes circumstàncies un poc inversemblants”
Inventari de confusions
Passava a diari per la porta d’eixe local. Em va sorprendre comprovar que encara quedava gent amb un mínim d’esperit emprenedor, algú a qui li quedaren quatre euros a la butxaca i un mínim d’il·lusió per encetar un negoci. Cada dia al passar per davant comprovava que l’apertura era més imminent, i els dos últims dies uns pintors es dedicaven a aplicar un verd i un taronja vius i cridaners a les parets de l’interior, i una pintura de color blau elèctric a la porta de ferro que donava al carrer. Encuriosit, esperava per vore quin tipus de botiga anaven a obrir. Una verduleria? Hi ha centenars. Un forn? La gent compra el pa al supermercat. Una ferreteria? Roba o sabates? Un bar? Qualsevol negoci estava abocat al fracàs, i al mateix temps que admiració sentia llàstima per les persones que anaven a iniciar allí alguna activitat comercial. Finalment, un discret i elegant moble de fusta clara es va constituir en l’únic element intern d’eixe espai recentment reformat. La finalitat del moble seria separar a la persona encarregada d’atendre al públic dels futurs clients. Tots drets. Cap decoració, ni altre moble, res de maquinària, ningun objecte o material susceptible de ser venut.
Per fi un matí, al passar pel carrer del local, la meua curiositat va quedar satisfeta. O millor seria dir que els meus esquemes es trencaren per complet i vaig començar a fer hipòtesis sobre el que deia un menut cartell que havien penjat: “La feliç ocurrència. Oficina d’intercanvi d’idees”.
Això si que era innovar.
Vaig resistir cosa d’una setmana l’impuls d’entrar i parlar amb l’home de mitjana edat que atenia el negoci. Finalment la temptació em va doblegar. L’homenet era menut i prim, amb la pell blanca quasi transparent, una calba ben lluenta i un bigot elegantment retallat. A pesar de l’època de l’any i la calor sufocant, i amb l’afegit de que el local no tenia refrigeració, vestia un impol·lut vestit clar, camisa blanca i corbata. Tenia l’aspecte d’un advocat anglès de principis del segle passat amb una clientela ben adinerada. Es va mostrar amable, atent i servicial, també un poc amanerat en els seus gestos i la forma de parlar.
-Bon dia. En què el puc servir? –em preguntà mentre jo m’aproximava al moble a l’altra part del qual m’esperava dret. Per cert, que vaig relliscar en el sòl recentment polit i encerat i quasi vaig caure tant llarg com sóc. En accedir al moble em vaig agafar a la part superior com un nàufrag a una taula, tot i que el gest era una espècie d’invasió del l’espai neutre de seguretat que per cortesia ens havia de separar. L’homenet no s’alterà pel projecte de bac ni per la ridícula forma en que vaig ficar els braços damunt del mostrador. Amb tota la professionalitat i la parsimònia del món s’interessà per si estava bé i davant la meua resposta afirmativa em tornà a preguntar en què em podia ajudar. En uns altaveus que no vaig poder ubicar sonava a un volum confortable Nice Day, de Persephone’s bees.
El ben cert- vaig respondre- és que abans de fer-li una petició m’agradaria que m’explicara exactament quins servicis ofereix el seu negoci. He de confessar-li que, més que una necessitat determinada, ha estat la curiositat la que m’ha empentat a entrar a sa casa.
Vorà, senyor Donat- (Encara de vegades em pregunte com era que sabia el meu cognom) -La mecànica de funcionament d’aquesta empresa és molt simple: atenem persones que necessiten una idea, una empenta, quan no saben com resoldre una situació, quan pateixen un bloqueig. A canvi, han d’aportar idees o possibles solucions per a altres persones que han acudit a nosaltres demanant ajuda per a les seues qüestions personals. Així de senzill. Com diu al cartell: intercanvi d’idees.
I quins són els seus honoraris?- Vaig tafanejar per entendre del tot el funcionament del negoci.
En realitat els meus clients no m’han de pagar res. De fet, no s’ha de preocupar pels meus ingressos, eixe tema no té la més mínima importància per a mi. Com li he dit, l’únic que demane és que qui s’emporte una bona idea, n’ha de deixar a canvi un altra ací. Qui se’n vulga emportar tres, n’ha de deixar tres també en justa correspondència. Com els envasos retornables d’abans, se’n recorda?
- Sí, però... -vaig dubtar perquè no volia resultar impertinent però finalment li ho vaig abocar -Espere no ofendre’l, però en tot el temps que fa que ha obert el negoci no he vist entrar o que hi hagués dins l’oficina cap client. Qui em podria donar a mi una idea si la demanara?.
- No es preocupe tampoc per això. Som una gran cadena amb més de tres-centes oficines interconnectades als cinc continents. Tenim clients de totes les ètnies, estrats socials o religions. Gent amb inquietuds, necessitats o formes d’entendre la vida molt diferents. Ací està la gràcia i la fiabilitat del nostres serveis.
El ben cert era que en eixe moment jo no tenia necessitat de cap ajuda en concret, o almenys això pensava, així que li vaig donar les gràcies per la informació i em vaig acomiadar, una mica avergonyit, de l’home, que per altra banda no es va prendre a males que jo no participara de l’intercanvi d’idees proposat.
Els dies anaren passant i jo anava donant-li voltes al cap per tal de trobar algun aspecte de la meua existència per al qual necessitara una idea, una solució, una empenta. M’havia fabricat una existència còmoda i monòtona, ben farcida de certeses i amb pocs dubtes, de manera que no trobava una escletxa que em portara a l’oficina d’intercanvi, tot i que em moria de ganes de tornar-hi per satisfer la meua curiositat malaltissa. Per fi, després d’uns dies de molt de cavil·lar, em vaig plantar al local relliscós pintat de verd i taronja. Li vaig plantejar a l’home la qüestió sense divagacions:
No sé què fer per a sopar aquesta nit. Tot és pensar i pensar i no trac res en clar, cap conclusió definitiva. Necessite la seua ajuda.
L’home va ficar damunt el mostrador un ordinador portàtil i començà a teclejar i llegir alternativament.
Anem a triar la resposta més satisfactòria que els nostres clients ens han aportat al respecte. A vore... Sí, ací la tenim! Segons les nostres dades, el millor que pot fer és anar-se’n a dormir amb la panxa buida, de manera que els sentits se li aguditzaran com als místics i els penitents, i tindrà pensaments més profunds, deixarà de ser trivial en el seu comportament, valorarà més el que té i no perdrà el temps en imbecil·litats. Lamente ser tan directe, però és exactament el que diu ací.
Amb l’atordiment que m’havia provocat la resposta ja me n’anava sense acomiadar-me. Per primera vegada l’homenet es va ficar una mica tens:
Un moment, cavaller. Ja sap que ací es du a terme un intercanvi. Ara es de vostè de qui s’espera una resposta satisfactòria.
És cert- em vaig disculpar-. A vore que em planteja.
L’he de posar en antecedents per formular-li la pregunta- digué novament relaxat-. El meu client és un home de Somàlia que treballa en règim de semi-esclavisme per uns trenta cèntims d’euro al dia. La seua dona, que està morta, tingué nou fills, dels quals n’han sobreviscut dos únicament. No pot reciclar perquè no té res que llençar al fem. No contamina perquè no té res que es puga considerar una màquina. Pregunta simplement què pot fer ell per ajudar a que el món no se’n vaja a la merda. Què li aconsella?
En el moment en que començava a reaccionar i anava a dir alguna cosa, segurament ridícula, van entrar al local cinc persones. Eren dos policies, la propietària del local, un dels pintors i l’encarregat de l’empresa que havia portat el moble al qual m’havia agafat el primer dia per no caure. Segons semblava, l’homenet havia forçat el pany i havia entrat al local sense el permís de la propietària i per suposat sense formalitzar cap contracte. No havia pagat el moble, ni la feina ni el material dels pintors.
Els policies se l’emportaren sense cap violència ni resistència. El duien agafat del muscle com si portaren al llit a dormir a un xiquet de quatre anys, mentre els deia:
-Crisi? Quina crisi? La crisi de veritat ve després d’aquesta. Ja s’ho poden imaginar, senyors agents: l’última nau espacial carregada d’éssers humans abandonant la Terra sense un destí definit, mentre aquests poden vore per la finestra com uns cucs tan grans com els continents devoren el que queda del planeta, que ja és un cadàver. Açò no és res, el que està passant ara encara té un remei senzill.
Abans d’anar-me’n encara vaig tindre temps de comprovar que l’ordinador que teclejava i mirava l’home no funcionava. En tot moment havia estat una pantalla fosca, sense cap connexió al fluid elèctric o a la xarxa.
Aquell homenet i jo ens tornarem a creuar huit mesos després, en unes circumstàncies un poc inversemblants. El pobre diable estava a París, al costat de la piràmide de vidre del museu del Louvre. Havia canviat la seua pulcra imatge. Ara s’havia deixat créixer els cabells de la part de darrere del cap i s’havia afegit unes rastes. També portava una llarga barba de xoto. Duia uns texans plens de forats i una camiseta blanca on havia escrit a mà: “Ser pobre no és una desgràcia, però pot arribar a ser-ho”. Tot i el seu aspecte anava net, fins i tot semblava més jove, més fibrós i bronzejat. Assegurava que havia arribat a París caminant. No portava res damunt. Li vaig pagar l’entrada al museu i li vaig donar deu euros perquè es comprara un entrepà i una cervesa a la cafeteria.
Encara em vaig creuar dos vegades amb ell a l’interior del Louvre. La primera, a la gran sala on estan enfrontats La Gioconda i Les Bodes de Canà. Ell estava a un punt equidistant dels dos quadres, i anava girant cent vuitanta graus sobre els seus peus i mirant-los alternativament mentre deia:
Gran, xicotet. Hola, adéu. Gran, xicotet. Hola, adéu. Gran, xicotet...
La segona vegada estava assegut a les escales que hi ha als peus de la Victòria de Samotràcia. La mirava dolçament, com un enamorat, mentre li deia:
No t’has de preocupar. Jo t’ajudaré i entre els dos trobarem el teu cap, i quan el recuperes mouràs les teues ales, jo m’agafaré de tu ben fort i fugirem els dos volant, com ho farien uns ocells per damunt de les teulades d’una ciutat que estigués sent bombardejada.
.-000123 .-000021
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
¡¡Ahi mare!! que agafa la talla de marbre, i es posen a volar els dos, jajajajaj. salutacions Albert.
Salutacions també per a tu, Juan Vcte., i gràcies per llegir els relats i comentar-los.
És un plaer llegir per este diari, encara que no sòl fer-ho molt en valencià, però amb les notícies i els teus relats ja em vaig apanyant. Molt bé, salutacions una altra vegada.
Es genial !!! pobre homenet.. ell que volia fer el be sense cobrar un euro... i no com altres, q fan el malbé i cobren una fotracà d´euros..Besets
Així és, Laura. El món hauria d'estar més ple de bojos somiadors i idealistes com el del conte, millor ens aniria a tots. Salutacions.
Añadir un comentario
