.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Orfes de picarescaSixto Ferrero - L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
Fa dues dècades que estem, els valencians, orfes de picaresca. Ben bé, més que una manca de picardia, som mancats de personatges picardiosos. Des que va faltar Don Pio, pel 1994, la cosa no ha sabut, o pogut, refer-se. Don Pio, com saben els més veterans, els qui freguen ara la cinquantena o la seixantena, era aquell senyor de València que va popularitzar la frase: «ie, el de l’oli ja està ací!». Com saben, Don Pio, es va fer una carrera televisiva a base de parlar de pius, no confonem els pius amb els pietosos, no. Parlant, de pardals, de mànecs de set pams i mig, com els que cantava Lluís el Sifoner; Don Pio, no mesurava el penis amb rigor científic, si no amb la benvolença de qui el té ben armat, ben gran i quan més exagerat, per il·lusori que siga, millor. Parlem clar doncs, que Don Pio contava històries de polles, no els anàtids, si no com les que pinten a tort i a dret i que denunciaven hi havien aparegut a la Biblioteca, i pública, d’Alzira. Aquesta maleïda protuberància que tants mals de cap duu als homes en arribar la seixantena i tanta fecunditat amaga quan a penes tens divuit; el vivaç afegitó no vol altra cosa que aparèixer dia sí, dia també, però, Don Pio va fer d’ell l’argumentari de la seua picaresca, sense mostrar-lo ni pintar-lo, si no ben bé fent-lo partícip de l’espectacle picaresc, és a dir, pensant amb ell.
Recorde, fa molts anys, que a Cullera van muntar una carpa grandíssima, en forma rectangular i de color blaugrana, on avui és la prolongació de l’avinguda del País Valencià i on encara es conserva el Parc Daniel Clar. L’espectacle era nocturn, per a adults, només per a aquells que sapigueren valorar la picaresca dansaire de les vedettes, els mags de màniga curta i els acudits responsorials de Don Pio. Sincerament l’atractiu de la carpa era innegable, però el cartell, anunciador, revelador de que allà dins, de nit i amb els drings de les copes d’alcohol que se servien, hi actuava el brivall de Don Pio, aleshores ja famós per les seues aparicions en Canal 9, era desconsolador. Els menors, ben clar ho deia a la cartellera, no hi poden entrar. Dins, s’hi parlaria de pius, de mànecs i polles, però a més a més s’hi veuria carn fèmina dansant, i entre uns i altres, algun mag fent desaparèixer la cartera del babau de torn.
El desconsol era enutjós, però altrament substituïble amb altre al·licient inconscient. Els xiquets, fregant la primera pubertat, i amb el tarannà de la picaresca valenciana, teníem la tranquil·litzadora presència de Rosita Amores al passeig marítim de Cullera. No apaivagava el desig d’escoltar Don Pio i els acudits de pius, però sí la vista, la imaginació, ja feia la resta. La dona, tenia un restaurant amb el seu marit, un cuiner italià, diuen que reputat, al mateix voral del passeig. La senyora, aleshores encara en exercici de la seua activitat professional s’hi deixava caure de tant en tant pel llindar del restaurant, a la vista del passejants, futuribles clients i estiuejants de tota mena i condició. Entre madrilenys, qui ni tan sol sabien qui era, de tant en tant rebia la cordial salutació dels conveïns, valencians de comarques o del mateix cap i casal que s’hi apropaven a saludar la senyora de les mamelles muntanyoses. Els xiquets, preadolescents, simplement miraven la vedette com qui mira avui un cos de Klimt, entotsolats. Supose que la funcionalitat de la presència de la famosa vedette dels darrers anys de la foscor, era tot una qüestió de màrqueting o vés a saber. Allò, tanmateix també acabà, i la cosa es recobrí de dignitat pia. La carpa de Don Pio no tornà mai més i la vedette es va fer gran, que ja ho era aleshores però, la pressió de la joventut no deixa lliure ningú, i és irresponsable amb les trajectòries professionals.
Ja no tenim picarescos autòctons com aleshores, només Eugeni Alemany de tant en tant o Toni de l’Hostal cantant, fan gala de la picaresca valenciana, en un sentit ben humorístic. Que Don Carlos Fabra després de les ratificacions en la seua condemna, a pocs dies de comunicar-li en quina presó passarà les nits guixant línies per saber quan eixirà, demane al Govern la seua absolució, un indult piadós, em fa recordar nostàlgia dels picarescos valencians, aquells parlaven barroerament de pius, fomentaven la vulgarització i la patuesització de la llengua però almenys que sapiguem, no se’ls podia acusar d’emportar-se diners a mans plenes, si no fent allò que millor pogueren o sapigueren, amb estranya honestedat, poc pia, però d’aparença honrada.
Aquest picaresc de Castelló pretén deslliurar-se de la condemna, potser fent servir les influències, doncs, malament rai si hi accepta el govern, s’ompliria de glòria, ara que també, Don Carlos vol fer-nos riure dient que tots els anys li toca la loteria, i ara no té tantes butlletes, però vol provar, per si sona la flauta o encara funciona la picaresca.
Aleshores la reviuria.
Sixto Ferrero
El Seis Doble no corregix els escrits que rep. La reproducció d'este text és literal; fidel a les paraules, redacció, ortografia i sentit de l'autor/s.
Etiquetas de esta noticiaAñadir un comentario
