.gif)
.png)
_%20Abril_23.gif)
%20380%20X%20135%20BAJO%20GALERIA.gif)
Soler i Estruch: l’amic, l’historiador, el mestre...Per: Alfonso Rovira
"Vull dedicar estes línies a un bon valencià, riberenc exemplar, polifacètic i paladí de tot quan sobre la nostra història es refereix"
._000796
L’exposició de la ciència històrica, sol ser, generalment per el gran públic o per al profà, una cosa complicada, pesada, quan no aclaparant i pel mateix motiu, condueix al tedi.
Però, quan per la gràcia de Déu, la ciència i l’art van de la mà i de la més profunda erudició, s’embolcalla del subtil vel de la poesia, aleshores es transforma en una cosa apassionant, una cosa que subjuga l’atenció i l’interés del lector. En l’ànim d’aquest cala profundament el fruit de l’esforç callat, pacient i tenaç de l’investigador, que passa incomptables hores regirant arxius, biblioteques o museus per desempolsar i traure a la llum, els fets, les coses i els homes que feren la nostra història en el passat sense el qual no haguera segut possible el nostre present.
Vull donar gràcies a “elseisdoble», per haver-me brindat l’ocasió de dedicar estes línies a un bon valencià, a N’Eduard Soler i Estruch, un riberenc exemplar, polifacètic i paladí de tot, quan sobre la nostra història es refereix.
Soler i Estruch, encara que si bé va nàixer a la població riberenca de Villanueva de Castellón, el dia 19 de maig de 1912, la major part dels anys de la seua fructífera vida, els va passar a Carcaixent. L’ajuntament d’esta localitat, baix la presidència de l’Alcalde Pasqual Vernich Talens —deixeble del professor guardonat— va voler reconèixer la seua vàlua anomenant-lo fill adoptiu. Va ser el dissabte, 17 d’Octubre de 1992, un dia després de la festivitat de la Patrona de Carcaixent, la Mare de Déu d’Aigües Vives.
Ha passat molt de temps de l’època en que jo conegui a N’Eduard i del goig de compartir la seua amistat. Fou quan comencí a fer els primers pinets a Radio Alzira. Ell formava part d’un equip “d’Homens cults” que participava cada dissabte en un programa que la SER transmetia des de Madrid a tota Espanya. Recorde que formaven part de l’equip, el metge Josep Izquierdo Mellado i el odontòleg Carlos Perrón Andrés; Rafael Sifre Plá —Rafael d’Alzira—, Pepe Moscardó Alcón, Rodolfo Clari González, Carlos Plasencia Pelufo, Vicente Sanz Castellanos, entre d’altres. També Soler i Estruch, tenia un programa cultural a la radio de la capital de la Ribera Alta, “Atenea”, amb Carles Perrón i Vicent Sanz Castellanos, que li va il·lustrar algunes de les seues publicacions i al qui Soler li agradava anomenar-lo “il.lustre benimerí”. Els benimerins eren d’una poderosa tribu musulmana en els temps de l’invasió àrab de la Península. “Atenea”, era un espai radiofònic amb les inquietuds estètiques, intel·lectuals, o simplement artístiques, que treien a l’aire des de els estudis de la ràdio a la Plaçeta, que un hora a la setmana tenia la vibració d’aquell ambient juvenil entre bohemi i romàntic, un poc atrevit i generalment improvisat davant del micròfon.
N’Eduard, escrivia un programa per a Radio Alzira, que el posava en antena Vicente Aledón. Fou des del mes de Setembre de 1947, fins a Març de l’any següent. En total vint-i-dos programes.
Molts han segut els llibres que ha publicat Soler i Estruch. Amb la seua ploma inesgotable. D’Alzira va escriure “Notes sobre el Monestir de la Murta”, i “Alzira al cor”. A través de la meua tasca a Radio Alzira, vaig tindre l’ocasió de gravar amb la seua veu, vàries de les seues obres que conserve com un tresor, als meus arxius, com a peces de museu: Quan les dones anaven al magatzem”, “L’ermita de Sant Roc”, “Les comarques de la Ribera”, “La fira de Castelló”...
El professor Soler i Estruch, ha segut un gran investigador del pas i estada a la vella Algetzira del Rei Jaume. En el seu llibre “Alzira al cor”, editat el 1976 pels tallers gràfics de Cartonages Suñer, S.A., d’Alzira, amb motiu del set-cents aniversari de la mort del “Conqueridor”, és dels mes seus preclars treballs, “¿On morí el Rei Jaume?”. N’Eduard soler fa un exhaustiu estudi dels últims moments del Jaume I i a la Vila d’Alzira, a la que va entrar sense cap de lluita, negociant amb els árabs, fins abandonar aquest mon el dia 27 de juliol de 1276, en esta població, que tant va voler i a la que va concedir multitud de privilegis.
Entre altres distincions, merescudíssimes, dins XLVI Aniversari de la fundació de la desapareguda Radio Alzira, el dia 29 de Febrer de 1980, N’Eduard Soler i Estruch, fou anomenat, per la referida emissora, “Alzireny de l’any 1979”, en la rama de història, “considerant les rellevants circunstàncies que concorrien en la seua persona, com promotor dels valors històrics de la Ciutat d’Alzira” , com va dir Ismael Mascarell Cubells, director de Radio Alzira.
De molts llibres ha segut autor Soler i Estruch. Vaig ser testimoni presencial de la presentació de “La Marqueseta”. Tingué lloc al Auditori Municipal de Carcaixent, el “Dia del Llibre”, 23 d’Abril de 1993. Aquella nit l’autor, en l’acte de presentació manifestava: presentem un llibre en Carcaixent, pensat en Carcaixent, escrit en Carcaixent i venturosament nascut en Carcaixent. Es tracta d’una obra teatral que cada carcaixentí escenifica al seu aire.
Altres publicacions foren “El monestir de la Valldigna”, “Refranyer de la Ribera”, “Espigolats”, “La Conquesta de València”, “La conquista de València”, “Noticia de la impremta Muñoz d’Alzira”, “Tríptic poètic a la Mare de Déu de la Murta”, i el últim llibre que va vore la llum, “L’Alzira del rei en Jaume”, per la falla de la Plaça Major d’Alzira. D’aquesta ciutat. Estava en possessió de les medalles d’or de la confraria patronal, la Verge de Lluch i de la Mare de Déu de la Murta. En el mon de les falles va actuar de mantenidor de la festa amb ocasió de la presentació de la Fallera Major al Gran Teatre Municipal. També contava amb els màxims guardons dels Jocs Florals que la confraria de la Mare de Déu de la Murta convocara als anys 1958 y 1984
L’ultima pàgina de Soler i Estruch es va escriure el dimarts dia 18 de Octubre, de 1999, quan va deixar d’existir a aquest mon. Aquell matí, abans de celebrar-se les honres fúnebres l’Ajuntament de Carcaixent, a títol pòstum el va distingir amb la medalla d’or de la ciutat. L’últim adéu el donaren els seus amics després de la missa presidida per la Patrona, al altar major de l’església de l’Asunción. Abans de la despedida, Alfred Gregori, alcalde del poble natalici de N’Eduard, Villanueva de Castellón, donava lectura d’una poesia de la que era autor el desaparegut historiador, titulada “El campanar”, dedicat a la torre de l’església del seu poble, que va estar magistralment interpretada i que va emocionar a tots els presents.
“Era un home bo, a més a més d’un bon home...
Un bon amic entre els millors amics que teníem a Carcaixent, a la que ell volia tant com voler-la puga el que mes la vullga. Un enamorat de les coses nostrades. Excèntricament simpàtic; sincer, sense replecs d’hipocresia de cap mena; notablement efusiu...
Ja no és al món dels vius. Viu però al fons del cor de tots els que l’estimàvem...” .
De “Alzira al Cor”. Cap. VIII. “Carta del cel”, dedicada al metge Manuel Just.
Alfonso Rovira i Marín
._000634
._000351
.jpg)
.-000342
Etiquetas de esta noticia
Comentarios de nuestros usuarios a esta noticia
Gracias D. Alfonso por dar a conocer los méritos de un gran hombre como lo era D. Eduardo Soler I Estruch. No todo el mundo sabe apreciar y reconocer la cultura, el esfuerzo, el buen gusto, la educación y el buen saber y buen trabajo de otros, al mismo tiempo disfrutando con ello. Un saludo.
Gracias Alfonso por el reconocimiento.
Conocí a don Eduardo en el colegio de san Antonio de Carcagente. Nos impartía matemáticas a los alumnos de cuarto. Era un profesor peculiar. Chitosoto socorrón. Un soplo de alegría dentro de una pedagogía en la que se imponían los castigos físicos. Incluía en sus explicaciones frases en valenciano. Años después aprecié su enorme dimensóin humana. Amigo de don Vicente Sanz Castellanos, publicó un par de interesantes libros en los que hacía gala se su humor. Inspirado poeta, buen dibujante y perspicaz historiador. Una persona inolvidable. Buena y generosa.Me dió algunos consejos impagables. Celebro el artículo de Anfonso Rovira, buen conocedor de don Eduardo a través de Radio Alzira de la Cadena Ser.
Creo y es mi opinión, que para constatar que D. Eduardo Soler I Estruch, fue un gran hombre en todos los sentidos, como aquí se ha demostrado, no se merece que la calle que lleva su nombre en Carcaixent, esté en las afueras de la poblacion. Es poco generoso por parte de los responsables del ayuntamiento. Al mismo tiempo debo decir que el ayuntamiento de Alzira también ha sido poco generoso y de poco mérito poner el nombre de personas muy merecedoras de grandes elogios, a calles que casi están fuera de la ciudad. Al buen entendedor con pocas palabras basta. Un saludo a D. Alfonso Rovira y a D. Bernardo Montagud
Alumna, supongo que la planificación urbanística va en función del crecimiento de una población. Alzira podría considerar en su callejo rotular una calle con el nombre de don Eduardo como lo fue y muy generosa acon Alfonso y quien suscribe.
D. Bernardo Montagud, conociendo un poco como es Ud. creo que ha leído deprisa y corriendo mi último comentario. No ha entendido nada, lo siento, que lástima, no se precipite y medite, las personas a las que me refiero puede que no sean sólo Ud. o D. Eduardo. Hay más gente y esa gente tiene familia y puede estar ofendida, pero da igual lo hecho, hecho está, siempre hay una excusa para tapar lo mal hecho y no quiera que comulgue con ruedas de molino, no me va a convencer. Un saludo y hasta siempre.
"Alumna". Lamento y mucho si le ofendido o molestado. Jamás sería mi intención y más tratándose de una personalidad como Don Eduardo Soler. Tengo a su persona y su obra en gran estima. En su día propuse a don Ismael Mascarell, director de Radio Alzira de la cadena SER, para que fuese nombrado Alzireño del año. Atentamente. Bernardo.
"Bernardo", tengo que decir que mi primer comentario ha ido derivando en otros comentarios, en los que aparecen nombres de otras personas, esto me parece cómico, como si nos hubiéramos ido por los "Cerros de Ubeda". Me recuerdas a Paco Umbral y su libro. Y sepas que nos conocemos y te aprecio, eres un buen hombre y una buena persona. Para mí, este comentario es punto final.
Añadir un comentario
